XIII

De la conversa entre Arís i Blanca; de la visita que fan al Guardià del Secret de l’Aigua; dels horrors dels mosaics del Passadís de Vidre que a punt són d’enfollir al poeta; de les misterioses paraules de l’Alquimista, de l’encàrrec que rep Guiamon i de la petició d’esposalles que fa Arís, amb la negativa del Senyor del Palmerar i la invocació de Blanca a la Llei Antiga dels Pastors de Migjorn.

Quan em vaig llevar, tard i amb el cos adolorit pel combat amorós que havia mantingut fins a les petites amb la majordoma, em vaig abocar a la finestra per saludar el nou dia i respirar una glopada d’aire pur que m’esbandís la lascívia que Xila havia despertat en mi.

I, aleshores, vaig veure Blanca i Arís que seien amb les mans i els caps junts en un banc de pedra, sota un fasser, a la clastra del brollador, entre sospirs enamorats i amb llàgrimes als ulls, com si una gran pena els aclaparés. Encuriosit pel canvi que notava en els jovençans, que havien mudat l’alegria de l’amor pel sofriment del desamor, em vaig ocultar rere les cortines del finestral i vaig escoltar les paraules adolorides de la donzella:

—… el pare em va dir que havia parlat amb Lisó, el Batlle d’Airut i que m’havia promès per esposa al seu fill Eunic, com a penyora que lliuraria el palmerar de tot mal quan el coronessin rei…

—I tu què li vas contestar? —va preguntar Arís, amb veu tremolosa, com si temés la resposta.

—Volia dir-li que la meva voluntat era una altra, que havia perdut la llibertat de donzella i havia guanyat la plenitud de l’amor, però el vaig veure tan preocupat, que no vaig voler torbar-lo i vaig dir-li que m’ho pensaria i que ja li donaria una resposta —va contestar la donzella, amb un deix d’amargor en les paraules.

Arís li va agafar la cara entre les mans i es va capbussar en la fondària dels seus ulls. Amb veu de suplica va preguntar:

—I què penses fer? Sense tu la vida ja no m’és plaent i més m’estimaré desafiar en combat singular aquest Eunic, encara que hagi d’enfrontar a tot l’exèrcit de soldats blaus de son pare.

Blanca va besar-li les mans, se’l va mirar de fit a fit, es va dreçar amb decisió i va afirmar:

—Saps prou bé, Arís, que ja sóc la teva esposa i que tu ets el meu espòs i que no res ni ningú pot desfer el llaç d’amor que ens ha unit. Apel·laré, si cal, a la Llei Antiga dels Pastors de Migjorn i hauran d’acceptar el que tu i jo volem.

Dit això el va besar als llavis i el va estrènyer contra la seva sina. I la natura humana, que és sàvia, els va exaltar tant, que els va estalviar el patiment del dubte, mentre la carn se’ls encenia en una flor de passió.

Discret, vaig deixar de sotjar-los, vaig tancar la finestra, sense fer soroll, em vaig rentar i afaitar amb tota cura i em vaig vestir amb l’hàbit de poeta. Després, amb els ulls ben espolsats de son i el cor en un puny per allò que havia escoltat, vaig baixar a la Sala de Lectura.

El Senyor del Palmerar seia en el seu setial, amb un lligall a les mans i cara de preocupació. En veure’m entrar, va desar els pergamins i va recuperar la dignitat de noble prohom.

—Bon dia, poeta —em va saludar—. I on és el jove Arís? Hem de sortir de seguida per anar al Palau de Vidre.

—Suara l’he vist a la clastra, senyor.

—Faré que els criats el vagin a buscar.

—Si no us sap greu, Senyor, hi aniré jo mateix i tot d’una serem amb vós per acompanyar-vos on sigui que hàgim d’anar —li vaig contestar, sense més explicacions que haurien estat enutjoses i indiscretes.

Vaig sortir a la clastra i, malgrat el greu que em sabia, vaig interrompre els dos joves amants i vaig indicar a Arís que el pare de Blanca ens esperava per anar a veure l’Alquimista.

El Palau de Vidre era als Jardins de les Donardes, al bell mig de la vila d’Airut i, estranyament, no semblava que el tràfec dels carrers, els crits dels marxants, el trepig dels cavalls i aquelles remors que omplen les ciutats industrioses, poguessin trencar la pau que s’hi respirava i que eixia de l’harmonia de la torre central i dels pavesos de pedra viva que formaven els nervis de les parets transparents d’alabastre i que emmarcaven els grans finestrals, amb ornaments que figuraven, en marbre, branques esveltes d’arbres imaginaris.

A les escales que menaven fins a la portalada, oberta de pint en ample, un escamot de soldats blaus, armats amb piques, espases, ballestes i escuts, feien la guàrdia, tesos i immòbils, sota la vigilància amatent d’un capità emplomallat que ens va cridar l’alto.

—Sóc Arim, Senyor del Palmerar i aquests són els meus hostes. Deixeu-me franca l’entrada —va ordenar el nostre guia.

Havent reconegut al noble cavaller, el capità el va saludar amb prestància i vam entrar al palau, sense que ningú ens destorbés.

Arim, senyorial, ens precedia. Darrere seu, el minyó semblava una mica corprès per la magnificència del lloc i jo, ombra d’ells dos, em sentia petit i deforme amb el meu hàbit ratat i el meu posat poruc de poeta.

L’alabastre de les parets matisava la llum del matí d’un groc pàl·lid que encara feia més alt i dreturer l’enteranyinat de columnes que sostenien la volta amb uns arcs gràcils, com unes garlandes trenades amb heures que separaven els finestrals, des d’on es veien les donardes del jardí i, al lluny, emboirada, la ciutat com de somni, i aquella llum com del mel també feia més fosques les lloses de terra, de pissarra blavenca, amb còdols incrustats que formaven uns dibuixos com de catifa de les Valls més pregones de la Serra de Ponent.

Arim ens va menar fins a una escala solemne, amb esglaons de marbre rosa i arrambador de ferro forjat, i ens va fer un gest perquè el seguíssim fins a la planta noble. Allí ens esperava un home esprimatxat i barbut, vestit a l’estil dels hortolans, que va saludar el nostre acompanyant amb aquestes paraules:

—El Guardià us esperava, Arim, a tu i als teus hostes —va dir l’home de la barba.

—I com sabia que vindríem? —va preguntar Arim.

—El Guardià ho sap tot, no en tinguis cap dubte —el va reptar—. Seguiu-me, senyors.

Ens va guiar a través d’una gran sala, enllosada de pissarra i de còdols lluents que feien una filigrana, com la de la planta baixa, sense mobles, ni catifes, ni domassos, ni tapissos, il·luminada només per uns espiells estrets, que capturaven la llum del sol, en feien llesques i la pintaven a terra. Al fons, una porta de doble batent, amb la llinda de pedra i els muntants esculpits amb figures màgiques, s’obria al Passadís de Vidre.

—Us prego, senyors, que no us atureu, vegeu el que vegeu. El Passadís de Vidre té la facultat de beure’s el pensament dels qui s’hi torben i capgira el cervell dels curiosos —ens va advertir, abans d’entrar-hi.

El Passadís de Vidre era estret i llarg, sense obertures de cap mena, però ben ventilat i il·luminat per la fosforescència mateixa de les parets. A banda i banda, hi havia grans mosaics de taulellets regulars, brillants i acolorits, que només vaig gosar mirar de reüll, no fos que em robessin el poc seny que tenia d’emprendre aitals aventures.

En entrar-hi, vaig sentir com un alè que em bufava al clatell i em vaig tombar, espaordit. Però darrere meu no hi havia ningú i els dos batents de la porta eren tancats i barrats. A mesura que hi avançava, les figures dels mosaics, que representaven animals monstruosos amb cap d’home, cos de cavall i peüngles de boc que feien l’amor amb donzelles nues de cabelleres rosses, dracs que treien foc pels queixals i socarrimaven cavallers amb armadures brillants, monstres marins de tossa enorme que afonaven barques de pescadors a l’abisme, ocells paorosos, meitat àguila i meitat ratapinyada, que treien els ulls a tendres infants, oferts com a penyora per mares ploroses, éssers de foc, amb flames per cabells i teies ardents per mans que ballaven una dansa impúdica al voltant d’una foguera que els engolia a poc a poc, serps alades i descomunals, amb plomes de garsa, que fendien el cel com sagetes malignes i capturaven amb llengua bífida donzelles esporuguides que badaven la boca en un xiscle vidriat i un esbart de bubotes de tota mida, condició, aspecte i ofici que em saludaven amb les boques desdentegades i m’allargaven els braços sarmentosos per atreure’m cap a elles i fer-me presoner dels taulellets.

Vaig arribar al final del passadís marejat, ple de por, tremolós i xop de suor i quan l’home que ens guiava va empènyer una porta i una claror encegadora em va colpir els ulls, vaig pensar que el malefici havia obrat en la meva curiositat i que m’havia tornat foll.

Però quan em va fer entrar per força en aquell bany de llum i va tancar la porta darrera meu, el seny em va tornar i vaig sentir una música suau, com de flautes d’aigua, i vaig deixar enrere els temors i vaig veure el Guardià que somreia i que va parlar així:

—La imaginació, que és una gran aliada de la poesia, alhora és el pitjor enemic dels poetes, Guiamon d’Adià. Laci, l’escrivent, t’hauria d’haver embenat els ulls perquè no veiessis allò que només és, si ho vols veure.

El Bruixot era un home vell, escardalenc i angulós que semblava trencar-se a cada moviment que feia. Tenia els cabells esclarissats que li queien en blens damunt el front, ample i honest i els ulls, miops i botits amagaven una punta de tendresa rere una cortina d’ironia sorneguera.

Uns bigots eriçats i grisencs aguantaven el nas com un bec d’aligot i amagaven una boca ample i enriolada, amb unes dents irregulars i groguenques i uns llavis prims que es corbaven sovint, en un rictus de dolor.

Vestia de negre, amb cinyell de cuiro i sivella d’obsidiana i calçava botes tintades de fosc que ressonaven damunt les lloses del terra.

—No t’ha de sorprendre, Guiamon —va prosseguir l’Alquimista—, que conegui el teu nom i el teu ofici, que si la teva feina són les paraules, la meva és el coneixement. I de tu sé que ets net de cor, àgil d’esperit i prudent en l’aventura, fidel dels amics i clement amb els enemics i que els teus versos, coneguts fins ara a l’Illa de les Tres Taronges i al Consell de Batllies, vindrà un dia que també ho seran al Jardí de les Palmeres.

Vaig fer una reverència al Guardià del Secret de l’Aigua que sabia el meu nom i la meva condició de poeta, sense que ningú li hagués dit, i em vaig quedar en un racó, admirant la cambra de l’alquimista.

Era un recinte quadrat, amb les parets cobertes de prestatges plens de pergamins, llibres antics, mapes i estris diversos. Al bell mig, hi havia una taula de potes de lira, plena de mapes, de plomes d’oca, de rotlles de pergamí verge, de tinters i d’assecants d’arena. Una clepsidra de sorra mesurava el temps gra a gra i un alambí d’aram, amb un fogó d’esperit a sota destil·lava un beuratge que en passar pel serpentí era de color verd maragda, com un camp d’userda de l’Alta Contrada, després d’un plugim al cop de l’estiu, abans que la Sequera mustiés l’alfals i convertís tots els colors del verd en cendra.

Darrera la taula hi havia un tapís que representava el sol i la lluna, els estels i la volta del cel i, al seu costat, damunt d’un trespeus de fusta, una ullera de llautó de set canes de llargada que apuntava cap a una lluerna del sostre, com si sotgés, amatent, la son de les estrelles i el camí celestial del carro del sol.

A mà dreta, un herbari de fusta envernissada, amb tants calaixos i poms que no podia comptar-los. Al seu costat hi havia un lapidari amb tota mena de roques, pedres, còdols, mandrons, rocs i arenes de tots els colors.

I, per tot arreu, càtedres, setials, cadires i escons, plens de rotlles de pergamins, de làmines acolorides que representaven plantes, arbres i cossos humans vistos per dintre, de cossiols amb plantes estranyes, de flascons de vidre, plens d’un líquid transparent on hi suraven cors de vedella, ulls de moltó, cues de sargantana, urpes de gat, budells de porc i, fins i tot, un albat de cap gros i cos deforme que, amb els ulls oberts, ens mirava insolent.

—Seieu, amics —va dir l’Alquimista—, però no toqueu res que dins d’aquest desordre hi ha un ordre que m’és vital. En altre temps, quan era de debò Guardià, us hauria rebut en lloc més adient, però ara sóc presoner de l’avarícia de poder d’un tirà enfollit i he perdut la llibertat d’anar i venir a lloure per aquest palau.

Arim va asseure’s en una cadira de respatller, Laci va romandre dret rere el seu mestre, jo vaig triar un escó ben allunyat d’aquell mag que em feia paüra i Arís es va asseure en un setial, a la dreta del Guardià.

—Permet-me, senyor —va dir Arim—, que et presenti els meus amics.

—No caldrà que ho facis, que conec Arís, fill de Roger i Garidaina, d’abans que naixés. Una Profecia Antiga anunciava que vindria a cercar el Secret de l’Aigua per salvar el seu Món dels tres flagells més terribles: la Fam, la Guerra i la Pesta —va dir, misteriós, el Guardià.

—Així és, senyor —va tallar-lo, impacient, Arís—, però, sobretot, ens cal per salvar la mare de la infecció que li emmetzina la sang.

—Ho sé, fill meu. Però no has de saber que el Secret de l’Aigua no guareix la pesta, només l’evita —va contestar-li el Bruixot.

—I aleshores, senyor, què he de fer? —es va desesperar el minyó.

—Confiar i estimar, Arís, confia en els teus amics i estima’ls i allò que ha de ser, serà —va concloure l’Alquimista.

—I la mare? Què li passarà a la mare? —va insistir, implorant, Arís.

L’Alquimista es va aixecar, va agafar un flascó, el va omplir amb el líquid verd maragda que destil·lava l’alambí i me’l va oferir.

—Dóna-li aquest beuratge, poeta, que li alleujarà el sofriment i li netejarà sang i l’ajudarà a complir el seu Destí —em va dir.

—I per què ho he de fer jo, senyor, i no el jove Arís? —vaig gosar preguntar.

—Perquè tu veuràs Garidaina abans que no pas ell. —Va tornar al seu lloc, va enrotllar un pergamí, amb uns dibuixos i me’l va allargar—: Emporta-te’n també aquests dibuixos, mostra’ls a Das, el prior del Monestir dels Monjos Negres i digues-li que els interpreti, que hi trobarà el Secret de l’Aigua que vencerà la Sequera de la Terra Ferma, allunyarà la Fam, evitarà la Guerra i farà que la Pesta desaparegui.

Vaig agafar el pergamí, amb mans tremoloses.

—Jo, senyor… —vaig mormolar, atordit per la responsabilitat.

—I ara aneu-vos-en, que el temps és curt i el Destí ens espera a tots plegats. El meu és ben clar: d’aquí a tres llunes estalviaré del foc aquesta ciutat i destruiré el tirà i amb ell el Palau de Vidre i la meva pròpia vida. —Va acalar el cap, va tancar els ulls i va semblar que dormia.

Laci, l’escrivent de l’Alquimista, es va avançar i va dir, impertinent:

—Ja heu sentit al meu amo. Au, seguiu-me que us duré sans i estalvis a la porta de Palau.

Vam travessar altre cop el Passadís de Vidre, però aquesta vegada no vaig mirar els taulellets lluents, per estalviar-me la follia que provocaven. I, sense més entrebancs, atordits per tot allò que havíem sentit i que havíem vist, però que no havíem entès, vam sortir del Palau de Vidre al Jardí de les Donardes i ens vam apressar cap al casal del Senyor del Palmerar.

Arís caminava sorrut, amb les espatlles caigudes, com si hi dugués un gran pes. El pare de Blanca, li va tocar el braç i li va dir:

—Anima’t, fill meu, que el poeta durà el beuratge a ta mare…

—Ho he sentit, senyor, però no ho acabo d’entendre… L’Alquimista ha dit que Guiamon veurà la mare abans que no pas jo i això no pot ser, perquè l’únic que desitjo ara és córrer al seu costat i alleujar el seu sofriment.

El noble Arim no va respondre, capficat com estava, i en silenci vam arribar al Casal de la Plaça.

Blanca ens esperava a la Sala dels Llibres, amb posat impacient. Quan li vam contar el que ens havia dit el Guardià va dir, decidida:

—No perdem més temps, Arís i correm cap al palmerar.

—Com penses travessar el desert, si mai no ho ha fet cap viatger, ni de Tramuntana cap a Migjorn, ni de Migjorn cap a Tramuntana? —va preguntar el noble cavaller.

—De la mateixa manera que vam arribar, senyor —va respondre Arís, ambigu.

—Van arribar al palmerar en un Ocell Mecànic, pare —va intervenir Blanca, amb entusiasme—, que els hortolans van abatre amb el Foc Màgic, pensant que era un monstre maligne. El jove Arís va perdre la vida en la caiguda però un floc portentós va obrar el prodigi de tornar-lo a la vida. El monjo Ots, inventor del giny, és al palmerar per refer-lo i ens hi espera per enlairar-lo de bell nou i creuar el cel fins a la Terra Ferma.

—Dec la vida, senyor —va intervenir, fervorós Arís, amb una decisió sobtada—, més que no pas a cap floc, a la cura que de mi va tenir la vostra filla i que m’ha lligat per sempre a ella, en devoció i amb agraïment, primer, que ara s’ha mudat en amor. Estimo la vostra filla, missenyor, i la vull fer la meva esposa i dur-la amb mi al meu país.

Arim es va sorprendre de la gosadia del minyó, per un moment va semblar que perdria els estreps i que ens foragitaria de la casa, però en veure l’expressió amorosa amb que Blanca mirava Arís, es va contenir i va dir, reposat i paternal:

—Nobles paraules i nobles sentiments, minyó, que parlen en favor teu. Però Blanca és penyora de la meva aliança amb Lisó, batlle d’Airut i serà l’esposa del seu fill Eunic, si el fat ens és propici.

La donzella es va torbar, la sang se li va retirar de la cara i ja era a punt de rodolar per terra, sense sentits, quan amb un esforç d’heroïna de llegenda va recobrar la calma, es va posar dempeus i va mormolar:

—Invoco la Llei Antiga dels Pastors de Migjorn, pare, que fa que la dona que ha jagut amb home sigui lliure per decidir el seu destí. I el meu destí és Arís i no Eunic. Ell ha vessat la meva sang primera i jo he begut dels seus llavis l’alè de la Vida. I ara som una mateixa carn i una mateixa sang per sempre, així que viatjaré amb ell cap a Tramuntana, amb el beuratge que guarirà sa mare.