IV

Del setge de Súmir, amb la narració de les proeses d’Arís i de la primera sang vessada en combat; de la màgia del floc que la jaia Bigalot va regalar a Arís; de l’enginy del minyó per vèncer els bandolers; d’una lliçó de Guiamon, l’endemà de la Victòria, amb la gran festa de la vila alliberada i de la sorpresa del poeta, després d’un ensurt paternal.

Vam passar pel Coll de Súmir quan el cel dubtava entre el ramell de colors de la posta que anaven del blau fosc fins al taronja violent, sense acabar-se de decidir. Un oratjol fresc ens va embolcallar, en tramuntar la carena, i va fer un udol feréstec en passar enmig de les roques del cingle.

Maic, nadiu del país, ens va fer aturar, abans d’emprendre la davallada cap a la vila i la mar, on, feia anys, havíem tocat l’Illa per primera vegada un soldat de fortuna, el seu criat i un poeta rodamón que, amb el temps, havien d’esdevenir la Companyia del Portador.

Això li contava jo a Arís que es mirava el paisatge amb els ulls il·lusionats de l’infant que encara era, com si pogués veure’ns en el passat, mentre dos dels soldats de la partida avançaven en descoberta, per avisar-nos si el camí de ferradura era lliure d’obstacles i de bandolers.

—Has de saber, Arís, que ton pare no volia venir al reialme de Montcarrà i que el teu oncle Ferruç, que nosaltres anomenàvem Misteriós Viatger, de nefasta memòria, li va donar un dormissó i li va dur per força…

—Recita’m el Romanço de la Dona-Peix, Guiamon —em demanava el minyó—, amb les tres profecies que el miratge va fer al pare.

Vaig recordar la nit de tempesta em mar, a bord del Falaguer i vaig reveure la dona-peix, eixint entre les ones, amb els ulls espurnejants que cridava Roger. Vaig recitar:

—«Guarda’t de les veus afalagadores i dels amics traïdors… Perquè has de vèncer el Drac i trobar l’Estendard de les Tres Taronges… Tu seràs rei, Roger, i no ho seràs…».

Però el retorn sobtat dels soldats que havien fet la batuda, em va estroncar el doll de la memòria. Venien a galop, feien gestos d’alerta i cridaven:

—Els bandolers ataquen Súmir! La vila crema pels quatre costats!

Aquelles paraules van exaltar la partida.

—Soldats, al galop! Salvem Súmir! —va cridar amb més valor que seny el lloctinent.

I sense preguntar res, ni fer cap pla d’atac, vam esperonar les muntures i vam córrer coster avall, entre tarongers i llimoners de fulles músties per manca d’aigua i ametllers estantissos que recargolaven les branques eixorques contra la darrera llum del dia.

Al fons de la vall, enmig de les ombres del capvespre, Súmir era una fornal. Les flames sortien d’eixides i finestres, s’enfilaven per les teulades i culminaven en una fumassa negra que, furient, creixia cap a l’estel del Pastor que tot just encetava el seu pas per la volta del cel. Del camí estant, vèiem els vilatans que defensaven les murades i una munió de bandolers, a peu i a cavall, armats amb espases, bassetges, ballestes, llances, coltells, sabres, maces, dalles i garrots, que escalaven els murs i degollaven els defensors.

I a mesura que ens hi acostàvem, la ferum de la carn cremada i els crits dels ferits em van evocar totes les guerres i batalles en les quals havia participat. I l’evocació em va fer sentir, un cop més, el terror que em frenava i la decisió que m’empenyia, sempre dubtant entre la meva condició de poeta i la meva vocació de guerrer, al servei de les causes més nobles.

Però Arís encapçalava el galop, amb la crinera al vent, la llança al rest i un crit de combat als llavis, i no em va quedar més remei que esperonar la pobra mula perquè seguís el meu jove senyor en la cursa cap a la vila assetjada i la glòria del primer combat.

Els vint soldats, més Guiós, Arís i jo, vam caure damunt els bandolers com cau una torbonada damunt un sembrat, en temps de collita, malmetent les tiges i destrossant els fruits.

Les llances foren bones en el primer combat, i més d’un bandoler va acabar desarçonat, enfilat com en un ast. Però ben aviat ens van fer nosa, i vam haver de desembeinar espases i coltells per al combat cos a cos.

Maic era un espadatxí hàbil que no perdonava els qui se li oposaven i ben aviat queien entre les potes del seu cavall, ferits de mort. Guiós, com en els vells temps, feia giravoltar el garrot de muntanyenc i causava estralls entre els bandolers. I jo, pobre de mi, havia triat una maça que brandava com podia per damunt del meu cap i que, de tant en tant, desensellava un bandoler.

Però la veritat és que vaig defugir tant com vaig poder el cos a cos. No pas per la por, que en tenia, sinó per vetllar per Arís. No havia estat digne de la confiança de Roger i Garidaina en permetre que el jove fugís del Monestir i ara havia de vigilar-lo per estalviar-li qualsevol mal, encara que m’hi anés la vida.

Però no hauria calgut. El jovencell combatia amb seny i amb prudència i no s’arriscava. Feia anar l’espasa amb la força de son pare i amb l’habilitat de sa mare quan es va enfrontar a Bajac, cap dels Corsaris d’Orient. I pobre del bandoler que volia fer esgrima amb ell: ben prest jeia per terra, amb una estocada a la cuixa, a l’espatlla o a la post del pit.

Hauríeu dit que, a mida que la lluita s’acarnissava i, superada la sorpresa del primer moment, els bandolers ens feien front amb èxit, el jove Arís creixia i es feia més fort i més home. I era com si del seu front brollés de sobte un raig de llum que enlluernés l’enemic i el derrotés abans que l’espasa li fes brostar la sang.

Els defensors de la vila van recobrar forces en veure’ns i van fer ploure pedres, sagetes, troncs i atuells damunt els bandolers. Els més agosarats, en adonar-se que érem pocs i dúiem les de perdre, van obrir les portes i van sortir en estol, com un cap de torrentada, brandant tota mena d’armes. I sort en vam tenir, perquè set dels vint soldats havien caigut ferits o morts i Maic retrocedia, ensangonat, cap al coster, defensant-se de l’atac conjunt de sis bandolers a peu i a cavall que li volien la vida perquè el sabien comandant de la tropa que els havia atacat per sorpresa.

Arís, en veure que l’amic novell perillava, va picar d’esperons, va obligar el cavall a fer un cargol que va abatre els dos bandolers que combatien amb ell, i va córrer a ajudar-lo, sense calcular el risc. De la primera embranzida va fer caure un dels sis atacants de Maic. D’un cop d’espasa encertat, va badar el cap d’un peó que burxava amb una pica el ventre del cavall del lloctinent.

Va fer un nou cargol i es va enfrontar amb un genet enemic que feia giravoltar una maça. L’espasa que brandava, però, no era Eina de Pau, i en topar amb la maça de dues rodes, es va fer miques. Desarmat, el noi va desembeinar un coltell de fulla triangular i mànec de banya i el va clavar al pit del seu atacant. Però per fer-ho es va haver d’ajupir i va rebre un cop al cap que el va desensellar i el va fer rodar per terra.

Maic, que lluitava com un lleó amb dos bandolers, en veure que el jove Arís queia del cavall, sense sentits, va protegir el noi amb el seu cos i va rebre una ferida al braç.

Atuït per allò que acabava de passar, vaig colpejar el bandoler que m’atacava amb tanta força que li vaig esbandir el cap com un ou de colomí, vaig fer que la mula girés i vaig córrer a ajudar el minyó. Un cop al seu costat, vaig fer front a dos bandolers que es van espantar només de veure el meu posat i van fugir corrents. Vaig descavalcar i em vaig agenollar al costat del meu jove senyor, sense adonar-me del perill, ni témer per la meva vida.

Un fil de sang li relliscava per la galta, però alenava tranquil i somreia feliç, amb els ulls tancats, com si dormís. Li vaig netejar la sang de la cara, li vaig alçar el cap dolçament i el vaig deixar reposar damunt el meu genoll, com si al nostre voltant no hi hagués cap batalla.

Afortunadament, en aquell moment van arribar uns quants soldats i alguns defensors de la vila al nostre costat, van alçar Arís en braços i el van protegir amb un cercle d’espases i llances. Maic, tot i la ferida, va enllestir els dos bandolers que lluitaven amb ell, es va girar cap als seus homes i va ordenar:

—Agafeu els ferits i entreu a la vila!

I així ho vam fer.

La Súmir que vaig veure, part de dins de les murades, no tenia res a veure amb la del meu record. El foc que les sagetes incendiàries dels bandolers havien calat a algunes cases del camí de ronda, il·luminaven el desgavell dels vilatans que anaven amunt i avall, traginant poals d’aigua o que amuntegaven pedres que els defensors llançaven sobre els assaltants o que tenien cura dels ferits, estibats dins una plaça porxada, davant la Batllia.

Gent mascarada, amb els ulls botits i els músculs lassos, la roba esparracada, sense alè corria pel camí de ronda, amb armes improvisades: qui duia una dalla de segar o una falç o una forca, sullà un fuster brandava un enformador com si fos una daga i un sabater la ganiveta de tallar cuiro, com una destral de guerra.

En un costat de la plaça, al costat d’un brollador eixut i socarrimat, unes dones havien improvisat una cuina i feien bullir uns perols amb una sopa magra de llegums i escaldaven atuells per al te. Un vinater havia dut les bótes del seu celler i oferia una gerra de vi als combatents i als ferits. Vaig fer que els soldats deixessin el cos d’Arís al costat del brollador, vaig xopar un bocí de pedaç en vi i li vaig rentar la ferida del cap amb molta cura. Tenia un trau com el polze a l’arrel dels cabells i el seu aspecte no em va agradar gens. Llavors, vaig recordar els tres dons de la jaia Bigalot, vaig cercar el fermall que el minyó duia al pit, el vaig obrir i en vaig treure el floc de seda roja que, segons havia dit la jaia «guaria la sang injusta». Li vaig posar damunt els llavis esblaimats de la ferida i es va obrar el prodigi: la ferida es va tancar i la pell va tornar a ser tendra i nova. Aleshores, Arís va obrir els ulls, va girar les ninetes com si no hi veiés i, finalment, em va fitorar. Aleshores va somriure.

—Què ha passat, Guiamon? On som? —va preguntar amb veu feble.

—T’han ferit. I hem entrat a Súmir.

—I la batalla, l’hem guanyada o l’hem perduda?

—Els bandolers no afluixen i assetgen la vila.

Es va aixecar amb gran esforç i no vaig poder evitar-ho. Va trontollar un moment, es va tocar el cap, va gemegar de bell nou i es va dreçar com un fus.

—Anem, Guiamon, que ens necessiten.

I amb passes fermes es va dirigir cap al camí de ronda.

—Atura’t, Arís! —cridava jo, darrere seu—. Que la ferida es podria obrir altre cop i llavors perdries els sentits i…

Però no em va fer gens de cas i es va enfilar per l’escala de pedra que duia a la murada, on s’aqueferaven els defensors de la vila, esdernegats pels esforços dels combats i ja sense gaire projectils per llançar contra els bandolers. Arís va guaitar part damunt dels merlets, per veure quin era l’estat del setge. Tot i que havia pujat amb ell, no vaig gosar mirar cap a baix.

—On és Maic? —va preguntar a un soldat de la partida que disparava una ballesta.

—A la banda de ponent, senyor, on hi ha l’atac més dur dels assaltants, amb Arrès, el batlle de la vila i tots els homes que no estan ferits.

I, sabut això, cap allí va córrer Arís, tot i la ferida del cap, enmig d’aquell tràfec de soldats i vilatans, de dones que carregaven senalles de pedres i de ferits que, plens de sang, intentaven arribar a la infermeria del brollador.

Maic, amb el braç embenat, donava ordres als defensors de la murada ponentina que rebia la pitjor envestida de la nit. Lluitava colze amb colze amb una home de mitja edat, de cabells rulls i barba espessa que duia al coll el collar de batlle. Amb una dotzena d’homes, armats amb llances i piques, el batlle i el lloctinent impedien que les escales dels assaltants es recolzessin a la murada, sota una pluja de sagetes i mandrons de bassetja.

—Maic! —va cridar Arís—. Vine que he tingut una idea!

El lloctinent i el batlle van deixar per un instant la defensa i van córrer al costat del minyó.

—I qui és aquest jove? —va preguntar Arrès.

—Arís, fill de Roger i de Garidaina —vaig contestar, amb orgull de preceptor.

Però Arís no volia perdre el temps en protocols i va tallar la meva explicació, amb un gest autoritari.

—Amb pedres i ballestes no aconseguirem aturar-los —va dir—. Feu que els vostres homes pugin bocois de sofre de netejar els bots del vinater, i calç viva dels picapedrers i pega dels fusters de la vila. I que duguin tots els perols i els poals que trobin.

Parlava amb tanta seguretat, se’l veia tan decidit, que, tot i la seva jovenesa, Maic i Arrès no van dubtar a obeir-lo.

Un escamot de defensors van acomplir les seves ordres i al poc temps, el camí de ronda era ple de barrals de pega, senalles de calç viva i bocois de sofre. Llavors, seguint les instruccions d’Arís, van mesclar els elements en els perols, els van estacar foc i van llançar aquella barreja damunt els assaltants, com una pluja de foc.

I els bandolers s’encenien com teies i per més aigua que es tiressin damunt, per apagar les flames, més prenia el foc i tots semblaven torxes que corrien amunt i avall, desconhortats, fins que queien morts a terra.

I llavors Arís, amb el braó d’un heroi, va ordenar que tots els homes que poguessin caminar s’apleguessin als portals de la vila, va fer que obrissin les portes i va encapçalar una eixida al descobert que va sorprendre els assetjadors.

I mentre els uns, de les murades estant, disparaven sagetes i bassetges, els altres feien una batuda a peu i a cavall, sembrant una gran mortaldat entre els assetjadors que no s’esperaven l’atac. Els combats van durar tota la nit, sense treva, ni descans.

I quan les primeres lluors de l’alba s’anunciaven per la banda de Llevant, el cap dels bandolers va caure mort, sota l’espasa del lloctinent, i els pocs assaltants que encara romanien al camp de batalla amb les armes a les mans es van retre.

I d’aquesta manera, gràcies a l’enginy i al valor d’Arís, es va acabar el setge de Súmir, la partida de bandolers va ser delmada i empresonada i la vila va retrobar la pau.

Quan finalment el sol va sortir, després d’aquella nit terrible, la ciutat es refeia. Si Arís havia combatut com una fera durant la nit, va mostrar-se com un home de seny durant el llarguíssim dia que va seguir a la batalla. Va organitzar la intendència perquè tothom pogués menjar i beure i refer-se, va preocupar-se que els cirurgians i els manescals de Súmir tinguessin cura dels ferits i va ordenar, administrar, dirigir i decidir, sense que ningú posés en dubte la seva autoritat. Va fer que alguns vilatans apaguessin les restes dels incendis que havien destruït cases i hisendes, mentre altres duien els ferits a la plaça del brollador i la resta enterraven els morts fora murades.

Els dotze soldats de Maic que havien sobreviscut a la batalla, a les ordres del lloctinent ferit, vigilaven els bandolers, els encadenaven i els duien a la presó de Súmir per tal que es fes justícia.

Finalment, al capvespre, Arrès va comunicar-nos que tot estava en ordre i que havia arribat l’hora de plorar els morts i de celebrar la victòria i que la vila volia retre homenatge al jove senyor que l’havia salvada amb el seu braó i el seu enginy.

Mentre el batlle de Súmir i la seva gent preparaven la cerimònia escaient, Arís i jo vam anar a l’«Hostal del Bon Repòs» per refer-nos una mica. El cansament m’havia baldat tant, que ni les paraules no em sortien. Teníem la roba destrossada i la pell bruta de mascares i de sang, nostra i dels enemics. Així, doncs, vam demanar a l’hostaler que ens preparés un bany i que ens servís te de poniol amb licor de cireres que, segons Poncet, apaivaga l’esperit, desentumeix els músculs i deixondeix la consciència.

Em vaig banyar amb aigua freda i sabó de llessamí i mentre em vestia amb la roba que l’hostaler m’havia deixat a l’espona del llit, vaig sentir uns crits a la cambra del jove Arís. Tement que se li hagués tornat a obrir la ferida o que algun bandoler amagat l’ataqués per venjar la derrota, vaig sortir a mig vestir, empunyant un coltell i amb el cor encongit. La porta de la cambra del meu jove senyor era ajustada, només. D’una empenta la vaig obrir de pint en ample i vaig entrar-hi, disposat a perdre la vida, si calia, en defensa de la seva.

Arís era dins un cossi de fang, ple d’aigua, nu com un cuc i amb les mans intentava tapar-se l’homenia que brandava amb la força de la joventut com una llança. Estava tot vermell, feia cara d’esverat i l’expressió i el gest l’havien tornat a la jovenesa que havia perdut durant la nit del setge. Al seu davant, dues donzelles, garrides i enriolades, tan joves com ell, intentaven fregar-li el cos amb esponges i pedaços.

—Digues-los que se’n vagin, Guiamon! —va cridar, en veure’m—. Que no les necessito per res.

—Vosaltres qui sou?, i què voleu? —vaig preguntar a les noies.

La més alta, d’ulls negres com les mores madures, em va mirar de fit a fit i va respondre:

—Jo sóc Estara, filla d’Arrès, batlle de Súmir. I aquesta és Tàmir, germana de Maic, lloctinent de soldats. I hem vingut per ordre de mon pare a ajudar i servir el príncep Arís.

Era el primer cop que algú donava títol al meu deixeble i, era també la primera vegada que el minyó tenia tractes amb donzelles de la seva edat i que sentia el crit de la seva condició d’home.

Se’l veia tan indefens, nu i avergonyit, dins aquell cossi, que no em vaig poder estar de riure, mentre empenyia les donzelles cap a fora de la cambra.

Un cop sols, mentre l’ajudava a sortir del bany i li eixugava la pell, Arís va dir:

—Mai de la vida havia passat tanta vergonya i tanta por. Com és, Guiamon que aquestes donzelles reien tant?

—Un home de bé, Arís, ha de saber comportar-se amb les donzelles —vaig dir—, que en aquest món no tot han de ser caceres i estudis, batalles i llibres.

—No t’entenc.

—Fins ara has viscut entre monjos que dediquen tot el seu temps a l’estudi i a la feina, però has de saber que els homes s’agraden de la companyia de les dones i que les dones volen la companyia dels homes.

—I que he de fer?

—Deixar que la natura actuï, fill meu, i, sobretot, no resistir-te als impulsos que sentis.

I dit això, ens vam vestir amb les robes netes que ens havia proporcionat l’hostaler.

Poc després, refrescats de cos i d’esperit, vam sortir d’aquell hostal i vam anar cap a la Plaça del Brollador, on els vilatans havien preparat la celebració de la Victòria.

La vila de Súmir havia amagat les ferides del setge sota els domassos que penjaven dels balcons i les enramades de murtra i de llorer que cobrien els carrers, plens de vilatans, vestits de festa. Torxes de pau il·luminaven la Batllia i, en un cadafal, uns músics sonaven gralles i xeremies, tamborins i flautes dolces, mentre el jovent trenava els passos del ball de bot.

Arrès, Guiós i Maic, refets del combat, ens van donar la benvinguda a la cerimònia. Darrera seu, Estara i Tàmir, abillades de blanc, amb flors als cabells i els ulls lluents, somreien a Arís.

Mentre els saigs servien vi i viandes als vilatans, Arrès es va enfilar al cadafal, va aturar la música amb un gest d’autoritat i va proclamar:

—Vilatans! Aquesta és una nit de dol i d’alegria. De dol pels qui ens han deixat en defensa de les nostres vides i de les nostres hisendes i d’alegria per la victòria que hem obtingut i que ha retornat la pau a la nostra vila. I ara, abans de començar la festa, és el moment de donar les gràcies als nostres hostes d’honor. A Maic, lloctinent dels soldats del Consell, fill estimat de Súmir, que amb els seus homes va capgirar la batalla quan érem a punt de perdre-la. Al monjo Guiós de la Vall dels Rogets que branda el garrot amb la força d’un brau i al poeta Guiamon d’Adià que, a ben segur, escamparà pel Pla i per la Muntanya els fets del setge, en versos immortals i, sobretot, al valent donzell que amb la seva força i el seu enginy va malmetre l’host que ens atacava, de nom Arís i de la nissaga del gran rei Nolàs, digne fill de la princesa Garidaina, anomenada Estel d’Or, i de Roger d’Adià, Portador d’Eina de Pau, que va retornar l’Estendard de les Tres Taronges al reialme i amb ell els tres dons del Valor, la Pau i la Prosperitat.

Els visques dels vilatans van arrodonir el discurs i van encetar la festa. I mentre els uns ballaven i els altres menjaven i bevien, Arrès em va demanar que recités algun romanço que exaltés la Victòria. Tot i que de primer m’hi vaig negar, va ser tanta la insistència del Batlle i dels meus amics, que Vaig reclamar un llaüt, vaig cercar les paraules als meus dintres i vaig improvisar el Romanç del jove Arís, deslliurador de Súmir.

Poques vegades la inspiració m’havia estat tan generosa, la veu fidel i els rims tan fàcils. Mentre recitava, veia les cares de Maic i de Guiós, d’Arrès i dels vilatans que ara somreien, suara s’espantaven, adés s’estremien, al ritme de la composició que descrivia la maldat dels bandolers, el braó dels vilatans i la grandesa d’Arís que vessava la seva primera sang, en defensa de la justícia…

Tothom m’escoltava, bocabadat, llevat del meu jove senyor. I per més que el cerqués entre la gent, no el veia per enlloc. Vaig enllestir el poema improvisat, vaig acceptar amb agraïment i educació els aplaudiments de la gent i, un cop desfet el cercle, vaig buscar Arís entre els balladors, els qui menjaven i bevien i els qui, senzillament, reposaven sota els porxos de la plaça. Però Arís no hi era.

Vaig preguntar als uns i als altres pel meu deixeble i ningú no en sabia res. Amoïnat per allò que podia haver passat, vaig córrer cap a l’«Hostal del Bon Repòs», vejam si l’hi trobava.

El menjador de l’hostal era buit i no es veia ningú ni a la cuina, ni al rebost, ni al celler. Estadants i servents havien anat a la plaça per participar a la festa. Vaig pujar a les cambres, no fos cosa que hagués tingut un desmai i s’hagués enllitat.

Corria pel passadís, ple de mal averanys i de temors, quan vaig sentir un sospir, seguit d’un gemec. Vaig empènyer la porta de la cambra del jove senyor i vaig entrar, amb el cor encongit.

Una espelma cremava damunt un canterano i la llum esgrogueïda em va mostrar la rossor de la crinera d’Arís que es nuava a la morenor de la trunyella d’Estara. Els dos adolescents jeien damunt del llit, nus de carn i nets de cor, en una abraçada d’exaltació amorosa, com tantes vegades havia cantat per places i tavernes, quan era poeta amorós, abans d’esdevenir romancer èpic.

Vaig comprendre que Arís m’havia fet cas i havia deixat que la seva natura l’ensinistrés en l’ofici més bell del món. Vaig somriure i vaig ajustar la porta, sense fer soroll. Si la nit abans, Arís havia rebut el seu bateig de sang, aquesta nit el rebia en llices d’amor, que sempre són més plaents i profitoses.