XI

Del que va passar l’endemà de la festa, amb les incidències del viatge, els amors d’Arís i Blanca, el pas pel Castell de les Maresmes i el descobriment que fa Guiamon de les excel·lències de la cuina dels hortolans amb una visita al poeta Jassot, al Burg de la Vila, per culpa d’una sobtada tempesta d’estiu, amb la lliçó poètica que va seguir i que va omplir de satisfacció Guiamon.

Aquella va ser una festa tan vitenca que se’ns van fer les petites al jardí, entre cançons d’hortolans, versos satírics meus, apresos en bauxes de joventut, amb músiques festeres dels palmerars, esllanguides i sensuals que convidaven a les carícies, i aquell licor destil·lat dels dàtils que agermanava els homes, embellia les dones i feia que els peus dels uns i dels altres puntegessin amb gràcia els passos del ball de bot.

Quan el sol ja treia un nas ensonyat i mandrós part damunt de les palmeres, van comparèixer Arís i Blanca, sense que els convidats massa embriacs els uns, massa lascius els altres, sospitessin allò que havia passat entre els dos jovençans i que ho duien escrit a les cares, com un blasó de felicitat. Únicament jo que, potser per vell o per prudent, només m’havia emborratxat de versos i d’amistat, em vaig adonar que Arís havia oblidat l’afecció jovenívola per la donzella Estara de Súmir, filla del batlle Arrès, i que en el cos de Blanca s’havia badat la flor de la plenitud que lluïa orgullosa en el seu posat novell de dona.

El jove Arís se’m va acostar, greu, i em va dir:

—Ha arribat l’hora de partir, Guiamon, però els nostres plans de viatge han canviat. Blanca vindrà amb nosaltres per trobar son pare i Ots es quedarà mirant de refer l’Ocell Mecànic que ens haurà de tornar a la Vall-llòbrega quan hàgim trobat el Secret de l’Aigua.

No em va caldre preguntar ni el com ni el per què d’aquell mudar de pensament. Dos amants sadollats l’un de l’altra no es podien separar tot just després d’haver encetat el flascó de l’amor i era just que el noble Arim, pare de Blanca i Senyor del Palmerar, sabés el nou estat de la seva filla, si és que alguna cosa coneixia dels costums dels hortolans.

Vaig despertar Sen, que dormia sota la taula, abraçat a un bòtil buit de licor de dàtils i li vaig demanar que ensellés les muntures i carregués l’equipatge, mentre jo cercava el monjo Ots per comunicar-li el canvi de plans.

Ots jeia en un racó del jardí, entre fresàlies i hortènsies, en braços d’una hortolana garrida que roncava suaument. També el jove savi havia tingut la nit d’amor que el compensaria, anys a venir, de la severa regla de l’orde dels Monjos Negres, dedicats a l’estudi dels pergamins antics, de la retòrica i de la poètica, de la cirurgia i de l’alquímia i privats dels plaers del comú dels mortals.

Quan el vaig despertar i es va adonar d’allò que havia passat, Ots se’n va penedir amargament i el vaig haver de consolar i recordar-li que l’amor entre homes i dones era propi de la natura i que algun dia, si arribava a prior, podria canviar la regla absurda que convertia els monjos en éssers eixorcs. Vaig posar tanta convicció de poeta en les meves paraules, que l’ànim d’Ots es va apaivagar, em va donar les gràcies, va dir que quan tornéssim d’Airut, l’Ocell Mecànic estaria enllestit, va abraçar de bell nou l’hortolana que encara dormia i va caure en un somieig delitós i plaent.

Per al viatge, la donzella Blanca vestia un cosset de brocat vermell, amb camisa de seda, calces a l’ample i botes de cuiro i es cofava amb un capell de palmes trenades que li ombrejaven la llum amorosa dels ulls. Creuada a l’ample cinyell, hi duia una daga de l’acer més fi, amb puny de nacre i penjada de l’arçó, una ballesta petita amb un buirac de pell de be, curull de sagetes.

El jove Arís duia camisa de fil, un gec blanc de lli, calces de ratlles a l’estil de l’Illa de les Tres Taronges, capell d’ala ample, amb plomall vermell i unes botes de mitja canya amb doblec i penjada en banderola portava espasa de soldat, coltell de mariner i a l’arçó de la sella una llança curta de caçar senglars.

El meu vestit de poeta era una túnica fosca, com les dels Monjos Negres, amb caputxa i mantell, espardenyes d’espart i al cànem del cinyell hi penjaven el trempaplomes, el tinter de banya amb tap d’aram i la bossa amb pergamins, propis del meu ofici. No havia triat cap arma per defensar-me perquè qui no és destre en el maneig d’aitals estris, és millor que aparenti tarannà pacífic.

I així abillats i amb un sol radiant, els cavalls ben peixats i l’amor per estendard i guió, vam sortir del palmerar per la ruta de Migjorn que creuava turons i comellars, rius cabalosos i planures fèrtils i sense ombra de Sequera, gràcies a la màgia de l’Alquimista que servava el Secret de l’Aigua.

Vam cavalcar tot el matí, sense que ningú no barrés el nostre pas. De tant en tant, topàvem colles d’hortolans que venien o anaven al tros, amb carretoines arrossegades per bous gansoners. Ens saludaven, amables, i ens oferien aigua i fruita i civada per als cavalls.

El camí de ferradura, de primer creuava palmerars amb cases blanques, horts i jardins, però després de passar a gual un riu d’aigües tranquil·les que van refrescar la set del les nostres muntures i que la donzella ens va dir que la gent de la contrada anomenaven riu Florit per les flors boscanes que brostaven a la riba, les palmeres es van fer escadusseres i ben aviat van deixar pas a una planura amb sementers d’ordi i de forment, de blat i civada que vinclaven les tiges, que ja groguejaven, carregades de gra a punt per la sega, amb la promesa d’una collita abundosa.

Passat el migdia, la plana va aturonar-se en feixes d’oliveres, garrofers i ametllers, sense cases ni masos, i el camí ral es va fer rost i retort fins que va giragonsar entre gavarreres florides i llentiscles, boixos i estepes on pasturaven guardes de moltons i cabres, a l’ombra d’alzines aglaneres, sota l’ull amatent de pastors que, en veure’ns, ens saludaven amb la mà.

Vam decidir aturar-nos a l’ombra d’una alzina esponerosa i vam menjar les viandes que Am ens havia preparat per al viatge: carn freda, pa blanc, formatge d’ovella i un barralet de vi per refrescar la gola, mentre els cavalls pasturaven l’herba que brostava a redós dels matolls.

Mentre menjàvem, Arís només tenia ulls per Blanca i Blanca no parava de mirar Arís, així és que, en acabat l’àpat, vaig recolzar l’espinada a la soca de l’alzina i vaig tancar els ulls per convocar el record de Nàroa i reviure el meu amor de jovenesa. Però el cansament de la nit blanca, la caparra del destil·lat de dàtils i l’escalfor del sol de la tarda em van fer pesades les parpelles i em vaig adormir com un nadó en braços de la mare, sense malsons de cap mena.

Quan em vaig despertar, els dos enamorats eren enmig dels matolls, abraçats per la cintura, mirant el cel, esculpits per l’amor que es tenien. I la seva imatge em va entendrir tant que, mentre m’aixecava, desava al sarró les viandes sobreres i ensellava els cavalls, vaig començar a compondre una complanta amorosa amb el nom d’Els amants del Jardí de les Palmeres.

Però en sentir la fressa que feia, els joves es van separar, com si s’avergonyissin de la seva entotsolada i van venir a ajudar-me, amb els ulls plens de llum i d’enyorança d’un futur delitós.

Passats els turons, hi havia un riu cabalós, anomenat Riu Blanc, que s’estenia cap a Llevant i formava un seguit de maresmes, estranyament regulars, com si les hagués construïdes la mà de l’home.

—Són els arrossers que els hortolans conreen —ens va explicar Blanca. I com que no sabíem de quina mena d’aliments es tractava, va afegir—: L’arròs és un gra blanc que s’infla amb l’aigua i que la gent del país cuina de maneres diverses.

Enllà de les maresmes, hi havia una vila, emmurallada i feréstega, com un guerrer antic que sotgés el curs del riu, protegint-lo dels enemics més ferotges.

—Quina vila és aquesta, senyora? —vaig preguntar a la donzella que cavalcava al meu costat.

—El Castell de les Maresmes —em va respondre—. Si et sembla, Arís, farem nit a l’«Hostal de Migjorn». L’hostaler Unt del Castell és deutor de mon pare i ens acollirà de bon grat.

Amb la perspectiva del repòs ben guanyat, cavalls i cavallers van galopar entre canyes i fang fins al Portal Adovellat de la ciutat on uns guàrdies amb piques i espases ens van cridar l’alto.

—Digueu qui sou i què veniu a fer al Castell —va cridar el lloctinent, amb la pica al rest.

—Sóc Blanca, la filla d’Arim, Senyor del Palmerar i aquests són Arís de Montcarrà i el poeta Guiamon, els meus hostes. Anem a Airut i volem fer nit al l’«Hostal de Migjorn» de la Plaça Porxada.

El nom de la dama i les intencions pacifiques que dúiem, ens va fer franca l’entrada. Vam passar sota la dovella del Portal i ens vam endinsar pels carrerons de llambordes lluents, camí de la Plaça Porxada on hi tenia posada l’hostaler Unt del Castell.

A la llum de l’horabaixa, la vila em va semblar hostil i estranya, amb les cases massa altes, els carrers massa estrets, poca llum a les llumeneres de forja que hi havia als Cap de cantons i els balcons i les finestres ombrívols i malvolents.

Però la Plaça Porxada, amb una font rodona, una torre d’homenatge, dues palmeres gegantines i la Batllia, amb escut historiat, columnes entorcillades i vitralls de colors que figuraven escenes de la vida hortolana, se’m va fer agradosa.

L’«Hostal de Migjorn» era un casal gran, de parets emblanquinades, amb un estable a la dreta i un jardí a l’esquerra. Vam descavalcar, vam donar les brides a un mosso de quadra i vam pujar l’escala de lloses que duia a la porta.

Unt del Castell, homenet rodanxó i desdentegat, ufanós de panxa i escàs de cabells, ens va rebre amb grans reverències i, en reconèixer Blanca, va invocar el nom d’Arim, Senyor del Palmerar amb gran deferència. Em va semblar un hostaler com calia, sobretot quan, sabent la meva condició de poeta, em va demanar, si em lleguia, que després de sopar recités per als hostes.

Les cambres que ens va oferir l’hostaler eren netes, airejades i parades amb senzillesa i bon gust. La roba del llit, amb màrfega de plomes, feia olor de lleixivada i el rentamans de porcellana que hi havia en un racó, amb peu de fusta i espill, no tenia màcula. Vaig deixar-hi l’equipatge, em vaig llevar la pols del camí i vaig baixar al menjador.

Els hostes de l’hostal compartien una taula gran i rodona, amb un atuell de ferro al bell mig, ple d’una menja que m’era desconeguda, engrogada i olorosa, semblava del grat dels comensals que, amb les forquilles, n’agafaven mossades que s’empassolaven satisfets.

L’hostaler, que servia vi als de la taula, en veure’m se’m va atansar.

—Voleu sopar, poeta, vós i els vostres amics?

—I tant! —li vaig contestar.

—I què voldríeu que us preparés?

—Això que mengen, quina mena de cuinat és?

—Arròs amb crosta. Un cuinat que ens ha fet famosos arreu.

—Doncs això mateix. Amb una condició, però. M’heu d’explicar com es preparava —li vaig demanar, tot pensant en Poncet i el seu delit per les receptes de cuina.

—Veniu amb mi a la cuina i us ho ensenyaré. De ben segur que en traureu un poema, quan l’haureu tastat.

El vaig acompanyar a la cuina. Era espaiosa i molt endreçada. La muller de l’hostaler, de nom Rosablanca, s’ocupava dels fogons i em va ensenyar a preparar aquella vianda que feia tanta mengera.

Em va dir:

—Agafareu una paella rodona, ben plana i de ferro i hi posareu un raig d’oli generós. Quan l’oli sigui ben roent, hi sofregireu pollastre o colomí, costella alta de porc i uns rostimalls de cansalada, amb dos o tres grans d’all ben trinxat. Després hi afegireu una carxofa talladeta, una mica de pebrot verd i una cebeta tendra. Quan el tot estigui ben enrossit, hi tirareu l’arròs, ben triat, sense cap pedra, ni pellofa i li donareu un parell de voltes perquè s’embegui el suc del sofregit. A banda, haureu bullit la carcanada del pollastre o del colomí, amb un parell de botifarrons negres, una mica de sagí i porros, safraneres i cebes tendres. Quan l’arròs s’hagi torrat una mica, hi aboqueu el brou que heu preparat, hi poseu la sal, pebre vermell i safrà i atieu el foc perquè faci xup-xup. A la fi, quan l’arròs s’hagi inflat i ja no quedi brou, el retirareu del foc i part damunt hi tirareu quatre ous ben batuts, que el cobreixin tot. Un cop de forn, fins que l’ou prengui i es torri una mica i ja teniu l’àpat a punt per llepar-vos-hi els dits.

I tant que ens el vam llepar! Era tan bo, aquell cuinat, que, mentre preníem un te de roca i fumàvem unes pipes amb tabac d’Orient, vaig recitar els versos que m’havia empescat durant el viatge.

Arís i Blanca, que se saberen protagonistes d’aquell amor tendre que exaltava la meva complanta, s’enrojolaren i acalaren els ulls. Però els hostes de l’hostal de Migjorn em varen aplaudir amb unes mamballetes que es devien sentir de la Batllia estant.

—Si aneu a Airut, Guiamon —em va dir l’hostaler—, atureu-vos al Burg de la Vila i visiteu Jassot, el nostre més gran poeta vivent. Sempre que passa pel Castell s’atura al meu hostal i m’honora amb els seus versos. Estic segur que us agradarà conèixer-lo perquè tots dos teniu el mateix do de la paraula.

Li vaig prometre que ho faria i en acabat el recital, vaig prendre comiat dels dos enamorats i amb el ventre ple i l’ànim de poeta curull de glòria, me’n vaig anar a jeure. I durant tota la nit vaig somiar que vencia en unes justes poètiques i que rebia els llorers triomfals d’una dama que s’assemblava extraordinàriament a la meva Nàroa.

L’endemà, descansats de cos i d’esperit, encara amb els compliments d’Unt a les orelles, vam sortir de la vila del Castell de les Maresmes pel camí ral de Migjorn. Vam creuar el Riu Blanc pel pont d’Airut i ens vam trobar amb els Tarongerars de la Plana que s’arrengleraven a banda i banda de la carretera, s’estenien fins allà on abastava la vista i embaumaven l’aire amb un perfum de la tarongina tan intens que es feia fins i tot marejador.

Entre els tarongers es veien cases blanques, amb els sostres de palla, cisterna, pou i porxada, amb dones que rentaven roba en cossis de fang, amb els infants enganxats a les faldilles i llocades de pollets o d’aneguets que omplien de piuladisses i botzinades el verger.

Vam dinar a peu de camí ral, entre tarongers, sense parlar amb prou feines. Arís i Blanca dialogaven amb les mirades o amb els lleus contactes de les mans quan es passaven el pa, el barral de vi o un bocí d’embotit i jo em sentia totalment al marge del seu món, com un arbre més del paisatge o com aquell núvol blanc que va créixer al cel del migdia, va virar cap a un gris de parrac, tapant el sol, i va enfredorir l’ambient. Un tro va esquinçar el ventre de la nuvolada amb l’anunci d’una gotellada de primeries d’estiu, va saltar el llamp i van començar a caure gotes com monedes antigues que, en esclafar-se contra la gropa dels cavalls s’esberlaven en mil esquitxos irisats.

Feia tant de temps que no veia ploure que em vaig quedar astorat de com pot ser meravellosa una cosa tan natural. Ai, si aquella aigua caigués damunt el Consell de Batllies o a l’Illa de les Tres Taronges! Quina alegria que tindrien els habitants del Món Conegut si el cel s’esbandís de sobte i la pluja enyorada esbandís per sempre la Sequera!

Ben prest, una sentor de terra banyada ens va omplir els narius i vam córrer a ensellar les muntures i a reprendre el camí per trobar un aixopluc.

Plovia a bots i a barrals quan vam entrar al Burg de la Vila, en cerca de cobert. I com que al llogarret no hi havia hostal ni taverna, se’m va acudir que Jassot, en nom de la germandat dels retòrics, potser ens acolliria a casa seva. Vam preguntar a una dona que era en finestra on queia la casa del poeta. La dona ens va assenyalar un casal amb balconada emporxada, dovella de pedres vives i finestrals de vidres emplomats i ens hi vam dirigir, remulls de l’aiguat.

Va obrir la porta un criat vell i xacrós, amb calçons apedaçats i jupa mascarada.

—Qui sou i què voleu? —va preguntar malagradós.

—Sóc el poeta Guiamon d’Adià del Consell de Batllies i aquests són els meus amics i he vingut per conèixer Jassot.

—El meu amo no rep visites a la impensada —va replicar, sorrut, el fàmul. I ja era a punt de tancar-nos la porta, quan es va sentir, des de l’interior del casal, una veu feble i gentil, melodiosa i harmònica que preguntava:

—Qui hi ha, bergant?

—Un poeta i els seus acompanyants, senyor, que diuen que volen veure-us!

—Amb aquesta pluja i els tens a la porta? Fes-los passar immediatament!

I així va ser com Arís, Blanca i jo vam trobar refugi i amistat, enmig d’aquella tempesta. Jassot era una home vell, gastat per les paraules, els rims i les trobes, d’ulls vivíssims que sempre reien quan parlava. Era baix i corpulent, de caminar trontolladís i de gesticulació exagerada.

—Sigueu benvinguts, senyors i senyora i disposeu de la casa i de mi al vostre antull —ens va saludar.

Ens va fer entrar a una sala petita, curulla de mobles i atuells de tota casta, amb una biblioteca plena de llibres, rotlles de pergamins i lligalls. La cambra era encatifada amb pells de be tenia una llar de foc encesa, tot i l’inici de l’estiu. Ens va fer seure en escons i cadires desaparellats i ens va oferir vi amb espècies, pastissets d’ametlles i mel. Va esperar que el criat ens servís i el va fer marxar, amb gestos nerviosos.

—Vós sou el poeta, pel que veig —em va dir, assenyalant els estris de l’ofici que duia penjats del cànem del cinyell—. Però us he de confessar que el vostre nom m’és desconegut del tot. Guiamon d’Adià heu dit? Mai no havia sentit aquest nom.

—Vinc de l’altra banda del Desert Blanc, de més enllà del Riu Bregós, d’una contrada coneguda amb el nom de Terra Ferma o Consell de Batllies i aquest és el príncep Arís, del reialme de Montcarrà, enllà de la Mar Gran. La senyora és Blanca, filla d’Arim, Senyor del Palmerar i tots tres viatgem cap a la vila d’Airut —li vaig explicar.

—On floreixen les donardes —va afegir, ell, somiador—, com tant de cops he cantat. Per cert que m’honoro a ser amic del pare de la donzella, un generós prohom que de tant en tant compra els meus versos.

—I que jo llegeixo amb devoció —va afegir Blanca.

—El meu mentor —va apressar-se a explicar-li Arís— és el poeta més famós de la Terra Ferma i els seus romanços sobre l’Illa de les Tres Taronges i la Guerra de Ponent són coneguts a totes les places, hostals, mercats i tavernes del meu país.

Orgullós per les paraules del minyó, vaig sentir-me en l’obligació d’afalagar el nostre amfitrió:

—La dama Blanca m’ha fet conèixer els vostres poemes i davant la seva grandesa, em sento un humil aprenent.

—Grandesa, dieu? Els poetes som arena que se’n duu la tramuntana i només valem, si servim la nostra gent. No he fet més que el meu deure. Però no vull parlar de mi, sinó gaudir dels vostres mèrits. Feu-me el plaer de recitar alguna composició.

No vaig dubtar ni un moment a fer-ho. Em vaig aclarir la gola, vaig tancar els ulls i vaig pronunciar amb unció les paraules del poema titulat L’arribada del Portador al Monestir del Puig del Gegant que, a parer meu, combina amb encert l’èpica amb la retòrica. Quan vaig acabar, Jassot va aplaudir amb fervor.

—La vostra poètica em recorda uns versos meus que voldria que jutgéssiu.

I va obrir els braços, va alzinar el cos i va declamar amb veu fonda i convençuda les millors estrofes que mai havia sentit. L’habilitat de la rima, la tria de les paraules i la brillantor de les imatges era tan gran que una esgarrifança de plaer, mesclada amb una punta d’enveja, em va sacsejar tot el cos i se’m van omplir els ulls de llàgrimes.

I així hauríem continuat, en gentil lliça poètica, si Blanca, que potser començava a atuir-se amb tanta rima assonant, va mirar per la finestra i va dir:

—Ha parat de ploure, Guiamon, i hauríem de prosseguir el viatge si volem arribar prest a la vila d’Airut.

—On floreixen les donardes —va afegir Jassot, somiador—. Però no us en podeu pas anar. Prest es farà fosc i els camins no són segurs de nit. Faré que us preparin sopar i cambres, si accepteu la meva hospitalitat.

Li ho vam agrair, es va aixecar i va donar ordres al criat malcarat i va tornar a seure davant meu.

—I vós, Guiamon, quin penseu que és el destí dels poetes? —em va preguntar.

—La glòria, senyor —vaig contestar—. L’acceptació del públic i la llegenda.

—Aneu equivocat, amic meu —va corregir-me—. Què és la glòria sinó un aplaudiment efímer, tan curt com la memòria de la gent? I la llegenda? Què vol dir la llegenda? De què us servirà que quan hàgiu mort, els vilatans a les tavernes i als hostals evoquin la memòria del poeta que mai no vau ser? Només compta el moment present i l’única força que us ha d’empènyer és l’amor a les paraules.

—I doncs, Jassot, digueu, quin és el destí dels poetes?

—Servir al poble que l’ha engendrat i nodrit, que li ha donat la paraula i que la fet créixer…

La discussió hauria continuat, si no hagués entrat el criat per anunciar-nos que el sopar era a punt i els llits fets i airejats.

Ens vam entaular en un menjador gran i inhòspit, en taula senzilla però ben parada i ens van servir unes viandes senzilles i sanitoses: verdures de l’horta, amanides amb oli i vinagre d’olor, pagell al forn, amb guarniment de llegums i per postres, llet quallada amb mel i pinyons. Vam beure aigua clara que segons que va dir Jassot, els cirurgians li havien prohibit que tastés el vi, i, enllestit l’àpat, el criat va acompanyar Blanca i Arís a les cambres, mentre el poeta i jo tornàvem a la sala.

—Voldria recitar-vos la darrera complanta que he fet —em va dir Jassot—, si no us sap greu.

—I tant que no! —li vaig contestar—. He vingut per aprendre de vós.

I fins a la matinada vam alternar romanços i complantes, cançons i coverbos, en una lliça poètica com mai no havia tingut. I si els meus versos tenien un dring de bellesa, empal·lidien amb la força dels seus. Aquella nit blanca em va ensenyar més sobre retòrica i poètica que tots els consells del monjo Llombriu, el meu mentor al Monestir de la Vall-llòbrega.