Introducció
El 25 de juliol de 1980, una nova organització política independentista, de caràcter militar, fa la seva aparició en l’escena política catalana. El seu nom, Terra Lliure, no donava gaires indicis sobre la seva orientació política concreta, de manera que en un principi va ser qualificada per alguns mitjans d’informació d’organització ecologista. Posteriorment, la seva pràctica armada anirà fent conèixer aquesta orientació, reforçada per l’aparició al Nou Camp del Barcelona el 24 de juny de 1981, de la «Crida» de Terra Lliure, i la publicació, el gener de 1984, de la seva Declaració de Principis. I, en canvi, Terra Lliure s’estava gestant des de molt temps enrera, i havia patit ja dues baixes entre els seus militants.
La meva intenció, en elaborar aquest text, no és ni de bon tros escriure la història de Terra Lliure. Això no és possible, ja que aquesta organització continua lluitant dia a dia per assolir els seus objectius, malgrat les declaracions en sentit contrari dels responsables policials, i molts fets nous vénen a afegir-se als que es descriuen en el text. Encara no fa un mes,[1] tot el moviment independentista català ha acollit amb dolor la mort en acció de Quim Sànchez, militant de Terra Lliure. Crec que aquest és un exemple punyent de la continuïtat en una lluita que els nostres opressors voldrien acabada.
Un problema se’m va plantejar, a l’hora d’elaborar aquest treball, i és el problema de l’equilibri. Difícil equilibri que cal mantenir, entre la necessitat evident de sortir al pas de totes les tergiversacions i manipulacions informatives, amb l’aportació d’una visió real i desmitificada del que és i el que pretén una organització militar, concretament Terra Lliure i, per una altra banda, l’exigència, també evident, de silenci respecte a determinades accions i situacions que les forces d’ocupació desconeixen encara avui. No pretenc haver reeixit completament en el manteniment d’aquest equilibri; en tot cas, he fet el possible per arribar-hi. Vull aclarir que tot el que apareix en el relat és perfectament conegut de la policia espanyola, motiu pel qual he cregut que em podia permetre d’exposar-ho. Així i tot, pel que fa a les identitats de les persones que intervenen en determinades accions, de les quals es fa un relat detallat, es mantenen en secret i convenientment maquillades, excepte en els casos en què les persones encausades ja hagin estat jutjades pel fet, i no en puguin témer cap altra repercussió.
Crec que és important el treball de desmitificació, ja que la propaganda oficial, i a voltes altres sectors amb una aparent bona fe, tendeixen a perfilar la imatge del militant d’una organització armada com d’una persona diferent de la resta dels seus compatriotes, en uns casos atribuint-li uns certs instints assassins o destructius i, per part dels observadors suposadament benèvols, caracteritzant-lo com una mena de superhome, en la línia dels mites filofeixistes amb què ens bombardeja la cinematografia de producció capitalista, a l’estil de Rambo. Aquesta imatge és encara més nefasta que els intents descarats de desprestigi llançats des de les estructures del mateix poder.
La realitat és que el militant d’una organització armada revolucionària, i de Terra Lliure en particular, acostuma a ser una persona profundament inserida en la realitat del poble en el que li ha tocat de viure, i al qual un procés de maduració política el porta a oferir el seu esforç, la seva llibertat, i si cal la seva vida, en defensa d’aquest poble, i contra l’ocupació militar i l’opressió social. El tret fonamental d’un militant armat no és, com ens volen fer creure, la seva habilitat a confeccionar i utilitzar ginys explosius, ni la seva punteria. Aquests coneixements formen part de la seva preparació al si de l’organització, per tal d’assolir els seus objectius polítics, però sempre situarà la seva actuació en funció d’aquests. És la seva formació i maduresa política ço que farà que prengui totes les mesures pertinents perquè, com a resultat de les seves accions, no hi hagi mai víctimes innocents, fins posarà si cal en perill la pròpia integritat. També la mateixa formació permetrà fer una avaluació correcta de les repercussions de cada acció, ja que una acció mal plantejada pot significar un retrocés important en la credibilitat de l’organització armada i de l’independentisme en general. I, finalment, és també la maduresa política el que permet afrontar els interrogatoris policials, on una combinació perfectament orquestrada de pressions físiques i psicològiques tendeix sempre a fer dubtar de les pròpies conviccions polítiques. Resistir aquestes pressions significa reduir al mínim l’abast de la repressió policial, i, ho repeteixo, aquest, com molts altres temes, és funció directa de la preparació política. Al costat de tot això, els aspectes materials tenen la seva importància, però relegada a un segon lloc.
Fruit de tot això, és el paper indubtable que pren Terra Lliure com a motor de l’independentisme en general, car resta palès que en cap moment no pretén substituir altres formes d’organització popular, de les quals, en tot cas, és tan sols el complement indispensable. La lluita per la independència, la reunificació i el socialisme als Països Catalans[2] requereix també l’existència d’un moviment de masses ampli, d’unes organitzacions nacional-populars d’abast sectorial, i d’uns partits polítics independentistes que aportin les seves peculiars visions a l’elaboració de l’estratègia i a l’aplicació de les tàctiques escaients en cada moment. Aquest panorama, que es podia considerar un somni l’any 1979, a causa de la tradicional divisió i fraccionament existents al si del nacionalisme català, esdevé avui en dia una realitat cada cop més afermada, i això en bona part es deu a l’aparició d’una petita organització armada, que amb escassíssims mitjans humans i materials fa témer a tota la classe política estatalista que els Països Catalans esdevinguin un nou Euzkadi, amb una població quatre cops més gran, un territori molt més important, i una importància econòmica i estratègico-militar molt més rellevant.
Gener de 1986
Jaume Fernàndez i Calvet