Annex J: Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Jornades de debat (25 i 26 de febrer)
Europa i els refugiats o exiliats
La primera qüestió que cal deixar aclarida, en començar a tractar aquest tema, és el que entenem nosaltres per refugiat i per exiliat. Si hem de fer cas del diccionari, que per això és, veurem que exiliat és aquell qui, de grat o per força, se’n va de la seva pàtria, mentre que el mot refugiat no hi apareix, i en canvi diu que refugi és abric, aixopluc, recer contra les inclemències del temps o altres definicions. És per això que nosaltres, militants de Terra Lliure que hem aconseguit escapar de la repressió de l’Estat espanyol, no ens considerem de cap manera exiliats, sinó en tot cas refugiats, pel fet que la major part del temps el passem en zones dels Països Catalans que s’escapen del control directe de l’Estat espanyol. Naturalment, la nostra voluntat de restar a la nostra pàtria ha estat i serà cada cop més obstaculitzada pels esforços combinats dels Estats espanyol i francès per allunyar-nos de la nostra terra, i, en definitiva, disminuir el grau d’incidència que puguem tenir en la lluita per la Reunificació, la Independència i el Socialisme als Països Catalans.
Cal entendre, doncs, que tota exposició que puguem fer ha d’ésser necessàriament parcial, des de la nostra perspectiva concreta de militants en actiu de Terra Lliure, i no contempla el cas dels no-militants refugiats a les mateixes zones, ni d’aquells qui, militants o no, viuen un autèntic exili a centenars o milers de quilòmetres del país, ja sigui forçats per mesures administratives de l’Estat francès, ja sigui per imperatius de subsistència econòmica.
Entrant, doncs, en matèria, comencem per analitzar el procés que porta a un militant revolucionari a esdevenir refugiat. Normalment es considera que el refugiat és aquell qui ha tingut més sort que els seus companys d’escamot que han estat detinguts i empresonats. Això és veritat en principi, però si a continuació els militants fugits no es lliuren a la policia, no és tant per la por a l’estada a comissaria i a les fortes condemnes que poden patir després, sinó també per una voluntat de continuïtat en la lluita i pel refús a lliurar a l’enemic informació, armes i bagatges. És evident que el fet d’optar pel refugi a perpetuïtat va lligat a l’existència d’un projecte polític, en el nostre cas la consecució que el nostre cas és l’organització militar Terra Lliure. Sense això, qualsevol opció de refugi esdevé una càrrega massa pesada, i en aquest cas el refugiat es veu abocat a la integració total al seu nou lloc de residència o, com ja hem vist amb els militants d’organitzacions en descomposició com ETA-pm, a ésser fàcil presa de maniobres reformistes com la dels penedits, amb la desmoralització que això pot portar pel moviment.
Si entrem a analitzar quina és la vida del militant refugiat, veurem que no és el paradís terrenal que intenta fer creure la propaganda reformista, ni tampoc el calvari que des d’altres sectors s’ha volgut a vegades fer creure. Hi ha dos aspectes diferents, el material i el moral, dels quals el primordial és aquest segon, i que va directament lligat al projecte polític i organitzatiu del qual hem parlat i a les seves expectatives d’èxit. Quant a l’aspecte material, hi ha una sèrie de problemes que es poden desglossar de la manera següent:
—Papers. Descartada a partir del 31 de desembre de 1981 la possibilitat de legalitzar-se a l’Estat francès com a treballador immigrat, i això serà així fins que l’Estat espanyol entri a formar part del Mercat Comú, resten com a possibilitats la demanda de refugi polític i altres formes de residència legal temporal. No considerem gaire interessant, en línies generals, la demanda de refugi polític perquè significa la inclusió automàtica en els fitxers antiterroristes del secretari d’Estat per la Seguretat, Mr. Franchesci, i perquè fins ara, als refugiats considerats espanyols no se’ls arriba a donar gairebé mai els papers definitius de refugiat, i se’ls fa passar amb resguards provisionals de demanda d’asil que cal anar a renovar per períodes que oscil·len entre els 15 dies i els 3 mesos. Resulta evident que aquest és un mecanisme de control important, i per tant només s’utilitza aquesta via si la situació personal així ho requereix. Naturalment, i a més de les possibilitats assenyalades, n’hi ha una altra, i és no demanar papers de cap mena. Aquesta és la possibilitat més dura, ja que significa, per exemple, renunciar a tot tipus d’ajuda social de les que l’Estat francès té previstes per a francesos i residents legals. Per altra banda, tota legalització que no sigui la del treballador immigrat o la del refugi polític implica no tenir dret a la Seguretat Social, i això vol dir pagar metges i medicaments, i fer els possibles per no tenir un accident i ésser ingressat a l’hospital.
—Feines. Sense Carta de Treball no es pot tenir feina legal. I no es pot tenir Carta de Treball sense papers de treballador immigrat o de refugiat. A part d’això, no hi ha feina estable ni tan sols per als qui són nascuts a la zona, de manera que tampoc no es perd gran cosa. L’únic treball assequible és el treball al camp quan la temporada ho permet, cobrant el salari mínim (unes 450 ptes./hora), i evidentment sense estar assegurat. Si s’aconsegueix treballar tot el mes, és més que suficient per viure dignament. Al marge d’això, hi ha les feines organitzatives que prenen bona part del temps, i que molts cops impedeixen de treballar més regularment.
Naturalment, el panorama material que acabem de descriure pot semblar molt dur per algunes persones, mentre que per altres pot semblar una situació molt més acceptable, pel fet que hi ha molta gent que sense estar refugiats enlloc s’ho passen igual o pitjor, i tenen tota la raó. Evidentment, no són els problemes materials els que ens preocupen, sinó els resultats i la continuïtat de la nostra lluita, i és en aquest sentit que, al marge de la solidaritat afectiva i material que rebem dels amics i familiars, no necessàriament compromesos en la nostra lluita, esperem dels companys del moviment independentista una solidaritat sobretot de tipus polític, i que ens mantinguin informats de l’avenç del moviment i de la problemàtica de cada moment.
En aquest sentit, considerem important que hagueu demanat la nostra aportació, que com ja hem aclarit és parcial, a les jornades de debat de CSPC, i esperem que això suposi un primer pas en la intensificació de relacions entre dos aspectes importants d’una mateixa lluita, com són la tasca político-antirepressiva i les tasques militars. Per això, la nostra Organització us farà arribar una sèrie de demandes concretes, així com d’aclariments sobre confusions que sabem que s’han produït i que no ajuden a avançar. Per la resta, saludem la celebració d’aquestes jornades, per les quals compteu amb la nostra adhesió.
Salutacions independentistes i revolucionàries.
Col·lectiu de refugiats de Terra Lliure