3. Llançament

Durant els tretze mesos que van des del juny de 1979 fins al juliol de 1980, no es va tornar a sentir parlar del grup armat, i, de fet, se’l donava per desaparegut. Això no tenia res de cert. Un altre escamot havia quedat intacte, i les baixes provocades per mort, empresonament o fugida es van cobrir ràpidament amb nous militants. Com a primer pas s’imposava la reflexió sobre tot el que havia anat malament per mirar de corregir els defectes de funcionament. La mort d’en Martí s’havia atribuït a la «mala sort», però la d’en Fèlix i tota la repressió posterior difícilment podia trobar una explicació tan acrítica. En alguns militants de l’interior anava prenent peu la idea que la mala sort no existeix: una organització que pretenia qualificar-se de militar no podia deixar cap eventualitat a l’atzar, tant si es tractava de l’execució d’una operació com del mateix funcionament orgànic. El temps ha donat la raó als que pensaven això, i tots els problemes que ha tingut l’organització provenen d’errors de funcionament, en alguns casos errors de la pròpia estructuració orgànica i en d’altres fallades de persones concretes.

En la caiguda del mes de juny, s’havien posat de manifest els errors següents:

Fruit d’aquesta valoració, i de la situació organitzativa precària del moment, s’elabora un pla de treball que cobreix els aspectes següents:

Les primeres actuacions van adreçades a abastar l’organització, i els resultats són més aviat descoratjadors.

En un intent d’efectuar un petit atracament, els components de l’escamot són detinguts pels «monos»^[13] abans de començar, en el lloc de la cita prèvia. Pel que sembla, algú havia col·locat a l’andana de l’estació de Renfe del Passeig de Gràcia una artefacte explosiu. Les dotacions de diverses «porqueres»^[14] havien ocupat l’indret, inclòs el vestíbul de l’estació, que era el lloc escollit per a la cita. Els monos, davant l’actitud sospitosa dels joves integrants de l’escamot, els van demanar la documentació i les bosses, que van escorcollar. Van aparèixer un esprai d’autodefensa, un rotlle d’esparadrap ample i una mena de passamuntanyes. Les explicacions que van donar dels motius per portar aquella combinació d’elements van ser prou inversemblants, i per un moment els tres joves van estar a punt d’anar a parar a la comissaria. Finalment, els artificiers de la policia van descobrir que l’artefacte era tan sols simulat, van comprovar també part de la coartada ideada per l’escamot, i els van deixar marxar. Lògicament, l’atracament ja no es va efectuar.

En una altra ocasió, l’operació consisteix a assaltar un pagador que porta una cartera. El resultat és tècnicament perfecte, però el fruit és tan sols una cartera plena de… papers!

Més endavant, s’entra de nit a la barraca d’una pedrera, a la recerca d’explosius. El producte de la requisa és: 10 detonadors elèctrics, un parell de rotllos de fil elèctric, tres impermeables de color groc i una pala. Ni un sol gram d’explosiu!

Malgrat aquest seguit d’experiències negatives, a poc a poc es van acomplint els objectius previstos. El mes de maig de 1980 es lloga un pis, amb documentació falsa, al carrer del Sabateret núm. 31 al barri de Ribera de Barcelona. Aquest pis s’utilitzarà, a partir d’aquest moment, com a pis franc de l’organització; s’hi emmagatzemarà armes, explosius i material de falsificació, i s’hi prepararà els artefactes explosius i els comunicats escrits de reivindicació.

S’entra en contacte amb Època, i a partir d’aquest moment s’estableix un corrent de col·laboració, que representa el transvàs d’un bon cabdal d’experiències, tècniques i organitzatives, cap a l’organització.

També s’entra en contacte amb un petit grup d’independentistes, militants del PSAN, o que hi estan relacionats, que es proposen de crear un grup armat, i, eventualment, integrar-se a l’organització militar. De moment, però, volen adquirir més experiència i proveir-se d’armes i diners, i per aconseguir-ho, han trobat ja un mitjà. Estan en relació amb ETA-pm, que els subministra entrenament tècnic i armament, a canvi de col·laboració a casa nostra. Malgrat que se’ls vol convèncer que aquesta postura és contraproduent per al desenvolupament d’una organització armada catalana, continuen actuant així fins el novembre de 1980, en què participen a l’assalt de la caserna de Berga amb els poli-milis.

A la meitat de 1980, es comptava ja amb el mínim d’infraestructura i de formació per poder plantejar-se passar a l’acció. Calia trobar l’ocasió adient, i també un nom per a l’organització militar.

Respecte del nom, hi havia una certa aversió envers les denominacions com ara moviment, exèrcit, organització, etc., formant part d’una sigla. S’havien utilitzat massa vegades de forma banal perquè ara inspiressin un mínim de respecte. Es volia recordar, i honorar al mateix temps, els orígens del moviment de resistència catalana i, dins d’aquesta, el crit de «Visca la terra!» era l’expressió més accentuada. Finalment, es decideix que el nom sigui Terra Lliure (TL), que agrupa dos dels valors més estimats pels catalans: la terra i la llibertat.

Pels mesos de juliol i agost de 1980, la Coordinadora Antinuclear de Catalunya convoca la Marxa Antinuclear sobre Ascó, que arrenca el 25 de juliol des de diversos indrets dels Països Catalans i conflueix a Ascó el dia 8 d’agost. Culminava així una campanya de sensibilització contra la proliferació de centrals nuclears a la nostra nació. Moltes organitzacions i partits nacionalistes i independentistes se sumaren a la Marxa.

La matinada del 24 al 25 de juliol, revetlla de Sant Jaume, un xicot jove s’acosta a l’entrada de les oficines de la direcció econòmico-financera de FECSA, al carrer Mallorca, a Barcelona. El seu company l’espera a la cantonada de la Rambla de Catalunya, que és la més propera. El primer porta un paquet petit a la mà, amb 200 grams de goma-2, un detonador pirotècnic i un sistema d’encès per metxa lenta i metxa d’encenedor. Aquesta darrera ja l’ha encès moments abans.

Baixa els graons fins a una porta auxiliar i deixa el paquet a terra. Abans d’anar-se’n, toma a comprovar que el vigilant de nit no sigui als voltants de l’entrada. Per al cas que fos així, porta apuntat el número de telèfon de la consergeria, per telefonar des d’una cabina i obligar-lo a allunyar-se del lloc de l’explosió. No ha d’haver-hi ferits.

Desfà el camí fins a la cantonada, i ajudat pel company, controlen els xamfrans. Han d’evitar que cap vianant nocturn transiti pel davant de les oficines. Passen cinc minuts, que semblen una eternitat. En aquella zona, a aquelles hores, hi ha una bona colla de transvestits, que ofereixen els seus serveis. Finalment, se sent una forta explosió, i un núvol de fum i de foc envaeix tot el carrer. Els dos companys ja no esperen més, i caminant tranquil·lament s’allunyen de la zona. Per primer cop, un èxit.

Simultàniament, en altres quatre llocs es porta a terme la mateixa operació. A Calella de Mar, tot es fa sense problemes, i a un quart de tres de la matinada, exactament a la mateixa hora que a Barcelona, esclata un artefacte a la delegació local de FECSA.

A les oficines d’Hidroelèctrica del Segre, a Lleida, i a les de la Hidroelèctrica de Catalunya, a Barcelona, no s’arriba a col·locar els artefactes, atesa la quantitat de gent que circula pel carrer en aquella hora, ja que és dia de revetlla, i els indrets són prou cèntrics.

Al cinquè objectiu, l’artefacte es col·loca sense problemes, però transcorre més de mitja hora d’espera i no se sent cap explosió. Cal anar a veure què passa, car no es pot abandonar el paquet així com així. Amb totes les precaucions i la por imaginables, un membre de l’escamot s’acosta a recollir el paquet que havia estat col·locat a la part del darrera de l’ENHER, al Passeig de Gràcia, en un petit passatge. Recuperat el paquet, es comprova que la metxa s’ha consumit sense arribar a fer petar el detonador, a causa d’un mal encaix dels dos elements. Un altre cop serà.

De cinc accions planificades, només dues han sortit bé. El començament no ha estat tan brillant com es desitjava, però això forma part de les regles del joc, i cal anar aprenent a jugar-lo.

Durant el dia, un seguit de telefonades a diversos mitjans d’informació reivindica l’acció en nom de l’organització Terra Lliure. La major part dels periodistes s’ho fan repetir dues vegades, car és la primera vegada que ho senten, i demanen a l’anònim comunicant que els digui com es defineix aquesta nova organització. Resposta: per la independència i el socialisme dels Països Catalans. Més preguntes…, la comunicació es talla. L’endemà, tots els diaris publicaven la notícia de les reivindicacions. L’organització feia així la seva primera aparició pública.

Alguns membres de Terra Lliure assistien a la Marxa d’Ascó. Sense destacar-se en res, paraven l’orella als comentaris de la gent i en prenien nota mental, especialment en allò que feia referència al tema lluita armada i a les accions reivindicades per TL. D’aquesta manera s’efectuava la prospecció prèvia a una campanya de captació que va donar alguns resultats.

El mes d’agost de 1980, poc després de finalitzar la Marxa d’Ascó, una potent explosió tomba una de les pilones d’alta tensió que havien de transportar l’energia elèctrica produïda a la Central nuclear d’Ascó. L’acció és reivindicada per un grup desconegut autoanomenat Terra Lliure-2. Mai no s’ha sabut res més d’aquest grup, ni ha tomat a actuar.

El 10 de setembre de 1980 hi han dues accions de Terra Lliure a Barcelona. En la primera, a les dues de la matinada, una explosió destrueix les oficines del Ministeri d’Educació i Ciència al carrer d’Aragó. Aquestes oficines havien estat escenari, els darrers dies, de conflictes amb els mestres, per l’adjudicació de places per al curs escolar. Es tendia a fer venir mestres procedents de fora dels Països Catalans, mentre que als catalans se’ls obligava a anar a fora, en funció d’una política absolutament contrària a la catalanització de l’ensenyament. La segona acció, a la mateixa hora, destrueix la part del darrera de les oficines d’ENHER del Passeig de Gràcia. Aquesta acció, de caràcter antinuclear, ja s’havia intentat sense èxit el 25 de juliol.

La concentració independentista de l’endemà al Fossar de les Moreres, convocada sota el lema de «Defensem la Nostra Terra», es fa ressò d’aquestes accions.

Fins al mes d’abril de 1981, però, l’activitat pública de l’organització va ser escassa. Malgrat això, a TL es vivia a cent per hora, i els dies semblava que tinguessin vint hores. Cal tenir en compte que els militants legals han de respectar un horari laboral, i aprofitar les poques hores lliures per a les activitats orgàniques.

Amb tot, es van produir un seguit de fets que van restar temps i mobilitat als escamots. El primer va ser la caiguda d’una part de la gent d’Època, a mitjan octubre de 1980. Aquest incident va provocar un moment d’intranquil·litat, pel fet que es desconeixien les repercussions que podrien haver-hi sobre TL pel contacte existent. Però poc temps després es va poder comprovar que no hi havia motiu de preocupació, i el contacte es va reprendre. Dels membres d’Època que no havien resultat afectats, una part va decidir abandonar, i la resta es van integrar a Terra Lliure. Així acabava la història d’Època com a tal.

El mes de novembre de 1980, ETA-pm assalta la caserna de Berga, amb l’ajut de tres independentistes catalans, que pertanyien al grup provinent del PSAN, amb el qual es mantenia algun contacte. L’acció és un fracàs absolut, i en la retirada, desordenada, són detinguts una colla de participants, entre ells, l’independentista català Jordi Puig i Pañella, militant del PSAN. Aconsegueixen fugir la resta dels bascos i els altres dos catalans, Miquel Cura, de Manresa, també militant del PSAN, i Robert Ara, de Sant Fruitós de Bages.

Cau tota la infraestructura dels poli-milis del Bages, i són detingudes una trentena de persones, la majoria pertanyents o relacionades amb el sector del PSAN que s’havia escindit per integrar-se al moviment de caire electoral denominat Nacionalistes d’Esquerra. En general, la col·laboració dels detinguts s’havia limitat a proporcionar llocs per dormir de forma esporàdica, i aviat van ser posats tots en llibertat.

La col·laboració del PSAN-NE amb els poli-milis no té res d’estrany, sobretot si es té en compte que en aquell temps les relacions Euskadiko Ezquerra-Nacionalistes d’Esquerra eren immillorables, atès que els segons volien ser l’homòleg dels primers als Països Catalans, en concret al Principat de Catalunya. Les línies polítiques eren paral·leles, de caire autonomista crític, i jugaven el mateix paper de coixí davant el previsible ascens de l’independentisme en els anys que havien de venir. D’altra banda, el fet d’una col·laboració limitada amb una organització aliena, sense perspectives de constituir-ne una de pròpia, era perfectament coherent amb els plantejaments polítics de NE.

Un cas diferent és el dels independentistes que participaren directament en l’assalt. El seu plantejament estratègic era correcte, la construcció d’una organització militar o la integració final a TL. Per contra, la tàctica emprada era errònia, la col·laboració amb un grup aliè i d’una línia política autonomista. En tot cas, formaven part d’un període de transició en què Terra Lliure no disposava encara de prou credibilitat per aglutinar al seu entorn tots els lluitadors disposats a agafar les armes.

Els poli-milis ja havien actuat abans a la nostra terra, en les campanyes d’estiu contra el turisme i els segrests dels industrials Jesús Serra Santamans i Ignasi Suñer. Aquesta actuació es portava a terme amb un menyspreu total envers les possibilitats d’engegar una dinàmica pròpia de lluita armada als Països Catalans, utilitzant lluitadors que podien haver format part d’una organització armada catalana al servei d’una organització de fora. La revista Lluita, òrgan oficial de l’IPC, cridava l’atenció sobre aquesta qüestió en un article titulat «No tots els espanyols vénen d’Espanya», en què qualificava la política dels poli-milis d’espanyolista.

L’assalt a la caserna de Berga va significar l’aparició de nombrosos controls de policia i de guàrdia civil per la meitat de carreteres del Principat. La prepotència policial va arribar fins a l’extrem de penetrar un escamot de «civilons»^[15] de paisà uns dos km a l’interior de l’Estat francès, a la zona de la Vajol les Illes-Morellàs, i efectuar controls, metralleta en mà, dels boletaires, i fins i tot, dels gendarmes francesos. L’incident va quedar ofegat per un altre de molt més important: l’atemptat efectuat al bar Hendayais, a Hendaia (Euzkadi del Nord), que va suposar la mort d’alguns dels clients del bar i la fugida rocambolesca, a l’Estat espanyol, dels autors del fet. Aquests van travessar els controls fronterers, sense aturar-se, fins a arribar als controls espanyols, on van ser detinguts en possessió d’armes. Una telefonada a l’aleshores comissari general d’Informació va motivar la seva llibertat immediata. Encara ara, el comissari Ballesteros es nega a concretar la identitat dels autors d’aquell fet.

Aquesta situació de control del Bages i de les comarques més properes es va perllongar durant un mes, aproximadament. Poc temps després, el 31 de desembre de 1980, un escamot de TL assaltava el cobrador que duia la recaptació de l’hipermercat Supeco, als afores de Manresa, amb un producte de dos milions i mig de pessetes.

El mes de gener de 1981, i prèviament a una manifestació antinuclear duta a terme el dia 10, s’efectua un seguit d’accions contra interessos de companyies elèctriques. Concretament, es fa saltar un transformador de FECSA a l’Escorxador, a Barcelona; un altre d’Hidroelèctrica del Segre, en un polígon industrial prop de Lleida, i una pilona d’alta tensió al Prat de Llobregat.

La manifestació del dia 10 de gener estava convocada per una plataforma ecologista anomenada Coordinadora Contra l’Augment de les Tarifes Elèctriques, que per evolució posterior va esdevenir la Taula Antinuclear i Ecologista, on agafarien un pes important els sectors independentistes arran del treball que hi portaven a terme i a la influència que començava a tenir l’acció de Terra Lliure en el tema nuclear.

Després de les accions del mes de gener, hi va haver un altre fet extern que va aturar l’activitat de Terra Lliure. El conegut jugador del F. C. Barcelona, Quini, va ser segrestat per uns desconeguts, i els controls policials van tomar a infestar les carreteres catalanes.

Finalment, l’11 d’abril es reprenia l’activitat, amb dues accions. Una, la destrucció de l’entrada de les oficines de FECSA a Terrassa, i l’altra, un artefacte explosiu contra un magatzem de Pirelli a Vilanova i la Geltrú. En aquest cas es tractava d’un error, ja que la presència d’una bobina de cable elèctric havia fet pensar a l’escamot que es tractava d’un magatzem de FECSA.

Per segona vegada, la reivindicació es va fer mitjançant comunicats escrits, deixats en cabines telefòniques i avisant els diaris per anar a recollir-los. El primer cop havia estat després de les accions del gener. A partir d’aquest moment, aquesta pràctica es va convertir en un hàbit de l’organització. El diari que oferia unes cròniques més extenses sobre les accions de Terra Lliure era el Diario de Barcelona, que en aquella època es trobava en mans dels treballadors i constituïa una interessant experiència d’autogestió. Tot i així, l’atenció que dedicava a l’organització no era del tot casual.

El 23 de febrer s’havia produït un fet que modificaria profundament la conjuntura política a tot l’Estat. Un afer que tots els mitjans de comunicació van qualificar de cop d’Estat mancat, i que altres anàlisis menys manipulades assenyalen com una maniobra d’intoxicació informativa, per fer creure a tothom en la possibilitat de retorn a un règim dictatorial de tipus feixista i acceptar una sèrie de retalls en les minses llibertats que s’havien assolit. En realitat, no calia donar cap cop d’Estat, el de 1936 era i és encara plenament vigent, i no s’ha produït cap canvi substancial en l’estructura de dominació; tan sols la reforma política ha introduït un canvi de forma, però no de fons.

La representació teatral va ser molt reeixida. Un tinent-coronell de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, amb 200 guàrdies civils a les seves ordres, va assaltar el Palau de les Corts espanyoles, sota l’adequada observació de les cambres de TVE i, per tant, a la vista de tots els telespectadors. Per si algú s’ho havia perdut, ho van repetir diverses vegades —meravelles del vídeo— i van afegir-hi el numeret dels blindats de Milans del Bosch passejant pels carrers de València, amb l’espaordiment consegüent dels valencians i de tothom que se n’assabentà. El rei va quedar com un homenet, recomanant calma i tranquil·litat i amb posat de dominar la situació. Acabada la representació, les forces polítiques parlamentàries s’apressaren a donar el seu suport incondicional a la Monarquia, i acceptaven uns certs retalls a les minses conquestes de la transició. Augmentava així la repressió a tots els nivells: retallada de les autonomies, pactes laborals favorables al capital, i més gran consens per reprimir les lluites d’alliberament, a les quals es responsabilitzava de ser les causants del «malestar» dels militars.

Uns dels primers a intentar aprofitar el canvi en la correlació de forces van ser els agents espanyolistes assentats al Principat de Catalunya. Pocs dies després del 23-F, el diari madrileny Diario-16 publicava un document, teòricament signat per 2.300 intel·lectuals castellano-parlants residents a Catalunya central, on es denunciava la suposada discriminació de què eren objecte per raó de la llengua, i el desig de fomentar la divisió del poble amb plantejaments lerrouxistes.

El comitè de redacció estava format per coneguts ideòlegs de l’espanyolisme, en concret Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso. Van començar a organitzar actes públics en què aquests personatges exposaven el seu «memorial de greuges» contra el català, sobretot a barriades i poblacions amb un percentatge important de població d’origen immigrat.

La indignació popular va ser immediata i contundent. Les cartes al director de diaris i revistes catalanes eren innombrables, i ràpidament van aparèixer un seguit d’iniciatives que van culminar en un acte central al paranimf de la Universitat de Barcelona, en què s’aprovà un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest del paranimf fou l’origen de la plataforma d’organitzacions i entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de Crida a la Solidaritat. S’inicia la campanya de sensibilització denominada «Som una Nació», que culminaria en un acte massiu al Camp Nou de Barcelona, expressió multitudinària de rebuig a l’espanyolisme. Però abans.

Som al 20 de maig de 1981. En aquest temps, la plaça de Mossèn Clapés, al barri de Sant Andreu de Barcelona, no és més que una extensió de terra trepitjada, on aparca com pot prop d’un centenar de cotxes. Són les vuit del vespre. Per l’època de l’any en què ens trobem, encara és de dia. Tres cotxes arriben amb escàs interval de temps a la plaça. Dos cerquen un lloc per aparcar, mentre que el tercer resta amb el motor en marxa. Del primer en baixen en Toni i l’Huc, s’adrecen cap al tercer cotxe i es fiquen a dins. Del segon cotxe baixa l’Albert i es reuneix amb els companys per tal de repassar per darrer cop les instruccions. Tot seguit s’acomiada i els desitja sort.

El cotxe, ocupat ara per cinc persones, arrenca i desapareix aviat enmig del trànsit intens. Enfila cap a Santa Coloma de Gramenet, a l’altre costat del Besòs. Un cop allí va cap a l’Institut d’ensenyament mitjà de la vila. Prop de l’objectiu, s’atura en un racó discret, i en un moment s’enganxen, damunt de les plaques de la matrícula autèntica, unes de falses, mitjançant cinta adhesiva pels dos costats. A continuació se situen en un carreró proper a l’Institut, des d’on controlen l’entrada.

Poca estona després, arriba a l’indret una porquera plena de monos i aparca a uns quinze metres del cotxe de l’escamot. Es tracta d’un fet imprevist que pot obligar a modificar el pla d’actuació. L’espera continua, i la tensió va pujant de grau.

De sobte, un soroll metàl·lic glaça la sang dels ocupants del vehicle. Un d’ells surt fora i confirma les sospites. La placa de matrícula falsa del davant ha caigut a terra. Per sort comença a fosquejar, i els monos no s’han adonat de res.

Dissimuladament recullen la placa del terra, desenganxen també la del darrera i les guarden totes dues al portaequipatges. No ha passat res, però es podia haver desencadenat el sacramental. Un altre cop caldrà netejar bé les plaques abans d’enganxar-hi les falses, per millorar l’eficàcia de l’adhesiu.

Són prop de les deu de la nit, i en Toni i l’Huc surten del vehicle i van a passejar pel pati d’entrada de l’Institut. La porquera no s’ha mogut del lloc. Toquen les deu. Quasi de seguida apareixen a la porta de l’Institut en Federico Jiménez Losantos i una professora que treballa amb ell.

Pugen al Simca 1000 de la noia, i engeguen en direcció cap al nucli urbà de Santa Coloma. Darrera d’ells, la porquera fa el mateix recorregut. Segons sembla, la seva missió és protegir la sortida i el retorn dels darrers nois i noies de l’institut contra robatoris i violacions. Darrera la porquera circula el cotxe ocupat per en Toni, l’Huc i els tres integrants de l’escamot de protecció. Arribats a Santa Coloma, el Simca enfila cap a la part alta de Barcelona, seguit pels seus perseguidors. Després de mitja hora de seguiment, baixa per l’avinguda Príncep d’Astúries i trenca cap a la dreta, pel carrer Guillem Tell, on s’atura. El cotxe perseguidor ho fa a la mateixa avinguda, una mica més avall, i en baixen en Toni i l’Huc, que van cap el Simca, un per cada costat.

El carrer està desert. En arribar a l’alçada del vehicle, treuen les pistoles i encanonen la parella, que no gosa moure’s. L’Huc passa al darrera amb la noia i en Toni al lloc del conductor. Al costat d’aquest seu en Jiménez. L’escamot de protecció, un cop acabada la seva feina, se’n va cap a la plaça de Mossèn Clapés, on els espera l’Albert. Informen de com van les coses fins ara, lliuren les seves armes i les plaques falses, i se’n tornen cap a casa. Si van nets, no cal patir pels controls.

Mentrestant, en Toni condueix el Simca per la Diagonal, cap a la sortida de Barcelona. En aquells dies s’estaven realitzant els preparatius per al «Día de las Fuerzas Armadas» a Barcelona, i a la Diagonal s’instal·laven els serveis de megafonia, les tarimes i les cadires pertinents. Per aquest motiu, a cada cantonada hi ha una parella de la policia militar i una altra de monos, armats amb regadores.

Cada cop que el cotxe s’atura en un semàfor, la tensió creix a l’interior. Un sol crit o intent de fuga per part d’en Jiménez o la noia poden provocar, en el millor dels casos, la detenció dels components de l’escamot, i en el pitjor més val no pensar-hi. Finalment arriben sense problemes a la sortida de Barcelona, i trenquen, a l’encreuament de la Ciutat Diagonal. Allà, en un grup d’arbres, prop de les pistes del motocross, aturen el vehicle i en fan baixar els passatgers. Els porten al costat d’un arbre, on els lliguen.

Fins en aquest moment, gairebé no han dit cap mot a la parella, només per tranquil·litzar-los, sobretot a la noia, pel que fa a les intencions de l’escamot. Ara es demana a l’home si és Federico Jiménez Losantos, que s’adona tot seguit del motiu de la retenció i nega la seva personalitat. Tanmateix la seva documentació és prou explícita, i llavors ha d’escoltar com se li retreu la manera d’actuar contra el poble treballador dels Països Catalans, i se l’adverteix que no torni a posar els peus a la nostra nació. Malgrat això, encara pregunta si el mataran, i se li respon que solament rebrà un escarment.

A continuació, en Toni apunta a la cama d’en Jiménez i dispara. No passa res. Havia oblidat de treure el pestell de seguretat. Ho fa i dispara novament. Aquest cop surt el tret, i en Jiménez queda allà, lligat a l’arbre i amb la cama sagnant. L’escamot agafa el cotxe i s’adreça ràpidament cap a Barcelona.

Tornen a la plaça Mossèn Clapés, abandonen el Simca amb les claus posades i van a reunir-se amb l’Albert, que els espera en una cantonada. Li tomen les armes, agafen el seu cotxe i se’n van. Pocs minuts més tard, el diari Avui rep una telefonada que indica el lloc on es troben en Jiménez i la noia, i reivindica el fet en nom de Terra Lliure. Malgrat això, un cotxe patrulla de la policia ja ha recollit el ferit i la noia i els ha portat a l’Hospital Clínic, on després d’una petita cura envien en Jiménez a casa seva, ja que la ferida no interessa cap òrgan vital.

Les reaccions polítiques no es fan esperar. El mateix Jiménez Losantos, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del Parlament català, Heribert Barrera, d’instigar a la realització de fets similars, per la postura que prenen arran de la publicació del «Manifiesto». Naturalment, la Generalitat va córrer a salvar la cara, i fins i tot el diari Avui, en la seva edició del 22 de maig, diu que ha rebut la reivindicació de Terra Lliure i que en aquesta s’amenaça d’atemptar contra persones de la Generalitat, extrem aquest totalment fals. No cal dir que mai no ha exhibit cap prova d’aquesta afirmació.

A part d’això, tots els partits parlamentaris van condemnar el fet, cosa que era d’esperar, però van procurar no donar més voltes al problema, davant de l’evident aprovació d’una part important de la població catalanoparlant i la indiferència patent de la població d’origen immigrat. En aquest sentit, la maniobra lerrouxista fracassava estrepitosament. Al cap de pocs dies, tots els diaris publicaven una petita nota en la qual es deia que deu dels principals signants del «Manifiesto» se n’anaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests, Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Tarancón.

Gran part de la polèmica que es podia haver suscitat, va quedar soterrada pels fets del Banc Central de Barcelona, i les versions sobre possibles connexions ultres de l’afer. Això succeí el 23 de maig, tres dies després de l’acció Jiménez.

Els preparatius del «Día de las Fuerzas Armadas» continuaven el seu curs. L’habitual ocupació policíaca que pateix Barcelona es veia augmentada aquests dies per l’arribada prevista dels reis espanyols a la ciutat per presidir la desfilada militar. A més a més, aquesta havia de ser transmesa per televisió a tot l’Estat espanyol. La vigilància policial feia molt difícil la realització de qualsevol acció de protesta. Un principi de l’acció guerrillera consisteix a fugir de les concentracions de forces de l’enemic i atacar els llocs més desguarnits…

La tarda del 30 de maig de 1981, un cotxe s’atura a l’explanada del monestir de Montserrat. Dos xicots baixen del vehicle i descarreguen un parell de motxilles. Un «bona sort», per tot comiat, i el cotxe desapareix carretera avall. Els muntanyencs agafen les motxilles i enfilen el camí de Sant Joan, per trencar més endavant cap a Sant Jeroni.

Arriben a l’antic restaurant, ara en runes, quan ja comença a fer-se fosc. Passen de llarg i pugen les escales que porten fins a la punta de Sant Jeroni, on hi ha instal·lat el repetidor de Televisió Espanyola. Arriben al capdamunt, i aprofiten la darrera claror del dia per gaudir del panorama. L’únic to verd del paisatge prové dels matolls i dels arbres. Probablement els civilons estan molt ocupats amb la desfilada de l’endemà. Tant de bo!

Ja és negra nit quan desfan una part de camí i es fiquen al mig del bosquet que hi ha baixant, a mà dreta. Uns cinquanta metres més avall s’aturen prop d’un arbre. Al seu costat hi ha, com per atzar, una llauna d’oli de cotxe completament rovellada. És el senyal. Retiren la llauna i furguen enmig de la fullaraca i la terra. Apareix un bidó de plàstic hermètic. A dins hi ha tres quilos de goma-2, dos detonadors, un rotlle de cordó detonant i metxa lenta (Bikford) amb metxa d’encenedor. Fa una setmana que tot aquest material els espera allà. Qualsevol control pel camí els hauria trobat completament nets.

Ara no cal torbar-se. Agafen el material, connecten la metxa d’encenedor amb la metxa lenta, i aquesta amb els detonadors. El dispositiu es fa per duplicat per garantir-ne l’eficàcia. Amb tot a punt tornen a anar al costat de la barraca del repetidor, a menys de 200 metres de l’amagatall improvisat.

Un martell d’escalada obre pas en una de les finestretes de vidre de l’edifici. Un cop dins, col·loquen una càrrega de quilo en cadascun dels tres armaris de control de retransmissió, i les relliguen amb el cordó detonant. Col·loquen els dos mecanismes de detonació a les càrregues dels extrems. Tanquen els armaris i posen tot el que troben a l’abast davant de les portes. Finalment es cala foc als extrems de les metxes d’encenedor i comença la cursa. Són les onze de la nit.

Mitja hora més tard, arriben a Santa Cecília, on els espera el mateix cotxe de la tarda. Cap a les tres de la matinada, mentre els membres de l’escamot dormen a casa seva, una fortíssima explosió retruny per tot el massís de Montserrat. Els civilons de servei al monestir, inquiets, munten un control a l’entrada, sense saber, però, de què es tracta.

L’endemà, els empleats de l’aeri de Sant Jeroni van trobar els vidres trencats a l’estació superior. Van anar cap al repetidor i van descobrir que havia pràcticament desaparegut. Aquell dia, les comarques del Bages, el Solsonès i el Berguedà no van poder veure la transmissió de la desfilada. La comunicació del primer canal va trigar quinze dies a restablir-se; la del segon canal, més d’un any, fins als mundials de futbol.

Pel 24 de juny de 1981, la Crida a la Solidaritat va organitzar un acte al Camp Nou del Barcelona, que va ser un èxit ressonant de participació. Dues nits abans, Terra Lliure havia atemptat contra les oficines de FECSA de Reus, Salou i Girona, i contra un transformador de FECSA a Altafulla.

A l’acte del Camp Nou, la presència independentista monopolitza el control polític de l’acte. Una immensa pancarta dels CSPC, amb el lema «Llibertat Patriotes Catalans», recorre el camp enmig dels crits de suport de la majoria dels assistents, prop de setanta mil. En un moment donat, milers de fulls volants omplen les grades. És la «Crida» de Terra Lliure, primera declaració escrita de l’organització. En poca estona, no en queda gairebé cap a terra. La reproduïm a continuació:

Sis dies més tard, el 30 de juny, s’intenta repetir quelcom de semblant a l’acció Jiménez amb l’antic batlle franquista de Berga, i propietari de l’empresa Carbones del Pedraforca, SA, Juan Noguera. Aquesta empresa es dedicava i es dedica a l’extracció de carbó a cel obert al terme municipal de Saldes, a la banda sud-est del Pedraforca, amb la consegüent destrucció de la vegetació i el subsòl, davant la complicitat dels governs central i autonòmic, i això malgrat la qualificació del massís del Pedraforca com a espai protegit. La informació realitzada indica que Noguera va cada tarda a les sis a la seu local de la UCD.

El dia assenyalat, una furgoneta requisada a un transportista de la plaça de les Glòries l’espera inútilment davant de l’esmentat local de Berga.

Passada una hora, se suspèn l’operació. Més tard, els components de l’escamot fan un volt per Berga i topen amb Noguera al carrer Major. Segurament, l’ex-batlle ha canviat els seus hàbits amb motiu de les vacances d’estiu. Un altre cop serà. La furgoneta s’abandona a Granollers i es telefona a l’Avui per notificar on és, lligat amb filferro, el propietari. En el moment d’abandonar-lo, en un bosquet proper a Palau de Plegamans, se li ha donat set mil pessetes per les molèsties.

L’estiu suposa un tall en l’activitat política i, consegüentment, en l’activitat militar. Per a l’Onze de setembre, els CSPC convoquen a un acte al Fossar de les Moreres.

La matinada del dia 10 esclaten artefactes explosius a la Delegació d’Hisenda (Eixample) de Barcelona, a la Delegació d’Hisenda (Central) de Barcelona, a la Magistratura del Treball de Barcelona, a la Delegació d’Hisenda de Tarragona, al Govern Civil de València, i al Govern Civil d’Alacant. Terra Lliure reivindica tots els atemptats: és la primera vegada que l’acció de l’organització s’estén, de forma coordinada, al País Valencià. Aquesta és una demostració de força que tindrà la seva conseqüència més immediata l’endemà.

La concentració del Fossar serà un crit unànime de suport a Terra Lliure. Els crits de visca a l’organització són la tònica general, i per primer cop es constata a nivell públic un suport tan ampli a una organització militar catalana. Això preocupa el poder molt més que el fet intrínsec de les bombes, i la seva resposta repressiva no tardarà a fer-se sentir.

Durant el mes d’octubre té lloc l’atemptat contra la Diputació de Lleida, on es col·loca més d’un quilo de goma-2, que produeix importants destrosses en diversos despatxos. A Barcelona hi ha atemptats contra el Palau de Justícia, de manera que queda destrossada la porta principal, i als Montepíos Laborales dependents del Ministeri de Treball.

A Saldes, sota mateix del Pedraforca, una excavadora de l’empresa EXMOP, filial de Carbones del Pedraforca, que treballava a les explotacions a cel obert d’aquesta empresa, resulta amb el motor destruït per l’explosió d’un quilo de goma-2. Les pèrdues s’avaluen en quatre milions de pessetes.

El darrer diumenge d’octubre, al tradicional aplec del Puig al País Valencià, es llancen fulls volants amb la «Crida» de Terra Lliure. Prèviament, hi ha hagut explosions al Ministeri d’Educació i Ciència i a la Magistratura del Treball de València.

Finalment, el mes de novembre es produeix l’atemptat amb explosius contra la caserna de la guàrdia civil de Terrassa. Aquest fet és la primera acció dirigida directament contra les forces d’ocupació, i va ser motivat, en concret, per l’actuació brutal de la guàrdia civil contra els treballadors en lluita d’Estampaciones Sabadell, a Polinyà (Vallès Occidental). L’acció motivà, fins i tot, un comentari a la premsa del president del Foment del Treball, Alfredo Molinas, preocupat pel fet que Terra Lliure s’immiscís en problemes laborals, alhora que insinuava connexions amb sectors del PSUC. Pel senyor Molinas, òbviament, lluita obrera i independentisme són dues coses que, com l’aigua i l’oli, no es poden barrejar mai, i si és així, cal buscar-hi explicacions estranyes.

Així les coses, va arribar el dia 3 de desembre de 1981 i amb ell la repressió.