2. Els inicis

Matí del 26 de gener de 1979. Es compleixen 40 anys de l’entrada de les tropes feixistes de Franco a Barcelona. Ningú no hagués pogut pensar que aquest matí ennuvolat del mes de gener tindria, a partir de primera hora, un altre motiu de trist record per als catalans.

En Ramon, en Bécquer i l’Anarco circulen pels carrers de Barcelona en un quatre llaunes llogat pel Ramon, poca estona abans, a l’aeroport del Prat. És ell mateix qui condueix. Al seu costat, l’Anarco i, al seient del darrera, en Bécquer, el més jove de tots. Cadascun disposa d’una pistola Firebird, de 9 mm Parabellum, amb dos carregadors. Tot és a punt per a l’acció. L’objectiu, l’assalt d’un transport de fons de Banca Catalana, prop de Piera. La nit abans han «aixecat»^[8] un cotxe, fent el pont del contacte elèctric, i l’han deixat aparcat a la cantonada dels carrers del Bruc i de la Diputació. Aquest cotxe, el faran servir per dur a terme l’acció i la primera part de la retirada, després el deixaran abandonat i faran la segona part amb el quatre llaunes llogat.

En arribar al xamfrà on hi ha el cotxe, un imprevist els fa passar de llarg. Davant del cotxe en qüestió, i tapant tota possible sortida, hi ha un Land-Rover dels «grisos»^[9] estacionat en doble filera, i un caporal fa la guàrdia, amb la «regadora»^[10] a l’esquena. Què haurà succeït? Potser han localitzat el cotxe robat? Els estan esperant? O només es tracta de vigilància de rutina? En el dubte, fan la volta a l’illa de cases i tomen a passar pel davant. El jeep continua en el mateix lloc. Tornen a passar de llarg.

En aquell xamfrà, hi resideix un advocat que va tenir un paper decisiu en la inculpació de Txiqui en el Consell de guerra que li va costar la vida. Ha estat amenaçat de mort diverses vegades, de forma anònima o en nom d’ETA. Precisament per això, ha demanat protecció policial, i des d’aleshores una dotació de la policia armada vigila el seu domicili els matins, a l’hora que en surt per anar a treballar. Això no ho sap cap dels integrants de l’escamot.

Passen un tercer cop per davant dels grisos. El caporal ja s’hi ha fixat abans. Pot ser que només estiguin buscant aparcament, però el mateix motiu pel qual fa guàrdia a la cantonada li provoca el recel. Serà millor que faci una comprovació d’identitat, per veure si són bascos. Els fa un gest perquè s’aturin. El cotxe redueix la velocitat, i s’apropa al caporal, però algú cridà: «Tira, tira!», i en Ramon accelera i surt rabent carrer del Bruc avall. El caporal munta la regadora i engega una ràfega de trets contra el cotxe, que es fa escàpol.

L’interior del quatre llaunes és l’infern. Algunes bales reboten per dins del vehicle i produeixen contusions als ocupants dels seients del davant. Al seient del darrera, en Bécquer està ajagut amb el cap amarat de sang. El cotxe enfila cap a Gràcia. En Ramon i l’Anarco veuen que el seu company no té salvació. Ja ha perdut gran part de la massa encefàlica i respira amb dificultat. En un carrer estret de Gràcia, aturen el cotxe al mig del pas, recullen les armes i se’n van deixant les portes obertes de bat a bat.

Quan arriben a una distància prudencial, telefonen a la policia municipal i l’avisen perquè vagi a recollir el ferit. La precaució és suplementària, car estan segurs que més d’un automobilista col·lapsat per l’embús ja ho haurà fet. Ells han fet tot el que han pogut, però la ràbia i la impotència els dominen.

La notícia va saltar a les primeres planes dels diaris. Un jove militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya havia estat metrallat en un control policial de Barcelona. El cotxe en què viatjava es va saltar el control, sense obeir les ordres d’aturar-se que li feien els policies de vigilància a la cruïlla dels carrers del Bruc i de la Diputació, un dels quals va disparar una ràfega de metralleta. Es va trobar el cotxe en el barri de Gràcia, amb el xicot greument ferit.

Tres dies més tard moria a l’Hospital Clínic, sense haver recuperat el coneixement en cap moment. Van començar a circular els rumors més diversos. Un d’aquests rumors, parlava de la possibilitat que hagués estat segrestat per un grup d’extrema dreta, que el transportava quan va trobar el control. Un altre apuntava la possibilitat que es tractés del ressorgiment del FAC, però els antics membres d’aquesta organització que havien tornat de l’exili o sortit de la presó, van desmentir-ho.

La policia sabia perfectament de què es tractava, però va preferir callar. S’havien trobat amb un mort als dits, i un sol indici, però molt evident. El cotxe llogat els va portar a identificar-ne el conductor, Joaquim Pelegrí i Pinyes, del qual aviat van saber que militava o havia militat al PSAN-P. Aquest desapareix de casa seva i, de moment, no se’n sap res més. La policia ensuma l’aparició d’un nou grup armat, i comencen a vigilar les persones que consideren més perilloses de tot el ventall de l’independentisme.

Mentrestant, l’enterrament de Martí Marcó, amb el taüt cobert per la senyera estelada, es va convertir en un enfrontament entre els militants d’ERC que no volien cap mena de manifestació pública, i els sectors independentistes, que pressentien l’aparició d’una nova dinàmica capaç de canviar les expectatives polítiques i volien retre homenatge al primer caigut en acció. En l’endemig, els companys d’en Martí serraven les dents i ploraven. Calia continuar.

Els dies 2 i 3 de març de 1979 se celebra, a Sant Miquel de Cuixà (Conflent, Catalunya del Nord), la Festa de la Unió, cloenda del procés iniciat gairebé un any abans, d’unificació del PSAN-P i de l’OSAN, organització nord-catalana provinent d’una escissió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors. El fruit d’aquesta unió és IPC (Independentistes dels Països Catalans), amb la pretensió de ser un partit independentista amb implantació al nord i al sud de l’Albera.^[11] A la festa, hi assisteixen unes 250 persones, i també una important delegació del grup segon de la Brigada Regional de Información de la policia de Barcelona, d’incògnit. Fotografien tot el «personal», sospitós per definició de tendències «terroristes». Aquestes fotografies hem tingut el car «privilegi» de veure-les tots els qui hem passat per les mans —i els peus— dels «nois» de la Brigada. Les consideren un petit tresor.

Tot i que es tracta d’un cap de setmana, la resta de la Brigada tampoc no descansa. El dissabte dia 21 a Sant Just Desvern, l’alcalde, Antoni Malaret, juntament amb la seva dona, el seu amic Jaume Martínez i Vendrell, la dona d’aquest, Àngels, i Gertrudis Galí, es disposen a pujar al cotxe del primer per anar a passar el dia i visitar els monestirs de Poblet i Santes Creus. De sobte, es troben voltats per policies de paisà, pistola en mà, i són detinguts.

A Barcelona, al pis de Lluís Montserrat i Sangrà, hi són detinguts ell mateix, la seva promesa Concepció Vall i Plà, una germana d’aquesta i el seu company. Al barri de Sant Andreu, detenen Teresa Sol i Joan Mateu.

L’endemà, la policia posa en llibertat la major part dels agafats, i queden detinguts i sotmesos a la Llei Antiterrorista Jaume Martínez, Lluís Montserrat, Teresa Sol i Joan Mateu. Se’ls acusa de formar part de l’organització responsable de les accions Bultó i Viola, a la qualla policia denomina Època. Aquest nom, si bé era un dels que s’havien pensat per l’organització, no ho era oficialment, però de llavors quedarà com a definitiu.

Després de deu dies de tracte brutal a les dependències de la Via Laietana, els detinguts ingressen a la presó. La nota policial assegura que Jaume Martínez, veterà lluitador del Front dels anys 40, era l’inspirador d’Època, que formava part de la seva direcció, i que aportava els seus coneixements i experiència militars a l’organització. Poc temps després dels fets Bultó i Viola, havia deixat els seus negocis en mans de familiars i se n’havia anat a viure a Andorra. Allà, la policia espanyola l’havia localitzat més endavant i l’havia vigilat sistemàticament, ultra fotografiar totes les persones que el visitaven.

En ocasió d’un viatge a Barcelona, en Jaume es va trencar el fèmur, i va haver d’anar enguixat una bona temporada. Quan ja s’havia restablert, i estava a punt de tornar a Andorra, es va produir la detenció. Precisament, la policia creia que pujaven al cotxe per viatjar cap en aquest Estat.

A Lluís Montserrat se l’acusa de formar part d’un escamot de protecció en l’acció Bultó, i com a responsable de tasques d’informació en l’acció Viola. Ha estat brutalment apallissat i ha acabat signant una declaració que l’inculpa. Teresa Sol i Joan Mateu tenen acusacions més lleus, i al cap de pocs mesos se’ls posa en llibertat, mentre que les acusacions són arxivades.

Arran d’aquestes detencions es produeix un fet cabdal en el posterior desenvolupament de l’independentisme al nostre país. Els familiars, amics i companys de treball dels detinguts, s’organitzen en comitès de suport que es coordinen entre sí, i així neixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

A poc a poc, van apareixent comitès de solidaritat en indrets sense cap connexió amb els detinguts, actuació que obeeix a un fenomen de solidaritat política que va mostrant la identificació d’un sector del poble català amb la línia política independentista i amb el paper de la lluita armada al seu si. També és important d’assenyalar un canvi gradual en el tipus de defensa que es feia dels detingut, passat dels plantejaments inicials, políticament endarrerits, en què tot es basava en la suposada innocència dels detinguts, fins al plantejament més correcte, en què no es reivindicava la innocència, sinó les raons polítiques de la seva lluita.

Així, els CSPC s’aniran configurant com la primera organització unitària i d’àmplia base de l’independentisme, i per aquest motiu serà la que marcarà progressivament, a partir d’aquest any 1979, les concentracions independentistes al Fossar de les Moreres en commemoració de les diades de l’Onze de setembre, en el seu contingut polític.

De resultes de la caiguda d’Època, va ser detingut a París, per la policia francesa, Manuel Viusà i Camps, conegut nacionalista català, que també havia militat al FNC dels anys 40, i havia participat activament en el «reseau»^[12] Albi Maurice de la Resistència francesa a l’Ocupació nazi. La policia espanyola l’acusava d’haver gestionat la compra de 25 pistoles Walther, model PP, calibre 7165 mm, a la fàbrica Walther a Ulm (Alemanya).

La detenció es va produir en virtut d’una petició d’extradició, i a primers de maig tenia lloc a París la vista pública per concedir-la o bé refusar-la. Els CSPC van organitzar quatre autocars per assistir-hi, i així dues-centes persones van iniciar el viatge cap a París per manifestar el seu rebuig a la col·laboració repressiva franco-espanyola. Al pas fronterer de la Jonquera-el Pertús se’ls va impedir de continuar el viatge, i en acte de protesta per la mesura arbitrària empresa per les autoritats franceses, els expedicionaris frustrats van ocupar les instal·lacions policials i duaneres de l’autopista durant tota la tarda, la nit i el matí de l’endemà. A la tarda del dia 9 van tornar cap a Barcelona. En totes aquelles hores, els militants d’IPC de la Catalunya del Nord es van fer càrrec de portar menjar i tot el que calgués per als 200 manifestants.

La detenció de Manel Viusà es basava fonamentalment en el testimoni d’un súbdit suís, anomenat Spoerri, fill de mare catalana, que havia estat detingut per la policia espanyola a la Costa Brava i traslladat a Barcelona. Allà havia estat torturat brutalment, fins el punt que el Consolat suís va protestar-ne oficialment. Entre altres coses, li van trencar un timpà i, finalment, li van fer signar una declaració en la qual reconeixia haver subministrat armes al FAC, molt temps abans. També afirmava haver acompanyat Manel Viusà a Ulm i haver-l’hi introduït, a fi que pogués adquirir les 25 pistoles Walther, així com conèixer una tercera persona, de qui sabia només el nom de Martínez, relacionada amb tot l’afer. La policia associà immediatament aquesta persona amb Jaume Martínez i Vendrell, del qual ja sospitava pels seus antecedents com a militant del FNC, i en aquest moment el van començar a vigilar a Andorra.

El procés d’extradició de Manuel Viusà va ser històric. La documentació presentada pels espanyols incloïa, a part del testimoni arrencat sota tortura de Spoerri, i invalidat judicialment per aquest motiu, el text íntegre de la Constitució espanyola. Amb això es pretenia demostrar el grau de «democràcia» assolit per l’Estat espanyol, i justificar l’extradició del demandat. Per culpa d’això es va endarrerir la vista quinze dies, fins que un traductor jurat no va traduir la dita Constitució.

Com que els arguments espanyols eren tan insostenibles, el mateix fiscal, encarregat d’ofici de formular l’acusació, va sortir en defensa d’en Viusà, i n’enaltí el valor patriòtic i els mèrits contrets a la Resistència francesa. Evidentment, els antics resistents s’havien mobilitzat pel seu cantó per impedir que la demanda d’extradició es fes efectiva. Finalment, el jutge va posar en llibertat Viusà després de denegar-ne l’extradició.

Els companys de Martí Marcó no s’havien quedat de braços plegats. Passat un període de reflexió i d’una certa desmoralització després de la mort del seu company, tornen a la càrrega i actuen. El govern francès, si bé havia hagut de cedir en el cas de Viusà, no semblava voler fer igual amb els refugiats bascos i emprenia mesures administratives i contemplava la possibilitat de concedir l’extradició d’alguns d’ells.

La matinada del 26 de maig de 1979, un escamot de quatre membres col·loca un artefacte explosiu, amb dos quilos de goma-2 i mecanisme de rellotgeria, a les oficines de l’empresa Renault a la Travessera de Gràcia, cantonada amb el carrer Regàs. Un cop col·locat l’artefacte, se situen a cobert a les cantonades properes i esperen. Inútilment. Passat un marge de temps prudencial, retiren l’artefacte, el desactiven, i se l’emporten. Fetes les oportunes comprovacions, s’adonen que estan vius per miracle. La connexió elèctrica és incorrecta, i si en connectar el detonador no havia explotat tot, era perquè les piles estaven curtcircuitades feia estona i s’havien descarregat. Descobert l’error, acorden repetir l’intent al cap d’una setmana, la matinada del 2 de juny.

La data fixada es troben tots els components de l’escamot, i amb el cotxe d’en Bruc van a cercar l’explosiu a un dipòsit de la muntanya. Una estona més tard n’amaguen dos quilos prop de l’hipermercat Carrefour, a la carretera del Prat. Si les coses van bé a la Renault, repetiran l’operació al Carrefour, també de capital francès. Després, amb el cotxe van cap a la Renault i aparquen al carrer Regàs.

Mentre dos components de l’escamot es col·loquen a les cantonades de la Travessera amb Balmes i amb Gal·la Placídia, respectivament, en Bruc i en Ramon, dins del cotxe, fan les darreres comprovacions del circuit elèctric i connecten el detonador i la càrrega: dos quilos de goma-2.

Són més de les dues de la matinada. Surten del cotxe. En Bruc camina davant, amb l’artefacte ja connectat, un error que pagarà molt car. Tres metres darrera seu camina en Ramon, que el cobreix. Tots dos porten pistoles Firebird a la cintura.

De sobte, per la cantonada del carrer Regàs apareix un vianant. En Bruc, en un moviment nerviós, intenta amagar l’artefacte dintre de la bossa d’esports que porta a la mà. Amb aquest tràfec, es produeix un fals contacte en el mecanisme de rellotgeria, i se sent una explosió fortíssima.

A terra queden els dos cossos. El d’en Bruc, destrossat, té la pistola incrustada a l’estómac. És mort. En Ramon pateix profundes cremades al coll, la panxa i les cames, a més de nombroses incrustacions de metralla per tot el cos. Ha perdut dos dits d’una mà.

Els companys s’acosten. Griselda Pineda i Just, de 17 anys, companya de Fèlix Goñi i Roura «Bruc», està horroritzada i és incapaç de reaccionar. L’altre company, mancat de sang freda, s’emporta la Griselda a casa dels seus pares i allà la deixa. Pel camí avisa uns municipals que hi ha hagut una explosió i hi ha ferits. No recullen les armes ni el cotxe d’en Fèlix, on hi havia munició i diners, a part que servirà per identificar ràpidament el mort i començar les detencions.

A les tres de la matinada, en un pis de la Sagrera, el timbre sona amb insistència. La parella que hi viu surt a obrir. Des de la planta baixa, algú a qui no coneixen els crida: «Sóc company de Martí Marcó. Tot ha anat malament. Estan ferits», i se’n va. A Josep Figuerola i Montserrat Ginesta se’ls glaça la sang. Un d’ells es queda amb l’infant que tenen, i l’altre va a avisar Josep de Calassanç Serra i Puig, més conegut per «Cala», que temps enrera els havia demanat d’acollir a casa seva Joaquim Pelegrí i Pinyes «Ramon». Ara ja saben que aquest no tornarà.

Cala toma d’un sopar a les quatre de la matinada i es troba a Josep Figuerola, que l’espera per donar-li la notícia. Poc després se sap que hi ha un mort i un ferit, però es desconeix qui pot ser cadascú. Es perden unes hores precioses sense reaccionar, i a les vuit del matí, la policia va a detenir la Griselda a casa dels seus pares i se l’emporten, encara mig adormida per l’efecte dels sedants que havia pres a la matinada.

Per la seva part, l’altre component de l’escamot, Frederic Bentanax i Chalaux, membre de l’executiva del SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya), se’n va a passar el cap de setmana amb la família fora de Barcelona. Uns dies més tard, toma a casa seva a cercar els bitllets d’avió per poder assistir a una reunió internacional de sindicats a Ginebra, a la qual ha de participar formant part de la delegació del SOC. És detingut per la policia. Vint-i-quatre hores més tard són detinguts Josep Figuerola i Montserrat Ginestà, i posteriorment la policia escorcolla la casa d’en Cala i la seva dona, però arriben tard: poques hores després de la mort d’en Fèlix, aquests han aixecat el vol.

La nota policial, que apareix uns dies més tard, aprofita el fet que les accions programades anaven adreçades a interessos francesos, en solidaritat amb els refugiats bascos, per qualificar els detinguts d’«etarras catalanes». La nota explica que els detinguts, juntament amb els ja morts Martí Marcó i Fèlix Goñi, constituïen el «brazo armado del IPC», del qual en Cala seria l’enllaç. L’IPC desmenteix rotundament aquesta afirmació, i els seus dirigents més significatius convoquen una roda de premsa als seus locals. És la prova de foc, però l’interès de la policia per detenir-los és molt més a llarg termini, com restarà palès més endavant.

De tota manera, i malgrat les afirmacions falses que pugui contenir la nota en allò que té d’interès a reprimir un sector determinat de l’independentisme, aquesta, juntament amb altres fonts, ens serveix per reconstruir la història d’aquesta primera fase de l’existència de Terra Lliure.

Els components del primer escamot havien anat convergint entorn d’en Cala. Aquest els posà en relació entre ells, i van començar a fer projectes. Poc temps després, es va plantejar la primera acció, de recuperació econòmica. Es tractava d’expropiar la recaptació de l’empresa on treballava en Fèlix, Cosméticas del Llobregat, SA, acció que semblava fàcil de realitzar, ja que només hi havia una persona a càrrec de la caixa, desarmada, i segons la informació, prou pacífica.

L’acció es va desenvolupar sense problemes. Tres membres de l’escamot, amb la cara coberta i amb ganivets, atès que no hi havia altres armes, es van introduir a les oficines de l’empresa, van amenaçar l’empleat, el van lligar i emmordassar, i van buidar el contingut de la caixa, unes 500.000 ptes. A la sortida, el conductor va anar el primer cap al cotxe, i el va posar en marxa. Els altres van sortir després, i un d’ells, en un moment de nerviosisme, en trobar que la porta del seu costat no s’obria va acabar entrant per la finestreta.

Malgrat això, aquesta primera acció va servir per unir l’escamot i donar-li moral. El pas següent va ser el viatge a un indret d’Euzkadi del Nord per rebre formació teòrica sobre qüestions armades per part d’ETA-m; El curset, prou complet, va durar un parell de dies, al final dels quals tornaren cap aquí amb un cert bagatge teòric i quelcom de més concret: 2 subfusells Sten, 5 pistoles Firebird, 5 kg de goma-2, cordó detonant i metxa lenta.

Amb armament complet, un nivell de formació suficient, i una bona disposició per actuar, l’escamot es preparava per realitzar les primeres accions. Malauradament, ja en coneixem els resultats. Calia rellançar l’organització pràcticament des de zero, amb una diferència important. Ara l’independentisme tenia la certesa que alguna cosa es preparava, i va aparèixer gent amb ganes de participar-hi. La llavor començava a germinar.