1. Antecedents històrics
La dominació, l’opressió, el servatge, són pràctiques tan velles com la mateixa existència de l’home. I tan vella com aquestes pràctiques és la lluita per la llibertat, contra l’explotació de l’home per l’home i l’opressió d’uns pobles per uns altres.
Els catalans, malgrat el que han intentat fer-nos creure, no ens hem quedat enrera en aquesta lluita; al contrari, ens hem distingit sempre pel nostre amor a la terra i a la llibertat.
La nostra història com a poble és la història d’una aferrissada lluita contra les agressions exteriors. El nostre naixement com a nació té lloc en escapar dels poders franc i islàmic alhora. I ens afermem defensant la nostra terra pam a pam de les ambicions imperialistes dels poders francès i espanyol.
A poc a poc se’ns ha anat anorreant tot el patrimoni, constituït per la nostra independència i la nostra terra, però sempre hi ha hagut catalans disposats a donar-ho tot per reconquerir el terreny perdut. La llista de morts per la llibertat del nostre país és interminable, i continua en els nostres dies.
Els nobles en un temps, els primers burgesos en un altre, i l’actual burgesia catalana, s’ha servit del poble treballador per tal d’aconseguir imposar els seus interessos mesquins, i quan s’han vist acorralats, no han dubtat a vendre’ns a l’enemic. Les experiències han estat contínues i repetides. Només cal recordar episodis històrics com les guerres Remences o les guerres de Germanies en una primera etapa, i el comportament de la Lliga Regionalista, ja al nostre segle, per comprovar aquesta evidència. Aquests comportaments han anat conformant en la consciència del poble treballador català una profunda desconfiança i un fort recel envers els moviments nacionalistes conduïts per la burgesia.
El moviment revolucionari del primer terç del segle XX, fins a la darrera guerra civil, ha estat marcat per l’hegemonia gairebé absoluta de l’anarcosindicalisme, amb la presència dels primers grups marxistes, que donarien origen al BOC, i posteriorment al POUM, per un cantó, i l’altre corrent sotmès al dictat de l’estalinisme, que donaria origen al PSUC. Els moviments separatistes eren minoritaris i dispersos, però protagonitzaren, malgrat tot, accions destacades, com el Complot de Garraf o els fets de Prats de Molló.
El 18 de juliol de 1936 es produeix l’aixecament feixista, i als Països Catalans és el poble treballador de les principals ciutats qui combat els insurrectes i sufoca la rebel·lió. Després ve la guerra, amb una participació important de voluntaris catalans, i finalment la derrota. En aquest moment, diversos grups de caire nacionalista s’uneixen per constituir el Front Nacional de Catalunya (FNC).
Aquesta organització, que es constitueix com a front armat per esdevenir més tard partit polític, és el tronc comú d’on arrenca la pràctica totalitat de l’independentisme català contemporani.
No s’ha escrit tot el que caldria sobre la història del FNC, en part per raons de clandestinitat, en part per amagar els draps bruts d’aquells qui s’han passat a l’enemic amb armes i bagatges, i que tenen molt per callar. S’estableix, així, un silenci que impedeix extreure’n experiències positives a base d’aprendre dels errors comesos. Amb tot, aquells que van inspirar la constitució del FNC, han jugat un paper important en l’aparició i el desenvolupament dels nous moviments armats, Època als anys 70 i Terra Lliure als anys 80. Exemples d’aquesta tradició són Jaume Martínez i Vendrell, actualment a l’exili, i d’altres als quals serà la Història, en majúscula, qui els retrà l’homenatge que es mereixen; ara per ara, el silenci és el millor homenatge.
El maig de 1968, com a conseqüència dels fets de París, un sotrac recorre tots els grups d’esquerra d’Europa occidental. Als Països Catalans, es produeixen escissions importants al PSUC, d’on sortirà tot seguit el grup Unitat, i d’aquí la Organización Comunista de España-Bandera Roja, i el Partido Comunista de España (internacional).
Aquesta crisi arriba també al nacionalisme, i es produeix l’escissió dels sectors més joves del FNC, que constitueixen el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Aquesta escissió, provocada en teoria per discrepàncies ideològiques de fons, es va produir sobretot per la impossibilitat en què es trobaven aquests sectors joves d’influir en la dinàmica del partit, els càrrecs directius del qual eren pràcticament vitalicis, i no es va saber trobar altra sortida que la creació del nou partit.
Vist amb perspectiva, no sembla, però, que aquest trencament tingués un fonament prou sòlid. En primer lloc, perquè els joves que a partir d’aquell moment van integrar la militància del FNC van tenir molta més capacitat de maniobra al si del partit, fet que demostra que els problemes d’organització potser es podien haver resolt sense arribar a l’escissió. En segon lloc, perquè l’escissió no va resoldre les divergències ideològiques, que el PSAN va arrossegar invariablement, i amb prou feines va començar a desempallegar-se’n l’abril de 1974, en què un segona escissió donava lloc al naixement del PSAN-Provisional. És molt important entendre això per comprendre perquè deu anys més tard, militants procedents de totes aquestes branques de l’independentisme, joves i no tan joves, van començar a lluitar i continuen lluitant en la construcció de l’organització Terra Lliure.
Cap a l’any 1970, i coincidint amb la celebració del Consell de guerra de Burgos contra 16 militants bascos d’ETA, que mobilitzà àmplies capes populars arreu de l’Estat, apareix una organització anomenada FAC (Front d’Alliberament de Catalunya). Formada fonamentalment per joves procedents de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), amb uns principis genèrics d’independentisme i socialisme, està supeditada en els seus inicis al Consell Nacional Català, encara que més endavant escapa d’aquesta tutela i pren altres continguts ideològics. La seva primera actuació pública es produeix el 15 d’octubre de 1970, a les oficines de Radio Nacional de España (RNE) al Passeig de Gràcia. En l’espai de prop de dos anys porta a terme unes 80 accions, bàsicament voladures, i els seus objectius principals són les casernes de la guàrdia civil, els monuments feixistes, alguns diaris (La Vanguardia), edificis públics (Magistratura del Treball, Palau de Justícia), repetidors de TVE, oficines d’Hisenda (en una d’aquestes va resultar mort un guàrdia civil que passava casualment pel davant).
També actuava en funció d’estímuls concrets, com en el cas d’accions de solidaritat internacionalista amb els revolucionaris turcs, en contra dels interessos anglesos i turcs, respectivament. Igualment es movia contra les empreses de transports, amb motiu de les puges de preus, o en ocasió de diades especials, com quan un «Día de la Victoria» es va dinamitar l’encreuament ferroviari de la plaça de les Glòries, amb la consegüent paralització de trens durant tot el dia.
L’any 1972 té lloc la primera caiguda important, quan són detinguts Carles Garcia i Solé i Ramon Llorca i López, i la major part dels militants fugen a l’exili. L’estiu de 1973 es produeix la incorporació al FAC d’un altre grup anomenat Izquierda Revolucionaria (IR), amb militants bàsicament a l’àrea de Terrassa-Sabadell, i també s’hi incorporen militants provinents de grups d’orientació trotskista del cinturó industrial barceloní.
A partir d’aquí, s’efectua una assemblea en què el FAC resultant de les noves incorporacions es defineix marxista-leninista. Durant aquesta mateixa època es produeixen contactes esporàdics amb el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i l’Organització de Lluita Armada (Olla), organitzacions de tendència anarquista, i s’estableix col·laboració puntual per qüestions concretes. D’altra banda, les relacions amb el FNC i el PSAN eren pràcticament inexistents.
L’any 1974 es produeix una altra caiguda important de militants de Santa Coloma de Gramenet, entre ells Pere Móra León, i l’octubre de 1975 hi ha una altra caiguda de prop de 20 militants, la major part dels quals de l’àrea de Terrassa-Sabadell, i alguns altres de Barcelona. El desembre del mateix any són detinguts prop de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), per la gendarmeria francesa, Josep Digon i Balaguer i Cèsar Algora, que anaven cap a l’interior per intentar reorganitzar el FAC. Pràcticament, aquí s’acaba la història del FAC, encara que posteriorment s’hagi utilitzat algun cop aquest nom, però sense tenir-hi res a veure. Una característica important és que mai no van aconseguir cap publicitat entorn de les seves accions, que eren sistemàticament amagades per la censura franquista per impedir qualsevol mena de suport popular. En una ocasió van volar íntegrament un repetidor de transmissions de la guàrdia civil, a Montjuïc, i l’explosió es va sentir per tot Barcelona. La nota dels diaris parlava solament de l’actuació «de unos gamberros que habían puesto unos petardos para hacer ruido», i res més.
Com a possibles motius perquè l’experiència del FAC no arribés a consolidar-se cal apuntar el fet, ja assenyalat, de la manca de difusió de les seves accions, arran de la censura franquista. Potser tampoc no hi van posar prou interès a aconseguir més difusió, i això per un altre dels possibles motius: la manca de formació política dels militants i la inexistència de quadres formats. Cal tenir en compte que la majoria tenien entre 16 i 17 anys en començar a actuar. D’altra banda, la manca d’una infraestructura política de suport els va fer encara més febles enfront de la repressió i els va impedir d’organitzar una mínima xarxa de captació per conducte polític. D’aquesta manera, la captació es realitzava entre els cercles de relacions personals, i l’heterogeneïtat política resultant es fa evident si s’observen els viratges ideològics que van tenir lloc en pocs anys.
L’experiència de l’Olla és encara més lamentable. Formada en part per militants sorgits del PSAN, i amb el beneplàcit de Joan Armet, van constituir un petit nucli prou ben organitzat i dotat a nivell material; però aleshores es van trobar amb la incapacitat política del PSAN per donar suport a nivell polític a una actuació armada, i el nucli inicial va passar ràpidament a l’òrbita de l’anarquisme, on es trobaven quan dues caigudes successives els van desarticular totalment.
L’Olla no va arribar mai a reivindicar cap acció, el nom els el va posar la policia en redactar la nota policial que va donar compte de les primeres detencions.
L’any 1975, el PSAN-P, nascut un any abans, i partidari decidit de la lluita armada, signa un acord polític i de col·laboració amb ETA-pm i amb la Unión do Pobo Galego (UPG), per ajudar-se en l’avanç del moviment revolucionari d’alliberament de llurs nacions respectives. Aquests acords transcendirien el paper escrit i durant la primavera i l’estiu de 1975, molts militants bascos, que fugien de l’Estat d’excepció d’Euskadi cap a l’Estat francès, van trobar refugi i ajut a Catalunya per passar la muga[3]. El mateix podem dir dels escamots il·legals que van tomar a l’interior amb l’objectiu de portar a terme accions per salvar la vida dels militants bascos Garmendia i Otaegui, condemnats a mort en Consell de guerra. La major part dels integrants d’aquests escamots són detinguts: a les Tres Torres de Barcelona, cau mort en enfrontament l’Andoni Kampillo Alkorta, i és greument ferit Francisco Javier Ruiz de Apodaca; al barri de Sant Andreu són detinguts, després d’un tiroteig impressionant, els components d’un altre escamot. Dos mesos abans, havien caigut, a Barcelona, José Ignacio Pérez Beotegui «Wilson» i Juan Paredes Manoa «Txiqui». Aquest darrer va ser jutjat en Consell de guerra sumaríssim i condemnat a la pena de mort. El van afusellar el matí del 27 de setembre de 1975, el mateix dia que ho van ser Otaegui —Garmendia va ser indultat— i tres militants del FRAP. Amb la caiguda dels «poli-milis»[4] a Barcelona, va caure també bona part de la seva infraestructura, relacionada amb el PSAN-P i amb altres independentistes catalans, raó per la qual molts d’aquests van haver de refugiar-se a l’altre costat de l’Albera, seguint una tradició que continua encara avui.
El 20 de novembre de 1975 moria al llit el general Franco i començava, d’aquesta manera, la fase més important de tota l’operació de renovació del règim franquista per adaptar-lo a les noves exigències del capitalisme espanyol i internacional. Aquesta operació ja s’havia començat després de la mort, el desembre de 1973, de l’almirall Carrero Blanco, a mans d’ETA. La maniobra «aperturista» conduïda pel nou president del govern, havia fracassat estrepitosament, sobretot arran de l’execució del militant anarquista català Salvador Puig i Antich, el 2 de març de 1974, i més clarament després dels cinc afusellaments del 27 de setembre de 1975. L’aïllament polític a nivell estatal i internacional del règim assolia nivells fins aleshores desconeguts, i en aquest context la mort de Franco donava entrada a noves maniobres liberalitzadores. De moment, es concedeixen alguns indults, que permeten el retorn d’uns quants refugiats i exiliats, i la sortida de les presons de la gent amb acusacions més lleus. Els primers indults importants, però, no arriben fins que, poc temps abans de les eleccions del 15 de juny de 1977, el president Suárez es veu obligat a fer sortir de les presons els presos bascos, forçat per unes mobilitzacions per l’Amnistia al País Basc que produeixen algunes morts entre el poble. Els presos més incòmodes per al govern són deportats, és a dir, enviats a un país allunyat. Tot i així, els deu bascos deportats apareixeran pocs dies abans de les eleccions al frontó d’Anoeta, en un acte públic. L’operació retorn havia estat organitzada per ETA-m. Mentrestant, els presos catalans, mancats del mateix nivell de mobilització popular que els bascos, i de la pressió d’organitzacions armades, surten amb comptagotes de la presó.
El mes de maig de 1977 es produeix a Barcelona la mort de l’industrial José M. Bultó Marquès. Un escamot li col·loca un artefacte explosiu al pit i li exigeix el lliurament de 500 milions de pessetes en un termini de 20 dies, a canvi de facilitar-li la «combinació» per desactivar-lo. L’artefacte s’havia preparat per explotar al cap de 20 dies, o en cas d’intentar treure-se’l. Pel que sembla, això és el que va succeir. Cap organització no va reivindicar el fet.
A primers de juliol del mateix any, la policia deté a Barcelona Àlvar Valls i Oliva, Montserrat Tarragó i Domènech, Carles Sastre i Benlliure i Josep Lluís Pérez i Pérez. Se’ls acusa de formar part de l’escamot autor de l’acció Bultó. Malgrat que la seva detenció queda estancada i no es produeixen caigudes en sèrie, es comença a parlar de l’existència d’una organització militar, desconeguda fins aleshores, i a la qual de moment no s’atribueix cap nom.
Mentrestant, el PSAN-P s’havia anat adaptant a la nova situació política creada a partir del 20-N. Malgrat que no existia cap mena de legalització del partit, la situació de tolerància permetia, de fet, un joc polític obert. Van sortint els militants que hi ha a les presons i van retornant els refugiats. Noves generacions que no havien conegut la clandestinitat s’incorporen a l’activitat política, i resta cada vegada més palès que el tipus d’organització político-militar, que durant l’any 1975 i part de 1976 havia temptat els «provis»,[5] esdevé inviable. Contribuïa a aquesta creença el fet que ETA-pm es trobés en procés de desdoblament, ja que una part dels seus militants abandonava l’organització per constituir un partit, EIA, i quedar ETA-pm com a organització armada. En aquest context, la notícia de l’existència d’una organització militar catalana amb un cert rodatge feia pensar que una part del camí s’havia recorregut.
Des del mes de juliol de 1977, en què són detinguts Àlvar Valls, Montserrat Tarragó, Carles Sastre i Josep Lluís Pérez, es produeix una important mobilització de signe creixent. En un principi només són pintades, cartells i pancartes. Una nova organització antirepressiva fa la seva aparició: Socors Català, que no es pot confondre amb un muntatge del mateix nom que apareix i desapareix episòdicament a Perpinyà, coincidint amb les onades repressives, però que mai no ha tingut continuïtat. Socors Català, al Principat, és constituït fonamentalment per lluitadors independentistes partidaris de l’existència d’una organització militar a Catalunya, i que exerceixen una solidaritat política amb els represaliats. Socors Català serà l’eix vertebrador de tota la campanya de mobilitzacions per aconseguir la llibertat dels detinguts de l’anomenat cas Bultó.
Aquests inicien, a finals d’agost, una vaga de fam per reclamar la seva llibertat, i l’Onze de setembre de 1977, al matí, els 30.000 concentrats prop del Fossar de les Moreres coregen, per primera vegada, una consigna que s’anirà fent habitual amb el temps: «Llibertat Patriotes Catalans». A la tarda, en una manifestació monstre d’un milió i mig de persones, la presència de la gran pancarta de Socors Català i les de les organitzacions independentistes es fa notar.
Durant la primera meitat del mes d’octubre es realitza una campanya de sensibilització per pobles i barris en petició d’Amnistia, que culmina en un acte central el 15 d’octubre, al passeig de l’Exposició de Montjuïc, a Barcelona, amb l’assistència de milers de persones. Pocs dies més tard s’aplica l’Amnistia als patriotes empresonats i aquests surten de la presó. Però el ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, recorre contra la decisió dels tribunals, i els quatre independentistes es veuen obligats a passar a la clandestinitat per evitar la detenció.
A primers de novembre de 1977, animats per l’èxit de l’Onze de setembre, i en plena eufòria, se celebra a Barcelona la Primera —i darrera— Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista.[6] En aquest acte es van aprovar un conjunt de ponències de pur tràmit, sobre política municipal, sindical, electoral, etc. Però Socors Català va proposar l’aprovació d’un document de solidaritat amb els patriotes obligats a passar a la clandestinitat pel recurs de Martín Villa. S’hi demanava la dimissió d’aquest, i s’expressava la voluntat de donar suport a tots aquells que lluitaven per la independència amb les armes a la mà. Aquests darrers mots van ferir la sensibilitat de molts dels assistents i es va iniciar una discussió maratònica que no va conduir a cap acord, i sí a la conclusió que la majoria dels grups anomenats independentistes eren contraris a la utilització de la lluita armada per aconseguir els seus objectius. Això es va reflectir a l’hora de signar el document.[7]
Pel gener de 1978 es produeix una acció de les mateixes característiques que la de Bultó en la persona de l’ex-batlle de Barcelona a l’època franquista, Joaquín Viola Sauret. Sembla ser que la seva dona, Montserrat Tarragona Corbella, va intentar arrencar-li l’artefacte, moment en què es produí l’explosió i la mort del matrimoni. La policia, a manca de res més bo per dir, va assegurar que es tractava de les mateixes persones que havien acusat d’haver intervingut en l’altra acció i que havien desaparegut a primers de novembre de 1977.
L’any 1978 va centrar l’activitat política, a nivell de l’Estat, entorn de l’elaboració, per part de les Corts constituents, de la nova Constitució espanyola. A nivell del Principat de Catalunya, es constituïa la Generalitat provisional, amb el retorn del fantasmagòric president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. L’operació de retorn de Tarradellas havia estat propiciada pel president del govern, Adolfo Suárez, a la vista de l’avanç de la mobilització per l’Estatut d’Autonomia, expressada l’Onze de setembre de 1977 per la manifestació del milió i mig de catalans. L’organitzador de l’operació va ser l’antic franquista Carles Sentís, i Josep Tarradellas va tomar a Barcelona amb l’avió privat de l’empresari Luis Olarra.
Les aspiracions més elementals del poble català eren escamotejades sistemàticament dins la gran estafa de la transició. La ruptura democràtica, que gran part dels partits catalans, fins i tot els independentistes, havien reivindicat com a objectiu immediat a la mort del dictador, es veia cada cop més inviable l’Assemblea de Catalunya, màxima expressió d’aquesta reivindicació, era liquidada sense haver assolit els seus objectius. Els partits reformistes havien venut la seva capacitat de mobilització popular a canvi d’uns quants miserables escons. L’estratègia del «Pacte per la llibertat» ens havia portat a tots a un atzucac. Calia començar a definir una nova estratègia, no reformista, que s’enfrontés de manera eficaç als plans de l’Estat i la burgesia en el poder.
El primer pas en aquesta estratègia és la conscienciació i mobilització contra la imposició del nou marc jurídic de l’Estat. Amb aquesta finalitat el PSAN-Provisional, entre d’altres, impulsa la creació del Comitè Català contra la Constitució espanyola, que va ser el primer pas cap a l’articulació de l’independentisme revolucionari als Països Catalans. El Comitè va realitzar una intensa activitat d’agitació i actes públics per tot el Principat, i va assolir-hi un cert grau d’audiència. Paral·lelament, va servir per formar els primers quadres polítics de l’independentisme, adaptats a les noves condicions polítiques i a l’enfrontament, cada cop més evident, amb els reformistes.
El segon pas era la creació d’una organització militar capaç de dinamitzar la lluita, d’obrir nous fronts d’acció i consolidar els existents, d’aguditzar les contradiccions del poder i dels reformistes, combatre les agressions continuades contra el poble treballador català.
Època prosseguia en el seu silenci després de l’acció Viola. No semblava interessada a assumir aquest paper, si més no, de moment. Per això, militants independentistes procedents de diferents organitzacions polítiques i independents van posar fil a l’agulla cap a la tardor de l’any 1978. Naixia una nova organització.