Annex C: Declaració de principis
1. La societat capitalista actual
1.1 El capitalisme, ara: la crisi
Per comprendre mínimament la crisi i situació actual del capitalisme cal considerar tres aspectes: 1) Les contradiccions ja clàssiques; 2) Els grans canvis estructurals darrers; 3) Els problemes del model d’acumulació posat en pràctica a partir del 1945.
1) La contradicció fonamental del mode de producció capitalista, és a dir, la que oposa el caire social del desenvolupament de les forces productives a l’encotillament de les relacions de producció basades en la propietat privada, té com a conseqüències més significatives: a) la contradicció entre la capacitat de produir i la de consumir, que s’intenta superar amb l’aprofundiment i l’ampliació del mercat, b) la contradicció entre la caiguda tendencial de la taxa de benefici (que de manera aproximada podríem definir com la tendència del capital a produir menys benefici, ja que cada cop compten més les instal·lacions, maquinàries, etc., que no pas el treball) i la necessitat que té el sistema de gastar totalment la plusvàlua maximitzant-la fins a l’extrem, ja que el que interessa és créixer constantment.
Per superar això hi ha tres línies de solució:
—Agreujament de les condicions d’explotació en el centre (zona del capitalisme desenvolupat), amb l’inconvenient que tota desigualtat en la distribució planteja problemes de mercat.
—Extensió a zones perifèriques (zones subdesenvolupades) en les quals la taxa de benefici sigui més alta (és a dir, que hi hagi més treball que les instal·lacions, la maquinària, etc.), efectuant un intercanvi desigual.
—Formes de dilapidació que permetin gastar allò que no és interessant invertir; costos de venda lligats als monopolis, articles de luxe, i la despesa pública en general i la militar en concret.
2) Dins l’estructura capitalista s’han produït, després de 1945, tres canvis importants:
—La constitució de societats «transestatals» gegants, amb una concentració del capital i del poder.
—Una situació de constant renovació tecnològica, qüestió lligada al punt anterior i al fet que majoritàriament la investigació té origen militar, de manera que no depèn dels cicles d’amortització. El problema, per al capital, ja no és de planificació de la producció, sinó de planificació constant de la inversió. El canvi és extremadament ràpid, i això dificulta qualsevol mena de previsió. Si bé la intervenció de l’Estat (l’Estat dels monopolis) era una manera de pal·liar la contradicció fonamental del capitalisme, a hores d’ara ja és un mecanisme insuficient.
—Concentració del coneixement tecnològic en les societats «transestatals» gegants, de manera que són les més capaces de rendibilitzar els capitals, arribant fins i tot a drenar el capital de la perifèria.
3) Després de la Segona Guerra Mundial, el model d’acumulació estava basat principalment en la modernització de l’Europa occidental i del Japó, molt desfasats respecte als EUA, i en les indústries motrius. Aquest model s’ha acabat, i ara les indústries motrius estan afectades negativament per la infraestructura que necessiten, per l’absorció de la plus-vàlua per part dels serveis consegüents imprescindibles, per la insuficient explotació de la perifèria atès el tipus de divisió del treball, i pel fet que han d’estar lligades a la plena ocupació, ja que és la manera d’assegurar el mercat. El desfasament dins el centre és molt menor, de manera que fins i tot es discuteix el paper jeràrquic dels EUA, causa bàsica de l’actual crisi monetària. En aquest estadi, la contradicció entre centre i perifèria va creixent: i allò que per al centre suposa desenvolupament, per a la perifèria vol dir desenvolupament del subdesenvolupament. Els monopolis entren amb contradicció amb el caire estatal de les institucions econòmiques. Hi ha una renovació dels antagonismes entre estats, ja que tota situació de crisi comporta proteccionisme. El preu de les primeres matèries puja, i està afectat per la crisi monetària. I cal crear una nova especialització mundial. El centre es reserva les indústries punta (electrònica, informàtica, metal·lúrgies especials, tecnologies energètiques…) i la perifèria forneix les primeres matèries i capitals i es fa càrrec de la indústria més tradicional basada en el treball. Les crisis han deixat de ser cícliques, i el capitalisme s’acomoda a la crisi.
1.2 Els mecanismes de dominació capitalista, avui
En relació amb l’etapa històrica anterior, es pot considerar que al començament de segle el capitalisme complia la funció de força productiva i contenia, en definitiva, certs elements de progrés. A partir d’un cert moment, però, el desenvolupament capitalista es converteix cada cop més en un xantatge al poble treballador (com en el cas de l’automatització, la nuclearització, etc., i els seus pocs usos o possibles usos), principalment per la concentració de poder economicopolític i de destrucció a mans de cada vegada menys persones.
Davant l’actual crisi que el seu mateix desenvolupament ha provocat, el capital opera mitjançant una reestructuració permanent del sistema, reestructuració que permet diluir i reintegrar els antagonismes per recompondre-ho tot en el seu projecte d’estabilització política. D’aquesta manera l’economia política es va reduint a una mera tècnica de poder.
En aquest context de gran mobilitat i interdependència, amb evidents dificultats de previsió, va prenent una especial importància el reforçament dels mecanismes de control i d’uniformització social que simplifiquin tant com sigui possible la necessària maniobrabilitat que el capital es veu obligat a posseir per respondre, gairebé puntualment, als problemes que van sorgint.
Tota societat és un conglomerat complex i dialèctic de components ideològics. Cada classe concep idees determinades en funció de la seva situació immediata i els seus interessos. Però malgrat aquesta composició dialèctica en contínua confrontació i evolució sempre hi ha una ideologia dominant, hegemònica sobre el conjunt de la societat, amb una àmplia i profunda influència també sobre les classes dominades.
Els interessos de les classes dominants necessiten perpetuar les relacions de producció, de dominació i de control.
Alguns aspectes de control ideològic són els següents:
—Es va establint un procés d’individualització que, de fet, és de desarrelament i d’isolament: «l’home col·lectiu» passa a ser «individu massificat». A aquest procés s’hi arriba fomentant el consumisme, element clau en el funcionament del mercat capitalista; fomentant l’afany de posseir; a través també de la desconnexió i la desresponsabilització de l’individu pel que fa als afers públics i col·lectius (se li demana, únicament i exclusivament, la participació a les eleccions establertes dins el marc de les institucions).
—S’estableix la negació de les diversitats uniformitzant artificiosament l’entorn. És ben comprensible que al capital l’interessi això perquè, entre d’altres coses, comporta la simplificació del mercat, la identificació amb models homogenis dels seus consumidors i, per tant, una concentració de poder.
—Es va imposant una banalització del llenguatge, de la cultura i, en el fons, de la concepció del món. Interessa que l’home tingui una percepció de la realitat en què viu, ja que no es pot transformar aquesta realitat si no s’arriba a comprendre com està configurada. Així, la història i els conceptes polítics són presentats com a fets estàtics, falsejant els mecanismes dialèctics i les contradiccions que existeixen en tot procés històric.
—L’aparició dels nous mitjans tècnics ha ajudat a confegir una determinada escala de valors. Contemplem en aquest apartat els mass-media, la TV, el cinema, l’ensenyament planificat i generalitzat, la publicitat, les eleccions…
—S’ha arribat a integrar en el si del capitalisme les organitzacions «obreres i populars». Les mobilitzacions de què eren portaveus han quedat estancades, sobresortint només el seu aspecte sectorial, sense un lligam amb la lluita d’alliberament total i, per tant, domesticades pel sistema.
El capitalisme ha imposat certs mecanismes de control per mitjà del seu sistema de control policial. El control policial, cada vegada més perfeccionat, es basa, ara per ara, en la informatització. Els serveixen com a base de banc de dades dels circuits bancaris, de la seguretat social, del control impositiu, etc., i, evidentment, els seus propis arxius policials.
Paral·lelament i de manera intel·ligent han estat reconegudes i fomentades certes «zones de marginació» amb la intenció que siguin utilitzades com a vàlvules de seguretat. En aquest sentit cal entendre l’extensió de l’ús de les drogues dures, i fins i tot això mateix ens podria explicar la implantació de certes sectes religioses o pseudoreligioses. En un altre nivell, implantat dins aquest marge de tolerància, es pot citar l’economia subterrània.
Com a conseqüència d’aquests plantejaments erronis i falsejats apareixen posicions acrítiques, antiparticipatives i individualistes. Poden presentar-se disfressades de moltes maneres i amb molts arguments: des del «passotisme» que es basa en una suposada societat podrida i on «no és possible fer-hi res», fins a d’altres formes més antigues com la resignació, o el misticisme testimonial que creu en una societat alternativa ideal però que es queda en una pura manifestació de testimoni, sense plantejar-se una estratègia seriosa per aconseguir-ho.
La ideologia individualista burgesa, amb totes les seves varietats argumentals, encobreix de fet una manca de consciència revolucionària i beneficia directament els nostres opressors i explotadors, els quals sí que traspassen el seu marc individual per exercir una activitat social en defensa i benefici dels seus interessos.
2. L’opressió als països catalans
Els Països Catalans, malmesos per tot el període de guerra i per la subsegüent abolició de les institucions polítiques i socials (Generalitat, sindicats, partits, ateneus, cooperatives…), han hagut de suportar durant el franquisme una sèrie de fets interrelacionats i coincidents que els han modificat profundament: 1) el clàssic i reiterat projecte imperialista de l’Estat espanyol; 2) una etapa de gran desenvolupament industrial; 3) una sèrie d’importants canvis demogràfics.
1) L’intent d’anihilació de la nació catalana ha estat una constant dels imperialismes espanyol i francès. Aquest procés, partint d’una situació d’ocupació militar, té dos aspectes bàsics: desintegració, amb pèrdua de consciència nacional, i substitució de la cultura nacional[19] per la cultura hegemònica de l’Estat.
—La guerra de 1936 va suposar una nova guerra d’ocupació, que va provocar una veritable ruptura històrica i un escapçament del poble treballador català. Durant el franquisme, i amb una forta repressió, es va procurar trencar al màxim les relacions entre els diversos països catalans amb el foment del regionalisme (sobretot a nivell lingüístic) i del provincialisme. La cultura catalana va ser reduïda a les catacumbes, amb la desaparició de l’ús públic del català i, per tant, va prendre un caire folklòric i residual i agreujant la tendència ja vella de considerar la cultura catalana com un producte per a iniciats.
—El procés de substitució, el podem analitzar tenint en compte dos criteris: els continguts-formes i els mitjans, que han anat evolucionant molt de pressa, junt amb el desenvolupament capitalista, i marcats per fets com el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Es va substituint la cultura catalana per l’espanyola, i cal no oblidar que les cultures no són neutres: la ideologia dominant és la de les classes dominants. I aquestes, en els darrers decennis, sobretot a l’Estat espanyol, han estat en ràpida recomposició; així, el franquisme va començar amb uns continguts-formes propis de formacions socials precapitalistes, bàsicament agràries (legitimació divina de l’Estat, ús de la croada, o guerra santa, com a element integrador i mobilitzador, etc.), i en pocs anys va passar a continguts i formes pròpiament capitalistes, tecnocràtics, individualistes, productivistes a ultrança, etc., amb una forta presència de la producció ideològica dels EUA. Pel que fa als mitjans, és a dir, allò que fa possible i al mateix temps vehicula la substitució, en podem considerar de dos tipus, en funció de la intencionalitat: a) els passius, que en principi no tenen consciència del seu paper (i aquest és el cas de la gran massa de treballadors espanyols immigrats, ateses les condicions de no integració), i b) els actius, obertament al servei de l’imperialisme, sigui amb funció d’hegemonia, com certs intel·lectuals o com els mass-media (sobretot ràdio i televisió), sigui amb funció de dominació directa, com l’aparell administratiu i repressiu, amb el control de l’ensenyament, etc.
2) La reindustrialització de l’Estat espanyol comença a partir dels anys cinquanta al voltant de l’INI, i sobretot amb el «Plan de Estabilización» de 1959, que acaba amb el sistema autàrquic i intervencionista per passar a un marc econòmic de capitalisme avançat, amb uniformització creixent de la cultura a tot el món capitalista, sobretot després de l’acabament de la guerra el 1945, tant per raons de simplificació del mercat com per raons de poder polític. Tot aquest procés d’expansió és afavorit per un context repressiu que comporta la inexistència d’amortidors com podrien ser organitzacions populars, etc, de manera que es pot parlar de sobreexplotació salvatge, amb un cost social enorme, degradació del quadre de vida, negligència d’infraestructures, descapitalització, moviments importants de població, etc.
3) Els canvis demogràfics als països catalans del Sud tenen dos sentits: l’arribada d’una gran massa d’immigrats, procedents de les zones més depauperades de l’Estat, que formen veritables guetos, i els moviments interns, amb la despoblació de zones rurals. Tot plegat amb dos grans focus industrials d’atracció, Barcelona i València, i d’altres de menys importància, com ara Girona, l’àrea de Tarragona-Reus, Sagunt, Alcoi, etc.
2.1 La Reforma
La forta industrialització de l’Estat comporta un canvi considerable en el nivell de vida, en les formes i en l’estructura social (tot passant ràpidament d’una societat semirural a una altra de grans concentracions urbanes i industrials), en la implantació de les concepcions consumistes, etc. Al mateix temps, aquest conjunt de transformacions significa també un canvi ideològic en funció de les noves perspectives de vida i de societat. En definitiva, la vella filosofia política franquista i les estructures de poder capitalista sota la dictadura van quedant desfasades i inservibles, talment un vestit que s’hagués anat fent petit. Per tant, es fa necessari un canvi d’estructures com a element imprescindible que permeti explotar els diferents pobles treballadors oprimits i poder-ho continuar fent amb la màxima eficàcia i les màximes garanties de continuïtat.
Aleshores apareix amb tota la seva cruesa la crisi econòmica mundial. Aquest fet repercuteix directament en una crisi de l’Estat espanyol, que acaba amb el procés d’expansió industrial i es veu obligat a adaptar-se a la nova situació i a ocupar el lloc que li serà assignat pels rectors del sistema capitalista mundial. El capitalisme intenta trobar una sortida a la seva pròpia crisi i per fer-ho necessita redistribuir els papers i les funcions econòmiques de cada estat i de cada territori; i és en aquest procés que l’Estat espanyol engega un procés d’equiparació i d’integració a Europa, amb tots els costos socials, econòmics i polítics que li representa el desequilibri de potència i d’organització social que pateix en comparació amb la majoria dels altres estats europeus. Malgrat tot, ho fa i reconverteix les seves arcaiques estructures polítiques de dominació en un Estat «democràtic» i «lliure». Ho fa modernitzant tant sí com no els mecanismes de control (militar, policial i social), tot i la càrrega econòmica i d’augment de la burocratització que això comporta, augment que es veu encara més accentuat pel paper de salvavides que ha de fer l’Estat enfront de la inestabilitat econòmica. I, finalment, s’europeïtza engegant un procés de reconversió industrial, que implica un increment desorbitat de l’atur, la desaparició de la indústria «autòctona» i la pèrdua d’una mínima independència econòmica.
La petita i mitjana burgesia que tant de pes social ha tingut en l’època moderna dels Països Catalans, també ha estat un factor d’integració i enfortiment moral i polític de l’Estat en la seva nova versió «democràtica» d’explotació. Anteriorment, la burgesia catalana petita i mitjana havia mostrat sempre una certa resistència a ser integrada en l’estructura estatal, posició derivada de la no excessiva identificació d’interessos i de necessitats econòmiques. Això no obstant, per una banda, com a classe en via de desaparició a causa del procés d’acumulació capitalista, actualment passa a identificar-se amb l’Estat a través de la seva progressiva incorporació a l’aparell burocràtic d’aquest, ja que per a ella l’opció del funcionariat és el recanvi de subsistència que veu més segur i fàcil. D’altra banda, l’Estat espanyol actual els ofereix unes condicions diferents, ja que amb el procés de reindustrialització iniciat dins el franquisme i ara amb la crisi econòmica, ha quedat amb una estructura econòmica molt més homogènia i que, per tant, la porta a identificar-se més amb els interessos estatals i, ideològicament, amb el concepte d’«Espanya». És una classe en via de desaparició però també en procés de ràpida desnacionalització, procés que comporta l’abandó de les tradicionals reivindicacions nacionalistes o simplement catalanistes i que deixa cada cop més la classe treballadora com a única defensora, l’única classe objectivament interessada en l’alliberament nacional. De fet, aquesta anàlisi correspon sobretot a la realitat del Principat, però a la vegada cal tenir present que les transformacions descrites han repercutit en una homogeneïtzació del panorama social a nivell dels PPCC, amb una presència cada cop més reduïda de la petita i mitjana burgesia.
En definitiva, el pas del franquisme a la democràcia és una simple i pura necessitat de continuïtat del mateix sistema capitalista. Aquesta apreciació va escapar en un primer moment a alguns sectors del nostre poble, però, en canvi, sí que era totalment entesa per molts «demòcrates de tota la vida». Molts dels mateixos elements del franquisme van ser els principals protagonistes a l’hora d’efectuar la transició i la reforma, i han aparegut posteriorment com a grans fundadors i defensors de la democràcia. I al seu costat, completament identificats mútuament amb uns mateixos interessos, s’hi han incorporat molts representants de l’antiga «oposició democràtica» i dels sindicats, que han actuat de fre davant la força i la inèrcia combativa d’amplis sectors de treballadors que havíem confiat sincerament en una alternativa al franquisme molt més lliure i radical que no pas l’Estat policial de les autonomies.
El poble treballador català ha estat una de les principals víctimes d’aquest procés. Per a l’Estat espanyol, els PPCC van complir el paper econòmic intern de zona d’alta concentració industrial i, per tant, van ser la zona per excel·lència de concentració obrera i constituïen la nació oprimida de l’Estat amb més tradició de lluita obrera i que més capacitat d’autoorganització, d’assemblearisme i de solidaritat de classe havia aconseguit. Per això l’impacte de la Reforma hi ha estat tan fort, ja que les forces reformistes han aconseguit realitzar amb èxit la seva missió desmobilitzadora com a pas previ imprescindible per aconseguir l’estabilitat i la integració social necessàries en els marcs de la democràcia burgesa que ens han imposat.
Aquesta desmobilització ha accentuat encara més la desorientació i el desmembrament de qualsevol possible nexe d’unió i de cohesió de classe i nacional, com podria ser l’herència de lluita combativa, que d’altra manera hauria pogut evolucionar cap a posicions més conscients.
Va haver-hi, però, altres camps on també va efectuar-se també aquest procés desmobilitzador, si bé potser la força del moviment obrer i el ressò de «l’oposició» política havien estat els de més relleu. Igualment va descompondre’s, amb totes les conseqüències posteriors, el moviment de barris i el moviment associatiu en general. A més, pel que fa als nous moviments alternatius que començaven a sorgir, com ara el feminista, els moviments de joves, el gai i, en bona part, l’ecologista, el reformisme ha aconseguit amb èxit sectorialitzar-los absolutament, i d’aquesta manera els ha apartat de qualsevol possible connexió amb la lluita alliberadora global que els podria fer realment forts i perillosos per al sistema.
Els partits i sindicats de «l’esquerra» reformista van aconseguir els seus objectius gràcies a haver-se apropiat totalment de la tradició de resistència al franquisme i comptant amb la poca clarificació política que existia en els sectors potencialment radicals, cosa que no els va permetre de reaccionar com calia i recuperar la trajectòria de lluita cap als interessos objectivament reals de la classe treballadora. Van aconseguir vehicular totes aquestes aspiracions confuses cap a un procés de jerarquització i burocratització de les organitzacions i moviments de masses (sindicats, moviment de barris, etc.) mitjançant un progressiu relegament de la combativitat enfront d’una excessiva confiança en els representants; i en un segon moment van aprofitar-se d’aquesta plataforma de poder i d’allunyament dels treballadors dels llocs de decisió per introduir les seves anàlisis totalment reformistes, com ara els pactes socials, la representativitat i les negociacions laborals, la veneració dels ajuntaments «democràtics» des de les organitzacions de barri, etc. En aquesta tasca, cal comptar-hi principalment CCOO i UGT i els seus corresponents partits, PSUC-PCE-PCPV i el PSOE, però també moltes altres formacions polítiques de menor escala que, constituïdes en l’ala esquerra del reformisme espanyolista, ajuden de fet a cohesionar-lo i recullen els descontents dels grans partits, amb la qual cosa eviten que vagin a engruixir les files de l’independentisme revolucionari.
El paper d’enfortiment de l’estructura estatal es veu culminat ara amb l’entrada socialdemòcrata en el govern, que amb el seu carisma «antifranquista» acaba de legitimar una opressió que no deixa de ser la més fidel continuadora de l’explotació capitalista de sempre. Una legitimació, a més, que es fonamenta en un suport popular no gens menyspreable.
Malgrat, però, el que acabem de dir, l’Estat espanyol afronta una sèrie de problemes de difícil solució:
—Les reivindicacions nacionals d’Euskadi, Galiza i els Països Catalans, que en el primer cas han donat lloc a una guerra no declarada, i en els altres dos hi ha indicis per creure que és viable un procés fins a un cert punt similar.
—La situació de crisi econòmica, amb l’herència d’una estructura industrial fruit de l’expansionisme econòmic dels anys 60, absolutament mancada d’infraestructura i de planificació, en què les taxes d’amortització han estat tradicionalment considerades com a beneficis i, per tant, no reinvertides, amb l’empobriment i l’obsolescència progressius de maquinària i d’instal·lacions. La reconversió industrial, anunciada pels socialistes, està en contradicció directa amb les seves promeses de nous llocs de treball, ja que comportarà un cost social importantíssim, molt difícil d’esmorteir. Com a fruit d’aquesta situació, podem assenyalar els fenòmens següents:
—Aparició d’una economia subterrània, que s’estima que arriba a cobrir un 25% del Producte Interior Brut de l’Estat espanyol i que escapa a les pressions fiscals alhora que dificulta tota mena de previsió i planificació.
—Atur creixent, sense perspectives de solució ni a curt ni a mitjà termini, amb repercussions especialment greus per a la joventut i per a la gent de més de 40 anys.
—Aparició d’un fenomen d’involució migratòria, per mitjà del qual els treballadors procedents de les zones agràries de l’Estat que perden la feina a les zones industrialitzades, tant a nivell de PPCC com a nivell d’Estat i d’Europa, retornen al seu lloc d’origen, amb moltes dificultats econòmiques i de readaptació. En llocs concrets dels PPCC s’ha arribat a invertir la tendència migratòria dels darrers trenta anys.
—Transformació progressiva del tipus d’agressió ecològica, substituint la degradació descontrolada i diversificada pròpia de l’època d’expansió per una altra de molt més sofisticada, fruit de l’alta tecnologia i del procés de concentració de capital, com, per exemple, la indústria energètica o els criteris de producció alimentària.
—El foment, per part del poder, de determinades pràctiques i mentalitats entre la joventut (ús de les drogues dures, «passotisme», etc.), aprofitant-se de la situació d’atur i d’ensorrament moral que comporta la manca d’expectatives vivencials.
És evident que els socialistes, com a gestors del capitalisme en crisi, són els encarregats de posar en marxa una sèrie de mesures clarament impopulars que acabaran per cremar la seva imatge, cosa que permetrà el seu relleu per part de la dreta tradicional, la qual, per engegar les mateixes reformes, hauria hagut de pagar un preu molt més alt.
El gran desenvolupament urbà dels darrers anys no tan sols no s’ha fet sobre l’antiga estructura social rural, sinó que quasi l’ha trencada; i, a més, l’antiga estructura social rural no ha estat capaç d’assumir-lo, a causa per una banda de la manca d’instruments que podrien fomentar-ne la cohesió, i per una altra banda de les característiques mateixes del procés i de la seva magnitud, diversitat i rapidesa. Això ha agreujat una crisi d’identitat nacional ja vella, conseqüència de la incapacitat i de la deserció de les classes que en el procés històric tenien una funció nacionalment dirigent.
A la desnacionalització, al desmembrament dels PPCC, primer entre dos Estats, i després en regions quasi enfrontades, no han sabut respondre amb voluntat de poder polític; es pot dir que s’han servit de la reivindicació nacional més que no pas l’han servida. Les diverses burgesies catalanes s’han suïcidat políticament. Són impotents per fer front al gran repte d’aquest moment: ¿Què vol dir nació catalana en la fase actual del desenvolupament capitalista i dins el marc de la superestructura política que comporta? ¿Què vol dir nació catalana, referint-se només al Principat, quan a més, de fet, existeixen al seu si dues grans comunitats i una, no ho oblidem, es pot considerar «nacionalment espanyola»? Malgrat que pugui semblar una simplificació excessiva, només queden dos camins: el de la desaparició més o menys a llarg termini, o el d’encetar un veritable procés revolucionari que només l’independentisme, en tant que projecte de poder polític, pot tirar endavant, la qual cosa s’ha començat a demostrar amb fets com la lluita contra la campanya espanyolista del «Manifiesto de los 2.300», o la presència cada cop més nombrosa, dins l’Organització i dins el moviment, de militants procedents de la immigració.
2.2 L’independentisme
És en aquest context de consolidació de la reforma que l’independentisme ha començat a tenir una presència política real, ja que, malgrat existir durant tot el franquisme, la seva política va anar sempre supeditada a la política reformista de l’alternativa democràtica. És a partir de la mort del dictador, i en constatar que el canvi ho era tan sols de façana, que l’independentisme retroba el seu nord i engega un lent procés de clarificació, tant pel que fa als seus objectius com pel que fa a les organitzacions de les quals cal dotar-se per lluitar. En aquest sentit, el març de 1979 apareixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i per la mateixa època comença a configurar-se el que més tard hauria d’ésser Terra Lliure. Fins aquell moment hi havia hagut diversos intents de posar en peu una organització armada catalana, però cap no havia reeixit, fonamentalment per manca d’un moviment polític de suport. A partir dels anys 78-79 aquest moviment polític es comença a manifestar i és sobre la base d’aquest moviment que es construeix Terra Lliure.
Quant al procés de clarificació, creiem que serà molt llarg, cosa que ens ha de fer molt cauts a l’hora d’analitzar la presència del reformisme en el nostre ventall polític. Creiem que hi ha una certa presència reformista en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa, fet que es pot comprovar fàcilment en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió. En el primer cas, tots tenim presents els trasbalsos que això ha produït al si de les organitzacions polítiques nacionalistes, tant si han arribat a produir trencaments com si no. En el segon cas, creiem que aquells dirigents polítics que en conjuntures especialment repressives han optat pel replegament en lloc de la mobilització, han mostrat la seva veritable ideologia reformista en oposició a radicalismes anteriors. Aquest reformisme es pot manifestar també al si de l’organització militar, quan algú pot pretendre posar l’actuació de l’organització en funció del propi benestar personal, benestar que no s’arrisca sota cap concepte. No cal dir que aquest reformisme, expressió política de tendències petitburgeses, cal que sigui perseguit i anorreat al si de les organitzacions revolucionàries.
3. Els nostres objectius finals: independència i socialisme
La nostra alternativa a la societat i a l’opressió i l’explotació que vivim es resumeix en els objectius globals de realitzar la Revolució socialista als Països Catalans i d’aconseguir-ne la Independència i la Reunificació. És a dir, lluitem per construir el futur Estat socialista i independent dels Països Catalans.
Prenem els Països Catalans com a marc de lluita, perquè entenem que constitueixen la nostra nació i que, com a tal nació, tenim dret a disposar del nostre futur sempre i a cada moment i a exercir lliurement la nostra sobirania col·lectiva amb independència total.
Els Països Catalans estan dividits en comarques. Aquestes responen, en cada cas, a un conjunt de característiques que donen homogeneïtat al seu territori i el diferencien dels veïns. Creiem, doncs, que en un futur Estat socialista dels Països Catalans, l’organització territorial ha de respectar la realitat comarcal i ha de fomentar-s’hi. I, per tant, ja des d’ara l’estructura de base de qualsevol moviment revolucionari o organització de masses als Països Catalans ha de contemplar aquesta realitat, enfront de les divisions provincials, departamentals o regionals imposades dels Estats opressors. Igualment, ja des d’ara és imprescindible assumir profundament la unitat nacional que formen els Països Catalans enfront aquestes falses divisions dels opressors, que pretenen qüestionar i negar la nostra pròpia existència com a nació. Per a nosaltres, els Països Catalans estan formats pel País Valencià, el Principat de Catalunya (amb la Franja de Ponent), les Illes, Andorra i Catalunya del Nord.
Pensem que el nostre objectiu d’Independència recull —i és l’únic que ho pot fer— les necessitats del nostre poble de sobreviure com a tal, d’alliberar-nos en tots els sentits, de construir un nou model de societat i de poder fer, juntament amb els altres pobles treballadors, la nostra pròpia aportació a l’evolució del món, en la perspectiva d’avançar en la construcció del Socialisme.
Entenem per Revolució socialista el procés de canvi d’estructures socials i polítiques vers una societat sense classes, on no existeixi l’explotació de l’home ni l’opressió dels pobles. Paral·lelament, i com a part indestriable de tot el procés, ha d’existir una transformació radical de la ideologia dominant burgesa en una altra de caire nacional-popular i socialista. Cal plantejar sota concepcions completament noves i alliberadores de les relacions humanes i col·lectives les relacions entre homes, dones, joves, treball, natura, medi ecològic, cultura, sexualitat, participació política, organització social, etc., de manera que eliminant el substrat sota el qual es fomenta la dominació burgesa, dificultin la reproducció d’aquest tipus de dominació i de qualsevol altra.
Per a nosaltres, el concepte de Revolució socialista és indestriable de la reivindicació d’Independència, car creiem que el manteniment de l’ocupació i dominació de la nostra nació respon a la necessitat del capitalisme espanyol i francès de facilitar l’extracció de benefici de les nostres terres i del nostre treball. Per això ho plantegem com un mateix i únic objectiu: l’Estat socialista dels Països Catalans. A més, creiem que l’assoliment de la Independència és l’única forma que tenim els treballadors i les treballadores dels Països Catalans de garantir la destrucció total del poder capitalista que ens explota i, per tant, és l’única via de construir el socialisme. La via independentista al socialisme qüestiona i ataca de soca-rel les estructures opressores del capitalisme assegurant-ne la destrucció absoluta i evitant heretar-ne aparells i idees. D’altra banda, el fet d’assumir un alliberament col·lectiu total i de plantejar-se la construcció de nou en nou del futur Estat socialista és la millor garantia perquè tingui lloc un procés autènticament revolucionari. És per això que, com a treballadors i com a catalans, lluitem per la Independència, que considerem un element vital per trencar les estructures que ens dominen i per ser finalment lliures d’escollir el nostre destí.
Considerem igualment indestriables l’objectiu d’Independència i Socialisme dels Països Catalans i el concepte d’internacionalisme. Sense renunciar a fórmules més pràctiques i concretes de solidaritat internacional amb altres pobles treballadors alliberats o oprimits. Pensem que la realització de la Revolució Socialista las Països Catalans és la millor aportació que hi podem fer, ja que significa un afebliment més de l’enemic comú que és el capitalisme i alhora un reforçament de la causa revolucionària i un espai més a mans d’un poble treballador lliure, en aquest cas el català. A més, creiem que el procés revolucionari que intentem engegar només arribarà a bon terme en la mesura que se sàpiga coordinar amb d’altres processos revolucionaris d’arreu del món, de manera que provoquin una situació internacional favorable a la presa de poder per les classes populars. Ens sentim solidaris amb els pobles treballadors que arreu del món lluiten contra l’opressió i l’explotació, i aquesta solidaritat no l’exercim amb emfàtiques declaracions de principis, sinó en la nostra lluita diària als Països Catalans, com a contribució a la lluita conjunta contra el capitalisme mundial, i amb un esforç permanent de coordinació i col·laboració.
4. L’estratègia. Paper de la lluita armada dins el procés revolucionari
L’única forma d’aconseguir una transformació revolucionària és la destrucció del poder vigent i, alhora, la presa de poder per part dels sectors populars en lluita, com a passos previs imprescindibles per construir un nou estil de societat, amb estructures i concepcions noves.
La «reforma des de dins» i «l’oposició crítica» des de la legalitat vigent, que no s’enfronten obertament amb l’Estat i al sistema imperialistes, no són res més que formes si més no estèrils per aconseguir cap canvi revolucionari, fins i tot per més dosis de bona fe que poguéssim suposar als seus predicadors. Només un alineament conscient a les files dominadores, o bé, en el millor dels casos, la manca de consciència política, poden portar a preconitzar aquesta via, que no pot tenir un altre qualificatiu que de reformisme.
Per pròpia definició, la Independència i la Revolució només són possibles amb la desaparició total del sistema actual, legalitats incloses, única garantia real d’independència. I això, evidentment, no ens serà fàcil d’aconseguir, perquè la burgesia i el seu instrument, l’Estat centralista, no cediran pas, a les bones, cap dels seus privilegis, ni tan sols en una suposada i ben hipotètica victòria electoral dins la seva pròpia legalitat, ja que, per lògica, cada classe social defensa els seus interessos amb tots els mitjans al seu abast. L’única manera possible és la força, que al capdavall és l’arma que utilitza realment l’Estat darrera la careta democràtica, independentment de quina sigui la família política que jugui el paper de governant.
El poble treballador català pot dotar-se d’una organització armada que sigui la seva forma de pressió, de coacció i d’enfrontament violent contra el sistema que l’oprimeix i l’explota. Això és possible i depèn exclusivament de la seva pròpia voluntat i de la seva pròpia consciència com a poble treballador i com a poble català. En la nostra història hi ha prou exemples ben aclaridors que avalen la combativitat del nostre poble, tant en la lluita d’alliberament nacional com en els seus aspectes de lluita de classe. Això no obstant, el que volem plantejar-nos ara no és pas si és possible o no de crear aquesta dinàmica armada, sinó com cal que sigui i quina és la seva funció estratègica dins el procés revolucionari independentista global. Partim del fet que no es tracta d’exercitar la lluita armada per si mateixa, sinó que cal saber, en posar-la en pràctica a cada moment, quina és la seva funció i quins són els seus objectius, militars i polítics.
Descartem l’acció armada justificada exclusivament per si mateixa. Mai una guerra no s’ha limitat a ser una confrontació militar sense cap més plantejament, sinó que en cada confrontació, cada bàndol preveu i calcula abans la seva tàctica, les possibles reaccions de l’enemic, els riscos que corre i l’eficàcia militar i política que pot assolir. Per a nosaltres, doncs, per portar a terme la lluita armada als Països Catalans ens cal partir d’anàlisis semblants.
Per una banda, excloem d’antuvi la possibilitat d’un enfrontament directe entès com la lluita d’un exèrcit contra un altre. Partint del fet que som un poble oprimit dins un Estat industrialitzat, no podrem disposar mai d’un arsenal i de capacitat operativa igual o comparable al de l’Estat opressor. Un plantejament així seria absurd, suïcida, i fora de les nostres possibilitats. Aquest ha estat un mètode reeixit en alguns països del Tercer Món en conjuntures favorables. Cada cop més, però, l’imperialisme intervé directament per ofegar qualsevol transformació revolucionària en aquells llocs que considera part de la seva òrbita d’influència.
Tornant al nostre cas, veiem que la lluita armada continua essent necessària i possible. Necessària políticament, per obrir contradiccions en el sistema, per mantenir un esperit cada cop més alt de combativitat, per demostrar la vulnerabilitat d’un sistema que ens volen fer creure totpoderós, per obrir espais de control i de poder popular, així com de clarificació política i per debilitar l’estructura opressora. Acabem de dir que no ens serà possible un enfrontament militar directe i, per tant, una victòria militar clàssica, però el que sí que ens és possible, a mesura que anem avançant, és atacar cada vegada més a fons els punts neuràlgics del poder opressor i exercir així un desgast progressiu del sistema. D’aquesta manera, esdevindrem un element que trenca l’estabilitat i la cohesió desitjables per mantenir eternament qualsevol poder i un esperó que accentua les tensions i les contradiccions internes i externes del mateix sistema, tant a nivell material (militar i econòmic) com a nivell ideològic (polític i social).
Pensem, doncs, que la nostra no serà una victòria militar, sinó un procés llarg, on convé que les forces polítiques revolucionàries vagin fent avançar el combat ideològic i l’autoorganització del poble, paral·lelament a aquesta lluita armada, que cada cop haurà de ser més precisa en la tria dels seus objectius, cosa que no està pas incompatible, quan calgui, amb la contundència ni amb la importància de cada acció de cara a l’enemic. En el nostre context de democràcia burgesa avançada i d’Estat policial sòlid (que no pas invulnerable), l’acció revolucionària i la lluita armada en concret és una lluita més susceptible i necessitada de clandestinitat que enlloc, i, d’altra banda, més necessitada que cap altra de capacitat política de selecció i planificació absoluta de les accions. Això no vol pas dir que sigui més o menys difícil, ni tampoc pretenem mitificar-la: és una opció a l’abast de qualsevol treballador català, que no requereix res més que un nivell mínim de consciència i de voluntat revolucionàries. És una lluita armada i una organització armada popular, no pas d’especialistes.
Estem convençuts que la presa de consciència nacional i l’inici d’un procés revolucionari a Catalunya del Nord estan fortament condicionats, encara que no amb una dependència absoluta, pels avenços del procés de lluita als Països Catalans del Sud, a causa del seu major pes demogràfic, industrial i cultural. Per això la nostra lluita comença al Sud, la qual cosa no exclou la intervenció del Nord en el moment que la pròpia dinàmica de lluita així ho requereixi. Creiem que en el tard o d’hora inevitable enfrontament amb l’Estat francès, no serem nosaltres els primers a actuar.
La implantació del poder popular és un objectiu a llarg termini, però és ja des d’ara que comencem a exercir, poc o molt, totes aquestes funcions, per més embrionàriament i primària que sigui. Caldrà comptar també amb totes les noves situacions i conjuntures que puguin aparèixer tard o d’hora, i amb l’evolució mateixa de la tècnica i la societat en els anys futurs immediats. Però precisament perquè sabem que és un camí llarg i complex convé començar al més aviat possible i tenir la màxima capacitat per anar afrontant les situacions a mesura que es plantegin i per anar creant les condicions cada cop més favorables per produir els avenços revolucionaris decisius.
De fet, creiem que hi ha tres condicionants que comptaran per separat a l’hora d’establir la nostra estratègia militar i la nostra tàctica. Un és la realitat de cada moment i de cada situació, i en especial l’estratègia mateixa de l’enemic (és a dir, l’Estat i totes les seves institucions, sense oblidar el reformisme que li presta suport i l’alimenta); això ens exigeix de tenir els ulls ben oberts, de posseir una capacitat d’anàlisi política i militar profunda i seriosa, actualitzada, que permeti una certa possibilitat de previsió. El segon condicionant serà el nivell de consciència del nostre poble i, per tant, el nivell de comprensió polític de la lluita armada de cada moment, així com el grau de combativitat política necessari per avançar paral·lelament amb la lluita armada; això vol dir estar especialment al corrent de qualsevol l’activitat, debat, contradiccions, necessitats i projectes del poble treballador català i del moviment independentista en concret. El tercer condicionant és la nostra pròpia capacitat operativa, tant en la bona estructuració organitzativa com de capacitat d’acció i preparació militar i política; això ens obliga a una atenció constant per millorar-nos, a una autocrítica permanent, a una agilitat de rectificació quan convingui i, en definitiva, a vetllar per la màxima responsabilitat, per la preparació i pel bon funcionament de tots els qui en som militants.
5. La tàctica. Els fronts de lluita
Exposat el nostre objectiu final, la construcció de l’Estat socialista dels Països Catalans, i analitzada posteriorment la nostra estratègia de lluita armada i el paper que té dins el procés revolucionari, passem a plantejar la forma tàctica de concreció en el moment actual.
L’opressió i l’explotació capitalista, no la patim en una forma abstracta. Si bé és cert que respon a una concepció global de les relacions socials, humanes i de producció, en funció dels interessos de la classe dominant, aquesta opressió es concreta dia rera dia i moment rera moment en una infinitat d’aspectes de la nostra vida tant personal com, per descomptat, col·lectiva i de classe. Aquests aspectes concrets poden anar des de l’explotació directa al treball fins a la destrucció del patrimoni natural i de l’equilibri ecològic, o bé la manipulació informativa, per citar-ne només tres exemples.
De la mateixa manera, la nostra lluita i la nostra acció militar es concretarà a cada moment en accions determinades contra objectius determinats. És en aquest sentit que agrupem aquests possibles objectius en el que anomenem «fronts de lluita», segons la finalitat sectorial que persegueixen, però sense oblidar que la realitat que combatem és molt més global, així com també ho és l’alternativa que pretenem aconseguir i construir. Cal tenir sempre present que qualsevol acció ha de ser un avenç en la lluita global contra els Estats opressors i ha d’anar encaminada a la construcció del Socialisme.
A més a més, aquesta inevitable concreció material de les nostres accions també ha d’integrar els objectius i les reivindicacions més immediates al si de la lluita global, i al mateix temps ha de fer avançar sectors de la població que en principi només puguin veure’s afectats per un o altre problema concret.
En definitiva, doncs, els fronts de lluita en els quals ens proposem de treballar són:
—Al si del moviment obrer, fent costat amb la nostra acció militar a les reivindicacions i interessos de la classe treballadora de la qual formem part. Com a treballadors catalans, no intentem pas fer paternalisme, sinó que combatem militarment per les reivindicacions de millors condicions de vida i de treball i contra la marginació, l’atur i les reconversions fetes a l’esquena dels interessos del poble treballador. Volem assumir com a classe el paper que ens pertoca a la lluita, tot veient que l’única alternativa a l’explotació és l’independentisme revolucionari.
—En la defensa de la terra, contra les agressions de tota mena que pateix per part del capitalisme, en forma de centrals nuclears, indústries perilloses, contaminació de rius i mars, urbanització irracional del sòl, etc. Refusem l’ecologisme de la pastanaga i la bicicleta com una forma d’individualisme que no planteja alternatives globals al sistema.
—En la defensa de la llengua i cultura catalanes, contra els intents de genocidi cultural i nacional, fets tant des del poder espanyol com per la política suïcida de la burgesia catalana. No acceptem l’existència de dues comunitats ni de dues llengües com un fet a perpetuar, ja que això només pot portar a la desaparició de la nostra llengua i de la nostra comunitat i a una divisió artificial del nostre poble treballador.
—Contra les ideologies tendents a perpetuar l’explotació, i les pràctiques que se’n deriven. En aquest sentit, lluitarem contra el masclisme, el racisme, la propagació de creences i d’actituds que anul·lin la personalitat i fomentin la insolidaritat, i, en definitiva, contra el consumisme, l’individualisme i qualsevol altre element ideològic que tendeixi a perpetuar l’explotació.
—Contra l’ocupació de la nostra terra i contra els aparells de l’Estat que la perpetren i mantenen, un poder que reforça i renova contínuament la seva xarxa d’ocupació i de control militar, policial, administratiu, polític i ideològic. En aquesta línia lluitarem de manera creixent en la mesura que ens ho permetin, d’una banda, els nostres recursos humans i materials, i d’altra banda, el grau de consciència del poble treballador català.
6. Direcció política del moviment i paper de l’organització militar al seu si
La lluita armada és sempre un punt de referència clau, perquè és ella la que amb la seva acció, i per tant amb les seves decisions, obre les contradiccions i dinamitza els fronts de lluita. En aquest sentit, exerceix ben bé el paper de motor i d’avantguarda del moviment, alhora que genera moral i combativitat per les expectatives de victòria de la lluita global que ofereix.
Aquesta afirmació teòrica no ens ha de portar pas a mitificar qualsevol acció armada ni tan sols qualsevol organització pel fet de practicar-la. Hem de ser conscients que el moviment el formem tots i que la lluita d’alliberament la fem tots, cadascú des del lloc que ha triat. Totes les formes de combat independentista són complementàries i obligatòriament necessàries, des de la militància armada fins a les formes més elementals de militància de masses.
Pel seu propi caràcter ofensiu de lluita i d’organització clandestina, l’organització armada reuneix una sèrie de connotacions especials que fan que qualsevol decisió que prengui hagi de ser molt més valorada, perquè també les seves accions tenen una repercussió molt més ampla i decisiva en el front de la lluita i al si del moviment en general, i és aquest nivell de més gran responsabilitat que ha d’acabar convertint-la, per conseqüència lògica, en l’organització punta de l’independentisme revolucionari i ha d’ésser capaç de fer les anàlisis més correctes i profundes.
D’antuvi, doncs, tenim, que l’organització militar ha d’exercir un paper importantíssim i essencial en la direcció del moviment. Això no obstant, dintre les organitzacions de masses i polítiques s’ha de ser igualment capaç de copsar totes les necessitats i la realitat del poble treballador català, atès el seu contacte directe i el treball obert i continu al seu interior, aportant una tasca de direcció política i d’interpretació correcta i ajustada de la realitat nacional i del nostre poble, fruit del treball polític de conscienciació ideològica, d’organització i de combat efectuat constantment al si del poble. Pensem que aquesta funció, també en principi, seria la corresponent als partits entesos com els col·lectius del moviment teòricament més cohesionats, més conscients i amb més capacitat d’anàlisi.
De tota manera, la direcció política del moviment no es constituirà pas per decret. Tot i que estem convençuts que, a la llarga, els qui estan cridats a exercir-la són, per definició, l’organització militar i els partits, serà en tot cas un paper assumit progressivament en funció de l’actuació pràctica i de la correcció de les seves anàlisis i de les seves iniciatives.
Per acabar, creiem igualment important que existeixi un intercanvi d’informacions, d’opinions i d’anàlisis entre tots el col·lectius i organitzacions del moviment, i en especial entre el moviment polític i l’organització militar, malgrat que orgànicament pugui no existir cap estructura de connexió.
7. Tipus d’organització
El fet que ens decidim a plantejar-nos la nostra organització com a militar, davant l’opció politicomilitar, es deu a una sèrie de condicions.
Per una banda, els PPCC estan inclosos dins l’Europa industrialitzada i immersos en plena fase d’estabilització d’una democràcia burgesa i policial. Per altra banda, el nostre plantejament de lluita no valora com a principal la contradicció feixisme-democràcia, sinó una de molt més real i profunda: Espanya-França / Països Catalans i Capitalisme/Revolució Socialista. Per això ens cal crear unes organitzacions i una concepció del moviment que ens permetin actuar amb el màxim d’eficàcia i de recursos partint d’aquest plantejament de lluita. Això a la pràctica vol dir concebre una organització militar totalment deslligada organitzativament del moviment polític amb l’objectiu de poder lluitar paral·lelament en dos fronts: el militar, especialment clandestí, i el polític i de masses, que s’ha de plantejar una incidència pública estrictament política i totalment oberta, al marge de les repressions parcials que no podrà evitar rebre puntualment, com ens va demostrant la pràctica. En definitiva, es tracta de rendibilitzar i d’aprofitar la màxima quantitat de recursos, sempre que ens siguin útils per avançar en la nostra lluita, i també d’aprofundir les contradiccions d’un sistema que vol aparentar una imatge democràtica i de llibertats.
Crida
Nosaltres partim de la doble convicció que vivim per força immergits i en relació amb un context social impossible d’eludir i, d’altra banda, que tota realitat és transformable, al mateix temps que som conscients que per fer-ho cal una planificació estratègica col·lectiva i, per tant, també una organització de tots els qui pretenem efectuar aquest canvi social o revolució. Redubtem, paral·lelament, tot concepte estàtic de la realitat i l’estructura social. Defugim mitificacions i falsos idealismes i, en canvi, entenem, com ja hem dit, la societat en general i la catalana en particular com un marc concret on es donen unes relacions característiques a tots nivells: de producció, de confrontació de classes, de relació home-poder establert-natura, de mentalitat i relació humana, etc.; però sabem que aquesta realitat està en moviment, en tensions internes i externes que la fan o la poden fer evolucionar cap a una banda o cap a una altra.
És a partir d’aquesta constatació profunda de la realitat que ens decidim a lluitar amb totes les conseqüències. Perquè sabem i estem convençuts que podem decidir i forçar una determinada transformació del nostre present i sobretot del nostre futur col·lectiu. Estem convençuts que podem ser protagonistes no tan sols de nosaltres mateixos com a individus estrictes, sinó també del context que ens envolta i ens condiciona i que, per tant, forma part intrínseca de la nostra pròpia realitat personal.
Al mateix temps que fem aquesta constatació del nostre compromís seriós i responsable de la lluita volem fer una crida a la resta del poble treballador dels Països Catalans perquè s’organitzi i consolidi, amb el seu suport actiu, aquesta lluita d’enfrontament amb l’opressió i a l’explotació que vivim, i així puguem esdevenir un poble lliure.
Una crida a enquadrar-se i treballar en les organitzacions polítiques independentistes i en les organitzacions de masses del moviment, o bé, aquells que vulguin agafar les armes, al si de Terra Lliure per combatre militarment el poder ocupant i explotador.