Epíleg: La presó

Les sirenes s’obren pas enmig de la circulació dels carrers de Madrid. Dins del cotxe cel·lular anem l’Enric Pascual, Josep Lluís Rovira, Carles Sastre i jo mateix, emmanillats de dos en dos. Fa uns minuts que a l’Audiència Nacional ens hem acomiadat de la Montserrat, quan se l’han endut cap a Yeserías. Ara ens porten cap a la presó de Carabanchel. De fet, ja la coneixem una mica, hi hem passat la darrera nit, incomunicats al tètric mòdul cel·lular-2, en espera de declarar davant el jutge. Però ara suposem que ens portaran directament a la galeria on anem destinats. L’Enric està prou animat, el jutge l’ha posat en llibertat, i només va a la presó a recollir els seus efectes personals. Això no el lliura d’anar emmanillat com els altres, i en les seves circumstàncies, ningú no es pot pensar que es vulgui escapar. Rutines de la repressió!

Arribem a Carabanchel a les tres de la tarda. Tornem a passar totes les formalitats del cas. Ens prenen les empremtes digitals, per saber si som els mateixos que hem sortit al matí. Ens escorcollen a fons, tan hi fa que no sigui possible que duguem res més del que portàvem en sortir. És la norma, i cal complir-la. Ningú no s’escapa de la dosi obligada i preceptiva d’humiliació i de vexació.

Finalment ens deixen passar fins al «Centro», que és una mena de búnker de vidre on se centralitzen la majoria de les funcions administratives de la presó. La veritat és que cada cop que veig el «Centro» penso que els espanyols tenen organitzat l’Estat com una presó de pobles, amb el seu «Centro» a Madrid. La similitud és alhora angoixosa i aclaridora.

En el pati del «Centro» esperem conèixer la nostra destinació definitiva. Passa el temps, i finalment, són una colla de xicots que han sortit de la sisena galeria que ens indiquen on hem d’anar. Alguns d’ells ens resulten coneguts. Són els militants dels GRAPO que havíem vist detinguts als calabossos de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona els mateixos dies que nosaltres, i que han arribat a Carabanchel el dia abans del nostre ingrés, després d’una estada de quatre dies a la Dirección General de la Seguridad del Estado, a la famosa Puerta del Sol. Després de les inevitables presentacions i efusives salutacions, ens diuen que anirem a la sisena galeria, on hi ha la comuna de presos polítics.

Ens ajuden a traginar els paquets, i a solucionar els petits problemes burocràtics per recuperar tot el que havíem deixat al matí al cel·lular-2, a mans de la rapinya dels funcionaris, i puguem cap a la segona planta.

Al final del passadís, amb cel·les a banda i banda, una cel·la doble fa les funcions de menjador de la comuna. Presidint la decoració, una bandera dels GRAPO, un emblema d’ETA (Bietan Jarrai) i l’anagrama d’aquesta organització basca. Ens caldrà aconseguir una senyera estelada per completar el panorama, però ja ens sentim com a casa.

Com he dit, els companys dels GRAPO havien arribat el dia abans, altres, militants de la CNT d’Euskadi, fa prop de dos mesos que són aquí. No hi ha presos d’ETA-m, perquè a aquests els porten ben aviat cap a Alcalà-Meco o cap a Herrera de la Mancha, i per aquí només hi són de pas. Quant als militants dels GRAPO, aviat els traslladaran cap a Sòria, on hi ha la totalitat dels seus companys empresonats.

Tothom es mobilitza per veure què ens cal. Llençols, llits, cel·les buides. Al cap de poca estona ja estem instal·lats, es podia dir que confortablement. Després d’onze dies d’incomunicació, de tractar amb éssers infrahumans, l’escalf que rebem ens retorna a la vida.

Per primer cop en molts dies tornem a menjar en un plat, asseguts a taula, i podem conversar amb altra gent, en un clima de companyonia envejable. Els presos comuns van a menjar als menjadors generals, i l’ambient no té res a veure. Les diferències, que anirem comprovant que existeixen en altres qüestions entre presos polítics i presos comuns, són el fruit de molts anys de lluites, vagues de fam, i de comunicacions en demanda de l’estatut de presoner polític, que ens és sistemàticament negat, dient que som terroristes i, per tant, delinqüents.

Som a mig sopar quan criden pels altaveus l’Enric, perquè surti en llibertat. Abraçades, encàrrecs per a la família, salutacions per als companys, part d’un ritual que dissortadament no podem celebrar gaire sovint.

Durant la tarda hem rebut visites de familiars que han seguit el nostre pas per l’Audiència Nacional. Ens assabentem, per primer cop, de les mobilitzacions que hi ha hagut a Barcelona, Perpinyà, Reus, i Alcanar, amb motiu de les nostres detencions. Ens puja la moral de cop. Fem broma a en Josep Lluís: «Seràs el futur batlle d’Alcanar», li diem.

Els companys dels GRAPO estan impressionats per les mobilitzacions. D’ells, n’han caigut dinou de cop i no hi ha hagut cap mobilització. La discussió política és inevitable. Els seus plantejaments a nivell d’Estat els fan fracassar contínuament per manca d’adequació a la realitat social i a l’existència de reivindicacions nacionals als Països Catalans i a Euzkadi. Com a cosa curiosa es constata que la majoria d’ells són gallecs, i ben bé haurien pogut constituir una organització independentista gallega. Problemes polítics a banda, els militants dels GRAPO són fidels a la seva causa i d’una gran qualitat humana. Qualsevol especulació que atribueixi a aquesta organització un origen «poc clar», no és més que un intent d’intoxicació informativa.

Arriba la nit. A les deu s’efectua el recompte i ens tanquen a les cel·les. El dia ha estat molt atrafegat, i malgrat això costa molt d’agafar el son. Pel nostre pensament passen les imatges de les famílies, dels fills, dels companys que han hagut de fugir; pensem en la lluita que, fora dels murs que ens envolten, continua. Caldrà pensar en la manera de continuar el combat des de la, nostra situació actual, fins a assolir, tots junts, la victòria final.

La vida diària a la presó és, i cal plantejar-la així, una lluita constant contra l’ensopiment, la humiliació, l’embrutiment, en una paraula, per no deixar-se derrotar. Cal autodisciplinar-se i realitzar un mínim d’exercici físic, i desenvolupar al màxim les possibilitats de treball intel·lectual de cadascú; aprofitant la disponibilitat de temps que dóna la presó, estudiant, elaborant textos que puguin ser aprofitats pel moviment independentista.

La lluita contra la humiliació és una lluita sense grans batalles, però que es porta a terme dia a dia. Es diu que a la guerra de Vietnam hi havia un determinat pont que els americans construïen de dia, i que els guerrillers del Vietcong el volaven cada nit. A la presó passa una mica la mateixa cosa. Els funcionaris intenten imposar les seves normes, i nosaltres els anem forçant a abandonar-les, simplement perquè allò els obliga a treballar més; cada dos per tres tornen a intentar-ho, i així estem com gat i gos.

Quan tens una temporada de tranquil·litat, vénen a escorcollar les cel·les i les comunes i s’enduen tot allò que segons ells no està autoritzat. Amb el reglament a la mà poden fer el que volen, i en allò que limita la seva prepotència, ho ignoren olímpicament.

Les actuals plantilles de funcionaris són constituïdes per gent força jove, una bona part dels quals estudien carreres universitàries. No es pot dir, doncs, que el problema sigui la permanència de funcionaris de l’època franquista, ja que aquests, que són una minoria, són els que provoquen menys conflictes. Es tracta d’una política sistemàtica de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, sobretot pel que fa als presos polítics, d’impedir que arribem a estabilitzar qualsevol mena de situació que ens pugui ser favorable.

L’embrutiment és una altra de les característiques habituals de les presons. El consum de drogues, la prostitució, sobretot dels més joves, són pràctiques diàries entre els presos comuns. Els presos polítics no participem en aquests processos degeneratius de la persona, pel lligam de cadascú a unes expectatives i a una dinàmica política que ens permet no deixar-nos enganxar per l’engranatge mafiós. En una presó, una vida no val res. Pocs dies després d’arribar nosaltres, un pres va morir apunyalat per un altre, en el decurs d’una discussió per la propietat d’una tovallola. Molts presos comuns s’endeuten amb els traficants de droga, fins al punt d’haver de robar als altres presos per poder-los pagar. Si hom no paga, acaba apunyalat en qualsevol racó.

Un dels factors que ajuda més a sobreviure i a mantenir la moral és la comunicació amb l’exterior, sigui la que sigui. Les visites de familiars i amics, malgrat les difícils condicions en què es produeixen, obligats a parlar a través d’un «colador», i separats per vidres i barrots, són un mitjà important de revifament personal. També les comunicacions postals, de tota mena, juguen aquest paper. Sobretot quan reps una carta, una postal, un llibre, d’algú que no coneixes de res, a qui no has vist mai i probablement mai no veuràs, a qui només t’uneix un mateix ideal polític. En aquests moments és quan penses que la fama de pactistes, negociadors, covards, en definitiva, que sempre se’ns ha atribuït als catalans, és completament falsa, que el poble català no solament engendra gent disposada a donar-ho tot per la seva terra, sinó que també es capaç de defensar políticament aquesta gent i de solidaritzar-se amb la seva acció, i això cada dia amb més força, més conseqüentment.

Mentre el poble català continuï assumint el seu paper en la lluita, de manera progressiva, com ja ho està fent, seran inútils tots els intents policials per reprimir l’independentisme. Qualsevol organització, petita o gran es pot desarticular amb més esforç o menys si no compta amb el suport del seu poble.

Són diverses les vegades que la policia ha anunciat haver assestat una ferida de mort a Terra Lliure. I malgrat això, cada cop ha reprès la seva activitat amb més força. Perquè la força de TL no rau en ella mateixa, sinó en el poble al qual serveix; és la voluntat de resistència, l’amor a la llibertat i l’arrelament a la terra dels catalans, i això la repressió no ho destrueix, ho aferma.