6. Segona assemblea

Dos dies després de finalitzar la segona part de la I Assemblea de Terra Lliure, la policia espanyola va detenir Carles Benítez i Baudes i Xavier Montán i Canals, a Sant Just Desvern; Ramon Lagé i Alé, a Molins de Rei; Carles Soler i Esteve, a Vilanova i La Geltrú i Aureli Solsona i Martínez, Bonaventura Subielas i Arqué i Guillem Berengueras, a Barcelona. A tots se’ls va aplicar la Llei Antiterrorista i van estar deu dies a les dependències policials de la Via Laietana de Barcelona, on alguns foren torturats.

En el decurs dels deu dies va aparèixer un dipòsit amagat als boscos propers a Santa Creu d’Olorde, amb una pistola i material explosiu divers. La policia acusava tots els detinguts de pertànyer a Terra Lliure i de ser els usuaris de l’esmentat dipòsit, a part de diverses accions armades. Passats deu dies, són conduïts a Madrid, a disposició dels Jutjats Centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional.

El jutge de l’Audiència va posar en llibertat a Bonaventura, en Guillem i Carles Soler, la resta va passar a la presó de Carabanchel. Un mes més tard sortien en llibertat l’Aureli i en Ramon, mentre que en Carles i en Xavier restaven pendents de judici.

Mentrestant, la nova direcció de Terra Lliure, sorgida de la I Assemblea, fa un informe de la situació, i comença a recuperar els contactes que s’havien anat perdent a conseqüència de les diferents onades repressives.

De resultes de la informació recollida, s’estableixen les grans línies del pla de treball per a l’any 1983. Els primers sis mesos es dedicaran a recollir informació —que permeti actuacions posteriors—, a formar i instruir escamots de nous militants —preparant-los per a l’acció—, i a muntar una mínima infraestructura a l’interior i organitzar la coordinació dels escamots des de l’exterior.

Per a l’estiu es preveu el judici contra Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusats, entre altres càrrecs, de ser els autors materials de l’acció contra Jiménez Losantos, i, per tant, caldrà intentar incidir de forma militar en el suport a la campanya de defensa política que pensen organitzar els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Aquest serà un bon moment per iniciar una campanya armada contra les instal·lacions i propietats de les forces d’ocupació i les delegacions ministerials.

El taller de TL comença a treballar de ferm en la posada a punt d’un morter de fabricació pròpia, amb capacitat per llançar granades de 500 grams a distàncies d’uns 100 metres aproximadament, destinat a atacar amb més seguretat i efectivitat les casernes de les forces d’ocupació i altres objectius fortament vigilats. Quan al sector minoritari, se’ls ofereix l’oportunitat de treballar en tasques d’organització i d’aparell, sense obligació de participar directament en accions armades; però aquest intent de conciliació es veurà abocat al fracàs per l’actitud clarament obstruccionista que intentarà, per tots els mitjans, desprestigiar la nova direcció.

Després d’una sèrie d’episodis d’importància menor, que no val la pena reproduir aquí, té lloc el que serà l’inici de la fi de la crisi interna de TL, per passar després a ser la crisi d’un sector de l’independentisme.

Efectivament, el 25 de gener de 1983 es produeixen, a Barcelona i a València, les detencions dels membres d’un grup d’orientació anarquista. En relació amb aquestes persones és detingut Josep Digon i Balaguer, que havia estat un dels membres fundadors del FAC, i que en el moment de la detenció formava part d’un col·lectiu independentista que es trobava en procés d’integració dins de TL. Aquest col·lectiu havia col·laborat, amb l’esmentat grup anarquista, en algunes operacions d’abastament econòmic. Gràcies a això, havia adquirit una certa quantitat de material de tipus militar, armes, explosius i documentacions.

La policia va atribuir l’origen del material explosiu i la destinació dels diners procedents de les expropiacions a Terra Lliure, i així ho van publicar els diaris, amb titulars que feien referència a una suposada col·laboració entre TL i el grup anarquista. En realitat, TL mai no havia tingut coneixement de l’existència d’aquest grup, ni de les seves connexions amb el col·lectiu independentista del qual formava part Josep Digon. No s’havia rebut cap diner per aquest cantó, ni s’havia subministrat cap mena de material militar. Aquests extrems es van aclarir prou, i amb molt més detall que aquí, en una nota de circulació interna de l’organització.

No obstant això, el sector minoritari, que des de la celebració de la I Assemblea no perdia oportunitat de fer córrer rumors falsos entorn d’actuacions de la direcció, va fer circular la versió que no eren solament explosius que s’havia venut al grup anarquista, sinó també les armes, i que la direcció es trobava, de fet, en procés de liquidació de l’organització.

Tots els esforços conciliatoris portats a terme per tallar aquesta actitud mitjançant el diàleg no van servir de res, i finalment es va acordar suspendre la seva militància fins a l’Assemblea vinent, que estava prevista per a la darreria de 1983, on serien convocats per exposar davant el conjunt de la militància les seves crítiques a la línia política i a les formes de treball de la direcció, sense haver de recórrer als procediments poc correctes que estaven utilitzant. Mentrestant, es rellevava els de l’esmentat sector de totes les seves tasques organitzatives, que mantenien bloquejades, i es van passar a mans de militants disposats a treballar. Se’ls demanava també d’aturar la dinàmica de difamacions mentre durés aquests temps d’espera. Si aquesta condició no era respectada, es passaria al següent i darrer graó disciplinari: l’expulsió.

La resposta no es va fer esperar, i pels volts de la Setmana Santa de 1983, arribaven informacions confirmades que el sector minoritari es disposava a consumar una escissió dins TL, raó per la qual es va fer efectiva l’expulsió. Sembla exagerat en aquest cas parlar d’escissió, ja que de la pretesa organització que deien voler muntar els expulsats no se n’ha sabut mai més res.

Els fets, però, no s’acabaren aquí. La crisi volgué ésser traslladada al conjunt del moviment independentista i es promogué acusacions puerils, com dir que Terra Lliure anava a remolc de la política del PSOE —llavors al govern de l’Estat—, o en connivència amb Convergència —situada al govern de la Generalitat.

La línia d’actuació de Terra Lliure, així com la publicació de la Declaració de Principis i del butlletí informatiu Alerta (vegeu annexos) acabaren amb aquestes acusacions sense fonament. Les pressions aconseguiren, però, un petit nucli de militants d’IPC de Barcelona, que l’estiu del 1984 s’agrupà amb els antics militants d’IPC del Nord sota el nom de Col·lectiu Independentista la Nova Falç, i que tenien com a òrgan d’expressió la revista La Nova Falç, editada a Perpinyà. Darrerament, en ocasió de la Diada de Sant Jordi de 1985, han fet aparèixer el número zero duna publicació anomenada Lluita Lliure.

Aquest col·lectiu, amb molts pocs militants a l’interior, va ser expulsat dels CSPC arran d’un article aparegut a La Nova Falç núm. 50, considerat com un acte de delació policial, totalment contrarevolucionari i impropi d’independentistes i respecte al qual s’exigí una autocrítica que no es produí. Actualment es troben absolutament aïllats de la dinàmica de l’independentisme que gira entorn de l’eix CSPC-MDT, i es limiten a mantenir una presència testimonial hipercrítica sobre qualsevol feina que es faci, sense plantejar propostes vàlides per al conjunt del moviment independentista.

Al marge d’aquests fets, les tasques organitzatives continuaven. Pel mes de juny de 1983 hi havia anunciat el judici, a l’Audiència Nacional, de Pere Bascompte i Jaume Llussà. Les peticions fiscals eren de 45 i 41 anys de presó, respectivament. L’acusació principal era d’haver dut a terme la detenció i posterior escarment del professor Federico Jiménez Losantos, en resposta a la difusió del «Manifiesto de los 2.300». Les mobilitzacions en solidaritat amb en Pere i en Jaume estaven organitzades pels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, però van comptar en aquest cas amb el suport important dels Grups de Defensa de la Llengua (GDL), atès el caire dels fets que es jutjaven.

La campanya de CSPC constava de nombroses enganxades de cartells, pintades, col·locació de pancartes en llocs estratègics de les ciutats i l’elaboració de dossiers explicatius del cas, així com d’intervencions en diversos mitjans de comunicació, ràdio i diaris. Per tal de col·laborar en aquesta campanya, TL va ingressar en els comptes corrents dels CSPC, de manera totalment anònima, la quantitat de 350.000 pessetes, desglossades en diverses partides. Aquesta mena d’ajut no era nova, car ja s’havia fet en la campanya pel judici de Joaquim Pelegrí i els seus companys.

A nivell militar, Terra Lliure es va veure impotent per efectuar una mínima campanya armada de sensibilització en ocasió dels judicis. Els importants problemes interns soferts havien endarrerit l’execució dels terminis del pla de treball. L’intent de col·locar una càrrega explosiva a la seu de la Delegació del Govern a Catalunya, va haver de ser suspès, a causa de l’increment de presència policial en les dates anteriors al judici. En retirar-se l’escamot es va produir un incident que podia haver acabat de manera tràgica. En desactivar l’artefacte, es va produir l’explosió del detonador. Afortunadament, pocs instants abans s’havia tret la càrrega explosiva, i tan sols es va produir ferides lleus el militant que manipulava l’artefacte.

El judici va respondre, en tots els aspectes, a la campanya que s’havia endegat. En el pla polític, pel fet que Pere Bascompte va reconèixer públicament la seva militància a Terra Lliure i ser l’autor del tret a la cama de Jiménez Losantos, explicant el significat polític de la seva lluita i la línia de l’organització. En el pla jurídic, perquè la petició fiscal de 45 anys es va transformar per a en Pere en una condemna de 9 anys, i per a en Jaume d’un any i mig. Aquest darrer va sortir en llibertat després del judici, per haver complert la condemna en preventiu.

Pere Bascompte va ser posat en llibertat, per error, el 25 de novembre de 1983, quan ja feia, per tant, gairebé dos anys que estava empresonat. Immediatament va passar a la clandestinitat, i en saber que se’l tornava a buscar, es va refugiar a Catalunya del Nord, on viu actualment.

L’estiu del 1983 es van començar a restablir els contactes polítics que havien quedat tallats o dificultats arran de les successives onades repressives. Aquest restabliment de contactes es feia especialment necessari per contrarestar la campanya de desprestigi i intoxicació empresa pels expulsats contra l’organització. En aquest terreny es van obtenir resultats positius, i es va començar a trencar l’aïllament polític. Simultàniament, les tasques de captació van començar a donar resultats, i es van produir noves incorporacions a TL. La represa de l’activitat militar semblava possible pensant en l’Onze de setembre de 1983.

És la matinada del 4 de setembre. Pels jardins pròxims al circuit de Montjuïc camina un xicot en direcció a la part del darrera de la caserna de la policia nacional de Casaramona. Algunes parelles el veuen passar, massa enfeinades, però, per dedicar-li una atenció excessiva.

Arriba fins a un arbre situat a uns tres metres de la tanca de protecció de la caserna. S’ajup i, a recer d’uns matolls obre la bossa d’esport que porta a l’esquena. N’extreu un tub d’alumini d’uns 60 cm. de diàmetre, tancat pel seu extrem inferior, del qual surten un parell de fils elèctrics. Lliga el tub a l’arbre, amb filferros, encarat cap a la caserna, amb 45º d’inclinació. Treu també una granada cilíndrica del mateix diàmetre que l’interior del tub, però abans de col·locar-la dintre, es disposa a connectar el dispositiu elèctric de rellotgeria.

Tanmateix, s’oblida de comprovar que aquest no hagi fet contacte accidentalment i fa la connexió. Se sent una forta detonació, i un cúmul de flames i de fum surt projectat per la boca del tub, a només un pam del rostre del militant. Aquest, malgrat la impressió rebuda, manté prou la sang freda per recollir la granada, la bossa i tot el que portava, excepte el tub, que està lligat, i se’n va del lloc. Els primers metres els fa corrent, i després es posa a caminar, esperant sentir d’un moment a l’altre la reacció dels monos de guàrdia, que no arriba a produir-se. Pocs moments després es reuneix amb els companys que l’esperen, i s’allunyen ràpidament de la zona.

A la mateixa hora, un altre grup col·loca un nou morter a 25 metres de la caserna de la guàrdia civil de Martorell, a l’altre costat de la rasa per on abans circulava el carrilet. Per circumstàncies ignorades, l’artefacte no va arribar a funcionar. Tot seguit es va telefonar al diari Avui per tal d’avisar de la col·locació del morter, i que fos recollit per evitar danys en la població civil.

La campanya de l’Onze de setembre se saldava, doncs, amb un fracàs complet. S’imposava revisar a fons el muntatge i el funcionament dels morters. Durant el mes de setembre, i part del d’octubre, es va treballar en el millorament de l’artefacte i es va aconseguir d’augmentar-ne l’abast des de 40 metres fins a 150, afegint-hi un bípode plegable que estalviava de lligar el tub als arbres i afavoria la velocitat de col·locació. També es va augmentar la fiabilitat general de tot el dispositiu.

L’octubre de 1983 es va repetir l’intent. Aquest cop el morter va ser col·locat a Casaramona, a l’altre banda del circuit, a una distància d’uns 100 metres de la tanca de protecció. Va funcionar perfectament. La granada va passar sense dificultats per sobre dels arbres i de la tanca de protecció, assolint una alçada d’uns 80 metres, i va caure sobre una teulada interior de la caserna, explotant-hi i produint-hi un forat considerable, alhora que sembrava el desconcert entre els policies.

En canvi, l’altre morter emplaçat davant de la Delegació del Govern, a la cruïlla dels carrers Mallorca-Roger de Llúria de Barcelona, no va arribar a funcionar. Hom ignora si va ser desactivat a temps o si va tenir alguna fallada en el mecanisme de rellotgeria.

Les dues accions van ser reivindicades, encara que algun diari va confondre el palau del virrei (Delegació del Govern) amb una suposada caserna de Virrei Amat, que no existeix.

Els mateixos dies, un artefacte explosiu, activat amb mecanisme de rellotgeria, feia explosió de matinada al quart pis dels Jutjats de València, on havia estat col·locat als lavabos. Totes aquestes accions estaven emmarcades en la campanya de sensibilització pels judicis imminents contra Carles Benítez i Xavier Montón, previstos per a finals de 1983 i la primeria de 1984. A partir d’aquest moment, l’activitat armada, amb més o menys intensitat, s’anirà mantenint durant tot l’any 1984 especialment el primer semestre.

El mes de gener de 1984 va tenir lloc la 2a Assemblea. En aquesta, la direcció va donar compte de la gestió realitzada durant els tretze mesos de mandat, i es va procedir a debatre les ponències sobre estructura organitzativa i estatuts interns, així com la ponència prèvia de la Declaració de Principis. Es van fer algunes modificacions a les ponències, abans d’aprovar-les. De la Declaració de Principis, que reproduïm en l’annex C, en tractar-se d’un document programàtic, se’n va fer una important difusió, primer en una edició fotocopiada, i més endavant en una edició impresa en offset a la impremta de l’organització. Així mateix es va acordar la publicació d’un butlletí de caire intern, Llevat, i d’un altre de caire extern, Alerta, que van començar a aparèixer el febrer de 1984. Finalment, va ser reelegida la mateixa direcció, per un període d’un any.

Les accions que s’efectuen a partir d’aquest moment, són en funció dels eixos de lluita habituals, amb l’addició d’algun de nou. Aquest és el cas de la lluita contra la distribució de la droga dura. Per aquest motiu es col·loquen artefactes explosius a bars dels quals es té la certesa que trafiquen amb drogues dures. La posició de TL, en relació amb aquest tema, es troba exposada en l’article aparegut al núm. 3 d’Alerta, i que reproduïm en l’annex D.

Una de les conseqüències més importants de la 2.a Assemblea és voler tenir una presència política constant al sí del moviment independentista. Es reforça el paper de l’oficina política, i aquesta, mitjançant l’Alerta, d’aparició bimensual, i els comunicats específics per qüestions concretes, es converteix en omnipresent en totes les manifestacions i els debats de l’independentisme.

La publicació de la Declaració de Principis talla de soca-rel totes les tergiversacions difoses pels expulsats, que en constituir-se durant l’estiu en Col·lectiu La Nova Falç, continuaven en la seva tasca de «quinta columna» de l’independentisme, com denunciava l’editorial del núm. 4 d’Alerta, que reproduïm a l’annex F.

Un aspecte molt important d’aquesta activitat política de TL, són els intents d’aconseguir la unitat de tots els sectors independentistes en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Aquest moviment s’havia començat a potenciar a finals de l’any 1981, però en la primera part de la seva Assemblea constituent a Reus, la discussió dels punts programàtics va portar a una situació tensa, amb l’abandó del procés dels sectors més propers a IPC i CSPC. Van continuar el procés el PSAN i JFNC, juntament amb alguns col·lectius de pobles i de barris.

Aquest trencament comprometia seriosament el futur d’una operació política d’importància cabdal per al conjunt de l’independentisme. El progressiu avanç en la seva implantació social, constatat com un fet d’ençà de l’any 1979, feia necessària l’existència d’una superestructura política capaç de vertebrar les diferents iniciatives i esforços que els independentistes portaven a cap en els diferents fronts de lluita. Hom constatava que una part important de l’avanç de l’independentisme anava lligat a l’existència, en el camp antirepressiu, dels CSPC, i calia, doncs, ampliar l’experiència als camps de treball restants, mitjançant una organització d’àmplia base que coordinés totes les lluites i operés sobre una base territorial de Països Catalans. Per tots aquests motius, era molt important per a Terra Lliure que l’esmentat procés no acabés en un fracàs, i es van dedicar grans esforços a acostar les posicions, esforços que han anat donant els seus resultats.

Dins d’aquesta presència política, la revista Alerta hi té un paper molt important. El núm. 1 estava fet en fotocòpies, amb un tiratge de 40 exemplars. Concebut com un butlletí adreçat a les organitzacions polítiques, cada una en va rebre un parell d’exemplars. Això no va impedir que pocs dies després de la seva aparició, en circulessin milers de fotocopiats, fruit d’iniciatives individuals. Algunes d’aquestes còpies eren pràcticament il·legibles, però hom les conservava com un petit tresor. Aquest fenomen no podia atribuir-se, de cap de les maneres, al contingut intrínsec del butlletí, que era força fluix, sinó al fet de ser l’òrgan d’expressió de l’organització, cosa que li donava un valor afegit important.

A la vista d’això, es va decidir d’augmentar-ne el tiratge, i es passà a utilitzar la impremta. Al mateix temps, es fa un esforç progressiu per tal de millorar-ne la presentació i el contingut. També es va ampliar el radi d’acció, incrementant espectacularment el nombre d’adreces a les quals s’enviava la revista, incloent-hi mitjans de comunicació de tota mena, ràdios lliures, col·lectius ecologistes i independentistes, associacions i grups juvenils, etc.

La revista s’imprimia llavors a la Catalunya del Nord, i els sobres preparats amb l’adreça i el contingut per ser enviats es baixaven amb motxilles per passos de muntanya i es portaven a Barcelona, on s’enviaven des d’estafetes de correus, cada cop una de diferent. En una ocasió, això va provocar un incident curiós, ja que el remitent fictici era Caritas Diocesana, i aquesta entitat va publicar una nota en alguns diaris negant qualsevol vinculació amb Terra Lliure, però sense fer-ne cap crítica.

A nivell militar, el primer semestre de 1984 també havia estat prou actiu, tal com reflecteix la cronologia de l’annex B, tant al Principat de Catalunya com al País Valencià.

El mes de març havien estat alliberats Carles Benítez i Xavier Monton, després d’un judici que els condemnà a penes que ja havien complert en presó preventiva.

El mes de juliol, la campanya militar estava a punt de donar pas al relaxament de l’estiu, quan un fet desgraciat va venir a entristir el panorama, i a recordar a tothom els riscs de l’acció militar conseqüent.

La matinada del 20 de juliol, Josep Antoni Villaescusa Martín arriba amb el seu cotxe a Alzira (Ribera Alta) i es disposa a col·locar un artefacte explosiu, activat per un sistema elèctric de rellotgeria. Abans de baixar del cotxe fa les darreres comprovacions del circuit i connecta el giny a la càrrega explosiva, exactament com havia fet cinc anys abans Fèlix Goñi. Baixa del cotxe i camina cap al seu objectiu, una oficina de l’INEM.

Les oficines de l’INEM són un dels objectius preferits pels escamots de Terra Lliure, atès el seu paper de gestors de l’atur i el seu rol objectiu contra la classe treballadora. Això ho sap prou bé en Toni, cambrer en atur, malgrat haver fet estudis de peritatge químic. Tota la seva vida ha estat marcada per obtenir un lloc de treball. Quan tenia pocs anys, la seva família va emigrar a Alemanya, com tantes altres, a la recerca de feina. Allà va créixer i allà va conèixer la seva companya, i junts van emprendre un dia el camí de retorn a la terra. Les seves opinions polítiques l’han apartat dels seus pares, d’ideologia pròxima al valencianisme «blavero».

Pel camí, se sent una explosió fortíssima, i en Toni cau a terra mortalment ferit. Ha perdut part d’un braç i de la cuixa dreta. A terra, al seu costat, la seva pistola Firebird, que duia per protegir-se. Als primers que corren per ajudar-lo, els dóna el telèfon de la seva companya, i els prega que li diguin que encara és viu. En arribar a l’hospital d’Alzira, prop del lloc dels fets, demana que no li posin antibiòtics, ja que segueix una norma de conducta naturista. Després perd el coneixement, i ja no el recupera més.

La seva companya, Antònia Flores, en assabentar-se’n, viatja des de Castelldefels, on viuen, fins a València, on ha estat traslladat en Toni en estat de coma. No aconsegueix veure’l i és detinguda en companyia de Núria Codina, que l’havia acompanyat en el viatge.

A Barcelona són detinguts Jordi Moners, Jordi Solé i Caterina Castillo, tots ells militants del PSAN i naturistes, units a Toni Villaescusa per una antiga amistat, ja que ell mateix havia militat al PSAN anteriorment. Tots ells van ser posats en llibertat, alguns al cap de pocs dies, i d’altres, en Jordi i la Caterina, van haver de romandre encara uns dies a la presó, fins que el jutge va decidir de posar-los en llibertat.

L’enterrament d’en Toni, a València, va ser impressionant. El seu pare, malgrat no compartir la seva ideologia, va demanar que la senyera estelada cobrís el seu taüt. «Ell no n’hauria volgut cap altra», va assegurar. Coneguts militants del PSAN, antics companys d’en Toni, portaven al damunt de les seves espatlles el taüt amb el lluitador mort. La policia, en un darrer acte de prepotència, va impedir l’assistència de l’Antònia a l’enterrament, argüint motius de seguretat. Punys en alt, Els Segadors i La Internacional van acompanyar les despulles en el seu darrer viatge.

La mort en combat de Toni Villaescusa va suposar un cop molt fort per a Terra Lliure. Ell era el puntal de l’organització al País Valencià, i un militant de grans qualitats humanes, sempre disposat a donar un cop de mà als companys en dificultats, com havia demostrat en diverses ocasions. Però la seva mort va tallar també les especulacions sobre el rerafons de l’existència de TL al País Valencià. El setmanari aparegut feia poc, El Temps, havia comentat, en un editorial, de manera desafortunada, que ningú no sabia què hi havia al darrera de Terra Lliure, alhora que insinuava interessos polítics poc clars, fins i tot connexions amb l’extrema dreta. Això havia estat contestat a Alerta núm. 3, en una carta adreçada al director d’El Temps, Francesc Pérez i Moragon, i que reproduïm a l’annex E. La mort d’en Toni, i la transparència de la seva figura política, no oferia cap mena de dubte. Les argumentacions del sector polític conegut com Unió del Poble Valencià (UPV), que es troba al darrera de l’esmentat setmanari, van demostrar no tenir cap fonament.

A partir d’aquest moment, l’independentisme al País Valencià apareixia com una alternativa seriosa, car era el primer cop en tota la història moderna que un valencià donava la vida en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

A Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, CSPC, MDT, PSAN i IPC van organitzar un acte d’homenatge a Toni Villaescusa i a la seva lluita. Hi intervingueren Carles Castellanos, en nom d’IPC; Carles Benítez, en nom de CSPC; Josep Guia, en nom de MDT, i en Jordi Vera, en nom de PSAN. Tots ells van coincidir a valorar la figura d’en Toni i el seu sacrifici per assolir els objectius de l’organització en què militava. A l’acte van assistir, camuflats, membres de les policies francesa i espanyola. El pròxim acte de la repressió començava a preparar-se.

El dia 8 de setembre a la nit es col·loquen dos morters, preparats per llançar la seva càrrega contra la caserna de la policia nacional de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i contra la seu del Govern Civil, també de Barcelona. El primer va fallar, en rebentar-se la part inferior del tub i minvar la propulsió, però el segons va llançar la granada sobre la teulada de l’edifici del Govern Civil, originant l’astorament entre els policies de guàrdia. La mateixa nit, un artefacte explosiu destruïa l’entrada de la caserna de la guàrdia civil de Santa Bàrbara (Baix Ebre).

L’endemà, 9 de setembre, se celebrava a la plaça de Palau, davant del Govern Civil de Barcelona, l’acte d’homenatge al general Moragues, i els crits de suport a Terra Lliure van ser constants, així com els de «Moragues, avui, seria un terrorista».

Dos dies més tard, l’Onze de setembre, la concentració independentista del Fossar de les Moreres, convocada per l’MDT, era un èxit total d’assistència i d’organització. Una immensa imatge de Toni Villaescusa presidia l’acte, i l’independentisme oferia una prova més de la seva força creixent, i de la determinació de donar continuïtat a la lluita.

Acabada la concentració del Fossar, una manifestació va desfilar cap a la Via Laietana i l’avinguda de la Catedral. En arribar al carrer dels Arcs, els manifestants van despenjar i cremar una bandera espanyola que onejava a l’edifici d’Hidroelèctrica de Catalunya, i un dels manifestants va ser detingut pels policies que feien guàrdia a l’interior de l’edifici. La resta dels manifestants va intentar alliberar el seu company, amb un assalt a les oficines d’HECSA i enfrontant-se a les forces de policia que van arribar més tard. En el decurs de les càrregues policials, els veïns del Portal de l’Àngel llançaven pedres i teules sobre la policia, un fet que feia anys que no es veia en manifestacions d’aquesta mena.

La manifestació de la tarda va ser de predomini clarament independentista, per sobre de tots els altres blocs participants. A l’acabament de la manifestació es van tornar a produir enfrontaments amb la policia, que van durar un parell d’hores. Al final de la jornada, el balanç era d’una vintena de detencions, aproximadament.

La jornada de l’Onze de setembre de 1984 posava de manifest la força creixent de l’independentisme com a alternativa política global, sobretot entre el jovent, però al costat d’això, la incapacitat de conduir aquest moviment per part de les estructures polítiques existents. El Moviment de Defensa de la Terra, si bé havia reeixit a organitzar correctament l’acte del Fossar, no reeixia a aglutinar més que una petita part del moviment independentista real. La pròpia dinàmica de la lluita i de la repressió havia de permetre, en un futur immediat, d’avançar en la consolidació de l’eix CSPC-MDT, com a vertebrador de l’independentisme revolucionari al nostre país.

El 27 de setembre un artefacte explosiu destrueix l’entrada de la caserna de la guàrdia civil de Sant Jaume d’Enveja (Baix Ebre), alhora que fa malbé el cotxe d’un dels números d’aquest cos.

La matinada del 2 de novembre esclaten artefactes explosius a les oficines de l’INEM de Barcelona a la plaça Lafarga, al barri de la Bordeta, i a la plaça de Castella, amb importants destrosses a les seves respectives entrades.

El mes de novembre esclata un artefacte explosiu a la caserna de la guàrdia civil del Perelló (Baix Ebre), que provoca importants destrosses. L’artefacte contenia un quilo de goma-2.

El 19 de gener de 1985, som detinguts per la policia espanyola Carles Sastre i Benlliure, Montserrat Tarragó i Domènech i jo mateix. Tots tres vivíem refugiats a Catalunya del Nord, en Carles i la Montserrat des de l’any 1977, i jo des de la darreria de 1981. La versió policial afirma que la detenció s’ha produït a Puigcerdà, i que tots tres anàvem armats i provistos de documentacions falses. L’endemà el matí és detingut Enric Pascual Cubeles, membre dels CSPC i amic personal meu, i a la nit detenen l’independentista Josep Lluís Rovira i Navarro, al poble on viu, Alcanar (Montsià).

Als tres primers detinguts se’ns acusa de voler realitzar el segrest d’un metge de Barcelona, per tal de demanar un rescat de cinquanta milions de pessetes. L’Enric Pascual és acusat de ser el «contacte» a Barcelona, i a Josep Lluís Rovira se l’acusa de constituir, ell tot sol, l’escamot que opera al Baix Ebre.

Després de deu dies de maltractaments, físics i psicològics, som traslladats a Madrid, on després d’un dia addicional d’isolament a la presó de Carabanchel, el jutge de l’Audiència Nacional decreta la presó per a quatre de nosaltres i la llibertat per a l’Enric, un cop demostrada la manca de fonament de les acusacions policials en contra d’ell. Pel mateix motiu, el jutge decreta, al cap de quinze dies, la llibertat provisional sense fermança per a Josep Lluís.

Les mobilitzacions per les detencions ultrapassen àmpliament totes les procedents. El mateix dia 20 els CSPC comencen la seva tasca d’informació, amb comunicats als diaris i pintades per tot Barcelona i les comarques de l’entorn. Des d’un primer moment es donen els noms de tots els detinguts, fet que provoca l’enuig del cap superior de policia, que diu que és una manera d’avisar la resta de gent de TL perquè es posin a cobert si ho creuen necessari.

A Alcanar, una reunió de l’Ajuntament en ple aprova una moció de suport a Josep Lluís Rovira, demanant la seva llibertat i la derogació de la Llei Antiterrorista. Cal fer notar que els regidors d’AP i del PSOE van signar també a favor de la moció, cosa que els va valer un toc d’atenció per part de la direcció dels seus partits.

A Barcelona, el divendres dia 25 de gener, una manifestació de 2.000 persones, en actitud combativa, s’enfronta als intents de la policia per dissoldre-la. Mai no s’havia mobilitzat tanta gent en resposta immediata a unes detencions, i que, ateses les circumstàncies en què s’havien produït, significaven un suport clar dels manifestants a les pràctiques de l’organització armada Terra Lliure.

A Reus, sense que hi hagués hagut cap detenció de veïns de la ciutat, es va produir una manifestació de 200 persones que cridà consignes contra la Llei Antiterrorista i «Llibertat Patriotes Catalans».

A Perpinyà, són detinguts per la policia francesa la meva companya Maria Teresa Aragonès i Perales, Pere Bascompte i la seva companya, Clara Galobart, i Lluís Deixonne. En els interrogatoris d’en Pere hi ha presents policies espanyols, que posteriorment asseguren al jutge que l’Estat espanyol en demanarà l’extradició. Tots els detinguts són posats en llibertat, excepte en Pere, que és conduït a la presó de Tolosa, fins que al cap d’un mes el jutge el posa en llibertat en comprovar que no hi ha demanda d’extradició.

La policia francesa localitza un pis a Perpinyà amb una impremta i un taller, així com diverses armes i municions en un parell d’amagatalls a la muntanya.

El dissabte 26 de gener té lloc a Perpinyà una manifestació convocada per Unitat Nacionalista de Catalunya del Nord, que aplega dues-centes persones, sota el lema «Llibertat Catalans Detinguts».

Pocs dies més tard, el 14 de febrer, Terra Lliure porta a cap un atemptat contra un centre de recaptació d’impostos del Ministeri d’Hisenda a Ripoll, dins la campanya contra les instal·lacions de l’Estat en territori català.

El 2 de març, nou atemptat. Aquest cop contra la delegació de la Citroen de la Travessera de Dalt, a Barcelona, acció que té per objectiu una empresa de capital francès, en protesta per l’actuació de la policia francesa i contra la previsible demanda d’extradició de Pere Bascompte.

La lluita continua…