De quin naufragi venim?

«De la teva mirada emergeix, de vegades, la ribera

[de l’espant». (P. Neruda)]

i et sento sanglotar de cara al meu pit.

Com costa deixar de naufragar!

Com costa,

que lluny que és l’altra ribera!

I des de la fosca solitud de la teva por,

l’estremida angoixa dels músculs

preguntava al gris: i el gris era mut.

Jo volia alçar-me de la taca

per cridar fins a quedar sense veu

que no, no, no, no, no…

Volia tornar al primer misteri

i mormolar-te a cau d’orella

que no, no, no, no, no…

Que ens havíem perdut

entre les venes inflamades,

però que no, no, no, no, no…

I em sentia dir esglaiada

que sí, sí, sí, sí, sí…

Orgasme al lluny:

t’ho hauria volgut dir,

he estat creient-m’ho:

aquell matí que ens espera

haurà de venir, és cert.

I serà un clam

com el sol que rellisca cel amunt.

I aquell dia radiant

t’estimaré com la mar

estima el sol i les platges.

Baixaràs per la meva pell

fins a la recolzada

més fonda del meu ventre.

Retrobarem la força

dels braços prenent-nos i reconeixerem

els nostres llavis en tornar-nos la besada.

Sota un cel blau ens estimarem.

Damunt les agulles dels pins.

Després de la lírica nit de les torxes

i l’epopeia que hi bull dedins.

Quan els carrers i les places

hagin alenat en el camí cap a la llum.

Hi serem, sí, hi serem!