No sé com començar aquesta nota. Evidentment, no la puc encapçalar amb el tòpic «Estimat Albert», perquè, si bé em despertes moltes menes de sentiments, no me’n despertes cap que pogués justificar l’«estimat». Ara com ara re no importa, però. La Núria és morta. Ha mort sola, lluny, amarga, suposo. Vivia, rellogada, a la casa d’una conca anomenada Estefania. La van trobar, freda i enterca, anit. Havia envellit molt. Com jo. Com deus haver envellit tu. (Alguna vegada, al cinema, t’he vist fent paperets de poc gruix en alguna pel·liculeta de quarta divisió. Per això sé que tampoc tu no t’has escapolit del temps). Feia anys que no la veia. L’Estefania va trobar la meva adreça entre els papers de la morta i em va fer avisar. No penso pas explicar-te el que vaig sentir i pensar quan la vaig retrobar en aquell llit estrany, definitivament lluny, inabastable. Va deixar poques coses. Les he cremades totes. Fins i tot esborranys de cartes que m’havia escrit però que mai no va arribar a tirar a la bústia. Tot pudia a mort. Àdhuc aquests dos versos que vaig trobar dintre un sobre que duia el teu nom. Per això te’ls trameto. Són teus. L’enterrament és avui a les cinc de la tarda. No hi seràs a temps. I me n’alegro. Envio aquestes ratlles al sindicat d’artistes. Suposo que aquesta gent sabrà la teva adreça actual.

Narcís.