Albert, avui 23 de juliol, dijous, començo aquest diari. Tinc moltes coses a dir-te. I des d’ahir en tinc moltes més, encara. I sé que arribarà dia que tu m’entendràs. No, no d’aquí a vint anys. No, molt abans, abans d’un any i tot, potser. Quan sabràs que sóc allà dalt. I en aquest diari que avui enceto hi haurà les cartes que no et puc trametre. Les cartes que no rebràs mai.

Ahir, per fi, ho vaig aconseguir! M’ha costat. He hagut d’esmerçar-hi dies i dies abans no ho he assolit. El Narcís, de bon principi, m’ajudava. Li feia molt de mal, tot, però m’ajudava. És d’una fidelitat que esborrona, aquest home. Finalment hagué d’entrar a la presó a complir condemna —li van clavar un any i mig— i he hagut de continuar tota sola.

Cercava un pis d’un d’aquests blocs que hi ha prop de la presó, des d’on, deien, es veu un tros de pati, un tros molt petit i molt allunyat. Havia revisat casa per casa, pis per pis. He hagut de parlar amb porteres, dones de fer feines, botigueres. Era massa compromès exposar el que jo pretenia i calia anar molt amb compte i sobre segur.

Fa uns quants dies vaig descobrir el que cercava. Era un pis alt, orientat adequadament. Hi vivia una noia, ja gran, sola. Vaig dedicar-me a esbrinar coses sobre ella: és soltera, treballa de mecanògrafa en una empresa petita i té poques amistats. La portera em digué que es veia molt bona noia; una mica parada i massa reservada, però molt bona noia al capdavall, recalcà. No vaig poder assabentar-me de re més. M’hauria anat molt bé de localitzar alguna amistat o coneixença seva i de saber quelcom més concret sobre el seu caràcter i la seva manera d’ésser. Però no em fou possible. D’altra banda, no m’atrevia a inquirir en el lloc on treballava perquè la meva curiositat hauria despertat massa sospites. Així, doncs, vaig decidir de córrer el risc. Al cap i a la fi, el que jo volia d’ella tampoc no era cap delicte.

Que sí, ahir, havent dinat, em presento a casa seva.

(Fa jornada intensiva i té, com jo, les tardes lliures). Truco el timbre. M’obre. (Aquí em va ocórrer una cosa ben estranya que t’he d’explicar. No et sabré descriure la noia, ja saps que sóc una calamitat per a aquesta mena de coses, però la sensació —o bé el pensament— que em va venir així que la vaig tenir al meu davant fou que aquella mena de persona era la que tu hauries triat si mai t’haguessis casat. Entén-me: potser la teva elecció hauria estat un error, però jo, en aquell curt lapse de temps, vaig tenir la clara sensació que em trobava davant la teva muller potencial. Era ben estrany, perquè la noia no era, ni de bon tros, de la mena de noies que freqüentaves, ni de les que t’agradaven. No sé pas per què se’m va acudir, tot allò, en una fracció de segon, però fou així, i així t’ho explico. A més a més, aquella sensació em va donar confiança: pressentia que ens entendríem, que m’entendria). Érem al moment que m’obre la porta i em demana què vull. Li dic si ella és la senyoreta Estefania i em contesta que sí. Li demano si puc parlar amb ella un moment. Dubta un instant i al capdavall em fa passar. Ens asseiem al menjador i em diu que estava a punt de preparar-se una tassa de cafè, i em pregunta si jo en vull també. Contesto que sí… (Veritablement és una noia molt cordial i hospitalària). Ajudant-la amb la cafetera, li començo a explicar el meu cas. Li parlo del meu home, de tu, de mi, de les relacions que hi havia entre tu i jo, de… De quasi tot, vaja. Vaig emprar tot el que va estar al meu abast per a convèncer-la de la meva sinceritat i perquè es fes càrrec de la meva situació: oficialment tu i jo no som re: en tot cas la relació que poguessin establir entre nosaltres dos no ens beneficiaria en absolut. És a dir: no et puc veure, no et puc escriure, no hi ha manera de comunicar-nos. Durant vint anys!

La vaig convèncer. Més que això, la vaig fer entendrir. En veure que tenia la partida guanyada, vaig decidir, en un impuls que ni jo mateixa no m’esperava, d’explicar-li-ho tot ordenadament, detalladament, i així reblar el clau. Jo mateixa em vaig posar tova i m’espurnejaven els ulls. «No ens estimem, no ens estimem», dèiem. Fals! Fals! Sí, ens estimem. I per a descobrir-ho ha hagut de baixar entre nosaltres un mur de vint anys! La compassió, la llàstima, la commiseració, això sí que no és amor. L’amor és tota una altra cosa. L’amor, Albert, és allò que tu vas anar descobrint aquella nit que m’escrivies aquella llarguíssima carta que em va dur el Narcís. Jo era la teva Maria de Núria. Núria de Núria, Albert. Jo era aquella mossa que jugava a l’amor, una nit de color de rosa, Ho seria encara que t’haguessis casat amb ella o amb una altra. Perquè la Maria de Núria va morir a Núria, i ara, avui, només hi ha un nom en el teu firmament: Núria. Ha mort Maria, ha mort Narcís, ha mort l’Albert, que deia: «No ens estimem», ha mort la Núria que deia: «No ens estimem».

—I què vol de mi? —em preguntava Estefania amb la veu més prima que el fil d’una teranyina.

Li ho vaig exposar en quatre paraules. Va accedir a l’acte. Sense deixar-me acabar ja m’havia dit les hores que els presos surten a prendre el sol i m’havia ofert uns prismàtics de teatre que va anar a treure d’un calaix de la calaixera de la seva cambra. Però no calia. Prou bé sabia jo a quines hores sortíeu i des de feia mesos que tenia les ulleres de llarga vista més bones que havia pogut trobar a les botigues. L’Estefania mateixa, pobra dona, em va preparar una cadira prop de la finestra, perquè pogués estar còmodament a l’aguait. Camuflada rera una cortineta, vaig enfocar el trosset de pati que des d’allí es veia. Ella em va assegurar que des del bloc on érem era d’on es llucava millor el pati de la presó. El que es podia veure era amb prou feines un triangle d’uns sis o set metres del costat més llarg i d’uns dos o tres del més curt. Jo vaig trobar que era tan poc espai que em semblava que només amb aquell minso respirall devíeu tenir una sensació constant d’ofec, allà dintre.

—És un trosset tan petit! —vaig fer mentre sentia que em venien ganes de plorar. L’Estefania em va posar una mà a l’esquena.

—No es preocupi. Ells també saben que aquell trosset és l’únic que es veu des de les cases i hi van sempre…

Desparava la taula i procurava distreure’m. Faltava encara una estona perquè fos l’hora que us deixen sortir. Em demanà el meu nom. Jo, la veritat, encara no l’hi havia dit. A hores d’ara no he esbrinat encara per què li vaig donar un nom fals… Maria…

Arribà el moment. Deu minuts abans jo ja tenia els binocles apuntats a aquell tros de pati. En vaig veure sortir un, un altre i un altre… S’anaven asseient arrenglerats, d’esquena a la paret i de cara al sol, lentament. Parlaven entre ells, fumaven, fins i tot n’hi havia algun que reia. Però tu no hi eres, no t’hi veia.

—No el veig!

L’Estefania, darrera meu, s’esforçava a consolar-me: «Potser eres a la cel·la, encara. Potser avui no volies sortir, potser eres al wàter, potser…». Anava apuntant possibilitats. Jo, a cada moment que passava, em sentia més desassossegada. ¿I si t’haguessin traslladat? M’assabentaria d’on t’havien dut i allà me n’aniria, on fos… Estefania em deia que no calia desesperar, i que si no et veia avui et veuria demà o demà passat. Algun dia sortiries al triangle a respirar, a veure les cases de les finestres sense reixes… A casa de l’Estefania, hi podia pujar cada dia durant un any, dos anys, vint anys… Tota una vida, Albert, tota una vida de pujar cada dia vuit pisos d’escales per veure’t de lluny una estoneta, enmig d’un triangle de sol…

I, de sobte, apareixes. Eres tu, tu mateix! Prim, amb les galtes xuclades, el cabell arran, la roba baldera. Tu, el teu posat, els teus gests. Et veia, et veia tan a prop que em semblava poder acariciar-te amb les mans. Vaig perdre el cap i vaig fer enrera la cortineta i vaig sortir al balcó a fer-te senyals, esperant insensatament que em veuries. Però no, no em veies, no miraves cap on jo era. El cor em saltava. No havies endevinat que jo era allí, uns quants metres enlaire, no t’ho havia dit el cor. Tant era! Un dia o altre ho sabries, em veuries, t’ho pensaries. I des de llavors, cada dia, a l’hora del vostre passeig pel pati ens veuríem. I ja no seria com la Maria de Núria, sinó com la Núria de Barcelona. Jo, jo. Miraves el cel, et grataves el cap, et netejaves les ulleres amb una punta de la camisa. Veia fins i tot el moviment del teu pit en respirar i l’enfonsament de les teves galtes en xuclar el fum del cigarret.

—Albert!

Et veia clar, igual que quan estàvem junts, temps enrera. Et veia una mica més prim, una mica més vell. Ara tens l’edat que teníeu tu i la teva Maria junts, aquell estiu. Et veia i et vas anar fent borrós, borrós, imprecís, desenfocat. Ja no veia re, sinó un embolic de formes líquides.

Estefania, silenciosament, al meu darrera, també plorava.