De vegades em vénen ganes d’aixecar el cap de la taula, d’espolsar-me els fantasmes a manotades i d’acarar-me amb la gernació que deambula feixuga-ment pels carrers, pels pobles, per les ciutats, pel món. De vegades se m’acudeix d’inventar-me qualque història sentimental i romàntica, implicant-hi algun d’aquests personatges que ronden per les voravies curulles de les hores punta. M’agrada inventar passats un xic tenyits de rosa, passats malaltissos i bells que queden inexorablement esclafats pel temps, sota la petja inhumana d’aquest mecanisme que ens cal portar a coll-i-be: el monstre. El monstre que engoleix el nostre temps passat, el nostre present el nostre futur; que ens engoleix a nosaltres mateixos com si fóssim xanguet a l’abast del peixàs, la balena immensa. El monstre, aquesta complicada i complexa andròmina que avança, ara un pas, ara un altre, sense detenir-se, sense esma, sense re de re, però que avança, avança… Que avança, engoleix, transforma, canvia, deforma, integra, destrueix… I el temps esdevé una bola compacta, continuada i espessa com una boira. I l’espai un conglomerat, un fenomen òptic inintel·ligible; i nosaltres, els personatges, elements d’un calidoscopi en constant moviment, reflectint-nos infinitament, indefinidament en un joc de miralls que ens convertirà en belles i harmòniques figures regulars i asèptiques malgrat tota aquesta xeixa que agombolem amb nosaltres. Som, potser, les peces d’un inacabable trencaclosques de colors. I l’Univers, diuen, està compensat: jamai no passa re definitiu. És com un enorme, cosmològic conjunt de vasos comunicants: si d’aquí baixa, d’allà puja i etcètera. Però no anem més enllà d’enllà, Núria.

Núria… Potser ets aquesta noia rossa, d’ulls blaus, que t’has encantat un moment en l’aparador d’aquella sabateria de la cantonada, mentre la gent davalla apressada o vagarosa, carrer avall. Potser t’interessarà aquesta inventada història que tal vegada —tot és possible en aquest món, filla— et va tenir per protagonista, ara farà uns quants anys, a la Vall de Núria, Núria de Núria, la vetlla d’un Sant Pere. Per aquells temps, potser, encara llegies contes de fades i de prínceps. O bé els pits ja et tesaven lleument la brusa. Per aquell temps, oi?, tot just se’t poblava l’aixella i esdevenia acollidor el ventre, però tot era encara verd. Just: verd, immatur, fins i tot amarg algun cop…

Recordés, Núria, mil-nou-cents-seixanta-no-sé-quants-Núria-vetlla-de-Sant-Pere-foc-de-camp-rossa-vestit-virolat? ¿Oi que ja has oblidat aquell dia d’estiu a Núria, Núria? T’he d’explicar una història d’amor en què tu fores el fantasma i el protagonista, símbol i mite… No se m’escapa que a hores d’ara somrius amb suficiència mentre se’t fa una tènue llum al cervell tot llegint aquesta història necessàriament cursi i mentre revius el record i davalles una embosta d’anys enrera, a aquell estiu de l’adolescència, quan els sucs i la sang ja insinuaven el projecte de dona que eres…

Aquell matí tu no sospitaves re. Ni ell tampoc. No sé el que et passava pel dedins, a tu. I sé molt poc el que li passava a ell: sé només que de tant en tant li rondaven pel magí les paraules que, gairebé com a comiat, li van adreçar al seminari, aquell final de curs: «Què, ¿penses DEIXAR-NOS després d’aquest estiu?». Deixar-los? A l’Albert li ballava el cap: deixar-los? Per què? Perquè des de feia uns quants mesos

* * *

Ahir vaig interrompre la narració aquí. Ja no recordo quina mena de passió em movia, ahir, en començar a escriure aquest paper. Ja no recordo, ja no m’empesco re del que ja se m’ha esborrat de l’enteniment. Per ahir, Núria de Núria, receptora del meu missatge, ahir, segurament jo estava de bones. (Vés a saber per quin motiu!). Ahir devia començar a escriure’t amb una punta de somrís als llavis i amb moltes coses a dir-te en el pap. I avui, saps?, se m’han omplert tots els forats d’un suc amarg. No, no et pensis que és nou tot això: no ho és. Em passa cada vegada que llegeixo massa detingudament el diari i els precaris fulls de notícies veritables i ocultes; em passa cada vegada que obro els ulls i m’adono que, si no ho adobem, estem perduts, nosaltres, els animals de les pistes més fondes, els que hem de córrer més i més cruelment a fi que els animals de les pistes altes no es fatiguin tant i puguin esmerçar les seves forces a vigilar-nos, a aquissar-nos i a en-verinar-nos la sang. Ja t’ho dic, m’agrejo cada cop que el diari sojorna més del compte a les meves mans i tinc temps de llegir la lletra menuda, que és la que porta les més grans amenaces, les més greus sentències, les més esborronadores malastrugances per a la nostra gent. T’aviso, Núria de Núria, amiga meva, perquè aquesta història malenconiosa podria esdevenir avui una història amarga i fins i tot una història cruel. I no ho fou, segons el teu record. Estirant molt, arribà només a ser una mica trista —una unça de tristor, amb prou feines—. Però és que jo en sóc el cronista, avui; i avui m’ha pujat el suc amarg a la boca i la impotència i la ràbia —després ja se m’espassa— em pengen del ventre. Després, ja t’ho dic, m’oblido de tot això i passo dies i dies acomodant-me a les ulleres. Però avui, Núria, avui no, avui deixa’m ser malastruc i cruel, que la ràbia freda em fa prémer més del compte les tecles de la màquina d’escriure…

Ja no recordo on passava, ahir. Vaig deturar la narració en algun lloc de més amunt, i no sé què anava a dir. Tenia preparat per al prefecte, esca dels vostres maldecaps, l’adjectiu paternalista: me n’aviso perquè vaig deixar-lo escrit a la capsa de cerilles amb llapis blau per tal de no oblidar-me’n. La resta, allò que tu veus picat en cursiva, ho vaig afegir a mà; però es veu que o bé no sabia seguir el fil pendent, o bé ja em rondava aquesta ràbia d’ara i m’avenia més a improvisar renecs de patent nova que a sotmetre’m a les delicades paraules bífides que, a tall de comiat, van dir a l’Albert… I ara, ben cert, se me’n fot de les paraules que van dir a l’Albert a tall de comiat…

* * *

Eren cinc i el prefecte. Acamparen a una tirada de roc del llac. Vosaltres dormíeu a les cel·les del santuari. És agradable el santuari de Núria a l’estiu; però és avorrit, també. Avorrit sobretot a quinze o setze anys. Per això quan vau veure venir el grup de xicots d’enllà de l’estació amb llurs motxilles, llurs tendes i amb llur posat seriós i reconcentrat d’estudiants profitosos, us va saltar el compàs de l’alegria. Els vau mirar amb curiositat, sense les vergonyes bordes que, a baix, a ciutat, empràveu quasi sempre.

Van parar les tendes a un cop de roc del llac. I, després de papallonejar al voltant del prefecte, es van espargir per la vall, primer en grup compacte, després dispersos. Fou el moment que aprofitàreu per a anar a veure la vostra guia i proposar-li que convidés els xicots. I em sembla que ella us va dir que ho féssiu vosaltres mateixes, que anéssiu a parlar amb el capellà. Però us va fer vergonya. Endemés, era més emocionant dirigir-se directament als nois. En munió, totes juntes —soles, cap de vosaltres no haguera gosat—, vau anar a cercar els xicots. I vau escometre el primer que us va caure a mà: l’Albert. Així que ell va adonar-se que tiràveu de dret cap a ell, es va esfereir; estic que no havia tractat mai en sa vida una noia, llevat de les parentes. I no és cosa de per riure veure venir cap a tu un estol de xiquetes decidides i sense cap possibilitat d’esmunyir-te cap a una banda. Així que us apropàveu a l’Albert, entre vosaltres, us anàveu donant cops de colze: «Tu, parla tu», «Guaita-la, que maca!, per què no parles tu?». «Va, no sigueu així!». «Però jo no li ho dic, que quedi entès!». «¿Que tens vergonya, maca?». Finalment va parlar una de morena, alta, pigallada de cara, que ja gastava uns sostenidors de dona feta (que tu li havies vist). Va enraonar, però, un xic precipitadament, embarbussant-se amb els mots i envermellint-se una mica. Però qui es va envermellir de veres fou l’Albert, que fins i tot va fer un intent de fugir, com una passada enrera, quan ja li éreu al damunt. I ell sí que no va poder contestar, de tan confós com estava; i encara es va atabalar més quan del darrera de la portaveu del grup se sentiren algunes escandaloses rialles mal reprimides. ¿El recordes, en aquell moment, potser l’únic veritable moment dramàtic de tota la història? Féu anar el cap, s’empassà la salivera un parell de vegades i quan anava a dir alguna bestiesa se li va enganxar una reuma al coll i va haver d’aclarir-se’l un parell de vegades sense poder articular cap so intel·ligible. Sort dels altres, que no rodaven gaire lluny d’allí i van venir de seguida a veure què hi coíeu, i el van treure d’un bon mal pas. La cosa s’animava força, perquè un cop trencat el glaç se us deslligava la llengua als uns i a les altres. Però quan tot just les veus perdien fredor i algú ja s’atrevia a apuntar alguna broma encara no gaire comprometedora, quan ja estàveu a punt de començar el formulisme ineludible dels noms, sonà el pito. Us vau girar tots, nois i noies. Vau interrompre el vostre guirigall: allà, arran de la tenda, l’ensotanat prefecte feia senyals als xicots. Tot i la inoportuna pitada d’aquell poca-solta, els nois ja s’havien emparaulat amb vosaltres. Van deixar la improvisada reunió amb un prometedor «fins després».

No us vau preocupar pel que l’home del pito podia dir als seus vailets. Ni us va passar pel cap que els pogués fer algun retret pel fet d’haver parlat amb vosaltres, ara que estàveu a Núria, a muntanya, i ja se sap que a muntanya tot és net i pur… Però sí, els recriminava quelcom. I de la manera més sibil·lina: no els va renyar de cop, ni els va retreure cap cosa: de què els hauria poguts renyar?, què els podia retreure? Era astut l’home: els va demanar que què parlàveu. I ells, és clar, van explicar-li-ho. Prou que passà pel cap del pedagog de prohibir-los l’assistència al foc de camp; però s’adonà que això el posaria de seguida en una situació compromesa: una prohibició clara i tallant resulta massa provocativa i pot desvetllar tensions incòmodes; i sabut és que mai dels mais no hi ha hagut foc de camp desaconsellable: els focs de camp són reunions de gent de bona voluntat, esques del bé i passatemps saludables. No s’hi negà, només va adoptar un posat un punt dolgut —com si li sabés greu, no el fet d’haver-se compromès, sinó que no l’haguessin tingut en compte a l’hora de decidir; com si digués: preneu decisions sense comptar-m’hi, marginant-me, com si jo no fos ningú…—, però no badà boca. Al cap d’una estona, com aquell qui baixa de l’hort, digué, però: «Recordeu, aquesta nit, que demà ens hem de llevar d’hora per fer l’excursió que havíem programat». Ningú ja no pensava en l’excursió, en aquell moment.

El foc fou un èxit, s’ha de reconèixer. Encara que us faltés, a l’hora de la veritat, l’ajut del grup masculí, vosaltres vau posar tal deler en els preparatius que us va sortir rodó, perfecte, com mai no hi havia resultat un foc de camp. I aquest era un foc de camp especial, car era la vetlla de Sant Pere. Us vau engrescar amb les cançons, els acudits, els jocs i les pantomimes. El prefecte us va aixafar una mica la calaixera, perquè —igual que una lloca en funcions—, va mantenir sota la seva influència immediata tots els nois, evitant que es barregessin amb vosaltres i amb els altres assistents. Però els seus esforços van ser inútils a l’hora en què la força del ritu immemorial va imposar-se sobre totes les altres coses, quan vau decidir de tornar al màgic joc salvatge de saltar el foc, purificant-vos d’estranys i ignorants encanteris passant per les flames. Saltaren els nois, saltàreu vosaltres, saltàreu tots i aviat vau barrejar-vos. El prefecte guaitava astorat com el seu esforç s’enderrocava sota la pressió del foc. I quan vau començar a saltar per parelles, s’alçà com un boig i volgué interrompre la funció. Però era tard, massa tard: enduts per la passió que us amarava tot agafant-vos les mans, a l’hora de botre damunt les flames, de sentir-vos agradablement junyits pel foc i les mans, no escoltàveu paraula humana. No sé a qui s’acudí la idea de fer rotllana, d’agafar-se per l’espatlla i cantar una cançó. Imagino només com us devia semblar de dolça la pressió damunt la vostra pell del cos de l’altre i que meravellós devia ser notar els seus dits estrenyent-vos per la cintura o per l’esquena. I aquí, en aquest punt, el prefecte esclatà: «Nois, nois, mireu que tard és…! Són les dotze! L’excursió de demà! Ens hem de llevar a punta de dia i hem de caminar moltes hores, demà!». L’excursió! Maleïda excursió! Ningú no la volia, l’excursió, aquesta nit! Però el prefecte s’imposà. De mala gana, en el punt culminant, en el moment millor de la vetlla, se’n van anar a dormir. Però no van dormir gaire aquella nit, ells. Així que entraren a la tenda, els nois es van abraonar damunt el clergue. Hagué de confessar, amb una humiliant sinceritat, que el que l’havia impulsat a emportar-se’ls fou, en realitat, el caire de perillosa promiscuïtat que anava prenent el foc de camp. Hagué d’admetre que el que l’havia corgelat fou la facilitat amb què ells i vosaltres us vau entendre malgrat totes les seves previsions. L’Albert, per aquell temps, era mans i dòcil com un anyell. Mai de la vida no se li hauria acudit de protestar davant un ordre d’un superior; sobretot si, com ara, era una ordre raonable i raonada per qui l’havia donada. L’acatà. L’acatà tristament, amb una fonda frustració i un desconegut descoratjament revinclant-se-li per dins. Ell no féu com el seu company, que plantà cara al prefecte i protestà altivament i violentament contra una ordre que qualificava d’arbitrària i dèspota.

L’Albert i el seu amic passaren la nit en blanc, xiuxiuejant. No t’imagines de què parlaven? Parlaven de les noies, de vosaltres.

I juraria que les noies també ho vau fer, aquella nit, de xerrotejar, oi? Si no és així, ¿com va ser que l’endemà, quan la meitat del grup del capellà es va negar a anar d’excursió, vosaltres dues, la teva amiga pigallada i tu, passejàveu totes soles pel voltant del llac, parlant misteriosament de qui sap què, mirant de cua d’ull cap on eren 1’Albert i el seu amic? ¿Com fou que de cop i volta, després de vagarejar hores i més hores per l’esplanada del santuari, provocant l’encontre amb els dos xicots, que, contradictoris i indecisos, semblaven ara cercar-vos, ara esquivar-vos, els vau escometre, arrauxades, només per comprovar els noms que ja sabíeu, i vau arrencar a córrer muntanya enllà, tot seguit? Quin desengany, després, en comprovar que no us havien seguit i que havien deixat malmetre una ocasió única d’estar junts i sols, tots quatre, en l’acollidora penombra del bosc. La resta del dia, fins a la nit, tot van ser mirades de reüll, somriures de lluny i il·lusions. L’endemà, quan us vau llevar, la tenda s’havia fos. El prefecte s’havia emportat l’Albert, l’amic de 1’Albert, tota la trepa. Que deserta que resultava, ara, la vall de Núria, Núria!

Fou una casualitat que aquell mateix estiu l’Albert deixés el seminari. (L’estiu següent ho féu l’amic). Va tenir la debilitat de confiar al seu director espiritual que d’ençà de Núria aquells pits incipients teus, tibant el vestit de coloraines, l’obsessionaven de nits i no el deixaven dormir. El director espiritual li aclarí que mentre vencés la temptació que tal visió comportava no hi havia perill i que oferís el sacrifici que això li causava al sant o bé a la santa de la seva devoció, i que aviat veuria com el diable deixaria de turmentar-lo tan cruelment. Però ell, ingenu, potser innocent, va respondre que no, que tot allò era molt bell i que, fins i tot, el record d’aquelles dues petites corbes sota la roba l’ajudava a empènyer les hores. Des d’aquell moment, ja no li va ser possible de viure en pau en el seminari, a l’Albert. Els directors ja sabien que aquella ànima havia deixat de sentir la crida, i una altra mena de vida el xuclava parets enllà de la Casa. Acabades les vacances fugi. Encara et duu a la memòria. Penso que ets ja una dona, a hores d’ara, casada i afiliada, potser, potser morta; per si encara no t’han florit els pits, si encara serves aquella dolça sina incipient de l’adolescència, de Núria, Núria, agafa el telèfon, marca aquest número i quan sentis una veu que s’empatolla un «digueu» vacil·lant i també adolescent, demana: «Albert, ets tu?».

Addenda: Núria de Núria, has vençut, a la fi. Aqueixa ràbia somorta que m’enrogallava la veu amb la qual t’escric, ha torçat el coll sota la teva història i no ha pogut amargar-me les lletres: només hi ha deixat anar un xic de sentimentalisme, una mica de nostàlgia. Saps?, tots podem ser una mica massa sentimentals, de vegades…