No. No es perd la noció del temps. Cada dia que passa és un dia més, un dia menys. Cada mes, cada any. El temps sembla mort, però passa, repta. T’asseca les vísceres, t’arruga la pell, però passa. I un dia, després d’una llarga espera inacabable, ja no has d’esperar més. Has arribat al límit. Has travessat la foradada. Però, quan es triguen quinze anys a tornar a respirar l’aire del carrer, és com si haguessis trobat la sortida del laberint massa tard. Quinze anys de reixes t’han fet créixer dedins un pou de por. Tremoles. I la llum t’enlluerna. Vacil-les, a la porta. Deixes enrera un llarg malson. Però saps perfectament que encara has de purgar llargament la pena. Només has de fer un pas cap a la llibertat: ningú no te’n privarà, ara. I el faràs. Avançaràs sabent que, enrera, hi deixes un tros de vida morta, però sabent també que tens el futur podrit. I què és aquesta mena d’indiferència? Vacil-les. Quinze anys són massa anys. Hi vas entrar quan la vida encara era turgent. I en surts amb la vida pansida. Parpelleges. I aquella alegria que somniaves quan la llibertat encara era un miratge allunyat, on és? Aquest aire derrotat, aquesta angoixa nova, què signifiquen? No re, et dius, no re no signifiquen, t’empasses la salivera, t’eixugues un ull, et grates la galta lleument, prems ben fort el bolic que duus a l’espatlla i avances. Des del darrera et fita el guàrdia. Sents la seva mirada. Tires endavant. És de bon matí. Fa un pic de fred. No hi ha una ànima, pel carrer. No t’ho acabes de creure. Pots saltar, cridar, anar on vulguis. S’ha acabat. És veritat. S’ha acabat. S’ha acabat! S’HA ACABAT!

Tenia una dolorosa sensació d’opressió al pit que quasi no la deixava respirar. I ganes de plorar. I d’arrencar a córrer. Però va sortir lentament. Amb la mà dreta aguantava un petit fardell que duia a l’esquena. A la butxaca, unes tres mil pessetes. Es delia per un cigar. Tot just llostrejava. Des de l’oficina del director no feia altra cosa que pensar en aquella història que li havia contat l’última companya de cel·la. Va seguir tots els tràmits de sortida com una somnàmbula, com si no se n’adonés. Potser de tant pensar en aquests moments, de tan viscuts en la imaginació ara se li feien irreals i els vivia en somni. Anava d’una banda a l’altra, d’una dependència a l’altra, revisions, signatures, impresos, fardells, automàticament. Recordant, absurda, la història que l’Estefania, l’última companya de cella, li havia explicat manta vegada. Sortia per la porta, l’últim forrellat que es tancava (però aquesta vegada al seu darrera, deixant-la a fora), i encara li voltava per l’enteniment la veu de l’Estefania, la vella marmanyera de meublé, mig marcolfa mig alcavota. Sí, mira, em feien una pena, pobrets, ells dos. Ella joveneta, prima, menuda, blanca. Ell tan tímid, tan poca cosa, semblava un seminarista. Venien acollonits. No et creguis, molts hi van ben acollonits, al meublé. Se’ls nota de seguida, si són pipiolis d’una sola vegada, d’una primera vegada. Fins i tot de les parets s’amaguen! No m’hi he pixat de riure vegades i vegades, amb parelletes d’aquestes, jo! N’hi ha que tenen mal aire, però. De vegades són els més malcarats, els qui gallegen més perquè no se’ls noti la inexperiència. I que si t’afluixen un duro de propina és ben bé per força i de mala gana, els reconsagrats! Però aquells dos no. Venien setmana sí i setmana no, els divendres, per complir amb abstinència de la carn, suposo. S’hi estaven una hora justa. Avergonyits i poca-coseta el primer dia i l’últim. No sé, què vols que t’hi digui, a mi em feien posar lloca. S’estimaven; es veia d’una hora lluny. Ja ho crec! Jo en això sóc gat vell! Tenien sort, després de tot, tan infeliços, d’estimar-se d’aquella manera. Venien cada divendres a mitja tarda, puntuals com un clau, agafats de la mà. Així que entraven es deixaven anar i suposo que no es tornaven a engrapar fins que havien tancat la porta de l’habitació al seu darrera. Alguna vegada m’hauria agradat d’espiar-los per un forat. Prou que ho hauria pogut fer. Però els divendres sempre eren els dies de més feina, i no sé pas per què, tu. Sortien igual, cap-baixos, muts com rocs, sense tocar-se. Però així que havien girat la cantonada ja es tornaven a agafar les mans. Més d’un cop havia pujat al terrat per veure’ls baixar pel carrer ben arrambats, com si tinguessin por de perdre’s. A mi, amb tot el temps que els vaig servir les tovalloles i els vaig canviar els llençols, potser no em van dirigir mitja dotzena de paraules. Dos duros de propina —a la fit me’n donaven tres—, i ni un mot. Entre ells dos tampoc no gaire re, no es deien. Només un parell de vegades que, vés a saber per què, els veia una mica més atabalats que normalment, van discutir-se una mica. Com si ell n’estigués fart, del meublé. Ella li deia: Però on vols anar, Albert? Què vols fer? I ell: No ho sé, Maria, però no m’agrada aquest lloc… I coses així. Al capdavall, em penso, ella el va convèncer. Encara van venir una bona temporada. Eren solters. Un altre d’aquells dies que venien de mala lluna els vaig sorprendre en un corredor parlant baix baixet. Ell li deia: Casem-nos d’una vegada, Maria. I ella: Sí, sí, casem-nos. Però no ho devien fer, perquè continuaven venint divendres sí divendres no. Em tenien ben encuriosida. ¿Tan difícil era casar-se, trobar una habitació, ni que sigui una habitació, per a jaure? Només amb el que es gastaven per llogar, durant una hora, el llit del meublé haurien pogut pagar una setmana sencera en qualsevol pis de rellogats… Encara ara no ho entenc. Un dia van deixar de venir. Així, sobtadament. I no van tornar més. Jo, t’ho ben juro, els esperava. M’hi havia aficionat. I no era pas pels tres duros de merda que em donaven, no. Els havia posat afecte, què vols que et digui! No van tornar. I jo vaig pensar: ja està, s’han casat, per fi. Ara ja es poden rebolcar a gust quan en tinguin ganes i de franc. Però no. Jo llegeixo «El Caso». Sortien fotografiats, tots dos, els vaig reconèixer de seguida. S’havien suïcidat. Cony, tu, s’havien suïcidat. El carrer esta fred. Passa un cotxe per la carretera propera. I un altre, i un altre. La Núria mou el cap, com volent allunyar el record d’aquella història sentimental de l’Estefania, vella raspa de meublé, i intenta de concentrar-se. On anirà? Haurà d’agafar un autobús. Tant és. El primer que passi. Comprar tabac. Anar a algun indret on hi hagi gent, no massa, però que hi hagi algú. Torna a gratar-se la galta, un tic nerviós que ha adquirit allà dintre, com aquell tremolor a les mans, com l’insomni… Mira al lluny, a la carretera. Passen cotxes i cotxes. A una velocitat marejadora. Resta embadocada mirant-los, sense veure’ls, sense pensar re, una petita estona. A un pam del cel. Es posa bé el fardell de l’esquena, mou el cap, es torna a gratar la galta i reprèn la caminada. Cal orientar-se. Cap on ha de tirar? Tant és. Cap a la carretera. Mira al seu voltant al carrer desert, encara ple d’ombres. El llarg mur de la presó. Cap entrada, cap botiga, tot mort. I a l’altra banda terra pelada i més enllà cases d’un color brut. Arronsa les espatlles. L’Albert i la Maria, un parell de pipiolis de novel·la romàntica per a marfantes velles i sentimentals que no saben com passar les hores mortes de la garjola. I és ara quan el veu, allà en l’ombra, en un racó, mirant-la fixament. Està molt envellit. Espellifat i tot. I, quan surt de l’ombra, bosses sota els ulls, uns pantalons massa curts i amb genolleres, molts cabells blancs, la mirada de gos que ha tingut sempre, però ara de gos garrotejat. Duu un jersei fi i arrossinat. S’acosta. La Núria no sap pas què fer. Ho hauria pensat tot d’ell, menys que vingués a esperar-la, després de quinze anys, després d’allò… El mira fixament. Aquella cicatriu esgarrifosa encara tendra que duia a la cara quan es va celebrar el judici quasi no es veu. Les arrugues la deuen dissimular. De cop li vénen ganes d’abocar-se-li al damunt, d’escridassar-lo, d’humiliar-lo, d’arrencar-li la roba i deixar al descobert els senyals de les cremades: t’ho vaig fer jo, això, et volia mort, ho sents?, mort, i no en vaig saber prou, vaig tenir mala sort, van morir d’altres i tu no… Però no, no en té ganes tampoc. Fins i tot aquella dèria allunyada, aquella obsessió, potser aquella mena de bogeria, s’ha fos. Camina enllà, mentre murmura: «No sé què dir-te, Narcís». I ell la segueix abatut, com sempre, com fa quinze anys, i diu amb una veu una mica més rogallosa que la que ella recordava: «No cal que diguis re». La Núria s’atura i el fita: «No sé ni el què faré, ara, Narcís. Però… vull deixar ben clar que jo… no… Ho sento Narcís, però amb tu no hi vull tornar…». No sap com dir-li-ho. Li hauria d’explicar moltes coses, li deu moltes explicacions. Però el Narcís esbossa un somrís tímid. «Ja ho sé, Núria. Només he vingut a esperar-te». «Però no…». «No fa —el Narcís—, només t’acompanyaré, no et fa re». La Núria arronsa les espatlles. Com sempre, com abans. Però quinze anys més vells. Ell pretén dur-li el fardell, però ella refusa el seu gest amable amb una violència cansada. «No, Narcís». I el Narcís fica les mans a les butxaques. «Si vols anar al centre, s’ha d’agafar el 189». La Núria pateix. Però tant se li’n dóna.