Em pensava que, en anar-me’n de casa, se m’haurien acabat els problemes diguem-ne familiars. Creia que tot es resumia a llogar un apartament o a viure en un pis comunitari i emancipar-me. I, certament, els problemes que jo tenia amb la família van quedar molt simplificats. El fet de veure’ls un parell de vegades la setmana, una estona, a l’hora de dinar, a la nit, o quan sigui, és un gran què: no hi ha temps de discutir. D’altra banda, la família sembla comprendre per fi que has granat definitivament i que ja és hora que decideixis pel teu compte, corrent tu solet els riscos, equivocant-te, marrant-la tantes vegades com calgui. Però jo, en la meva ingenuïtat, creia que, de problemes familiars, només en trobaria a casa meva. I, quan dic problemes familiars, vull dir problemes de relació, de convivència, els que interessen a aquelles mínimes llibertats que et permeten d’organitzar-te la vida —les quatre ocupacions quotidianes— a la teva manera. És a dir, sense que ningú vingui a demanar-te per què fas o deixes de fer tal cosa, per què arribes a tal hora a dormir, per què ets tan desordenat, per què no et canvies de camisa, o bé aquelles obligacions morals que hom t’imposa dintre la família de no fer allò perquè, a la mare, li sap greu, de vigilar amb allò altre perquè molesta el pare. I etcètera. Jo pensava que, a fora, lluny de la família, en el meu petit món, em deslliuraria, si més no, d’aquestes enutjoses obligacions, que, tot i la poca importància que tenen, poden arribar a amargar-te la existència.

Però és que jo no recordava la Núria. Aquella noia que, quan jo estudiava per capellà i vam sortir amb no sé qui a fer una excursió per la vall de Núria, vaig conèixer fugisserament. Era una vetlla de Sant Pere. Tot just vam ser a temps de dir-nos quatre coses, pots comptar, vaguetats. Tímid com jo era, i vergonyosa que devia ser ella, poca cosa, al capdavall. Ni ho recordava, jo. Però aquella nit que vaig anar a sopar a ca l’Estefania —l’Estefania té la dèria de congregar gent i més gent en els seus sopars, gent tan heterogènia, de gustos, maneres i idees tan diferents, que sovint, a mig fer, la conversa cau en unes discussions absurdes, violentes, inacabables i esgotadores. Com una batalla campal. Però l’Estefania creu que aquesta és una de les maneres d’estar «oberta a tots els vents, a tots els corrents». Jo diria que aquestes olles de cols que organitza al seu apartament són un intent, cada cop més inútil, de fustigar la seva soledat. Tots ens hi sentim, de sols. I la nostra solitud no prové dels nostres allotjaments individuals, de les nostres habitacions fredes, del nostre viure independents i abandonats, sinó que ve de dins. I de fora. La solitud a què ens obliga aquesta societat de derrotats; aquesta societat que ve a ser com un gran teatre destinat a enganyar els mateixos actors. I nosaltres no ens avenim a representar el nostre paper, el paper que ens assignen en la gran mentida. I esdevenim sols. La soledat exterior troba un forat en el nostre pit: en el lloc on abans hi havia il·lusions, afanys de brega, força. Deu ser preferible fer un paper més trist, més amarg, però nostre, ben nostre, que no pas interpretar-ne un de magnífic i brillant d’altri, pensat per altri i en benefici d’altri. Si més no, i obligats a fer qualsevol cosa, encara que sigui de comparses, ho fem de mala gana i només interpretem a pler el nostre amarg paper de solitaris entre la munió. Ja ho crec, que resulta carregosa tanta solitud, tant silenci. Però més terrible que la solitud i que el silenci són els discursos, les inacabables tirallongues buides, les mentides, els eslògans, aquestes ciutats plenes de gent. Companyia, comunicació, tot això? Ja no ens ho creiem. Ni l’Estefania, ni jo, ni el Narcís, ni la Núria, aquella noia de Núria… Però tot això són figues d’un altre paner. Deia, abans, més amunt, que al sopar de l’Estefania em van presentar la Núria. Ja he dit, també, que, a les reunions de l’Estefania, s’hi troba bestiar de tota mena. I és que la Núria era una noia d’aquelles que semblen d’abans de la guerra. Una filla de Maria o cosa semblant. Vergonyosa i silenciosa, s’enrojolava així que li dirigies la paraula. Una noia ben poc interessant, en una paraula. Però, des que vaig entrar, no em va treure els ulls del damunt. I quan me n’anava, molt tard ja, després d’una irritant i avorrida discussió amb tres bastaixos —dos bastaixos i una bastaixa— que, pel que es veia, duien una intoxicació del Reich de Déu lo pare, vaig demanar, com se sol fer, si hi havia algú que visqués pel meu barri, que el duria amb el meu cotxe. I la Núria es va aixecar. Després, quan ja érem en camí, va resultar que no, que no vivia pel meu barri, i la vaig haver de dur a l’altre extrem de Barcelona, gairebé a l’Hospitalet. Però la noia —més endavant, que l’he coneguda més a fons, he pogut fer-me capaç del que li devia costar el gest, aquella nit—, l’únic que cercava, era estar una estona sola amb mi, i quan va veure que ningú no venia al meu cotxe va pensar que potser ja no ens tornaríem a veure mai més i que, si no ho aprofitava ara, potser no n’hauria cap altra oportunitat. Així que va venir amb mi i em va explicar que no vivia on vivia jo, sinó a l’altra banda, però que desitjava de xerrar amb mi. Jo, d’entrada, em vaig posar de mala clenxa, perquè em pensava una altra cosa i no tenia ganes de fer el tòtil. La mossa semblava una mosca morta, i el fet em va admirar. Però, així que es va anar explicant, ho vaig anar entenent tot, i no vaig poder evitar de fotre’m a riure. Emprenyat com estava del tomb que em feia fer, era lògic que reaccionés tan estentòriament, amb una riallada que, a ella, li devia semblar molt grollera. Era còmic, tot allò: un episodi oblidat de l’adolescència més allunyada —en realitat, tots som encara un pilot d’adolescents inexperts, però— i més anodina vivia en aquella mossa amb la força d’una cosa que va passar ahir. Recordava el meu nom, els meus gests, la meva veu trencadissa, el que vam dir… Si recordava fins i tot el paisatge i la cara que feia aquell porc de prefecte que ens acompanyava i ens va aixafar la guitarra!

Em feia gràcia l’afecció d’aquella noia. En algun moment vaig arribar a pensar si no havia estat 30 l’amor platònic de la seva vida. En tenia tot l’aire, de noieta romàntica, bleda, perduda en somnis il·lusos i contes de fades de col·legi de monges. Però no. Núria no era una il·lusa ni tan sols una romàntica idealista com l’Estefania. Núria hi tocava, a la seva manera. Quan ja ens acomiadàvem, aquella nit, a la porta de casa seva, me’n va dir una que em va fer saltar del seient: que era vídua de tres mesos. Re-cony! Aquesta, no me l’esperava. Jo que ja me la veia com a mitja monja! Dues setmanes més tard, em va trucar per telèfon. Ella. Era un segon gest que feia per iniciativa pròpia. Jo no sabia, llavors, la importància que tenien, en ella, en aquell determinat moment, aquells moviments d’apropament vers un home. I, així, em van venir al damunt, de nou, els problemes familiars a què al·ludia al principi. Eren diferents, però potser més embafadors, més amoïnadors. Perquè no hi tenia una participació directa. Núria i jo ens vam fer amics, més que amics, podríem dir, sense arribar allà d’enllà, però. Amics d’una classe especial. I així, també, em vaig anar assabentant de la vida de la Núria. Ja se sap: totes les vides són un embolic, un pilot de problemes, de merderades l’una darrera l’altra. Mai no m’ha explicat clarament què és el que va passar la primera nit de nuvis amb el seu home, en Narcís. Ella, una noia corrent, amb una educació de col·legi de monges, ignorant de moltes coses, una mica en els llimbs, enganyada com quasi totes, no es va limitar a sorprendre’s o bé a esgarrifar-se amb el que li venia de nou, sinó que devia rebre una commoció greu. Un xoc. El que sé és que la seva relació sexual amb el marit va esdevenir un veritable turment. Diu que arribà a l’extrem de no poder ni tolerar la seva veu. Que veure’l badar boca i venir-li basques i tremolar era tot u. Però Núria no és una estúpida. Sabia que tot això era anormal, potser patològic. Intentà de fer-ho veure al Narcís, parlant. No sé com devia ser aquest home. Em consta, però, que no era un bestiota, un tros de soca, sinó —imagino— algú més aviat sensible i intel·ligent, però malejat, desfet per alguna cosa. Es veu que tenia unes determinades obsessions que li amargaven l’existència. Núria m’explica que en els moments de més tensió, en aquells punts límit en què sembla que hom ja no podrà resistir més, començava a desbarrar, com un alienat, contra uns personatges inexplicables, fantasmagories o bé mítics, que anomenava «ells». A part això, resulta que, amb el temps, el costum i el procés natural del cos, la Núria va poder vèncer els seus fàstics i la seva por. La seva situació devia ser ben contradictòria: d’una banda, la necessitat fisiològica del sexe, present constantment en la nostra vida, en tots les coses, en tots els llocs, en la cultura mateixa que ens fan mastegar, com una de les coses més alliberadores, més personals, més íntimes. 1, de l’altra, aquella fredor —quan ja no hi havia ni horror ni fàstic—, aquell desinterès pel contacte carnal. Una necessitat fisiològica, creada o natural, que no trobava manera de satisfer, perquè les circumstàncies li havien barrat l’únic camí —almenys és l’únic que jo conec, ep!— efectiu. Quan hom no hi pot fer re, quan topa amb aquests misteris incomprensibles de l’enteniment humà, hom aconsella el bruixot del nostre segle: el psicoanalista. I semblava que aquell home que furga les zones fosques del nostre cervell li desvetllava fantasmes i els hi conjurava quan, al beneit d’en Narcís, se li va acudir d’anar a allò que s’anomenava «cursets». Va fer un canvi rotund. El van girar com un mitjó. Va tornar que no era el mateix. Quan la Núria començava a normalitzar-se, el Narcís, horroritzat de com havia fet patir la seva dona, espantat pel gruix de pecat i de porqueria que creia descobrir en el seu dedins i en les parets de la seva alcova, va fer vot de castedat. Només se li podia acudir una cosa semblant, a un home com el Narcís! Sortosament, moltes de les rauxes de «cursets» amb prou feines van fer mig any gloriós, en molta gent. Però, en el Narcís, hi van arrelar tan profundament que ja no el van deixar mai. I és una mica enigmàtic que, en un esperit com el d’aquell home, hi arribés a grillar una llavor tan allunyada del seu tarannà. Jo, profà i sense gaires elements de judici, m’atreviria a suggerir, però, que, en el cast determini del Narcís, hi va intervenir una bona dosi d’insatisfacció; posaria les mans al foc que tampoc per a ell —i a conseqüència del refús constant, passiu, de la seva dona— no eren gens satisfactòries les relacions. I, més que un sacrifici, el vot de castedat era una solució. Dràstica, però solució, al cap i a la fi. Naturalment, la Núria va deixar d’anar a cal psiquiatre. I, després d’una temporada terrible, el Narcís s’estimbà amb el cotxe. Podríem pensar que era una jugada de la providència. Però la providència no juga. Va a les palpentes i si l’encerta l’endevina. I en aquest cas ni la va encertar ni la va endevinar. Hauria hagut d’actuar més aviat. Ara, en el subconscient de la Nuri, hi havia una durícia com una casa de pagès. Durant el seu malaurat matrimoni, la xicota mantenia un viu record absurd d’adolescència: aquella famosa vetlla de Sant Pere a Núria, que és on jo entro en escena. La desgraciada m’havia idealitzat. De tant pensar i repensar en mi, de tant potinejar el meu record, vaig esdevenir un fantasma més; potser el més afinat, el més fràgil, el més enrampador. El més perillós, en una paraula. I em va trobar. Per a desgràcia de tots dos.

Jo no era, ni sóc, aquella mena de miratge que ella s’havia empescat. Jo no existeixo, de la manera que ella m’imagina. Em va encofurnar en la seva vida no sé si per força. M’hi vaig veure, de sobte, immergit. I ja no en podia sortir. Tornaven els càrrecs de consciència de quan era amb la família, els problemes; però molt més greus. No podia desentendre-me’n alegrement. Era com dir que la vida d’una noia depenia de mi. No es pot pas parlar d’amor, en aquest cas. Ella se sentia irremissiblement impel·lida cap a mi, i jo, no sé, potser també em sentia impel·lit cap a ella, potser, vaig caure en una espècie de trampa, potser vaig consentir per compassió i a poc a poc vaig anar entrant en un camí irreversible en el qual no podies girar cua i desaparèixer. Bé, però; per entendre’ns, podríem dir que la nostra amistat va prosperar fins al punt màxim; i la nostra intimitat era un grau superior a la que poden tenir dos amics íntims. I un dia, no sé per què, vaig intentar de besar-la. Va ser com prémer l’interruptor de la tempesta. Allà temps, sota els cabells de la Núria, s’havia fet, ja ho he dit, una durícia com una casa de pagès. No podia suportar que la toqués ni que la considerés una dona. Però ella no podia prescindir de mi. No pot ni arribar a imaginar que jo pugui enamorar-me d’alguna mossa, viure-hi, fer una vida estranya a la seva… I jo sento en mi la responsabilitat de l’existència d’aquesta mossa. I també m’hi sento lligat per llaços sentimentals, racionals i, potser, d’altra mena. Perquè és una noia desitjable, malgrat tot. I, de vegades, juraria que, inconscientment, em provoca, prova d’excitar-me. No cal dir que ho aconsegueix. Però així que intento de fer-li-ho veure, que vull parlar-li’n, es reclou, es tanca en la closca, fuig.

Últimament, alguna vegada, ha parlat del suïcidi. No la crec pas capaç de suïcidar-se, en fred, però no les tinc totes. La veig patir intentant de rompre les cadenes, i això és tan anguniejant que només aconsegueixo d’evadir-me’n quan entro al Whisky Club i m’emborratxo amb una d’aquelles cambreres consentidores. És una porcada, ja ho sé. Tot és una porcada. Potser, si anés al psiquiatre… O bé si la providència, que diuen, no fos un ens absurd i il·lusori i ho arrangés tot d’un cop i per sempre… Però, què dic?