L’Estèfani, sempre l’Estèfani, l’inspector Estèfani. Se’n foten, de l’inspector Estèfani. I que no es pensin pas que no me n’adono. Però per dos podrits anys que em falten per al retir… Sí senyor, tot el que vulgueu. Tot el que us roti. Tot el que us passi pels… Dos anys són aviat passats. I llavors… anireu a buscar l’inspector Estèfani al Roc d’Esqués.

Però podrien tenir una mica de consideració. Quaranta anys de serveis. Quaranta anys de solitud, quaranta anys de jugar a lladres i serenos, emportant-te sempre la part més galdosa. En la foscor sempre. Tu treus les castanyes del foc, tu et carregues els neulers, tu et petes les banyes vegades i més vegades contra quatre desgraciats, paranoics, maníacs o el que sigui. I després, en plena soledat, et gires i només trobes un mur silenciós, impenetrable. Un mur fred com d’acer. De vegades penso si no serà pitjor que el tan anomenat i rebregat teló d’acer. Se senten les seves veus a l’altra banda, les seves rialles, gairebé l’olor de la bona vida que es passen.

Però mai no trauran el cap per preguntar-te si estàs bé, si et falta res, si et sents sol, abandonat de tots, entre dos focs. ¿Quants amics he tingut, quants amics tinc, jo? M’ha estimat mai de veritat algú? Sempre com un buit dens estès al meu voltant. De vegades sospito que el meu ofici no té re a veure amb la seva soledat. M’agradaria creure que no, que quan em retiri trobaré per fi una mica d’escalfor en alguna banda, que ja no seré un home que brega solitari, quasi desesperat, rabiosament, en un escenari de coses mortes. De gent ben altra. Però sospito que si jo hagués estat un oficinista, una meuca, tot seria igual. Potser és veritat i jo no sóc altra cosa que un número, que un mot, una peça, un peó que es fa moure indiferentment, i que ningú no m’ha atorgat el privilegi de viure pel meu compte. Potser és que estic obligat a ser com un tros de fusta tornejada. I, si de cas tinc problemes, em sento sol, em fa falta afecte, vull sentir-me persona, he d’arrossegar-ne les conseqüències. He de destruir-me dia a dia fins a ser això, un cos mort, com tot el que em rodeja…

Deu ser aquí. Sí, aquí és. Primer primera, diu. Abans d’entrar repassem-ho una mica: una senyora ha mort dins la cambra de bany. Tancada per dintre, sembla. Intoxicació, diu el forense. Un accident. Cal una inspecció ocular per a confirmar-ho. I ¿a que no sabeu qui la farà, la inspecció ocular? Que no sabeu qui s’encarregarà d’aquesta nova misèria, de turmentar amb preguntes i perquisicions un marit, uns veïns, uns amics encara horroritzats? Saben que és això precisament el que més em regira l’ànima: haver de violentar una gent que l’únic mal que han fet és haver rebut la desgràcia de ple, com un xàfec sobtat i imprevist. Poseu-me a percaçar estafadors, especuladors… Però en aquests casos que ningú no hi té la culpa, mai, perquè, si algú és el que la justícia anomena «culpable», jo sé que en el fons no ho és, que en el fons no és altra cosa que una víctima que han anat empenyent cap a un atzucac i que no ha trobat cap més sortida que l’explosió, la rebentada, el pus escampat pel terra. Però diuen que jo en sé molt, que tinc l’olfacte molt fi, que sé veure més allà d’enllà, que comprenc l’ànima de l’home, del pobre home, de l’infeliç…

M’obre un home prim i malcarat. Potser pateix de l’estómac. És el marit. No cal preguntar-li-ho, quasi. Es veu d’una hora lluny. Però s’han de fer les coses ben fetes. Narcís, es diu Narcís. I hi ha un no sé què en el seu posat, en la manera de parlar, de mirar al seu voltant, com si fos un gos bastonejat, que quasi em commou. Li dic que només es tracta d’una inspecció de rutina per a tapar l’expedient. Sembla més que evident que es tracta d’un accident. Ell està trasbalsat. I les mans li tremolen com si fossin fulles. Encara que no hi tingui cap obligació per la meva part, intento de tranquil·litzar-lo. Però em diu que no, que no és la meva presència el que el té en tal estat, sinó tot, sinó… La cambra de bany. Té un baldó de tanca automàtica per dintre. La banyera. La finestra damunt la banyera. Tal com deia el comunicat, aquesta finestrella no s’ha obert en mil anys. El pany i les frontisses estan completament rovellats, i la finestra està pràcticament soldada amb el bastiment. Un home, només amb l’ajuda de les mans, no ho podria pas obrir. El termos. Demano al Narcís una escala. Efectivament, està avariat aquest aparell. I essent la cambra tan petita, en un no re l’atmosfera es devia carregar de monòxid de carboni. Mort per intoxicació, exacte. La van trobar vestida, abocada damunt la banyera plena, sobreeixint, sense cap senyal de violència. Mort accidental. Em sembla que no cal revisar re més. Del laboratori diuen que hi ha empremtes digitals pertot arreu, però que, com és lògic, són d’ella, Núria, es deia, i d’ell, el Narcís. Re més. No hi ha peles a coure.

Sortim tots dos de la cambra. Ell està encara neguitós. Jo somric, per veure si s’anima una mica. Li dic les quatre frases de consuetud, s’ha de sobreposar, ha d’ésser fort. Em mira als ulls i em diu que no, que no és solament per la mort de la seva dona, que és terrible viure en aquesta precarietat, que qualsevol cosa t’amenaci, que siguem tan fràgils, que… Jo diria que aquest home és un neuròtic. La manera de dir les coses, l’èmfasi… Li demano que m’expliqui, si pot, com va ser. Diu que ella li va dir: «Et preparo el bany». Va entrar a la cambra, va engegar l’aixeta de la banyera i re més. Era al matí, ell encara era al llit i es va endormiscar, i això fou tot. Quan es va despertar del tot, l’aigua de la banyera encara queia, sobreeixia, rajava per dessota de la porta del lavabo. La va cridar. No va obtenir resposta. Va picar a la porta. Re. Quan al cap d’una estona va poder fer saltar el pany ella ja era morta. No tinc re a dir-hi. Un accident, un accident com tants d’altres. Motius per a un hipotètic assassinat? No en veig cap. Temptejo una mica el terreny, si tenien amics, quina vida feien, com anaven les relacions matrimonials. I ell em contesta que no, no tenien amics. Ni comuns ni per separat. Que ell sàpiga aclareix. ¿Què vol dir amb això últim? Re. Que en realitat les seves relacions no eren gaire satisfactòries —eren de caràcters molt diferents— i que cadascú feia la seva vida. No eren feliços? Contesta tallant, una mica sorprès per la pregunta: No. És massa sincer. Acovardit com es veu, no seria tan sincer si tingués alguna cosa a amagar. Però en aquest home hi ha alguna cosa que m’atreu, que m’impedeix de deixar-lo quan podria dir que la feina ja és feta, redactar el meu informe i anar-me’n tan tranquil a casa. És potser aquest aire de desvalgut. D’home perdedor. No sé, juraria que abans que hagués passat tot això ja tenia aquest aire llastimós. D’una manera dissimulada vaig decantant la conversa cap a ell, què fa, quines afeccions té, com viu…

I és ara quan descobreixo un deix de recel en la seva mirada. És allò, inequívoc, dels qui no saben fingir: una quasi imperceptible contracció d’algun múscul de la cara, una esllavissada de l’esguard, un brevíssim gest de fugida… Però no barregem les coses. Si aquest home té re a amagar, alguna cosa que li pesa, no és, em sembla, re relacionat amb la mort de la seva dona. Potser. Només és por, por que algú, un estrany com ara jo, descobreixi algun entallat fosc de la seva existència. S’ha posat en guàrdia, protegint-se de qualsevol intromissió. No, Narcís, no vull furgar en la teva consciència. No m’interessa el que hi hagi, allà dins, de bo ni de dolent, de reprovable ni de vulnerable. Endemés sospito que, si mai, per qualsevol motiu banal, vingués una persona amb autoritat per a ficar-se en la meva vida i comencés a furonejar pel meu endins, jo també faria un salt enrera i encreuaria els braços davant el pit, com tu. A tu, almenys, t’ha estimat una dona, en algun moment. Alguna vegada deus haver pogut enfrontar-te amb el món inhòspit, amb la il·lusió que, després de tot, quan ja no pots aguantar més, quan tot et fa mal, tens algú que t’apuntala. Afecte, afecte… Potser no, potser, malgrat tot, no n’has tingut mai, d’escalf, Narcís. Igual que jo. No et queixis. A mi, no m’ho pots amagar: darrera de tot això hi ha un cor solitari, perdut en una gernació immensa, freda, inhumana. Tu també deus tenir un mur d’acer a les espatlles; un mur fred que t’empeny endavant, endavant, endavant, a contracor, mal que et pesi, sense deixar-te reposar, sense compassió… Ell divaga prudentment parlant-me d’ell mateix, sense entrar en detalls, sense concretar. No vol deixar-se veure els monstres. Però, ¿no has descobert encara que jo també arrossego una tristesa igual pels mateixos viaranys que tu? Però sembla no adonar-se’n. Continua replegant-se en la seva petitesa. Jo sé que si volgués remouria tot aquest pòsit que pesa en el teu interior, sense que hi poguessis fer re. El conec també com si fos el meu… Parlem ara, altra vegada de la dona. El seu esguard, en parlar d’ella, es torna opac com abans, indiferent. La pregunta em ve a la boca com si fos una glopada mal païda. L’odiava? Em mira amb els ulls molt oberts, sense contestar. L’admiració d’ell és autèntica. Triga, una mica a respondre i abans de fer-ho amb la veu ho fa amb el gest: mou lentament el cap. No, no l’odiava. L’estimava. I afegeix: Érem molt diferents. Ella… Ella, què? Ella era… tota una altra cosa. I després, amb una veu molt fluixa, afegeix que li sembla que ella també l’estimava, malgrat tot. Aquí hi ha alguna esquerda, me n’adono. He de saber el que hi ha aquí, què s’hi amaga, encara que no hi tingui dret. Malgrat tot? «No m’entenia. Jo… sóc molt estrany». I no puc evitar un somrís. Em dol que ell no s’adoni que jo sí que l’entenc, que… Déu meu! Ara vaig endevinant què vol dir, aquest home. Què és el que m’amaga. Accident… Em tornen a venir unes ganes boges de passar-li el braç per l’espatlla, de fer fondre amb el meu afecte el seu dolor. Ens hauríem entès, Narcís, tu i jo. Però som un a cada costat, lluny, inabastables. Ens separa un altre mur, semblant al que ens empeny per darrera. Me’n vaig. Ja sé el que volia saber, el que hi havia d’inexplicable en tu… Sí…

A menys que…

A menys que, com sempre, m’enganyis. M’enganiys, Narcís. Com tothom. No ets sincer. No és tristesa, sinó amargor, això que traspues. És un humor agre, amarg, repel·lent, el suc que tu segregues. I això vol dir que, si bé no ets com els altres, no ets com jo, tampoc. I jo que havia pensat, per fi, que hi havia una persona, en algun lloc… Només pensant en tu, Narcís, haurien estat menys dolents els moments des d’ara. És que jo sempre he estat un romàntic, saps? Encara que hi hagués tantes coses que feien impossible la nostra comunió, hauries estat com allò que diuen els novel·listes que m’agraden: un bell record impossible. Però no. Ara sé, ho he endevinat en la teva mirada, que aquesta mort no ha estat un accident. No, tu no ho has fet. Malgrat no ser com jo, sé, puc jurar-ho, puc jugar-m’hi l’ànima ara mateix, que no l’has morta tu. Jo diria —i no sé re, mai no sabré re, mai no sortirà d’aquí, d’aquesta petita cèl·lula que l’ha segregat, aquest pensament— que era ella la qui preparava la teva mort tot dient-te que et preparava el bany i fou ella mateixa la qui va caure en el propi parany. Et volia mort i potser, encara, t’estimava. I tu, xop, amarat d’aquest suc amarg que satura els teus teixits, arronses les espatlles i acceptes la traïció com una cosa més. T’estimava, penses, i penses, també, que no era ella la qui volia enfonsar-te en la mort, sinó… I, quan ell ja es pensa que me’n vaig cap a la porta del carrer, torno a endinsar-me en el pis, torno a la cambra de bany i li demano novament l’escala. Hi ha expectació en el seu gest, en la seva actitud, en el seu rostre. No temis, Narcís, sé prou bé que ets innocent. Nova inspecció. Realment no era gens difícil de provocar artificialment una avaria en aquest termos tan atrotinat. També és cert, però, que ningú no podria provar que ha estat una avaria provocada. ¿I ho ha estat? Potser són cabòries de vell, tot això. Baixo de l’escala i el miro. Li escupo les paraules amb fingida duresa: Us volia matar, la vostra dona. I ell abaixa els ulls com avergonyit, com dolgut. Només em diu: és morta.

Bé, ara sí, ara me’n vaig, Narcís. Et deixo amb el teu propi silenci. No sé si, al capdavall, els teus monstres se’t cruspiran. Jo procuraré que els meus no ho facin amb mi. I jo que encara crec que tu i jo… Però no hi ha cap camí que ens uneixi. Fins i tot et trobo bell, Narcís. I no creguessis pas —no facis com l’altra gent— que el que bombolleja en mi ara és aquesta inclinació incompresa que sempre he hagut de mantenir oculta en el silenci. No. Ara, el meu sentiment és pur, de solidaritat, de comprensió, de tendresa… Ja n’hi ha prou. Jo he complert el meu deure. Adéu, Narcís.

La porta que es tanca i sento com si es tanqués també dintre meu. Voldria tornar a picar, encetar de nou, una nova conversa, una conversa diferent, que esfondrés barreres. Però re en aquest món… Puja un home, adelerat, apressat, i es detura al meu costat, davant la porta. Vacil·la. Qui ets? Em demana si aquí viu la senyora Núria. Hi vivia. Fa que sí amb el cap. Qui sou, vós? Albert… Albert? ¿I tu què hi pintes, aquí? Em cal identificar-me perquè aquest xicot em contesti alguna pregunta. Tothom, a les envistes de la meva feina, es replega com un exèrcit en fugida. Resulta, per un casual, que és l’Albert un amic del matrimoni Narcís-Núria, o bé que era amic d’algun dels dos? I fa que no. I m’explica una història absurda, quasi un conte, d’un estiu, de la vall de Núria, d’una coneixença… Jo, ara, podria sospitar d’aquest xicot. Però l’erraria. Podria explicar-li-ho, tot això, a aquest Albert que panteixa al meu costat en el replà de la casa de la noia que segons conta va conèixer a Núria. L’erraria o no l’erraria. De tota manera, no podria trobar cap prova. Li dic que serà fàcil d’esbrinar si s’han vist alguna vegada, ell i la morta. I arronsa les espatlles una mica esporugit —si he de fer cas del meu olfacte professional, sorprès que se’l vulgui implicar en una mort estranya, o quasi estranya—. I jo el deixo allà, vacil·lant al replà de l’escala. És que jo sóc un romàntic, i, als pobrets com jo, ens ha de ser lícit, pel cap baix, de creure de tant en tant en històries irreals, falses, absurdes, inútils, traïdores… I entendrir-nos-hi. I ara, a enfrontar-se amb tota la resta, amb aquella soledat perllongada, pels passadissos del laberint que m’han imposat…