No el recordava. Després de tants anys, ¿qui havia de recordar una anècdota —i quasi ni arriba a anècdota— minsa i sense transcendència d’un parell de dies de vacances? L’Albert, en canvi, sí que em recordava. Tan viu tenia el record que, a desgrat dels anys passats i del poc que em deu quedar d’aquella adolescent de Núria, em va reconèixer.

L’Albert és un xicot reconcentrat, potser massa seriós, de mirada esquerpa i de posat adust.

Aquella nit, la gent del teatre havien decidit de no assajar i vàrem anar a fer un via crucis pels bars del carrer Avinyó. En Joan, el director de l’obra que volíem muntar, acabava de llicenciar-se del servei militar i com que l’havia fet a les oficines de Capitania (en Joan ha estat sempre un enxufat; li agrada de presumir d’idees esquerranes, però per un mínim de comoditats vendria l’ànima al mateix diable; al marge d’això, que no és poca cosa, resulta un bon director de teatre, això sí, una mica tifa i pedant; per altra banda, la nostra companyia d’aficionats no necessita pas cap geni; cap de nosaltres no té massa pretensions ni massa dots histriònics…) hi tenia un especial interès. Deia que en Joan tenia un especial interès a donar una volta, cap al tard, pels barris de Capitania. Tenia un desfici gran per fer delir els pobres soldats que fan guàrdia a les cantonades. Ell, diu, n’ha pelades moltes —m-o-l-t-e-s—, de guàrdies, a la cantonada del carrer Avinyó i a la de la plaça de la Mercè. Segons diu, el furrier que hi havia a la companyia quan ell servia, li prenia el número i li encolomava tots els ossos de mal pelar. Deia, amb un fosc ressentiment a les paraules: «Vaig fer guàrdia la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la nit de Reis, la nit de Sant Joan, la de Sant Pere… Vaja, que vaig fer guàrdia o vaig tenir servei totes les nits de l’any que la gent surt a fer gresca pel carrer; i, sempre que vetllava la cantonada amb la baioneta calada, el barri era un bullidor de paios disposats a fer gresca. I jo, allà, delint-me, plantat i enterc, amb cara de quinto, contemplant-me’ls mentre es divertien…». Endemés, en Joan volia ensenyar al nou membre del grup, a l’Albert, el qual estava a punt de ser rifat, «quin pa hi donen, a la mili». Re, que, sense començar els assaigs d’aquella obreta curta de no sé quin autor jove, vam anar en munió al carrer d’Avinyó. Vàrem començar per beure el que en deien «llet de pantera»: és a dir, tres dits de llet de pot i la resta de ginebra. Era una barreja marejadora. A la segona ració de llet d’aquella, tots estàvem més contents que unes pasqües. Fins i tot jo, que només n’havia begut mig got. L’altre mig, se l’havia begut l’Albert, que seia al meu costat i que ja vorejava una senyora prima d’aquelles de pronòstic.

No sé com va ser. Em sembla que vam començar a parlar de «Deixeu entrar el sol», l’obra que assajàvem i de la qual ell coneixia l’autor. El cert és que, de sobte, amb la veu una mica emboirada a còpia de ginebra, em diu:

—No sé què m’hi jugaria que et dius Núria… Ara no me’n recordo, de com te dius, em sembla que no te’n dius, de Núria. Però jo et vull dir així: Núria.

Em va sorprendre molt. Em va sorprendre perquè jo me’n dic, de Núria. Però, al Narcís, vés a saber per què, no li agradava el meu nom i es va entestar a dir-me Maria. Així m’anomena i així em coneixen les meves amistats; els del teatre també. I estava segura, en aquell moment, que l’Albert, que amb prou feines feia una setmana que s’havia incorporat al grup, no em coneixia amb altre nom que el de Maria…

—Qui t’ho ha dit? —vaig preguntar, una mica sorpresa.

Ell no hi va donar cap importància. Va arronsar les espatlles i va dir:

—Ningú. —I amb la veu vacil·lant per l’alcohol va afegir quelcom més intrigant encara—: I fa molts anys, un bon grapat, potser vas passar una vetlla de Sant Pere a Núria amb un grup de noies…

Em va venir a la memòria de seguida. Fou quan es va intentar de muntar, en la meva parròquia, un grup de noies guies.

—N’estava segur —deia ell.

I em va explicar el que jo ja no recordava. Per aquell temps jo tenia, amb prou feines, quinze anys. Ell, si fa no fa, també. Nosaltres, la colla de noies, dormíem en cel·les del monestir. Ells, una quadrilla d’estudiants de seminari, van parar tenda prop del llac. La vetlla de Sant Pere, vam organitzar un foc de camp i vam convidar-hi els estudiants i el seu prefecte. Hi van venir. Ara, encara que molt llunya-ment, recordava l’Albert, les seves ulleres, el seu posat tímid i vergonyós. Havia oblidat completament l’episodi. Ell, no. Pel que sembla —pel que em va dir—, el record d’aquella acampada a Núria, l’estol de xiquetes, el meu vestit virolat i els meus ulls blaus (són paraules seves) no el va deixar mai. Quines coses! En realitat, el que l’Albert m’anava explicant d’aquells dies, sobretot la fidelitat que va servar a un record, m’afalagava.

Devia ser la ginebra que tots havíem pres aquella nit, però semblava que tot anés potes enlaire. Ni me’n recordava, d’en Narcís. També em vaig empitimar una mica. Després de la «llet de pantera» i de la programada visita als sentinelles, van venir els xatos amb cecina, els pops amb riveiro i la sangría. L’Albert —havia begut molt i molt— va haver de sortir a perbocar. I jo, que havia estat tota la nit amb ell, em vaig sentir obligada a acompanyar-lo, tot i que les vomitades sempre m’han fet molt de fàstic. Quan va haver descanviat la pela, es va trobar molt millor, però no volgué tornar a entrar al bar, on eren els altres, i em va dir de donar un volt perquè ens toqués l’aire.

Vam anar caminant, xano-xano, fins al port. Començàvem parlant de teatre —tema obligat entre nosaltres— i vam anar caient en l’inevitable. El vi és traïdor. O no, no ho sé. Com tampoc no sé segur si estan completament serena li hauria parlat de mi, d’en Narcís i de tot això. Hi ha coses que sense una mica d’empenta no diries, ni a un desconegut —o quasi—, ni a un amic. Per no sé què passava, que amb l’Albert m’hi sentia bé, molt bé, massa bé. Anava a dir que m’hi sentia més bé que no pas amb el Narcís.

El Narcís… I el que és més gros és que me l’estimo! Som tan diferents, però… Ell, mai no perdria una hora de son per a fer, com és ara, una obra de teatre. Ell, la feina de l’oficina, el seu diari esportiu, el seu cinema i el seu futbol, el seu sis-cents… Si fos només un d’aquests que omplen cada dia els carrers de Barcelona amb els seus utilitaris i que, a l’enteniment no hi duen gaire cosa més que un pilot d’eslògans i quatre vaguetats tòpiques, el Narcís no em mereixeria ni una mica així de respecte ni d’amor. Però el que m’entendreix —i entendrir-me és dir poc, perquè el que passa és que m’excita i em revolta— és adonar-me que, moltes de les coses que jo voldria fer-li entendre, les sap més bé que no pas jo, abans i tot; una mica com si en tornés, desenganyat i cansat. I que en el fons, en el fons, hi té un gruix esfereïdor d’amargor, de negació a no sé què. De vegades penso que conviure amb Narcís serà terrible. És com si ell mateix hagués signat la seva pròpia derrota abans d’hora. Un cop que vàrem discutir —i fou precisament quan li vaig parlar de l’Albert, de Núria, de la borratxera i de la nostra passejada pel port— en el moment més virulent de la baralla, el Narcís em va amenaçar amb deixar-ho córrer tot. Sabia que això em desarmava. Li vaig dir que aquella actitud seva era joc brut. I fou llavors quan va esclatar:

—Joc brut! —féu—. I què, si ho és? Suposo que jo també tinc dret, alguna vegada, a fer joc brut… —Va callar un moment, i després, canviant el to de la veu, com si pensés en veu alta, va afegir—: I aquests jocs bruts nostres són ridículs, Maria. Fan riure, qui li importen les nostres trifulgues miserables? Qui li importa que entre nosaltres ens fem joc brut, ens partim l’ànima o ens odiem amb tot el cor?

Jo sé que aquesta actitud intransigent, obtusa, del Narcís no és re més que impotència. No s’interessa per re que no sigui la seva vida íntima, la seva petitesa quotidiana perquè li agrada el paper de derrotat d’antuvi. Li explicava això, a l’Albert aquella nit. El Narcís em fa patir. I sé també que si deixés de banda la seva apatia, si es llancés a fer alguna cosa, la que fos, algunes d’aquestes coses que considera inútils abans de començar, encara que no arribés a port, en trauria, si més no, el profit de sentir-se menys amargat, més viu. Però no. I em temo que la nostra vida, si algun dia emprenem alguna mena de vida en comú, serà la lluita sorda contra la seva rendició incondicional, la seva volguda impotència. L’Albert em deia que el que no comprenia era la meva postura. Vaig intentar d’explicar-la-hi, però és difícil.

Potser ni jo mateixa no sé, en realitat, les veritables arrels de tot això. Per fer-li-ho entendre però, vaig explicar-li d’altres coses.

El mar semblava una fera adormida, fosca, il·limitada, que panteixava amatent als nostres peus. L’Albert, no sé si encara amb el cap enterbolinat per l’alcohol, anava dient com si parlés sol: «Mira’l, es mou, respira, sembla una manxa. No hi ha re més terrible que el mar, de nit, per als qui som de terra endins». No em semblava ridícul ni cursi, tot allò que deia. Ell —m’ho va confessar més tard— se n’avergonyí. L’alcohol i la mar… La barreja de l’alcohol i la mar va fer possible tot el que va venir després. Si no hagués estat per aquestes dues coses, a hores d’ara l’Albert no seria altra cosa que un record esborradís, que l’amic de l’autor d’aquella obra mediocre que no arribàrem a estrenar mai. Però, de cop i volta, l’Albert em va posar la mà a l’espatlla i jo no el vaig refusar. Potser —no ho sabria dir del cert— esperava que fes alguna cosa així. Em va empènyer el cap contra el seu pit. M’envaïa una tendresa estranya, dolça, segurament conseqüència de la «llet de pantera». I després, naturalment, sense cap violència, ens vam besar. Amb suavitat, primer. Apassionadament, després. Amb ràbia a la fi. Cremàvem. Els membres ens espetegaven i la pell ens bullia. Vam haver de deixar les escales del port: pujava una humitat molesta i freda de l’aigua. Rambla amunt, agafats de la mà, anàvem parlant, altre cop. Jo continuava buidant el meu pap. Ara em sentia parlar a mi mateixa, qui sap si sorpresa de mi mateixa, del tema més delicat, el que mai no havia comentat amb ningú ni, és clar, amb el Narcís. El Narcís, però, coneixia el meu problema: l’havia intuït. Ell és fred, lent, insensible quasi. I jo, tot el contrari. Moltes vegades, a la seva vora, sense saber exactament per quina causa, he sentit com tota jo m’encenia. Mai no he gosat dir-li les ganes que tenia que s’oblidés una mica de tot i que es tirés, ulls clucs, al meu encontre. Aquest tarannà meu m’ha espantat més d’una vegada. Potser no és una cosa natural, això que em passa. És massa intens, m’angunieja massa aquell desassossec que m’inunda prop d’en Narcís i prop de l’Albert. És com si la sang fos benzina encesa. Però el Narcís, davant la meva excitació, sembla replegar-se, allunyar-se; evita, fins i tot, de tocar-me la mà, quan jo el que voldria és que fes ben bé a l’inrevés. Parlava com ensonyada de tot això, pujant per la Rambla. L’Albert m’escoltava en silenci, però en algun punt de la meva narració va deturar-se i mirant-me fixament va dir:

—Vols venir?

—On?

—Al meu estudi.

—Vius sol?

—Sí.

El Narcís també viu sol en un pis. Hi he estat moltes, moltíssimes vegades. Jamai no ha passat re. Però l’estudi de l’Albert i el pis d’en Narcís són dues coses tan diferents! En tenia ganes, sí; em delia per pujar a l’estudi de l’Albert i afogar el neguit, d’una vegada. Però vaig dir que no. Era una estranya fidelitat envers el Narcís. I, al mateix moment d’haver dit que no, me’n penedia; em deia que era absurd de guardar una fidelitat que no significava re per a mi; que, en tot cas, si ho feia per ell, ja l’havia trencada des del moment que havia acceptat de bon grat la companyia de l’Albert i haver-lo fet el meu confident. En tota la nit, vaig estar temptada diferents vegades de dir a l’Albert que sí, que correguéssim al seu cau, que ens estiméssim fins a quedar buits de tot. Però mai no vaig arribar a expressar els meus pensaments en veu alta. El que vàrem fer, però, fou molt més torbador que anar-nos-en al llit. Cansats de caminar, vam asseure’ns —quasi podria dir ajeure’ns— en un banc, en un racó fosc i desert, i ens vam mastufejar els cossos febrilment. Va ser trist i desagradable. Era quasi com la impotència per la lluita que deu sentir el Narcís. Tot allò era sòpit, amarg, tan dolorosament limitat que embrutava. Ens provocàvem mútuament, inútilment, sense horitzó ni sortida. I això et deixa una bocassa insuportable. A l’alta nit, gairebé, ens vam acomiadar apesarats, avergonyits. Tornant cap a casa, en el taxi, jo pensava en el Narcís. L’estimava. L’estimava malgrat aquella nit passada, malgrat que —em feia por de reconèixer-ho— l’Albert m’atreia poderosament. L’estimava, tot i que sabia que, demà o bé un altre dia, prendria el telèfon que ell m’havia donat i li trucaria, i ens veuríem com d’amagat, que retornaríem a aquell joc anorreador i covard d’anar fins al límit i no voler-lo tocar…

No vaig dormir en tota la nit. No sé si fou el sentiment de culpabilitat o la febril excitació que posseïa el meu cos i que no s’avenia a fondre’s. Ho vaig explicar tot al Narcís. En algun moment —segurament per tranquil·litzar-me a mi mateixa— havia arribat a creure que podíem acceptar una solució mixta. I vaig ser tan il·lusa de dir-ho al Narcís, també. Es va posar frenètic. Fins i tot m’insultà. No ho entenia, no ho podia entendre de cap manera…

Vaig ser jo mateixa la qui va cedir primer i li vaig trucar. Ens vam veure al mateix bar de l’altra nit. No vam traginar «llet de pantera», però. Per justificar-me davant mi mateixa, em volia convèncer que l’havia cridat per demanar-li que fes el possible per evitar-me, que deixés el teatre, que es fongués de la meva vida de la mateixa manera que hi havia irromput. I li ho vaig dir. Però, en el mateix instant, la sola possibilitat de no tornar-lo a veure més em va fer tant de mal, que em vaig posar a plorar. L’Albert estava confós, no sabia què em passava. I jo només podia repetir-li, esgarrifada:

—No t’estimo, Albert, no t’estimo.

Estava segura que, si l’Albert hagués estat enamorat de mi o bé si jo n’hagués estat d’ell, tot hauria resultat prodigiosament fàcil. Però no, calia no enganyar-se. Entre nosaltres no hi havia cap mena d’amor. I, en canvi, no podia de cap de les maneres fer-me violència, deixar de veure l’Albert o tan sols reprimir la inclinació que jo sentia cap a ell. Era superior a mi. No cal dir que aquella nit va acabar com l’altra. I jo sentia com em destruïa a cada moment que passava, a cada carícia nova. En algun moment de la nit no vaig poder-ho resistir més i vaig dir-lo:

—Anem-nos-en al teu estudi.

Però l’Albert s’hi va negar. Veia perfectament que era la desesperació que em movia. I ell pensava que no havíem de fer re de què després ens poguéssim penedir. S’hi va negar, i jo em vaig sentir alleugerida i decebuda alhora. La nit…

Ens vam veure moltes nits. Moltes nits que no sabria qualificar sinó de destructores. Em desesperava entre l’Albert i el Narcís. I tots tres patíem. L’Albert també, perquè aquella irreal situació, també l’estrebava. Alguna vegada, referint-se al Narcís, m’havia dit:

—Engega’l, engega’l, Núria.

Però jo no ho volia fer. El Narcís patia, perquè, encara que ja no li contés el que passava, ho endevinava per la meva cara i el meu neguit constant. A la fi, un dia, va dir-me que o jo arreglava definitivament les coses amb l’Albert o em deixava. Prendre una decisió, la que fos, m’aterria, però jo també veia molt clar que calia fer alguna cosa, que era necessari posar el punt final a aquella història. El que em trasbalsava era ser jo la qui havia de decidir. Havia imaginat, de vegades, que una nit, a les dues o a les tres de la matinada, trucava el telèfon de casa meva. El meu pare es llevava i contestava. Després em cridava a mi. Era l’Albert. Jo corria cap a l’aparell i sentia la seva veu que em deia: «T’estimo, Núria, t’estimo. T’estimo i ja no aguanto més aquesta situació. Has de venir…». El meu pare, recalcat damunt la taula, em contemplaria. Hi hauria anat? ¿Ho hauria deixat tot, àdhuc el Narcís, per anar-me’n a viure amb l’Albert? De vegades, també, pensava que tantes vegades com vam estar a menys d’un pas del llit —quan un dels dos deia «anem-hi», l’altre, com en el conte de la garsa i la cigonya, es feia enrera— podia haver passat que un cop, només un, tots dos haguéssim estat disposats a córrer el risc, a trencar-nos el coll, i llavors sí que tot hauria rutllat d’una altra manera…

En aquestes, jo encara rumiava una decisió que ja veia que inevitablement s’havia de decantar cap a la banda del Narcís que, un matí, l’Albert em va trucar a la fàbrica. Li havia donat el número de la feina perquè m’hi truqués només en cas de necessitat gran. L’encarregat em va clavar una mala mirada mentre jo travessava la nau camí de l’oficina. Allí, d’aquella manera tan absurda, entre els oficinistes que em contemplaven burletes, vaig haver de sentir com em deia que ja no em trucaria mai més, que no el truqués mai més, que la situació s’havia fet irresistible i que…

Sí. Sí, ens vam tornar a trucar encara, malgrat tot, dues o tres vegades. Ell o jo, tant és. Però ja estava tot decidit. Les trucades eren només les últimes espernegades. No sé quantes llàgrimes, quantes nits de nervis, ens ha costat aquest afer a tots. Maleït el dia que ens vam conèixer a Núria, Albert! Perquè, malgrat tot, malgrat que em casi amb el Narcís, sempre et sabré a l’altra banda del telèfon, disposat a escoltar-me, a tornar a esprémer angoixosament una nit frustrada en un banc d’un parc, en una lluneta d’un cinema, en una entrada deserta. Cada cop que sona el telèfon el cor em fa un salt. Podries ser tu. Si en contestar no ets tu, em sento decebuda perquè no ho ets. Si ho fossis, sofriria perquè havies tornat a destarotar-me l’existència. I així, un dia i un altre… Fins que s’esbravi aquesta bogeria. Ja sé que tot això s’anirà dissipant amb els temps. Que deixarà una cicatriu i que àdhuc ella s’esborrarà. Però l’última paradoxa cruel de tot això és que jo no voldria que es fongués mai la ferida, no voldria que s’esborrés mai la cicatriu…