Sóc un covard. Ho he estat sempre. És la malastrugança que sempre he arrossegat amb mi: la covardia. L’escolà em mira una mica de reüll. Sembla un xicot viu i em penso que ens entendrem. «Ens entendrem», penso, i arracono en algun lloc del meu cervell el ferm propòsit que havia anat bastint tot pujant en aquest poble fa només algunes hores. I és que sóc un pobre home, un covard com no n’hi ha. Suposo que certa mena de covardia deu ser justificable, si més no comprensible. La meva, no. Si jo, ara, digués a aquest escolanet que m’ajuda a revestir que sóc capellà per covardia, que sóc, en realitat, si m’acaro amb mi mateix, un ésser miserable, recularia astorat, amb els ulls esbatanats i fugiria de mi com d’una mala cosa. O potser no. Potser ni tan sols m’entendria… Com la mare. Com quan, a punt d’ordenar-me, vaig voler dir-li-ho: que no, que jo no havia de ser capellà, que no podia ser-ho, que feia molts anys que hauria d’estar fora del seminari. No ho va entendre, ¿i com volia que li ho expliqués si jo mateix no sabia explicar-m’ho? «No tinc vocació». Això. No tinc vocació. I què és tenir-ne? No sóc dels triats. Potser sóc dels qui han estat cridats, però no pas dels triats. I la mare es va posar a plorar. Covard, covard, no reculis, ferm aquí! Però no, ja ho sabia d’altres vegades, jo. Vull ser capellà! Encara me’n recordo, aquella tarda, tenia dotze anys, quan vaig entrar a casa, tornant de doctrina, i vaig dir al pare: «Vull ser capellà!». «Ja t’ho has pensat bé?». Ja ho crec, que m’ho vaig pensar. Tot el que es podia pensar a dotze anys, vaig pensar! Era tot tan bonic! I aquelles primeres vacances de Nadal ja m’hauria quedat a casa. Però el pare era un home massa sever perquè un infant li pogués plantar cara. Era massa autoritari. No m’ho hauria perdonat mai. ¿Qui gosava dir-li: «Ja no vull ser capellà, ja no m’agrada el seminari, m’enyoro. Jo el que vull és divertir-me, jugar i llegir patufets…»? I aquell Nadal va ser, qui sap!, el primer cop que em deixava arrossegar pel temor i la feblesa. Tot pesava damunt meu: la disciplina, els estudis, els preceptors, la vida en comunitat… Si aquell estiu hagués fugit a l’encalç d’aquella Núria que vaig conèixer a Núria! Qui sap on és, ara! I que me’n vaig enamorar com un beneit, a quinze anys, havent-la vista, amb prou feines, un parell de vegades en un parell de dies. El foc de camp! Ella era a l’altra banda. La veia cantar, a través de les flames, amb un entusiasme i un delit engrescadors. I em mirava. Ja ho crec, que em mirava! I em mirava a mi, n’estava segur. Pobra Núria de Núria! Pobre de mi! Et vas fondre amb el record d’unes vacances, d’una vetlla de Sant Pere. Vas quedar esclafada camí enrera, i amb tot el que vaig permetre’m de somniar gràcies a la teva rialla, a les teves mirades i a l’entusiasme de les teves cançons. El director espiritual em va dir: «Que penses deixar-nos». M’ho va dir dolçament, amb posat adolorit, i jo no vaig ser prou valent. Vaig enganyar-los. Em deia: «És una renúncia que farà més sant i més meritori el teu ministeri…». M’enganyava i potser fins vaig arribar a creure-m’ho. Infeliç! No era a la Núria —miratge d’una tarda, d’un foc de camp— a qui renunciava, sinó a tota una altra mena de vida, la que es coïa a l’altra banda dels murs del seminari. Però aquella il·lusió d’adolescència, aquella Núria de vestit virolat i mirada riallera, n’era el símbol. L’escolanet em diu: «Mossèn, tot està a punt. Només falten els nuvis». Mira, la primera cosa que em toca fer, tan bon punt he pres possessió de la parròquia, és casar una parella. Casar-me, potser no ho hauria fet mai, jo. Sóc massa pobre d’esperit. Quan morí el pare jo ja era sots-diaca, fou l’ocasió més clara. En aquell moment sí que podia dir: «Plego, la mare em necessita», i, al capdavall, tothom ho hauria acceptat. Hauria estat difícil, però també hauria estat tan fàcil! Ja no m’havia d’enfrontar amb la severitat del pare ni amb el desconsol de la mare. Ho hauria pogut dissimular tot sota un argument de pes i prou honorable. I vaig tenir por, altra vegada! Por. No pas del que hagués pogut patir la mare, ni de la ja impossible severitat del pare, ni de la defraudació als companys i amics, ni del que dirien, ni del que pensarien els meus superiors. Era por del món, d’aquest món que em semblava desconegut, inhòspit, cruel, en el qual hom em deixaria, desemparat, així que abandonaria la sotana. Què hi faré jo, a la meva edat, amb els meus complexos, incapaç d’obrir-me pas, amb el meu caràcter apocat? Què? I com més temps deixava passar —«Demà, demà ho plantejaré»— més difícil se’m feia. Uns quants dies abans d’ordenar-me, al confessionari, pare, jo no puc ser sacerdot, són escrúpols, fill meu, i si no ho són?, si no ho són, has de ser valent… Ser valent! Jo, valent, diuen! Jo… No, no m’hi vaig atrevir. I el dia de la primera missa el confessor em va felicitar. Has vençut! No vaig tenir cor de dir-li: no, no he vençut, m’he deixat guanyar novament per la covardia, pare… L’escolanet em duu els papers. El padrí i el fadrí major entren a la sagristia. Tothom xala, avui: és dia de casori. Cauran propines, hi haurà xeflis, ball i alegria a cabassades. M’assignaren parròquia. La mare m’havia servat un racó de l’herència: «Té, un cotxe fort perquè puguis complir santament». Em sentia tan miserable, pujant amb el cotxe! ¿Quin dret tinc jo a enganyar aquesta pobra gent? Mossèn, mossèn, mossèn tothora. Jo no sóc un capellà, voldria dir-los! Sóc un miserable, un covard miserable. Un maleït poruc que per afogar la seva covardia s’inventava teories, bastia castells de raonaments, cercava coartades a les biblioteques, a les discussions, en tots els llocs on hi podia haver una esquerda on pogués encabir el meu esperit estret i sempre insatisfet. I ara, què? Ara, quan l’edifici s’ha anat enderrocant, quan l’ensulsiada ho ha arrossegat tot, amb quina cara puc mirar-me aquesta gent que creu —paradoxalment, tristament—, que creu en mi? Puc plantar-me al bell mig de l’altar major i obrir-me la sotana perquè vegin d’una vegada quina mena de tòtil tenen per rector, perquè d’un cop, en una estrebada seca i teatral, es facin cabal de la meva inutilitat i la meva hipocresia. Ara mateix, en lloc de casar els nuvis, podria dir-los: «Tot pujant he pres el determini de demanar la reducció. Però sóc un covard i no ho faré. Continuaré fent comèdia davant els vostres ulls perquè m’estimo més trair-vos a tots que fer-vos testimonis de la meva defecció…». «És tard», diu l’escolà, tot estirant-me l’alba. A l’església la gent s’impacienta. Entrem. Surto al creuer amb les mans juntes i el cap cot. No és hipocresia, en aquest moment, és vergonya. Tota la vergonya del món damunt el meu cap. Agenollats al peu de l’altar, els nuvis em miren i em semblen ben amoïnats. He de somriure: amoïnats, ells, pobrets, si han arribat fins aquí, als meus peus, al meu testimoniatge buit i fal·laç, pas a pas, sense covardies, plens d’il·lusions i no amb el dedins ple de corcs com jo. Me’ls miro altre cop. Ell i ella. Agafo els papers i miro l’escolà; em tremolen les mans.

—Núria de Núria —dic.

I ella em mira, estranyada, sorpresa, preguntant-se, segurament, què significa aquest canvi sobtat en el meu posat. No em puc dominar, no m’ho crec. I amb una veu inintel·ligible a causa d’uns sentiments tan foscos i tan confosos que ni jo sabré desxifrar, hauré de demanar:

—Narcís, vols per esposa Núria? Núria, ¿vols per espòs Narcís?