Amb en Narcís, però, hauria estat diferent. En Narcís hauria canviat, en opinió dels seus professors, d’ençà d’aquella sortida a Núria. En Narcís, aquella vetlla de Sant Pere, al foc de camp, hauria descobert tot un món nou, diferent i neguitejador. Ell i la noia haurien estat els primers a donar-se les mans, espontàniament, en sentir la crida del foc. I quan els dits d’ella haurien premut els seus hauria sentit com el cor se li desfermava i s’abocava a una trotada imparable per tot el pit. Jamai de la vida no hauria sospitat que els dits d’una noia poguessin prémer tan dolçament. Saltarien: correrien, tot jugant, fins a frec dels primers tions, prendrien impuls alhora i es llançarien al salt en una forta revolada; travessarien la cortina de flames i caurien a l’altra banda: la pell resseca, els palmells suats, l’alè sobtat, la rialla encallada a la gorja. Després es somriurien i es deixarien anar les mans per tornar-les a ajuntar davant el foc, preparant-se per a un nou salt. Al tercer bot, en Narcís no hauria aclucat els ulls en passar pel foc i hauria vist, entre flames, la cuixa jove de la noia: les faldilles voleiarien. Tot seria u: veure la pell colrada i lliure —tan fina que semblava, tan dolça!— de la noia i l’ombra amarga que li ennuvolaria el pensament: des d’ara ja no seria tot tan lluminosament bell; la idea d’un indefinible i incomprensible pecat se li entortolligaria entre els pensaments. Sota la mirada atabalada i impotent del prefecte, en Narcís s’hauria pintat, secretament, de negre, la imaginació. Seria tan bella, la noia! En algun instant, en Narcís s’hauria dit que el pecat l’aquissava, que el diable li havia pres la mà i que calia amollar-se’n, però no ho arribaria a fer: seria com dir: em lliuro al que m’és prohibit malgrat tot. I en aquell moment, just a l’instant de caure a terra després de travessar el foc, quan els cossos estan un punt flexionats per la inèrcia del salt, en Narcís hauria tornat a mirar la noia. La noia estava aclofada a terra, en equilibri damunt la punta d’un peu i un genoll, les faldilles abaixades. Pel minso escot de la brusa, sota uns enagos quasi infantils, en Narcís hauria cregut endevinar un pit tendre, un pit menut de pell turgent. Quan nois i noies decidiren de fer rotllana, en Narcís seria ja negra consciència i col·locaria la mà de manera que allò que havia cregut entrellucar se li fes evident, ara, al tacte. Se sentiria infame, però no per això hauria deixat de calcular centímetre a centímetre la posició de la seva mà en el cos de la noia: cercaria l’ensopegada innocent, el contacte casual. Li tremolarien les cames i perdria el ritme de la respiració: tot això era nou, torbador. L’ordre imperiosa del prefecte que els separava de les noies l’hauria trasbalsat tant que fins i tot hauria pegat a l’home si s’hi hagués atrevit. I aquella nit temeria d’enfrontar-se amb ell mateix, dintre el sac: per això hauria fet passar les hores xerrotejant baix baixet amb el seu amic, sense aclucar rull.

L’endemà, la noia i una amiga s’haurien exhibit davant d’ambdós tot passejant per la ribera. De cop, com si els cridessin, s’haurien endinsat en el bosc. Però ells, covards o porucs, no les haurien seguides. Moltes vegades es deu haver demanat ara, ara, que què buscaven en el bosc, les noies. I ara, ara, es deu haver respost que el que no buscaven, evidentment, era el que no coneixien. El bosc hauria tingut misteri perquè era bosc, perquè era a Núria, perquè defora hi havia dos xicots que els seguien el rastre. Però, si ells hi haguessin entrat a l’encalç de les nenes, no haurien fet altra cosa que asseure’s damunt la molsa i callar molt i mirar molt les erugues i els pins i, al capdavall, desfer algun formiguer mentre no sabien què dir-se.

Però lluny de Núria i d’aquells dos dies d’estiu a en Narcís li hauria agradat de pensar que a l’interior del bosc hi hauria assecat la seva set de pell de noia i hauria conegut quin toc té la galta i el moll del llavi i la corba d’un pit aprenent. L’obsessió del Narcís el perseguiria per aules, passadissos, menjadors, dormitoris i capella. L’allunyaria dels confessors, professors i principals. L’enfangaria en un mirall fosc que ell mateix s’inventaria a cada pas, però del qual no volia prescindir perquè el remordiment representava tenir la noia tan a prop, tan a prop, que juraria que aquesta pell propera no era la d’un company que es rentava a la seva vora, sinó la d’ella…

Un dia, passat tot un any, després de tantes negacions, creient-se perdut en un camí irreversible, endut per qui sap quina força pregona, en Narcís hauria avançat la mà cap al maluc d’un company, a les dutxes. L’altre, sorprès per la tímida i matussera carícia, a penes insinuada, hauria restat immòbil i estupefacte. Potser miraria de dret als ulls del Narcís intentant d’entendre alguna cosa, com interrogant-lo sense cap mena de malícia, i se li giraria de cara. El moviment, efectuat amb una lentitud quasi litúrgica, hauria tingut per a en Narcís quelcom d’oferiment. El company restaria palplantat, amb el cos abandonat i nu davant el somniador. El palmell del Narcís hauria lliscat del maluc al pit llis i moll d’aquell sorprès xicot inert.

Però faria temps que hom es malfiava del capteniment d’aquest estudiant i no hauria tingut temps d’improvisar carícies més comprometedores. L’haurien desvetllat de sobte. La mà li seria aturada per un puny ferm de professor. Ni tan sols intentaria defensar-se, en Narcís. Hauria abaixat el cap, retut, culpable, no pas d’una carícia ocasional en unes dutxes desertes, sinó d’una espessa taca de frustració que li hauria ennegrit l’enteniment durant massa mesos, des d’una innocent vetlla de Sant Pere. Ningú no hauria sabut mai si fora del collegi hauria aconseguit d’escatir el misteri de la pell que l’obsessionava.

Amb en Narcís, però, hauria estat diferent.