AMÉN

La natura ha estat sempre el camí per a l’home. Li ha donat tot el que li era necessari per a sobreviure i reproduir-se. L’home primitiu hi troba la seva casa, els aliments… tot el que necessita per a desenvolupar la seva imaginació creativa. L’home modern també tenia en la natura tot el seu mitjà de vida —fins i tot millorat si n’hagués sabut tenir cura racionalment—, i més enllà de tot això, l’home emmetzinat i materialitzat d’avui dia tenia —i tindria— el seu propi mitjà d’evasió espiritual, social i contemplatiu en aquest món fascinant de la natura.

Que una flor neixi gairebé del no-res; que un isard sàpiga flairar la presència de l’home per mitjà del seu olfacte; que un torrent d’aigua clara canti amb veu joiosa el seu camí vers la vall; que un prat gemat s’ompli cada any de gencianes com per art de màgia, o bé que els rosats capvespres s’emmirallin en els quiets llacs de primavera, en els enasprats cims o en les adormides geleres… no és pas cap miracle! L’home, en lloc de millorar la natura, l’ha destruïda. El normal equilibri entre ell i la muntanya ha estat trencat. El «poderós» i envanit «homo sapiens» ha destruït, ha ignorat i ha menyspreat la muntanya. Als seus ulls tan sols hi havia cobdícia, egoisme i despreocupació. Els grans deserts improductius, les extenses planes per cultivar, les grans reserves que la fauna marina podia significar; res d’això no li mereixia atenció i estudi! L’home, al contrari, preferí arrasar els exuberants i ufanosos boscos. Contamina greument el món, i anihila —fins i tot amb fins de luxe— les espècies més insòlites de la fauna i la zoologia. Cada un dels petits déus i reis que són els humans ha volgut fer el món a la seva manera. El petroli i els residus químics, abocats indiscriminadament i sense consciència, han tornat estèrils els mars. Les escopetes dels caçadors —per egoisme material— i les escopetes dels altres caçadors —pel sol gust de matar—, han despoblat el món d’éssers que ens eren necessaris. L’home s’entesta a voler materialitzar el seu somni d’una bola immensa desproveïda de boscos. L’home tan sols aspira a tenir una bola grandiosa completament asfaltada surant per l’espai infinit. I l’home vol també miracles i es pensa que podrà també dominar aquesta bola entre els astres, i que el dia i la nit, i l’hivern i l’estiu, seran canviats. I és que l’home, a base de fer tantes màquines, s’ha arribat a creure que ell també pot fer la màquina de fer miracles…

I jo, no puc. No vull ser arrossegat per aquesta fanàtica legió d’egoistes. Tots aquests petits déus no poden —ni fins i tot units— capgirar una obra immensa sàviament construïda en mil·lennis de segles!

Jo he vist néixer una petita flor. L’he vista traient el seu cap petit per entre la neu fonedissa de la primavera. L’he contemplada com vivia ufanosa i com cada matí s’espolsava les diamantines gotetes de la rosada abans de prendre el seu bany de sol entre perfumades olors. He vist les marmotes —agrupades en família prenent el sol panxa enlaire sobre les lloses de pedra en la pau de l’alta muntanya—. He sentit al capvespre la remor del vent dins el bosc d’alts i negres avets. He vist, les nits de bivac, el rodar infal·lible de les grans constel·lacions i el brillar dels estels en les nits de fred. He vist com els tendres branquillons, amb la força de la saba nova, emplenaven de verdor la vall feliç dels homes. He pressentit com els cucs sortien de sota terra per mirar enlaire i contemplar també els estels més enllà de les branques dels arbres del bosc…

I tot això no són miracles! Com no ho és el vent que bufa dels diferents punts cardinals, com no ho és tampoc aquest món fascinant de sota terra… o potser també aquestes veus o aquestes petjades que semblen del més enllà…

«El món es creà amb foc i amb foc desapareixerà».

Tant la Bíblia com les diferents religions que els homes professen, ho veuen i ho tenen predit així en les antiquíssimes escriptures sagrades. Vindrà el gran moment. El mar i les muntanyes es convulsionaran en la més gran agonia que el món hagi conegut. Els gasos, el vapor i el foc tornaran a originar el gran cataclisme que han provocat els homes amb la seva moderna babel. Els deserts i els mars tornaran a capgirar-se, i una altra civilització serà extingida. Potser tornaran a passar segles, milions d’anys i, en la negror de la nit del temps, sols els astres continuaran fent llum. I quan, esperançador, retorni el nou dia, tot anirà canviant. Tot serà nou i verge. La llum clara i pura. Noves meravelles començaran a florir, i potser la música, com a inici d’una nova història d’amor i de comprensió, cantarà l’antiga i renovada cançó:

«Quan la plana sigui morta quan no hi resti ni un ser viu, la muntanya encara, forta alçarà son front altiu!».