MÉS ENLLÀ DE LA VERTICAL

Què hi deu haver més enllà d’aquesta altíssima i vertiginosa paret de pedra? Què hi deu haver més avall i més lluny d’aquest petit relleix de pedra esberlada en el qual em trobo com crucificat? Què hi deu haver «més enllà» d’allò que envolta l’escalador en plena paret de granit? Quin deu ser el mòbil que ens empeny més enllà dels nostres propis músculs, a introduir-nos en el «més enllà» dels perills i de la inseguretat fatal? L’home, com insensibilitzat, carregat de ferralla sorollosa, suoròs i en una tensió completa, s’hi endinsa més i més. Pam a pam, en un indret verge, desconegut i misteriós. Amb moviments felins als quals presta tota la seva atenció, s’introdueix, com en secret, paret enllà. Quina cosa és la que el crida?… Els moviments són estudiats, fredament pensats i analitzats. En plena angoixa, el cervell desgrana pensaments darrere pensaments. Obsessionat per moltes coses alhora. L’esperit està neguitós. Com si estigués en desacord amb l’esquelet i amb la carn. Hi ha, però, consciència del perill extrem. La carcassa humana es reconeix fràgil i plena d’inconvenients físics. Què hi ha «més enllà»? Què és el que veritablement ens atrau? L’escalador té una meta, un fi: el cim. Però —pregunto jo—, és que aquest fi justifica el mitjà? Què és aquest fi simbolitzat en un cim o en un «cairn» fet de pedres? Què és el que fa que l’home exposi la vida, s’esgoti fins als límits de l’energia humana i jugui morbosament a una caiguda terrible entre la vida i la mort? És que l’escalador no és conscient de les seves imprudències, de perills i d’amenaces subjectius com la neu, la caiguda de pedres o el fred? Quin deu ser aquest misteri tan captivador, atraient i justificat? Recordo aquella nit a Torslanda, quan amb els corredors suecs que es preparaven per a les 24 hores de Le Mans, vaig anar amb un Porsche que corria més que la meva por dominada a mitges per la curiositat de córrer més. Hi ha d’altres coses, com el «Quilòmetre llançat», allí al Plateau Rosa, en els intents de millorar el rècord mundial sobre esquís; el descens de la pista verda a Les Houches; les 24 hores de motorisme a Barcelona vivint dia i nit aquella impressionant cavalcada sobre moto a gairebé 280 quilòmetres per hora. Tot ho comprenc i ho trobo fins a cert punt normal. L’home, en ple vertigen de l’èxtasi de la lluita, viu immergit en un món diferent, que pot ser curull de meravelles i de sensacions. Lluita per la perfecció i la vida. En mil·lèsimes de segon ha d’actuar i pensar ràpidament: L’entrada del cotxe amb gas massa a fons en una corba perillosa, una esquitllada massa curta dels esquís en un «vamp» de la pista o davant els primers arbres dei bosc… Són coses de fraccions de segon. L’home no pot pensar. La ment ha d’estar clara i atenta al que fa, altrament s’estavella amb conseqüències fatals Tot això, però, és comprensible entre aquesta «calor» que dóna la competició o l’ardor posat en uns moments crucials viscuts a tot ritme, a velocitats vertiginoses.