EL VENT

Comparat amb molts altres dels grans fenòmens climatològics, així com també amb la resta de perills de l’alta muntanya que d’una manera o altra influeixen sobre l’acció de l’alpinista: neu, glaç, boira, pluja, etc., sembla estrany l’oblit gairebé comú en què es deixa un factor tan important i personalíssim com és el vent.

El vent —una altra cosa és per a nosaltres el característic torb— es pot presentar acompanyat de la neu, la pluja… O bé tot sol i nu en un jorn fins i tot molt assolellat, sense núvols i amb un cel blau puríssim. És curiós això del vent! En realitat, per a nosaltres, és un gran enemic en potència L’únic potser que hem d’afrontar sense comptar amb gaires defenses tècniques per a combatre’l. La lluita contra el vent per part de l’alpinista sempre és un xic hipotètica. Els signes precursors del vent són per a nosaltres molt escassos i poc fiables. Jo recordo ben clarament una vegada durant la travessia Midi-Plan, en què l’embat, sense gairebé avís, del vent, quan jo justament començava a cavalcar sobre la polida aresta de glaç del Col du Plan, va estar a punt de desequilibrar-me i llançar-me al buit. Aferrat al piolet, vaig poder aguantar miraculosament el primer cop. La meva dona, agafada també per sorpresa, i en equilibri precari, procurava tenir tensa la corda mentre em contemplava amb esglai, amb els ulls oberts i cara d’espant. Eren ràfegues potentíssimes, que arribaven com onades d’un mar tempestuós mogut pel mal pensament o la mà frenètica d’algun déu mitològic. Fou després de moltes hores de lluita, entre les esquerdes de la gelera i enmig de l’espessa boira i la neu que regolfava, que finalment poguérem arribar, ja a entrada de fosc, al refugi de Requin.

Qui ens podia predir, comptadíssims minuts abans d’aixecar-se aquell vent, que el dia tindria un canvi tan sobtat i radical? Qui podia imaginar-se que gairebé en un tancar i obrir d’ulls ens veuríem obligats a lluitar per l’existència en condicions gairebé extremes? I encara avui dia em pregunto: Quan arriba aquest moment, què hi diu la tècnica? Què és el que hem de fer? Quins estris han creat la supertècnica i l’home per a enfrontar-nos-hi cara a cara? La Deessa de les Neus ha estat venerada; la problemàtica de l’alçada i l’aclimatació, també; igualment, encara, el fred i el glaç… Però, i el vell i grenyut Èol? Es pot dir que ni els catàlegs de les cases d’esports ni els manuals del perfecte muntanyenc no el tenen gaire en compte. El vent ha estat deixat bastant a part. El vent, diria jo, és també, a més a més, una inclemència a vegades fins i tot estranya i ridícula. ¿No us fa gràcia veure aquell pobre ciclista pedalejant rítmicament tot fent un gran esforç per continuar avançant mentre s’encreua amb ell un altre ciclista que va en direcció contrària a tota velocitat i com empaitat per un mal esperit, sense fer cap esforç aparent? Són coses de la natura, i contra això l’home res no hi pot fer. En totes aquestes coses de les lleis dels grans espais oberts, els homes encara som com uns pàrvuls davant una gran pissarra amb xifres i guarismes que no podem entendre. I, malgrat tot, el vent, com a respiració de la naturalesa, té de vegades un ritme ben cronomètric. De fet, no deixa de ser un mecanisme íntimament unit a l’ambient humit o sec En efecte: si, per exemple, al fons d’una vall hi ha vapor d’aigua, o humitat, això ha de transformar-se en núvols a mesura que s’eleva la temperatura, i és també per això que generalment, i a partir del migdia, els cims es comencen a veure festejats pels núvols. Resultat d’això són els corrents i les aspiracions produïdes per aquests buits en l’espai. Conseqüentment també, cap al tard s’aixecarà una mica de brisa que farà balancejar-se lleugerament els arbres de la vall. Però, i dalt dels cims?… I sobre la gelera o dalt de les crestes?… Quin temps hi fa? Qui no ha vist infinitat de vegades com les arestes i el mateix cim fumegen. És curiós veure com aquest fenomen no deixa d’ésser un ferm trencaclosques. El vent, a vegades, serveix per a donar-nos indicis del temps que farà l’endemà, però ens diu molt poca cosa d’ell mateix.

Els alpinistes, si més no la majoria, el coneixem prenent com a base els records i les anècdotes. Com aquella vegada, per exemple, a la Tour Noire, en què el vent, impertinent, esfilagarsava els nostres revolucionats cabells i els tirava sobre el front tot molestant els ulls. La caputxa de l’anorac inflant-se exageradament formava una grotesca bossa d’aire, mentre alguna pedra despresa anava caient més avall nostre, tot rodolant i com romancejant en la seva ininterrompuda esllavissada emparada pel vent que l’ajudava a oscil·lar.

És curiós també aquest maridatge entre el vent dels cims i el vent de la plana o el del mar. Aixecant núvols de neu pols, o bé fuetejant les bellugadisses crestes d’escuma blanca… Acoquinat, havia passat hores i hores allí a la mar del Nord, al costat dels baixos de pedra de les costes de Langedrag, a Suècia, mentre el vent bufava gairebé sense el més mínim descans empenyent ones enormes de color de plom que, amb força devastadora, esclataven tot desfent-se en milers d’esquitxos que semblaven planejar més enllà del rompent. Recordo també el soroll característic i el moviment oscil·latori dels alts i esvelts avets del bosc de Holmenkollen, a Noruega, país de bruixes i follets que entren per portes i finestres de les cases de camp, que es fiquen per les xemeneies a l’empara del vent… I potser és veritat, tot això; perquè poques coses hi ha a Noruega tan captivadores i misterioses com caminar per dintre un bosc un dia de vent. Un hom —almenys a mi em passava— no s’hi sent mai sol. Sempre em feia la sensació d’anar acompanyat per tota una caterva de petits follets amb gorres i sabates vermelles seguint-me el pas. Prou que em parava sobtadament i mirava endarrere. Prou que procurava estar atent i donar furtives mirades arreu, entre les branques bellugadisses i darrere les pedres El soroll que jo sentia era una fressa molt especial. No era solament el vent. El que passa és que aquells petits i mofetes personatges són molt llestos i ràpids. Estic segur que a la meva esquena, i mentre corrien i s’amagaven per darrere els troncs dels avets, el mateix vent els rebolcava i els feia anar de cul per terra, els entrebancava, i ells, tot lliscant i fent tombarelles per sobre l’herba, anaven rient i cridant. No en vaig poder veure mai cap, és cert, però n’hi ha.

I més d’un pastor (especialment els lapons) m’ho havia dit i assegurat. El que passa és que, per culpa del vent que ho mou tot dintre dels boscos, mai no els havien pogut veure tampoc. Però sí que, igual que jo, els havien sentits entre els xiulets i el remoreig del vent entre els avets.

És curiós, tot això del vent!

En alguns indrets dels Alps, especialment a la regió d’Innsbruck, equips de metges han analitzat a fons l’efecte del vent sobre l’organisme humà: augment de l’exasperació, punts límit en el nerviosisme, augment de les disputes, fins i tot augment de suïcidis, etc. I tot això és comprensible per qui ha conegut bé aquest complicat fenomen atmosfèric. A més a més, es pot dir que gairebé tots els vents tenen, a muntanya, certes transformacions que modifiquen llur acció. La canalització per dintre i al llarg de les grans valls penjades, els corrents d’aire que s’escampen per altres valls adjacents molt més petites i estretes, les pertorbacions originades per les compressions sofertes a causa d’una alta paret o d’un cim elevat, tot influeix també poderosament en el clima i en l’orografia. La violència i la turbulència dels corrents en un cert indret, martiritzen els arbres i fan difícil la vegetació. En altres llocs, es provoquen terribles i llargues tempestes que després fan més perdurables les congestes de neu… Reialme absolut ple de tiranies, aquest del vent! Lleis poderoses de força terrible que en titànics combats imposen sempre la seva doctrina. Qui no ha vist els desolats boscos de la Patagònia, gairebé a la fi del continent americà, no es pot mai imaginar el que és la força i la inclemència del vent Aquells arbres torturats, arrencats gairebé a tires i amb els troncs blanquinosos, despullats de fulles i branques. La desolació absoluta de la pampa patagònica amb els seus negres i recargolats núvols empaitant-se quasi ran de terra, és quelcom que s’escapa de qualsevol àlbum d’història natural. La visió real és massa grandiosa per a ser il·lustrada o explicada. El vent, allí, és l’autèntica màquina dels dies i les nits. Tothora bufa amb força, durant setmanes, esbufegant sense parar. Arrossegant d’ací d’allà els arrencats matolls de «calafate» i tot allò que no ha pogut resistir la força continuada de «las sacudidas»… Quantes hores perdudes al campament de Río Blanco, dormisquejant dintre dels sacs de dormir i sota les tendes, mentre més amunt, per sobre nostre, els arbres del bosc eren sacsejats durant dies i dies per un vent que semblava no conèixer el descans! Quin soroll més enervant i rítmic el dels seus embats, talment semblant al que produeix un tren de mercaderies que ve a tota velocitat. Quin vent més mortificant —malgrat el dia esplèndid—, allí als peus de la «Laguna los Tres» arrencant esquitxos d’aigua fets aviat polsim i formant contínues ones de blanca escuma, mentre més amunt, el Fitz Roy, el darrer i solitari gran cim dels Andes Australs, era embolcallat en remolins de neu i de núvols. Malgrat tot, a les nits, els estels i l’atmosfera incontaminada ens mostraven un món diferent. Cap partícula de pol·lució no ens enterbolia la visió, i la Creu del Sud, gemada i serena, ens oferia la màgica visió d’un espectacle tot ple de bellesa i de pau.

Gran servitud i varietat, la del vent! Quina diversitat d’aspectes, aquest vel·leïtós accident de la naturalesa!, Jo li tinc un gran respecte i, fins i tot, una certa simpatia. És ben bé l’autèntica democràcia dels grans espais oberts. Té quelcom de particular i d’estrany. De rabiüt i de gran senyor…

El recordo també, curiosament, quan bufava a la sabana i a les caòtiques selves del Tsawo, a Kenya. Era fins i tot còmic. Allí els núvols de pols que van empaitant-se en simètrics remolins són de color vermell a causa del color rogenc d’argila d’aquest pintoresc i feréstec indret. Els arbres raquítics i els troncs abatuts, l’herba, les acàcies, el mateix llom dels elefants, tot és de color rogenc. Meravellosa mestria, això d’identificar-se tan aviat amb l’indret que hom visita! Em sorprengué també molt, i el vaig observar acuradament, a baix de tot del gran mar Atlàntic, allà on en un frenètic caos d’ones i núvols intenta barrejar aquelles aigües amb les del Pacífic, en aquell indret perdut a frec de la part austral del món. És potser allí on recordo la visió més característica i la decoració més escaient del que és la gran funció natural del vent. Potser la glopada de negres núvols a la tarda i el seu color íntimament rogenc cap al tard va ajudar en part a l’espectacle, però creieu que era grandiós. Fins i tot les gavines, a milers, es deixaven subjugar i portar en braços del vent. A les costes d’aquell famós estret de Magallanes, un bon nombre de vaixells de tota mena, encastats i llançats sobre les roques i decantats de costat amb el costellam enlaire sobre la sorra de la platja, recordaven qui havia estat el causant de llur perdició. Més enllà, entre onades fosques i gruixudes, albiràvem a l’abast de la mà la Tierra del Fuego i les seves nombroses illes. I arreu vent, vent i més vent portant-nos les miríades de gotes d’aigua polvoritzada, emportant-se els estoigs de les màquines fotogràfiques, fent voleiar les caputxes dels anoracs… Estàvem ben bé a la cota zero. Però el vent era igual. Tan característic —i diferent al mateix temps— com ho podria ser en plena muntanya a la cota 4.000. I que consti que entre l’una decoració i l’altra hem de reconèixer que el vent no és pas com, per exemple, la pluja o la neu, que normalment ocasionen destrosses i contratemps. El vent és també un vehicle d’ajuda inapreciable en molts aspectes de la natura. Denota la presència de qualsevol cosa al muntanyenc experimentat, porta l’olor del fum i de la llenya cremada de la llar. Els animals aprofiten també la seva ajuda i flairen la presència de l’enemic i de l’home… I és que, el vent, és tota una escala de valors i d’experiències a partir de la mateixa cota zero. Encara que, nosaltres, quan les paraules i les veus es perden canviades pels gests entre la cota que oscil·la entorn dels 4.000 metres és quan el mirem serenament cara a cara i el voldríem comprendre millor…