CAVALL BERNAT

(Tardor 1947)

Havíem arribat a l’estació de Monistrol-Nord i fèiem el corresponent transbord, travessant les vies, a fi d’agafar el cremallera del migdia per pujar a Montserrat. Érem pocs viatgers i el meu company Francesc Martí i jo ens acomodàrem —com si fóssim a cal sogre— en el petit compartiment d’un sol banc de fusta del furgó que seguia al darrere mateix de la màquina. Aquell llunyà migdia, contents i feliços, semblava com si el món fos nostre. El cremallera, amb un penetrant xiulet, fa unes sacsejades i es posa en marxa. Mentre dinàvem —dinar de la postguerra encara, amb pa negre i truita amb ceba—, el comboi també anava menjant distància tot vorejant el riu i enfilant via enllà vers el nostre ideal. Amb gran soroll de ferralla, travessàrem el pont metàl·lic sobre el Llobregat. El cremallera i la seva ombra s’anaven reflectint sobre l’aigua com un graciós trenet de joguina. Després, més seriós, atacava les primeres pujades fins a Monistrol-Vila. Havíem decidit d’escalar el Cavall Bernat i res no podia deturar ja els nostres anhels! Fins i tot semblava com si les mateixes sacsejades del comboi ens empenyessin cap al nostre destí! Joiosos, clavem llambregades per la finestrella a aquella gegantina agulla de pedra grisa. És tan bella! Tan aèria! Més amunt, la marxa s’alenteix. Unes quantes sotragades amb esbufecs exagerats de vapor, i el comboi engrana la cremallera de ferro i comença a arrossegar-se muntanya amunt com un cuc. Aquell dia de tardor del 1947 tot és tan bell, i nosaltres molt joves encara per a calibrar bé tanta felicitat! Anem gairebé a pas de persona llançant núvols de vapor per sota les rodes i els vagons i un fum negre i espès per la xemeneia de la greixosa i petita màquina que gemega i esbufega. Que n’era de ferm i de típic aquell trenet! Que n’era d’encomanadissa la tonada del seu rítmic respirar muntanya amunt:

«Es-tic can-sat… Es-tic can-sat… Es-tic can-sat…».

Era un soroll monòton i conegut. De tant en tant, el seu característic xiulet omplia el buit de barrancs i canals i pujava ressonant per les altes parets. Jugava una estona fent ressò per ací i per allà i es fonia entre el bruc i els extraploms mentre la cançó continuava avançant:

«Es-tic can-sat… Es-tic can-sat… Es-tic can-sat…».

Travessàvem el primer túnel i, com infants, en sortir miràvem amunt, compaginant novament aquell enquadrament amb la Paret dels Diables i el Cavall Bernat. I la màquina, mig còmica mig home gran, continuava bufant i arrossegant els bellugadissos i petits vagons de fusta.

«Es-tic can-sat… Es-tic can-sat… Es-tic can-sat…».

Tot pujant albiràvem al fons la plana fèrtil i plena de colors, de pobles petits treballant en silenci i de terres i horts ben conreats. Era el meu primer viatge amb el cremallera i tot em seduïa, especialment la meva llibertat del disset anys! Una llibertat que sols veia i entenia la muntanya, la pau, la vida amb els companys. Després, al final del trajecte, el darrer sospir de la màquina i la fi del grinyols i dels sotracs ens tornava a la pau de la petita i estreta andana de l’estació. Pobre cremallera! Quants records i que ferm que eres! Per què, anys després, t’havien de deixar perdre? Quins homes o quines mans et varen abandonar al trist destí de foragitar-te de la teva terra i del teu paisatge? Per què et vares anar fent vell i més asmàtic cada dia? Quin egoisme o quina necessitat humana et va condemnar al desterrament etern? El teu xiulet quan pujaves muntanya amunt, i el teu típic i conegut soroll fet de sotragades, eren tan familiars! Jo et recordo encara quan, a vegades, havies de parar i tornar endarrere per agafar nova embranzida, i després, perlejant-te de fum, tiraves amunt amb les teves dues típiques xiulades entre l’alegria i els crits d’ànim de tots els viatgers. Recordo també les teves bromes, els teus banys de fum negre i les nombroses brosses de carbó que ens tiraves als ulls. Per què, per què havies de desaparèixer com si res? Però aquella tarda era impossible pensar en tot això. Ens carregàrem les pesades motxilles «bergans» a l’esquena i, davant la mirada furtiva i plena d’enigmes dels pocs turistes i romeus, travessàrem la plaça del monestir vers el nostre bivac sota els estels. A la gent, nosaltres els interessàvem tan poc!