L’ALPINISME DEL FUTUR

Any 2000

A la meva petita motxilla hi havien anat a parar uns quants pitons, diversos mosquetons i un modern martell «psico-soroll» d’escalada. Estic content i optimista i que consti que no sé per què. Deu ser per aquest dia tan bo que fa. Per festejar-ho penso anar-me’n a escalar una mica als nostres enyorats Sots del Bac, avui dia anomenats —coses del modernisme!— «Sots del Baco Citty», i recordar així els meus vells temps d’escalada. He agafat el meu esmorzar —tres pastilles— d’«hidroiglubolina amanida amb ous liofiliestabilitzats a l’oxigen pur», i m’he disposat a emprendre el viatge. Abans, però, sintonitzo el Servei Meteorològic de la Generalitat per sentir la butlleta del temps (enviat en directe des de Madrid per videoenregistrament especial per a Catalunya). Puc anar tranquil, «El hombre del tiempo» diu que farà bo fins a les 18.45 en què mals vents tornaran a bufar des del centre de la Península.

—Crec, crec, crec, crec, crec, crec!

—Iuui… iuiiii.

Estic assegut dintre del meu petit «Cordalikòpter» tot observant el seu quadre de comandament i disposat a emprendre el vol. Abans connecto la meva ràdio de bord amb la base de «Cordalikòpters» del Figueró perquè em posin ona directa amb la pista d’aterratge dels Sots.

Primera decepció del dia! La pista d’aterratge —segons diuen— no està preparada encara, ja que els serveis de «conservació» no han pogut retirar totes les escombraries de la setmana passada.

—Tuuuuuut… Tuuuuu… utttttttttttt…

Provo sort a veure com està Montserrat. Males notícies: gairebé totes les agulles estan ocupades! La paret de Sant Jeroni estarà lliure d’aquí a set hores. Al Cavall Bernat hi ha un curset que prova els nous pitons superperforadors de vanadifesoni de citraladi (enviats per la UIAA i reenviats urgentment des de Madrid). A Sant Llorenç del Munt és dia de «neteja pedestre» de papers, llaunes i plàstics organitzat pels Antics Amics de la Farigola…

M’envolo finalment des del «pedestokòpter» instal·lat al terrat de casa meva i enfilo dret cap al Sot… Al cap i a la fi, la primera idea sempre és la que val!

Prenc alçada, faig una passada per sobre les antenes i les casernes del Tibidabo i, desviant-me un xic per no travessar la zona prohibida de les nuclears d’Horta, m’enlairo definitivament. Per sobre meu veig el cel blau i al fons de tot el blanc Pirineu. Quina joia! Començo a baixar i finalment, després de salvar una espessa boira pol·lutiva de color negre sobre el Vallès, aterro als Sots després de descendir arran dels anuncis per sobre els Cingles de Bertí.

Estic de sort, el meu «Cordalikòpter» és ràpidament plegat i estacionat al costat d’una renglera de pins replantats a la vorera de ciment de la pista. Al mateix temps m’és lliurat un cartró verd… Encara rai! Estic de sort, avui! Ja tinc hora per a fer la Roca Plana a les 13.47!

—Fantàstic, fa un dia com en els meus bons temps!

Pregunto si puc anar pujant a peu cap al començament de la via, i, el permís concedit, deixo la meva petita motxilla perquè l’enviïn cap a dalt per mitjà del «llençamotxiiles».

Tot ha canviat tant dels meus dies ençà! Nostàlgicament, mentre vaig pujant fatigosament, vaig recordant ei gran nombre d’arbres que per ací hi havia, el petit riuet que s’escorria transparent vers el fons de la vall del Figueró… i els brucs, els còdols i els esbarzers de color daurat i morat. Ara tot és diferent. Totes aquestes innombrables escales de ciment em cansen. Aquests caminets amb baranes de plàstic elàstic i els bancs de color vermell per a descansar m’hi sobren…

El cel continua blau.

Caldria canviar de lloc; veure el paisatge d’una manera diferent. Pregunto si seria possible canviar el meu torn a la Roca Plana per un altre a l’«Agulla del Salt» o al «Tap de Poca-Cola del Figueró City». És impossible: la computadora de servei, encenent una llumeta vermella i amb un xiulet, em respon que tot està ocupat. A la «Germana Petita» hi fan obres d’agençament i col·locació de noves preses, a la «Germana Gran» també hi fan noves obres d’apuntalament. A la «Paret de la Balma» hi ha un curset amb 371 cursetistes… M’assec a la barana de la cornisa, al peu de la «Roca Plana». Contemplo la vall plena de ben asfaltats camins i penso quan tot allò era cobert de bosc ombrívol. Sobtadament, una llauna de conserva buida llançada des del cingle em fa un bon trau al front i em surt abundant la sang que em mulla els meus pocs cabells blancs…

—És una imprudència anar per ací sense casc! —em diuen un grup de xicots joves amb aire experimentat i de suficiència.

M’he curat. He menjat les tres pastilles de l’esmorzar. He sentit la «Suite dello Nuovo Mondo» i l’«Alpine Manhattan Twist» pels potents altaveus que ofereixen música per compensar la prohibició de fer sonar els magnetòfons i els transistors. He pres una mica el sol calent…

—És el meu torn! A més a més, un potent altaveu crida el meu número.

M’aixeco i vaig cap al peu de la paret. Temptejo les preses. Poso una mà a cada cantó de la pedra de la xemeneia. Esbufego. Els peus em rellisquen. Em sento encastat. Com presoner a mans de l’enemic. Amb mirada suplicant torno a mirar amunt… No puc. Els canells em tremolen i la roca se’m clava a la carn. Em repenjo nostàlgic, trist i vençut sobre el meu colze. Tantes vegades que àgilment m’havia enfilat per ací! Amb el cor encongit començo a davallar els tres metres escassos que havia pujat. Una espècie de tenebra m’envaeix. Miro a dalt del cel blau i veig que un nuvolet comença a tapar el sol. Un cop a baix, un gran enrenou em deixa sorprès. Ha degut passar algun accident, penso. Inquiet, inquireixo notícies del que ha succeït.

—Han vist passar un ocell volant! —em diuen.

—Un ocell?… Déu meu! Com pot ser possible? Si fa ja molts anys que no se’n veu per ací, d’això!

Fins i tot algú assegura i especula que «allò», encara que duia plomes i ales, no era pas segur que fos un ocell i que molt bé podria tractar-se d’algun d’aquells estris que els russos llancen a l’espai per fer proves. Altres persones —evidentment d’edat més avançada, i que han contemplat el miracle— asseguren seriosament que sí, que era un ocellet i que fins i tot feia «piu, piu»…

Hi ha altres escaladors esperant torn. L’encarregat de la «Conservació» em demana el meu cartonet verd i el marca en una computadora (és un senyal automàtic perquè els grups de socors sàpiguen que no m’ha passat res greu). Un altre empleat, que ha sentit soroll de ferralla, m’escorcolla la motxilla en previsió que no m’emporti algun dels claus de la paret. Quan finalment veuen els meus antics pitons «Charlet» i els mosquetons «Cassin» de l’any 1980, es fan un tip de riure.

Vaig baixant cap al fons de la vall per les escales de ciment gravat per no relliscar. Un airet fred i molest s’ha aixecat i fa voleiar els papers bruts i les bosses de plàstic. Els nombrosos pots buits de «Poca-Sola» van d’ací d’allà emportats pel ventet tot rodolant per sobre l’asfalt. El cel és gris, i quan arribo al «cordalikòpteport» per agafar el meu «Cordalikòpter» comença a caure un bon xàfec.

El llum vermell del «tablier» de comandament s’encén. Per ràdio em comuniquen que m’envoli en contra del vent E, ja que l’aire ha creat una zona de poca visibilitat entre el Figueró i la Garriga, a causa del fum d’un cremador d’escombraries.

—Tuuuuuuuut… Tuuuuuuuuu… uuuuuut…

Cal esperar, ja que diversos «Cordalikòpters» d’un curset de la UEC amb 936 alumnes tenen anunciada la sortida. Mentrestant, em poso a mirar per la pantalla el partit de bàsquet des del Pavelló Municipal de Granollers, retransmès en directe (via Madrid).

—Tuuuuuuuut… Tuuuuuuuuuuuuuuuuuuu… ttttt.

M’envolo. Dono una passada a poca alçada per sobre els vint-i-cinc pins del costat de la pista i sobrevolo la Trona. Dono una mica més de gas perquè cal mirar d’arribar a casa abans que els altres veïns no ocupin completament tot el nostre «pedestokòper». Fa mal temps, el vent i la pluja em fan fer forts moviments de cua… Dessota meu, milers d’automòbils com una eruga gegantina tornen per les autopistes cap a la ciutat. És una marxa folla, massiva, per sobre l’ampla autopista del Besòs. Semblen rates que es van aglomerant en arribar totes juntes prop del cau. Per sobre meu, milers de «velocikòpters», com si fossin borinots tocant ei cel, tornen també cap a les altes construccions de ciment i es van «arxivant» en els gegantins ruscs de pisos i terrats. A poc a poc vaig distingint, entre ei fum i la pols, les torres inacabades de la Sagrada Família a gairebé tres-cents metres i connecto el pilot automàtic.

—Crrreeeeeeeecccccccc… crac… creeeec… crec!

Aterro feliçment. Gràcies a Déu, els veïns del 37, cinquena planta, vuitena porta, no han arribat encara! Paro el motor i pitjo el botó groc per anunciar a la policia de seguretat i a la Creu Roja que ja sóc a casa. Agafo l’ascensor interior i arribo al meu pis.

—Clic, clac!

Ja he donat automàticament la llum, l’aigua, la calefacció, la televisió en relleu, el gas, l’aire condicionat, etc. Em descordo les grosses botes de muntanya. Deixo la motxilla a l’armari i em miro al mirall; tinc el rostre vermell i torrat a causa de l’aire pur i l’excés de sol. M’assec en una còmoda butaca i descanso de les emocions de la tarda. Agafo un llibre groc…

Déu meu! M’havia oblidat d’avisar la subcentral de «Socors a Muntanya», el meu partit polític, la funerària i l’empresa asseguradora!

Torno a agafar el llibre i miro el seu títol… Penso que és una veritable llàstima que, en aquest any 2000, els homes pensin a solucionar-se tantes coses, s’organitzin tant, i en canvi oblidin de solucionar i pensar en el romanticisme. Em fa la sensació com si entre tots haguéssim ajudat a anar matant la pròpia naturalesa. És meditant en part tot això que m’he tornat a asseure i he passat una estoneta sensacional i feliç submergit en l’ahir tot llegint Al vent dels 4.000…

Evidentment, el romanticisme mai no podrà desaparèixer! És com la fe, que no la pot matar ni el pas del temps. I és que l’home —i la massa d’homes— podrà oblidar el color o l’olor de les flors o dels arbres, s’adaptarà més bé o malament a l’olor de plàstic regenerat o a la del formigó rebullit, però sempre, com a la Bíblia, quedaran antics apòstols —o llibres— d’aquell temps. Un temps llunyà, diferent, en què les flors i els arbres, i els ànecs i les gallines, els rius i les vaques animaven el món gentil de la naturalesa encara viva…

I els homes, i els infants, eren feliços somiant en el futur!