DE L’ANNAPURNA A L’EVEREST

En silenci i enfonsant-se a la neu que cobreix el glaç, els tres homes avancen en automàtics moviments. Absorts en els seus pensaments, enterbolits per l’esforç i l’alçada. Indiferents a la llum encara irreal que prediu el naixement del nou dia. Només és present el desenfrenat batec del cor. Tot fent continus descansos, van, però, avançant.

El despertar havia estat incert i sobresaltat. Encabits de manera adequada per a procurar-se escalf i amb els moviments entorpits per l’esgotament i l’alçada, la cosa no havia donat per a gaire més. La son als ulls encara dóna coïssor a les parpelles i no fa sinó augmentar encara més el mal de cap. Gairebé dues hores llargues han estat necessàries per a calçar-se les gelades botes i els paraneus de neoprè amb els grampons. Després, només prendre’s aquell beuratge escaldufat i preparar-se per a sortir. És una feina difícil i complicada, tot això, a dins d’una petita tenda entre el fred i l’ensopiment.

Però d’això fa ja tres hores! L’Emili Civis, en Jordi Pons i en Josep Manuel Anglada van avançant. Despertant-se també a l’uníson amb el nou dia que esclata amb resplendors de llum que comencen a vessar per les conques i les canals de les gegantines muntanyes tot il·luminant el caos de gel i roques de la Gran Barrera, banyant les Nilgiris i cobrint d’escuma rosada l’esvelt cim del Fang.

El dia ja es va escolant. Obrint traça sobre la neu, continuen pujant i rellevant-se en el comandament del grup. Després, la boira comença a pujar de les valls. El vent es posa a xiular i a fer lliscar les petites volves de neu per sobre de les inclinades pales. La respiració vacil·lant, el cansament i el sofriment terrible continuen. És exasperant aquest avenç lentíssim, enfonsant-se a cada passa fins als genolls.

Comença a caure la vesprada. Torna a fer bon temps i els estels insinuen ja un lleuger pampallugueig. Regna un silenci absolut. La lluna comença també a destacar-se cada vegada més entre la foscor. Els tres homes es paren molt sovint. Vacil·len. El cim és encara molt lluny. Agombolats sobre els piolets, cada petita parada és aprofitada per a descansar i normalitzar la respiració. Aquesta sensació d’ofec!

Continuen avançant. En J. M. Anglada, sempre calculador i serè, pensa que —cosa estranya en ell— està fent una cosa molt més enllà de les seves habituals normes de seguretat. En Civis està també cremant energies com a preu d’un ideal que, com tots els seus, pensa que és el suprem. En Jordi Pons marxa capficat amb el seu pensament posat a molts milers de quilòmetres, en la llunyana Catalunya i en els seus companys que tant esperem de tots ells.

Hores més tard, la lluna il·lumina amb llum de plata la gran serralada himalaienca. A les nou del vespre, completament esgotats i sense forces, arriben per fi a dalt del cim de l’Annapurna Est, a 8.026 metres. Per això han lluitat tant! Tot resta submergit en un silenci absolut i és així com l’instant suprem de la seva vida té un valor que només ells poden comprendre. Han arribat «allí». És la fi de tot. És el principi d’una nova vida de sensacions desconegudes. Sota les manyoples encartronades, amb els moviments entorpits per la fatiga i l’emoció, entre la tensió de l’esforç i l’engavanyament de l’equip d’escalada. Neixen uns sincers moviments de joia. Unes abraçades signades amb el més sincer agermanament i desig de gratitud. Són dalt de l’Annapuma! Les llàgrimes floreixen i mullen els rostres demacrats i els llavis tallats. Humitegen la galta dels companys que, emocionats, s’estrenyen en una abraçada que no té preu. Ah, si els bons amics que tant pensem en ells hi poguéssim ser! És la victòria més gran de l’alpinisme català, la més bella de les conquestes a la llunyana serralada de l’Himàlaia: l’Annapuma Est. El primer vuit mil verge per a Catalunya!

I la llum platejada de la lluna neteja la brillantor dels estels mentre un fred glacial cobreix les muntanyes més enllà dels 8.000 metres.

Després ve el descens i el preu d’una felicitat completa. Tornar d’una realitat és sempre quelcom difícil. Sota aquella claror irreal és complicat tornar a la lluita i a l’esforç de prestar atenció al suprem i darrer combat per la supervivència. El cervell està enferritjat per unes emocions que s’escapen del seu empobrit ordre de treball, no emprogramat per als 8.000 metres i aquell escàs volum d’oxigen. Els genolls són rebecs també a aquest ordre invers de treball. Fins ara tot era pujar, elevar el pesat cos humà enfarfegat pel seu equip d’escalada. Ara, tot és al revés. Baixar. Frenar la inèrcia i no caure pendent avall per les glaçades pales de neu. Tot fa mal: els muscles estan adolorits, la gola resseca i els llavis inflats i encartonats. Els peus insensibles sota el lligall dels grampons. Ha tornat la boira i el vent. Les petjades de la pujada són esborrades i cobertes novament de neu. El fred es fa més viu i mossega amb ganes de fer mal.

—No ens tirem tant cap a l’esquerra!

L’escassetat d’oxigen. El cansament. La incertesa i la precaució. La manca de descans i d’alimentació. La perillosa deshidratació de llurs cossos per manca de líquids. Tot això, no és ja una prova massa irreal a 8.000 metres? Com pot suportar tot això un organisme afeblit i torturat per dies i dies d’esforços ininterromputs i actuant a temperatures que baixen més enllà dels 32 graus sota zero? Quin nou ordre de treball deu estar cercant el cervell?

Debilitats per l’esforç i el cansament, comencen a sentir i a tenir sensacions estranyes.

—Què hi fa aquell pàrquing ple de cotxes, allí en aquell lloc?

—Què dimontris hi fa, allí, tot aquell campament de pells-roges?

Les al·lucinacions comencen a fer capgirar les idees!

L’Anglada ha caigut assegut a sobre la neu perquè li ha saltat un dels grampons. En Civis, que intenta tornar-l’hi a posar, diu que aquells grampons són diferents dels que duien i que no sap com es corden, ja que mai no n’ha vist cap com aquells (cosa que no era així, perquè tots els grampons eren de la mateixa marca i d’idèntic model). A part d’això, tots tres estan capficats perquè els sembla pressentir com si una altra persona estigués també per allí amb ells; com si els acompanyés i els dictés ordres… A dalt del cim en Civis volia fer un bivac. Ara, en Pons continua obsessionat amb els pells-roges i la sensació d’una quarta persona en la qual també pensa l’Anglada. És potser el deliri i la solitud dels 8.000 metres? O bé la transfiguració del cos en una altra dimensió de pensament? La neu, el fred, la baixada durant tota la nit. El deliri emocionant del cim. La lluita entre el no i el sí han de tenir una fi; una fi que sempre arriba i que a muntanya té un preu. Aquell 29 d’abril de 1974, l’alpinisme català havia comprat per a la seva història una de les més boniques i llegendàries muntanyes. En Jordi Pons, l’Emili Civis i en J. M. Anglada havien realitzat també el gran somni que no té cap preu i que no es ven ni es compra. Esgotats, completament deshidratats i a la fi de llurs forces, arribaren als camps inferiors.

Aquesta fou, sens dubte, la seva més gran victòria!

Per a mi, la història comença a partir d’ací. Quan els fets resten esfumats. Quan els tres grans companys de muntanya parlen del passat i quan, serenament i sense cap mena de perill, podem analitzar cadascun dels moments i dels instants que varen viure els tres homes de la gran conquesta.

Què hi feien «allí» els pells-roges? I els cotxes aparcats en un irreal pàrquing a gairebé 8.000 metres?… Tot això és certament ben lògic. L’esgotament, el perill i el sofriment, ajudats per la manca d’oxigen, originen pertorbacions en el sistema nerviós i psíquic de l’alpinista i n’alteren les funcions vitals com, per exemple, en el cas ressenyat. Això és lògic i s’ha esdevingut infinitat de vegades en altres individus. Però a mi hi ha una altra qüestió que em fa pensar i que voldria analitzar. En el seu llibre Annapurna Est, en Jordi Pons, a la pàgina 142 escriu:

Vet ací el detall o la qüestió que a mi em fa reparar en aquesta situació. És lògic, penso jo, que tots tres tinguin visions (i, com hem vist, tots en tenien). Què vol dir això científicament? Quina explicació correcta pot tenir aquest fenomen de simultaneïtat en persones distintes? No el trobeu curiossísim, aquest fet? I més encara el fet que en anteriors expedicions i amb altres alpinistes passés quelcom igual?

No puc deixar passar per alt aquesta qüestió de l’alpinisme en alta cota, i que tan interessant em sembla. Repeteixo que és lògic que un home que està a les acaballes pensi i vegi visions o coses que no hi són. Gairebé fins i tot a cadascun de nosaltres ens ha passat. Però si bé el meu modest «sostre» d’experiències, que no ha sobrepassat els 6.000 metres d’altitud, no em permet tampoc gaires llicències, sí que puc afirmar sincerament que això que TRES HOMES ALHORA TINGUIN LA MATEIXA SENSACIÓ és quelcom fora del normal. Ací hi ha alguna cosa profunda que ha de tenir una explicació que fins i tot m’atreviria a dir que pot anar més enllà de la merament científica. El mateix Jordi Pons, també al seu llibre (pàg. 149), escriu: «De tant en tant se sent una veu que diu: “Ei, no us adormiu, eh!”».

Voleu res més curiós? Una veu a 8.000 metres que dicta consells de supervivència! Qui pot ser o què pot ser que faci això?… Perquè, és que hem de continuar creient en les al·lucinacions? Jo voldria que abans de tirar endavant reflexionéssiu sobre això altre que Hermann Buhl, el solitari vencedor del terrible Nanga Parbat, escriu a la pàgina 157 del llibre que Karl Herrlingkoffer va fer sobre l’expedició, titulat Victoria en el Nanga Parbat (Ed. Ju-ventud, 1954):

Jo no voldria pas anar gaire més enllà de les coses reals, però posats a fer i un cop analitzada una mica aquesta qüestió, i abans d’anar més endavant, ¿per què no aprofundim també un altre aspecte íntimament lligat a tot això i que ens pot ajudar a esbrinar una mica més aquest misteri? Jo he reparat moltes vegades en quelcom que té molt de misteriós i també molt de real —ja que les proves existeixen— i fins i tot jo mateix, portat d’aquest delit de saber, n’he parlat amb algun dels protagonistes. Què hi ha, de fet, en el cas de les petjades trobades en llocs verges de I’Himàlaia? Deixem més o menys a part la diguem-ne faula de l’«Home des les Neus» que en diem nosaltres, o bé el «Yeti» segons els nadius. Una vegada vaig parlar d’això amb Lionel Terray, home d’una gran cultura, expert alpinista i coneixedor de l’Himàlaia amb una solvència moral remarcable. Segons ell, quelcom hi ha de tot això, i el tema hauria de ser analitzat amb cura i sense fanatismes. En un interviu que li vaig fer el 1963 a una popular revista de Barcelona i responent a una de les meves preguntes, diu textualment:

Ja, de fet, en les anteriors expedicions a l’Himàlaia (1922), aquest misteri es posà en entredit. Era verídic o era llegenda dels nadius? Jo continuo pensant que val la pena d’anar lligant caps. En 1951, una expedició anglesa, dirigida pel famós alpinista i estudiós Eric Shipton, descobreix les petjades d’un peu monstruós que els xerpes espantats declaren que és del «Yeti». No acaba ací la cosa, ja que l’expedició suïssa a l’Everest del 1952, i en la qual Lambert i Tenzing arribaren a gairebé 200 metres del cim de l’Everest, retroba també les traces i n’aconsegueix diverses fotografies. Degudament analitzades, resultaren ser completament idèntiques en essència, i portaven, doncs, un nou misteri a l’assumpte. I ací sí que jo em refermo encara més i remarco per damunt de tot el caràcter real de tot això. Una cosa poden ser les al·lucinacions o els possibles fets fisiologies, i una altra de molt diferent pot ser l’explicació d’aquestes enormes petjades a la neu —i en dir enormes, no vull fer cap cosa més que significar que no són petja des que puguin correspondre a éssers humans!

Kurt Diemberger, el famós alpinista que ja ha fet cinc cims de més de 8.000 metres, en un interviu que li vaig fer («Vèrtex», núm. 27) l’any 1972, diu això:

Aleshores jo em plantejo: les petjades existeixen realment i això està fora de cap dubte; les al·lucinacions, les podem admetre de moment com un efecte visionari degut a les circumstàncies… Però, i les veus? Tothom les ha sentides en casos.

Això, com podeu recordar, està escrit en el llibre d’en Jordi Pons i els va succeir a ells el 1974. Però mireu ara el que diu Walter Bonatti al seu llibre Le Mie Montagne (Zanichelli, 1961), tot evocant el seu calvari al K-2 mentre cercava el camp d’alçada i els seus companys Lacedelli i Compagnoni:

Però el bo del cas és que ni Lacedelli ni Compagnoni es trobaven en aquells indrets!

Com explicar, doncs, que sentissin les seves veus i, molt especialment, que veiessin les seves petjades?… Una cosa és veure visions o tenir la sensació de sentir veus, però una altra cosa és que el xerpa Mahdi que acompanyava Bonatti també ho veiés i ho sentís igualment! Reparem encara una mica més en alguns altres passatges d’aquest llibre, ja que més endavant en traurem conclusions.

És lògic suposar l’estat d’aquests dos homes a gairebé 8.000 metres tot fent-se fosc i sense equip de bivac; també és fàcil de comprendre que el xerpa Mahdi perdés la raó… Però llegiu encara més, i profunditzeu-hi, perquè això és força convincent:

Encara Bonatti té, cap al final, aquesta frase ben demostrativa:

Fins ací, doncs, les declaracions de Bonatti són ben curioses i enigmàtiques. Però si veritablement volem meditar sobre el cas amb més coneixement de causa, vegem el llibre del professor Ardito Dessio, cap de l’esmentada expedició, titulat La Conquista del K-2. Segunda Cima del Mundo, (Ed. Juventud 1954). En el capítol dedicat al cim (escrit per Lecedelli i Compagnoni), cal llegir a la pàgina 170 aquestes anotacions:

No penseu, benvolguts lectors, que ens trobem davant una sèrie de fets i conclusions que mereixen molta més atenció de la que fins ara se’ls ha donat? Jo m’imagino que alguns metges i entesos en la matèria —i jo n’he parlat i ho he comentat personalment amb uns quants— opinen que aquest fenomen pot ésser explicat satisfactòriament, així com el motiu a què és degut que els humans el sofreixin. Jo també hi estic potser d’acord, amb això. El que no saben dir-me, però, és per què gairebé TOTS presenten i senten la MATEIXA COSA! Un aspecte és el fenomen diguem-ne físic, i un altre és que sobre aquest aspecte es programin hipòtesis científiques més o menys exactes. Una altra qüestió és el fet REAL de les coses vistes (petjades, per exemple), i que són un fet inqüestionable i amb testimonis vivents que ho certifiquen. Descartades més que a mitges les visions en alguns casos, que jo sàpiga, un possible «Yeti», ós o com li diguem pot bramar, xisclar, grunyir, etc. Però d’això a parlar en el mateix idioma d’homes de diferent nacionalitat hi ha molta diferència!

Quant a les petjades, hi ha encara quelcom que per a mi no té cap explicació possible amb res que sigui d’aquest món i a tal efecte cal que ens atinguem al fet misteriós que algunes de les traces descobertes s’acaben sobtadament. És a dir, s’esfumen, com si el seu causant s’hagués volatilitzat.

Segons F. de Baleine —expert redactor de «Paris-Match», que va cobrir el 1953 la informació de la conquesta de l’Everest—, la seva existència i el seu misteri són evidents:

Jo —molt modestament i amb les lògiques reserves— penso que ens trobem davant un cas al qual el món no presta la deguda atenció —com en moltes altres coses—, i que, ho repeteixo, va molt més enllà d’allò a què la mateixa ciència actual pot arribar.

Voldria recalcar una vegada més que les evidències hi són, i que l’home les ha de profunditzar molt més. En això, l’alpinisme ha d’anar encara més lluny. L’home s’ha de desmaterialitzar. No n’hi ha prou amb tantes conclusions científiques sobre els glòbuls de la sang, les reaccions del gran simpàtic o l’acció de l’oxigen sobre el mecanisme humà! Jo penso que, en aquest cas, ens sobra fisiologia tècnica i ens manca una mica més de moral espiritual per a analitzar com Déu mana el que hi pot haver de veritat més enllà de la tècnica.

Kurt Diemberger m’explicava també la seva ascensió a l’Everest el 1978, i el fet esdevingut en un dels campaments situats prop del Col Sud. Una tarda, aprofitant un jorn excepcional, sortí tot sol carregat amb les màquines fotogràfiques cap a la ruta de l’Everest. Sobtadament repara sorprès en un estrany objecte immòbil sobre el cel blau. Durant gairebé dues hores, contempla i observa reservadament i atenta aquella visió. Poc després, i gràcies a haver pres uns punts de referència, constata que, enigmàticament, mentre la volta celeste i els altres cossos estel·lars giraven sobre l’horitzó, aquell objecte extremament brillant i gros restava immòbil, com suspès del cel!… El fotografia repetidament des de diversos indrets i amb diferents objectius. Quan, finalment, amb el gran misteri bullint-li dintre del cap, comença el descens i mira endarrere… l’objecte havia desaparegut!

I jo em pregunto: És que també hem d’incloure aquest fet dintre les visions o entre els fets fisiologies o psíquics? Em consta, perquè ell mateix m’ho va assegurar, que Diemberger en aquell moment estava perfectament aclimatat i físicament descansat, sense cap mena d’alteració nerviosa. Quant a les fotografies, jo personalment les he vistes, i també milers de persones que van a les extraordinàries conferències que arreu del món celebra en Diemberger.

Davant de tot això, algú potser es podria preguntar: Pot ser possible una altra explicació a tots aquests misteris amb una intervenció diguem-ne fora de la mà de l’home o, per a ser més clars, extraterrestre? Si analíticament ho sospesem tot, veurem que no deixa de poder encaixar perfectament. Perquè és que si tampoc no és acceptable això, aleshores ja solament cal pensar en les visions superfantàstiques o bé en una intervenció de quelcom més enllà dels simples mortals… Jo torno a preguntar-me —sempre en el pla de les suposicions—: No podria també ser possible que la confusió de l’Emili Civis a l’Annapurna Est, amb els grampons de l’Anglada, fos subjugada al fet que ell també —en l’estat en què es trobava— HAGUÉS VIST algunes petjades que no li eren normals?

Jo crec que l’home —i sobretot els alpinistes capaços— ha de pensar una mica més en totes aquestes qüestions, que de fet van molt més enllà de l’alpinisme. Cal també que la humanitat actual repari en totes aquestes evidències que s’esdevenen al nostre voltant. No podem pretendre tampoc, ni mai, que el nostre cos navegui per la terra i pels cims com si fos una cosa aïllada… Forçosament hi ha d’haver —i jo no dubto que hi són— lligams que ens connecten amb altres realitats i fets.

Quina importància —relativa— pot tenir que tres homes sentin una veu que els parla i que no vegin qui és? El que és important és l’evidència. Ho és tant, que cal veure per a creure! Algú, o quelcom, acompanyava possiblement aquests homes, i no veig per què s’ha de posar en dubte. Algú —que potser hauríem d’escriure en majúscules— els aconsellava o els deia quelcom en certs moments. Crec que hem d’acceptar aquest misteri!

Parlant del cas de l’Annapurna Est un cert dia amb l’Emili Civis, recordo una frase que em va dir:

—Amic Rodri, cal anar molt amb compte amb tot això, perquè pot ser l’explicació de moltes d’aquestes coses que en diuen miracles…

Lògicament, es tractava d’un intranscendent i senzill diàleg sense importància. Paraules d’aquelles que sembla que se les emporti el vent, però que, malgrat tot, em varen quedar presoneres al cervell i m’han fet pensar molt… Diu que l’home «se’n va a escalar muntanyes i a descobrir i s’oblida d’ell mateix»… Jo penso que això és una gran veritat. Hauríem de ser més sensats i normals amb les coses de la naturalesa. Potser no ens hauríem de refiar tant dels nostres coneixements tècnics i cercar solament l’explicació de tantes coses per l’única sortida de la via científica! Del més enllà, ens poden venir potser tantes o més explicacions racionals i evidents que no pas de les màquines que nosaltres construïm. Potser els muntanyencs i els alpinistes —per les nostres conviccions i el nostre tarannà i perquè estem més a prop de Déu, i valgui la paraula— estem un xic més preparats i en disposició de rebre aquests esperançadors mitjans de comunicació espiritual, i potser també per això som ací a la terra nostra tan incompresos i mirats com a éssers estranys. Jo dubto molt que algun dia puguem veure algun «Yeti» exposat en una gàbia de vidre. De moment, em sembla un ésser massa intel·ligent per a deixar-se caçar per l’home!

Pel que fa als alpinistes, potser podríem acabar amb aquelles paraules que tant els poden definir:

DÉU VA POSAR EN ELS SEUS CORS ESCALES PER A ELEVAR-SE