Continuo baixant (el crit ha estat per a mi com un altre telegrama rebut sense resposta pagada), i, a més a més, el tauler de comandament del meu cervell tan sols m’envia moviments mecànics. Com un autòmat actuo plenament capficat en el descens.

—Estàs viu o enterrat?

Novament la veu dels companys m’arriba des de l’exterior. Abstret en mi mateix i en el que faig i veig, reacciono finalment i crido que ja he arribat, mentre, ajudat pels companys de baix, em desencordo. Els llums frontals il·luminen ara els rostres dels meus amics de les profunditats, tot reflectint llurs gegantines ombres per les voltes de pedra del nostre habitacle. Extasiat, baixo un curt tarteram fins a l’altre grup de companys, uns metres més avall. Semblen moderns cristians en les antigues catacumbes. Formes estranyes pengen del sostre regalimant gotes d’aigua des de fa milers i milers d’anys. Admirat, contemplo tanta meravella i tanta obra d’art concebuda i feta sense presses. Tot sembla estar en equilibri, formant columnes, ponts naturals, pilastres, formes estranyes…

Clonc!

Em trobo assegut de cul a terra i amb el cervell com dins d’una campana tocant a sometent! Acabo de donar-me un cop de cap contra una estalactita que penja del sostre, i sort del meu casc!… Cal tenir precaució, i adequar-se a les lògiques lleis d’aquest nou món de formes i tenebres. Tot vigilant el sostre, continuo caminant. Recorrent més avall i més endins aquell nou univers. Sentint dintre meu aquell inesperat canvi de les lleis naturals i de sentiments diferents en mi mateix. A vegades, a dalt de les muntanyes, sempre em deia —tot contemplant tanta perfecció en tot— que no era possible que sols existís un món únic. Ara, aquí, per sota de la cota zero, això ho comprenia millor. Una cosa és el món tot fet llum i colors que tots nosaltres coneixem, i una altra cosa molt diferent és aquest altre món que gairebé tots desconeixem, fet de foscor i de silenci. Quanta meravella hi ha en les parets i en el sostre! Mentre tots estem quiets, quin silenci més profund! Quina sensació de buidor infinita entre tot el que ens envolta! Deu ser també així l’espai extraterrestre? I, contràriament, quan tots ens posem a caminar, quin rebombori més aclaparador! Quin ressò més fort i greu que fan les nostres passes i les nostres veus!

No. No em sento gens decebut. La meva experiència —com totes les altres que he fet— valia la pena. Tot això —com també jo m’imaginava— té un encís fascinant. Em diuen que malgrat el silenci i la manca de radiacions solars, el món animal és a vegades abundant en aquests indrets de les grans cavitats, especialment els rats-penats, guiats pel seu perfectíssim radar. Altres espècies tenen llur vida principalment a l’aigua, sigui com a medi ambient o bé com a aliment a causa de les bactèries que arrossega. Esment a part mereixen els aràcnids, que fan vida generalment per les parets. Lògicament, i en part per la dificultat energètica, és fàcil comprendre que, comparada amb la de l’exterior, la fauna cavernícola serà sempre correntment pobra. Malgrat tot —m’expliquen—, l’estudi de tota aquesta mena de famílies és d’un gran interès, ja que permet la investigació i la coneixença de les més rares i curioses adaptacions a la natura ambient, i molt especialment per llur supervivència en unes condicions no donades àdhuc a l’exterior del nostre planeta…

Embadalit, intento concentrar els pensaments, les visions que la llum bellugadissa em va descobrint. Els sorolls… Camino atentament, intentant captar-ho tot, il·luminant les oscil·lants gotes d’aigua que regalimen per tot el sostre i per les parets, ferint-les amb el meu raig de llum per arrencar milers de diamantines fulguracions, admirant llurs concrecions calcàries…

—Pataplafffffff!

Acabo de ficar-me de peus dintre les aigües d’un petit llac! Són tan pures i transparents, tan diàfanes i quietes, que no me n’he adonat!… Ara, quan després de la sorpresa miro els meus peus, una fina i enterbolida capa de llot em descobreix la trampa del paratge. Després, al cap d’uns instants, em quedo sol. Tot sol amb els meus pensaments i raonaments. Els meus companys han decidit de continuar encara una mica més enllà.

—Ja us esperaré aquí!

Estic cansat i endolorit com si hagués fet treballs forçats. M’assec damunt un gros bloc i en solitari escolto les petjades i el soroll que s’allunya. Això és, però, durant uns instants. Després, el Silenci absolut m’envaeix. Apago el meu llum —en part per estalviar i en part per ànsia d’experimentar l’instant—. Ara, submergit completament en la foscor, el silenci es fa encara més estrany i feixuc. És un silenci absolut d’un pes incert i terrible. És inútil prestar atenció: tot és mut, immòbil… És debades que miro enlloc perquè tampoc res no és visible. Un món sense visions ni sorolls!

Quanta estona fa que espero? Quantes hores o dies podria aguantar així? Quant de temps fa que estic a les fosques? Segons? Minuts? Una hora… Novament intento concentrar-me en mi mateix. El batec del cor, la respiració compassada, les onades de la sang arribant als polsos, el seu pas circulatori al voltant dels timpans de l’orella, la meva tos de missa de dotze… no són ja de per si signes ben evidents de soledat. Picar a terra amb la punta del peu, no són ja ganes imperioses de sentir quelcom conegut? Què em passaria si estigués molt de temps vivint així? Seria possible concentrar-se i pensar? Perdria la noció de les coses? Suportaria aquest aïllament o bé em trastocaria tot imaginant o veient coses i mons estranys mai no imaginats?… Instintivament els meus dits encengueren el llum i maquinalment —això és un costum humà molt dolent— em vaig mirar el rellotge. Encara no feia ni deu minuts que estava sol!

Què és l’avorriment? N’hi ha gaires que ho sàpiguen bé? I la solitud? Qui diu que l’ha coneguda sap també ben bé el que és?

Sento soroll. Rebombori de pedres i passos que s’atansen. Sento ben clarament que em criden pel meu nom i noto que la sang em corre més de pressa per les venes. El soroll es fa més fort, i potser també més humà. La meva experiència em deixa confús, mancat de recursos i de bases fermes per a afrontar-la. Es limita tan sols al fet romàntic i espiritual. Intento arxivar bé tot el que puc a la memòria. Tots els mínims detalls, els seus silencis i fins i tot la seva foscor verge. Obrint els ulls, contemplo encara el meu reialme de somnis. Pertot arreu és art. Art purament abstracte i figuratiu al mateix temps. Com una sobre posició d’idees i de formes. Les sedimentacions, l’evaporació de l’aigua saturada de minerals… tot ha contribuït a modelar aquest món fantasiós i real a la vegada. En alguns indrets, les estalactites que pengen del sostre arriben a unir-se amb les estalagmites i formen esveltes columnes. Esborrona de pensar en el temps que necessita aquest fosc taller per a elaborar aquestes obres d’art! Com a cas especial i curiosíssim d’una gran celeritat en el treball i en els fets naturals, cal esmentar que algunes de les estalactites de la cova d’Ingleborough, a Anglaterra, s’arribaren a allargar 7 centímetres tan sols en el curt espai de temps de deu anys. Això, però, és una cosa molt rara i que tan sols pot passar a Anglaterra…

Tot seguit, i sàviament guiat per la mà pietosa d’un company, comencem a desfer camí. Les paraules, les rialles i els rocs rodolant pendent avall sonen estranys, com dins d’un «bafle» amb els greus a tot volum. Ja de retorn de la nostra descoberta, tornem a ser ai peu del mateix pou de l’avenc. Estic cansat i tot em fa mal. Els peus, les cames, les cuixes, el cap… Tot això, a què és degut? A una psicosi de la foscor? Potser al fet de caminar irregularment entre terra i sostre? A la tensió nerviosa de la foscor? Al fet de sentir-se en plena claustrofòbia i mancat d’espais infinits?…

—Atenció!

La corda fa unes estrebades i tots fem ràpidament acció de protegir-nos el cap amb els braços. No passa res: un dels companys ha arribat a dalt. Un altre s’encorda novament.

L’espera és sempre llarga i reflexiva… El temps passa. Algú explica alguna anècdota. N’hi ha una de veritablement graciosa i pintoresca. Sembla que va ser en Domènec Llovera qui, durant els dies de disbauxa política del juliol de 1936, va poder recuperar —aneu a saber com— alguna de les grosses i pesades cordes del campanar de l’església del Pi. Com és de suposar, cordes com aquelles, llargues i resistents, no devien passar pas desapercebudes a un muntanyenc com en Llovera! Així és com la «troballa» va ser «arxivada» en alguna de les sales del Club Muntanyenc Barcelonès juntament amb la resta de l’equip espeleològic de l’esmentada entitat. Passaren els anys de la guerra i en reprendre’s incipientment les activitats aquelles cordes foren precisament les que permeteren les noves expedicions espeleològiques. Igualment aquells dies s’esdevingué també la troballa, per part dels nous i joves exploradors, d’un rotlle descomunal també «arxivat» en algun racó, i que ben de pressa fou meticulosament desenteranyinat i repassat. Aquesta darrere i llarguíssima corda de cànem era enorme i d’un gruix que no donava lloc a dubtes sobre la seva resistència. El més curiós, però, va ser descobrir que, convenientment trenat, pel centre de la corda discorria un llarguíssim cable d’acer dels emprats com a fils telefònics! Els membres del club —aleshores tan mancats de material— no dubtaren pas ni un sol moment a passar a llurs serveis tècnics la troballa, i segons que corrobora l’Òscar Andrés, i assegura també el Dr. J. Monturiol, gràcies a aquella corda es pogueren fer factibles els primers grans descensos a nous pous en avencs de gran fondària, entre els quals el de la Feria. Així, mentre l’espeleòleg era encordat a un extrem de la llarga i gruixuda corda, des de dalt un grup de deu benemèrits i sacrificats socis col·laboradors estiraven fins a fer-lo sortir a l’exterior! Segons ells —ai, temps romàntics!—, l’esmentada i privilegiada corda l’havien de traslladar amb un mul, i després entre uns quants se la repartien en rotlles iguals a sobre de les respectives motxilles i la transportaven marxant en fila índia!…

—Atenció!

Un altre company ja ha sortit a l’exterior. El temps passa, recolzat en els genolls del meu veí començo a endormiscar-me… a somiar i a deixar volar lliurement els meus pensaments. Em començo a sentir com un astronauta ficat dintre d’una càpsula i preparat per a ser llançat a l’infinit. Cap a un altre món… Em sembla albirar fins i tot continents estranys i diferents, fets de columnes gegantines i de milions de gotes d’aigua. La meva càpsula és brillant com un diamant que a la velocitat meravellosa de la llum travessa les tenebres.

Però tot són somnis deguts al cansament. Records llunyans dins la foscor del passat; perquè minuts més tard em torno a trobar en una postura grotesca i altre cop en desacord amb la llei de la gravetat. Pendulant en l’òrbita d’una corda de 10 mil·límetres de diàmetre i entre els dos mons de la vida i la mort. Guanyant un a un, amb el meu esforç i la suor al front, els fins barrots de l’escala elektron que penja pel mig del forat de l’avenc. Pujant, amb tota fe i sense descans, vers la llum de veritat i salvació d’aquell trosset de cel blau que, mirant amunt, cap a l’infinit, es retalla més enllà de la terra plena de tenebres…

I novament torno a l’altra vida… a la meva real i autèntica vida!