1

Els vells més celluts, d’espessa i negra barba i amb una grossa i recargolada pipa a la boca, els pastors, els caçadors, els buscadors de cristalls de roca, els llenyataires… ja des de sempre no volien saber res amb aquest món misteriós de l’alta muntanya. Des de sempre, preferiren establir-se al fons de les valls fèrtils i arrecerades. Per sistema, refusaven l’alta muntanya… aquelles terres improductives flagel·lades pel glaç, aquelles barreres que separaven els homes i els pobles i els impedien les normals comunicacions entre les diferents valls. La fosca i poc espremuda mentalitat de l’època també hi ajudava. Eren típiques les faules, els contes, les llegendes i les històries de bruixes, monstres, dracs (històries que gairebé han subsistit fins als nostres dies, com la del Drac de Sant Llorenç del Munt, la del Cavall Bernat, la del Gegant Encantat de Montserrat, etc.).

Malgrat tot, els cristalls de roca cada vegada es pagaven més bé. També era més peremptori explorar i conèixer. Una nova gent arribava vinguda del pla —els «turistes»—; i aquests cercaven noves aventures més enllà i més amunt de les valls. Es feia necessari caminar per la neu i avançar sobre el glaç, pujar per les roques…

I començaren a sortir de les mans i de la imaginació humana els primers estris per a enfrontar-se tímidament a les muntanyes…