TERRA IGNOTA
Escoltant el silenci,
he sentit
la resposta a moltes preguntes.
Encofurnat dintre d’una encartonada granota amb remembrança militar, i esperonat pels comentaris dels meus companys, estic vivint una de les més estranyes experiències: la de descendir pel llarg forat d’un avenc i complir així un antic i curiós desig de baixar a sota terra i analitzar unes sensacions i unes descobertes inèdites per a mi. És magnífic poder viure finalment aquests instants! Reviure fidelment tot això tantes vegades imaginat i pensat, i trobar-se realment, en cos i ànima, immergit en el moviment pendular de l’escala elektron sentint la sensació de tenir el cos en desacord respecte a la llei de la gravetat.
No estic acostumat a aquesta mena de descens i la meva postura per manca de tècnica és grotesca. Donar voltes a l’eix d’una corda de gairebé 10 mm de gruix no és pas cap mostra d’elegància, i els meus peus, cercant la forma correcta d’ésser col·locats entre els fins barrots d’alumini, tampoc… Malgrat tot, hi ha quelcom de fascinant en aquesta descoberta. La llum del meu fanal frontal il·luminant la fosca gola de llop per la qual estic baixant, és obsessionant. Em recorda, còmicament, les giratòries llums dels fars il·luminant de prop els penya-segats a la vora de la mar. Més amunt, el cel blau encara es retalla en un tros de forat que em comunica optimisme i fe, sinceritat i dimensió.
—Vas bé…
Callo. Tinc prou feina amb mi mateix! Les veus han arribat a mi com un telegrama. Començo a trobar el ritme al meu descens; a domar l’escala i amansir els seus moviments oscil·latoris.
—Vas bé!…
Continuo baixant. Les petites pedres que cauen repiquen sobre el meu casc. És un clinc! clinc! obsessionant i misteriós, ofegat pel grinyol dels cables d’acer i dels metàl·lics graons de la petita escala. La cosa pitjor i més angoixosa és la terra que se’m fica pel clatell. Em sento ja molt endins de la terra, encaixonat dintre d’aquell forat de minerals on milers de gotes d’aigua regalimen. Tot em fa mal: els peus, les cuixes, les cames, la cintura, els colzes, els dits… A més a més, la visera del casc i la fimbradissa corda que m’assegura no em deixen quietes ni un moment les ulleres davant els ulls. Porto els vidres entelats i empastifats de fang, i en voler-los netejar apressadament durant el curt interval d’un petit descans, no aconsegueixo res més que quedar-me submergit de vidres enllà en una ceguesa total. Procuro anar baixant tot palpant els freds barrots i serrant les dents… Ara ja gairebé fa segles i quilòmetres que baixo, i ja em sento tot sol al centre de la Terra. Sota tones i més tones de matèria. Com enterrat en vida. Una veu torna a cridar interrogadora des de dalt.
—Que t’has mort o què?