UNA TRAGÈDIA ALPINA

(Mont Blanc, 1870)

L’home, amb el seu bagatge d’il·lusions i realitats, és, potser, la part preponderant en aquest fet de controvèrsies que és l’alpinisme. Lluitador infatigable, heroi fred i calculador unes vegades, imprudent i precipitat en d’altres, amb un fi escollit i ben clarificat, amb la supèrbia i l’afany de renom, amb tot allò que de bo i dolent la raça humana és capaç de destil·lar, és ell, l’home, qui ha volgut escriure la història alpina amb els seus actes. I quins actes, Déu meu! I que diferents entre humans fets a la mateixa forma i semblança!

Però, es preguntarà algú, ¿és que l’home, al marge d’ell mateix, ha de tenir forçosament la culpa d’alguns dels fets que l’involucren? La sort, la desgràcia… és que no poden ja de per si canviar un fet degudament planejat? Deixem caure la boira dels dubtes i diluir aquestes suposicions. La vida, com la mort, no ens pertanyen en propietat. Tampoc la sort i la desgràcia. Som actors d’una comèdia que no sabem ben bé com comença ni com acabarà. Una pedra, una allau, una tempesta sobtada… i ja està! Sense voler, algú que no s’ho esperava ha estat protagonista d’un drama absurd. La comèdia s’ha acabat. L’argument previst s’ha alterat. Els actors de la gran comèdia de l’alpinisme representen sempre el seu paper amb la millor perfecció possible… però mai no saben com ni en quin moment pot ser que desapareguin de l’escena.

«Això ha estat una tragèdia!», diran.

Sí, una veritable tragèdia, que, gairebé com totes, per a alguns comença d’una manera tan normal, o anormal, com és confiant una targeta de visita a un mosso d’hotel i que diu:

…I aquests dos «senyors», que còmodament i amb la cara recremada pel sol i l’aire estaven descansant en àmplies poltrones en un hotel de Cha-monix, eren els alpinistes anglesos Stogdon i Mar-shall, que aquella mateixa tarda havien retornat del Mont Blanc després d’escapar-se miraculosament d’una espantosa tempesta.

—Espero resposta, «messieurs»? —preguntà el mosso.

Però els dos anglesos estaven absorts mirant la targeta. L’aventura que havien viscut durant dos dies a l’entorn de les glaçades arestes i dels camps de neu del Mont Blanc, la manera com, amb els seus guies, s’havien escapat de la mort, i el record de la tempesta terrible que els engolia, retornaren als seus pensaments. Tots dos es miraren i malgrat les seves ganes de descansar encengueren llurs pipes i amb una certa curiositat es disposaren a rebre Mr. Randall.

En aquells llunyans dies de setembre de 1870, Chamonix era molt distint de la trepidant estació turística actual. Aleshores, els fervents aduladors de la «Deessa de les Neus» es comptaven amb els dits de les mans, l’alpinisme era encara tan sols un joc d’homes escollits i amb personalitat difusa. A tu, estimat lector, t’és necessari ficar-te dintre l’òptica d’aquella època, quan encara res o gairebé res dels grans misteris de l’alta muntanya no era conegut. Chamonix era un petit foc encès enmig d’aquelles superbes muntanyes. Uns quants carrers amb algun carruatge, uns hotels que començaven a florir amb gustos refinats a l’estil de l’època, i més amunt, molts metres més amunt, l’immaculat casquet del cim del Mont Blanc, la muntanya més alta d’Europa amb els seus 4.807 metres.

—Encantat de conèixer-los. Sóc Mr. John Randall.

—Stogdon.

—Marshall.

Els tres homes es miraren, i una certa unió semblà atansar-los després de la forta encaixada de mans del nou vingut. Mr. Randall, mogut per la impetuositat i el dinamisme típic dels nord-americans, exposà als dos intrigats anglesos la seva intenció de sortir l’endemà a escalar el Mont Blanc. La seva intempestiva visita en aquella hora de la nit era moguda per la impaciència de conèixer detalls de primera mà. Era tot orelles, i res no escapava a les seves preguntes. Passaren uns minuts, i el fum de les pipes començà a surar en denses capes entre l’esmorteïda llum de la cambra. Stogdon i Marshall eren dos alpinistes experimentats i amb un digne historial de bones ascensions. Eren experts i bons coneixedors de la muntanya. Durant una bona estona, parlaren del Mont Blanc, dels seus problemes i perills, especialment en aquella temporada extremament dolenta. Reincidiren a explicar el seu miraculós retorn, i com foren atrapats a la part alta del Grand Plateau per un núvol insignificant que, en canvi, desencadenà una tempesta extremament violenta. Paraules, preguntes… Res no ha pogut commoure Mr. Randall, a qui sembla que sobren les recomanacions de prudència. Finalment, els tres homes s’aixequen. L’entrevista ha tocat al seu terme. Arriben a la porta i l’aire fred de la vesprada els glaça el rostre. A dalt del cel fan pampallugues els estels.

—Bona sort!

—Bona cursa!

Mr. Randall es perd carrer avall en la negror de la nit. Tot ho ha escoltat, llevat de la veu de la prudència. Aquella temporada havia estat pèssima. Les tempestes i l’estat de la neu eren calamitosos. Les geleres, amb llurs esquerdes amagades sota una neu podrida, eren perillosíssimes… Però tot en va: Mr. Randall es perd, ja, camí del seu destí. Cal, però, presentar-lo, saber quelcom d’aquest home. Heus ací el que n’escriu Charles Durier, el romàntic evocador de la naturalesa, a la seva obra Le Mont Blanc:

«Mr. Randall era un americà d’uns cinquanta anys, fanàtic entusiasta de les muntanyes, a les quals es dirigia per primera vegada empatxat de lectura i sense cap experiència; la memòria plena de relats alpestres, però sense poder explicar res al seu propi respecte. Se sabia de cap a peus tot el que es refereix a les geleres, sense haver-les trepitjades mai. Veure el Mont Blanc havia estat el somni de tota la seva vida. Per poder-lo veure havia arranjat tots els seus afers i, a la primera ocasió, s’acomiadà de la seva família i creuà l’Atlàntic. Veure’l i no escalar-lo!».

Cal pensar també en la naturalesa. La vall de Chamonix prou val un tendre elogi. Tot venint i pujant des de Le Fayet, s’entra en els dominis de la vall en arribar al pont de Taconnaz. A partir d’allí, s’instaura ja la selecció cromàtica i l’escala de dimensions; també l’home hi estableix categories socials: torrent avall l’home serà camperol; torrent amunt… serà guia. La muntanya, la neu i el glaç són el crit de la vida, i el cor bat sota aquest ritme. La vall s’allarga després fins al coll de Balme i els prats de Le Tour. Per sobre de tot això, les Aiguilles i el seu color roig fosc destaquen brutalment sobre la blancor de les geleres. Avui, 5 de setembre de 1870, durant tot el matí ha fet bo i brilla el sol. Mr. Randall ha sortit ja cap al gran viatge i, acompanyat per deu persones més, marxa per la ruta del Mont Blanc!

Mentre remunten la silenciosa avetosa de La Para, els homes suen copiosament. La marxa és ràpida i van arribant a la sortida del bosc.

—Hi ha força neu a les esquerdes.

—Està tot molt cobert. Serà difícil…

A part algunes poques exclamacions durant algun descans, els homes van caminant en silenci. Capficats i atents a no perdre el ritme. A bon pas han travessat ja tot el bosc tot remuntant cap al pedregam del pla de l’Aiguille. Amb compte amb els seus passos, travessen les «morenes», els torrents d’escuma i els detritus glacials.

—Tan bé com es pujava per l’ombrívol camí del bosc!

Componen el grup, amb Mr. Randall, el seu company de viatge i de nacionalitat Dr. J. B. Bean, el capellà Rv. G. Mac Korkindale, natural d’Escòcia, tots ells novells i inexperts en coses de muntanya, i, completant la caravana, tres avesats guies chamoniards i cinc portadors segons els costums de l’època. A mitja tarda, el temps comença a empitjorar i els núvols s’estabilitzen tot amagant els cims. En realitat, el canvi meteorològic s’havia anat agreujant ja des que el grup havia sortit dels costeruts llacets del camí de Dard; i quan arribaven al vell xalet de la Pierre Pointue, a 2.038 metres tocant a la vorera de la gran gelera de Bossons, la visibilitat era ja gairebé nul·la. Un vent lleuger, que arrossega petites volves de neu, fueteja els desanimats alpinistes. Randall agafa el «llibre de viatgers» i, en anglès —com si no?— estan acostumats a fer-ho així per tot el món!—, hi escriu amb tristesa:

«Mal temps. El meu projecte ha volat… i ja torno cap a baix».

Però el temps, la boira, la pluja són insensibles a les coses dels humans. Un lleuger canvi de temperatura i el vent suau que s’aixeca estripen els núvols. Els homes juguen a la sort del Destí, canvien també d’opinió i decideixen continuar l’ascensió.

L’endemà —6 de setembre—, un gran banc de núvols cobreix novament la muntanya. A una alçada superior als 4.600 metres, els onze homes estan lluitant des de fa hores en una batalla ferotge per l’existència. El vent, cada vegada més fort, impedeix gairebé de moure’s. Ensopegant, esgotats i aterrits pel fred d’un vent glacial, la situació esdevé dramàtica. Terribles esquerdes i precipicis glaçats alenteixen la marxa. Tot és un infern de núvols de neu en frenètics remolins, mentre els crits i els gestos es perden entre el brogit de la tempesta. Finalment, una temperatura glacial i la neu que cau sense pietat envaeixen l’escena. Més amunt del Grand Plateau, allí on la immensa galera s’agombola masegada en un caos de «séracs», l’infern desbocat ho envaeix tot. Una boira espessa s’instal·la sobre la vall i els aïlla encara més del món.

I la neu continua caient lenta i a intervals. Després, intensament.

Fins a la nit… i l’endemà…

Durant tota una setmana…

Durant tota una setmana que s’escola fins que definitivament el cim del Mont Blanc sobresurt immaculat sobre el cel blau.

El drama —indiferent a la vida dels homes— ja ha quedat fos a les pàgines de la història. Mirem ara com el conegueren els humans —els qui en vida encara ignoraven la mort; i és que també a Chamonix planava l’ombra de la tragèdia. Nombrosos grups s’estacionaren a la plaça de l’església davant el «bureau» de guies, i a la plaça de la Poste, amb els prismàtics enfocats al Mont Blanc intentant no perdre cap detall dels esdeveniments.

—Estan perduts! Estan perduts!…

Durant alguna clariana es pogué veure el grup. Les petites siluetes lluitaven aferrissadament contra el vent i a vegades es tiraven a terra ells mateixos per no ser emportats per la força del torb. A la una del migdia, una nova aparició mostrà una part de la caravana esforçant-se per avançar per sobre el corredor de neu dels Rochers Rouges. Però novament foren ocultats per la boira. Al voltant dels qui tenien els binocles l’expectació era enorme, augmentada per la confusió dels crits i l’angoixa dels familiars de guies i portadors.

També muntanya amunt, a la rústega cabana de la Pierre Pointue, la vida i la mort tenen intranquil Sylvain Couttet, antic i conegut guia que té cura de l’edifici. Des de primeres hores del dia 7, intenta descobrir quelcom observant la ruta amb els seus prismàtics, mentre envia un obrer a Chamonix a donar l’alerta. Aquella mateixa tarda, catorze guies d’una caravana de socors arriben a la Pierre Pointue sota una pluja torrencial i passen la nit a la cabana. L’endemà, en veure que el temps no millora i neva intensament, decideixen de comú acord retornar a la vall i abandonar la recerca.

A Chamonix, la història continuava al voltant de l’església i als bancs de fusta en els quals ploraven i resaven les velles beates vestides de negre amb toscos rosaris a les mans. Als carrers plovia i la gent corria tot evitant els canalons d’aigua de les teulades i saltant entre els tolls, esbombant les darreres notícies. Les famílies estaven recloses a l’escalfor de la llar, d’on sortien tan sols a la rotllana de veïns i sota els porxos, per seguir els esdeveniments.

Vuit dies més tard, el cel aparegué finalment blau i serè. Tot el massís es mostrava cobert de neu i el temps era bo. Aquella mateixa tarda, una caravana de vint-i-tres guies sortia altra vegada cap al lloc de l’accident, on arribaren l’endemà, dia 17 de setembre. Cinc cadàvers foren trobats completament congelats, entre els quals els de Mac Korkindale i J. B. Bean, aquest darrer en actitud resignada i recolzat en un sac de muntanya. Els altres cossos, malgrat els esforços fets durant gairebé tres dies, no pogueren ser retrobats i es desistí finalment de la seva recerca. És possible que fugissin intentant la sortida per l’altra vessant de la muntanya, o bé que alguna caiguda comuna els hagués separat del grup. Solament rotllos de cordes, peces de l’equip i estris aparegueren de tant en tant entre la neu i, més amunt, sobre una inclinada pala de neu glaçada, el mànec encara clavat d’un piolet trencat…

El drama estava ja llest per a rebre el perdó o l’acolliment des de més amunt d’aquells negres núvols que ara donaven pas a una llum irreal, d’infinita bellesa i de pau. Una pau que els homes a vegades saben guanyar amb la seva convicció i la seva fidelitat a un ideal. Un dels alpinistes del grup, el Dr. J. B. Bean, de Baltimore, el gran amic de Mr. Randall, en el seu quadern de viatge —que fins als darrers moments portà al damunt—, ens deixa tot el testimoni cru i terrible del gran drama, especialment en l’aspecte espiritual. Gràcies a ell i a la seva tenacitat, pots ara tu, lector, integrar-te també al drama. Vegem el que diu una de les seves pàgines:

Malalt tota la nit! I tant!… Uns homes que han iniciat la tornada del cim del Mont Blanc gairebé a les tres de la tarda, forçosament han d’estar a les últimes. Esgotats i lluitant en la neu fonda, ens els podem imaginar durant el descens. Conscients del seu terrible retard i del seu trist destí. Esmaperduts entre aquell mar de borrallons de neu…

I encara una altra nota:

Possiblement, encara algun dels onze homes va poder sobreviure a aquesta altra terrible nit. Com veritables fantasmes blancs, immobilitzats pel fred i la rosada, els vivents, mig coberts per la neu, havien vist morir els seus companys. Potser, reclinat en un racó, immòbil i com un fantasma, el Rev. Mac Corkindale estava amb mans balbes intentant estrènyer la petita Santa Bíblia… tot cercant el reconfort del seu pensament posat en Déu. Mr. Bean té encara l’esperit vivent, i per darrere vegada agafa el llapis i la seva llibreta. És l’últim adéu…

Guies inquiets! Així, doncs, encara quedaven cossos en lluita! És probable que en els darrers instants alguns dels alpinistes intentessin novament el descens. Malgrat tot, estaven ja sentenciats. Instants després, la neu aniria cobrint els cossos, i el torb, com un funerari llençol blanc, els aniria amortallant a caprici del temps.

Era la fi.

Molts anys més tard, a l’estiu del 1927, un tros de piolet trencat va ser retrobat per uns excursionistes a la «morena» de la llengua terminal del Glacier de Bossons. Gravat a la part superior i en lletres gairebé il·legibles pel rovell i pel llarg viatge entre el glaç, aquests mots:

Doctor J. B. Bean de Baltimore.

L’agost de 1979 —com gairebé sempre que vaig a Chamonix—, vaig estar a la capella anglesa, lloc romàntic i recollit mig absorbit ara pel soroll dels cotxes i el brogit dels turistes. Allí, al petit cementiri —que encara és una illa de pau—, hi ha enterrats, entre creus de pedra trencades i lloses esberlades, el Rev. Mac Corkindale i Mr. Bean sota un gros bloc de granit allargat i cobert de molsa. Unes lletres, gravades a la pedra, diuen en anglès:

Quan vaig sortir del petit cementiri absort en els meus pensaments i records, va sobtar-me el canvi radical entre el silenci i la remor del carrer; la diferència entre el Chamonix d’ara, i el d’aquells llunyans dies del 1870… La mateixa diferència que hi ha entre la temeritat i la prudència, entre la sort i la desgràcia, entre la vida o la mort…

Ara, que cadascú en tregui la seva pròpia lliçó.