EL MEU COMPANY

(Chamonix, 1963)

D’un sol xafogós i fort havíem passat a un dia canviant. De la verdor dels prats dolços i plens de flors de Bellevue, allí al Col de Voza, havíem passat a les tarteres negres i roges dels contraforts de Les Rognes. El meu company esclatava de joia, i amb la seva peculiar manera de caminar m’encomanava el seu optimisme. A la nostra dreta, les Aiguilles du Tricot semblaven fletxes apuntant als revolucionats núvols d’un cel hostil. El paisatge, grandiós, ens aclaparava. La Mari i l’Elisabet anaven seguint a poc a poc i sufocades per la pujada la nostra marxa pels llacets de camí —ple de petites pedres i de lloses— de la Pierre Ronde… Els minuts s’anaven desgranant al compàs de cada nova passa que fèiem. Tot va començar de sobte amb un crit del meu company i un soroll de pedres esllavissant-se…

—No és res, no és res!

Mig rient, vaig donar-li la mà tot ajudant-lo a incorporar-se, mentre fèiem comentaris sobre la seva sobtada relliscada. Més amunt, poc abans de la congesta de neu que mena a Tète Rousse, una altra passa en fals del seu peu esquerre ens fa sobresaltar. El dia és negre. Ara, els núvols tapen completament el sol i s’aixeca una mica de vent. L’Eli i la Mari ja són al refugi quan jo hi arribo i tots tres contemplem el nostre company que amb assenyada prudència va venint tot procurant no enfonsar-se en la neu.

Tots quatre ens mirem… Tranquils! El nostre company torna a riure; torna a encomanar-nos el seu irrenunciable optimisme. I tots junts entrem a la cabana a menjar alguna cosa abans de reprendre el camí. Refugi evocador, aquest de Tète Rousse, per a la Mari i jo! No podem deixar de recordar-hi una inoblidable estada un llunyà mes de juliol de 1956… Però el temps corre, i el rellotge ens torna a la realitat. Tornem a caminar. Ens cal travessar el canviant i polèmic «Couloir du Goüter». Quanta neu que hi ha, Déu meu!

—Attention! Attention! Pierreee!

Són petites, de la mida d’una nou —i menys—, però cauen sense parar i deixant un xiulet penetrant al darrere. Cal passar de pressa, sense perdre de vista les rosegades estries de les canals de neu per on normalment baixen els projectils. La Maria i l’Eli han passat bé, segures i amb decisió. Miro el meu company… Se’m fa un nus a la gola. El peu dret se li ha enfonsat a la neu i té grans problemes per a aixecar-se… Finalment continua, entre l’expectació curiosa i enigmàtica dels altres grups d’alpinistes. És curiós aquest pas en la ruta normal d’ascensió al Mont Blanc. Sense cap mena de problema tècnic, aquest «couloir», de formes i estat molt canviants i variables segons l’època i la neu, ha originat —a causa de les seves típiques caigudes de pedres— un elevadíssim nombre d’accidents gairebé mortals, entre la gran quantitat de caravanes que forçosament han de travessar-lo en el seu camí cap al cim. Miro amunt. El cel està encapotat i cauen petites volves de neu. Cada vegada ens enfonsem més a la neu podrida i relliscosa. En una nova caiguda el meu company em dóna un bon sobresalt —estic nerviós—, i malgrat tots els seus raonaments, trec la corda de dins de la motxilla i l’encordo. Sota la gruixuda capa de neu hi ha una pel·lícula de glaç, i una relliscada podria ser molt compromesa. Ell coneix bé la tècnica i fins i tot ha fet escalades importants a Montserrat i al Pirineu; pacientment em deixa que li faci el nus i l’hi estrenyi fermament. Una irrenunciable decisió i l’optimisme li brillen als ulls. La meva renovada intenció de dir-li per tornar endarrere s’esfuma novament… Retornem a nedar entre la neu. Avancem penosament. Ell intentant aguantar l’equilibri, i jo, molt atent sempre a les seves possibles caigudes. El terreny es redreça i el fred es fa més viu. A estones plou i anem xops de cap a peus. Fa gairebé riure anar encordats en aquest indret relativament fàcil. Però és necessari. Crido a la meva dona que continuïn —elles van més endavant— i que no es deturin per esperar-nos. Tenaçment, el meu company i jo, malgrat tot, anem avançant!

—És la podrida cama dreta!

—Ja ho veig. Procura que el peu no se t’ensorri.

Molts metres més enlaire, el refugi de Goüter semblava penjat sobre el buit. Darrere nostre, el terreny es perdia en interminables i vertiginoses pales de neu que s’esmunyien fins a caure sobre el caos de «séracs» de l’enorme i masegada gelera de Bionassay.

—Rodri, mai no et pagaré el que avui fas per mi…

—Calla i tira, punyeta! Procura aguantar-te.

Poques vegades havia passat tanta estona d’angoixa! A més a més, em sentia glaçat de cap a peus i a cada pèrdua d’equilibri del meu company pressentia que tots dos podíem rodolar pendent avall com si fóssim boles de neu. Ja era tard, quan finalment arribàvem als cables d’acer que ajuden a salvar els vint-i-cinc metres finals. El cable estava moll i relliscós, però la seva seguretat donava plaer. Poder-se agafar de les dues mans, i, tan sols en unes llambregades, veure’s ja sobre la barana i l’entarimat de fusta de la terrassa del refugi!

Aquell dia, moltes cordades no havien volgut pujar a causa de l’estat de la neu, i de les que ho varen fer, nosaltres dos fórem els darrers a arribar.

Fet tot un Tartarí de Tarascó, el meu company es desplomà sobre el banc de fusta tot allargant les cames i fent un sospir… Admirat, s’extasiava ara, sense dir res, en contemplar tot aquell món aeri de neu i glaç, de cims i muntanyes envaïdes per la tènue claror rosada del cap al tard. Ens miràrem. Li tornava a brillar l’optimisme i la fe…

—Rodri, demà farem el Mont Blanc peti qui peti!

Pensatiu, vaig mirar el paisatge: la superba i vertical agulla de Bionnassay, el buit immens de la seva gelera. El color extremament rosat d’una posta de sol estranya i exagerada, els foscos prats i valls de la Montjoie, allí, molt lluny… Aquell capvespre, a 4.000 metres, tenia una bellesa i un misteri lluny de les possibilitats dels humans normals. Però el fred ho estroncà… Allí dalt també —i més que enlloc— les consignes i el codi de la lògica es fan complir! A les vuit del vespre tothom dormia bo i procurant lluitar contra el mareig, el mal de muntanya o el malestar produït per l’alçada… i entre aquells embalums coberts amb flassades, jo era allí, amb els ulls oberts com taronges. Sense son, i meditant dubtosament sobre l’optimisme del meu company que al meu costat dormia i roncava plàcidament…