Capítol XII

LLIBRE, ara has arribat al final. Darrerament m’he posat a escriure a corre-cuita. D’una ratlla a l’altra saltava entre les nacions, els mars i els continents. ¿Què és aquesta fúria que m’ha agafat, aquesta impaciència? És com si esperés alguna cosa. Però ¿què poden esperar les monges, retirades aquí precisament per estar lluny de les sempre canviants ocasions del món? ¿Què espero fora de noves pàgines per a ésser guixades i els tocs acostumats de la campana del convent?

Té! Se sent un cavall que puja pel camí escarpat, s’atura justament a la porta del monestir. El cavaller truca. Des de la meva finestra no puc veure’l, però en sento la veu.

—Ei, bones germanes, ei, escolteu!

Però ¿no és aquesta la veu, o m’equivoco? Sí, és aquesta! És la veu de Rambald que he fet sentir tantes estones al llarg d’aquestes pàgines! ¿Què hi busca, aquí, Rambald?

—Escolteu, bones germanes, ¿sabríeu dir-me, si us plau, si ha trobat refugi en aquest convent una guerrera, la famosa Bradamant?

És clar, cercant Bradamant pertot arreu, Rambald havia d’arribar també fins aquí.

Sento la veu de la germana guardiana que respon:

—No, soldat, aquí no hi ha cap guerrera, sinó solament unes pobres dones pietoses que preguen per netejar-te de pecat!

Ara sóc jo que corro a la finestra i crido:

—Sí, Rambald, aquí estic, espera’m, sabia que vindries, ara baixo, marxaré amb tu!

I corrents m’arrenco la còfia, les benes de clausura, les faldilles, trec del caixó la meva tuniqueta de color topazi, la cuirassa, les espatlleres, l’elm, els esperons, la pellissa malva.

—Espera’m Rambald, que estic aquí, sóc jo. Bradamant!

Sí, llibre. La sor Teodora que narrava aquesta història i la guerrera Bradamant som la mateixa dona. Ara galopo pels camps de guerra enmig de duels i d’amors, ara em tanco al convent, meditant i escrivint les aventures que m’han ocorregut, per mirar de comprendre-les. Quan vaig venir a recloure’m aquí estava desesperada d’amor per Agilulf, ara m’abruso pel jove i apassionat Rambald.

Per això la meva ploma en un moment determinat s’ha posat a córrer. Devers ell, corria; sabia que no tardaria a arribar. La pàgina assoleix el seu bé només quan la tombes i al darrera hi ha la vida que empeny i escampa tots els fulls del llibre. La ploma corre empesa pel mateix plaer que a tu et fa córrer camins. El capítol que encetes i encara no saps quina història explicarà és com el revolt que tombaràs en sortir del convent i no saps si se’t plantarà al davant un drac, un estol barbaresc, una illa encantada, un nou amor.

Vinc corrents, Rambald. No saludo ni tan sols l’abadessa. Ja em coneixen i saben que després de combats, abraçades i enganys retorno sempre en aquest claustre. Però ara serà diferent… Serà…

De narrar en temps passat i del present que m’agafava la mà en els trossos de desfici, ara, oh futur, he pujat a dalt del teu cavall. ¿Quins nous estendards m’alces enfront als penons de les torres de ciutats encara no fundades? ¿Quines fumeres de devastacions als castells i als jardins que estimava? Quines imprevistes edats d’or prepares, tu, mal contingut, tu, anunciador de tresors pagats a un preu car, tu, regne meu a conquerir, futur…