Capítol XI

CARLEMANY cavalcava cap a la costa de Bretanya.

—Vejam, vejam, Agilulf dels Guildiverns, no us neguitegeu. Si el que m’heu dit és veritat, si aquesta dona té encara la mateixa virginitat que tenia ara fa quinze anys, no hi ha res a dir, haureu estat armat cavaller a ple dret, i aquell minyó ens volia fer empassar una falòrnia. Per assegurar-me’n he fet venir amb el nostre seguici una comare experta en les coses de les dones. Nosaltres, els soldats, per a aquestes coses, oi, no hi tenim la mà trencada…

La velleta, muntada dalt del cavall de Gurdulú, amb veu escardalenca, deia:

—Sí, sí, majestat, us ho faré amb tots els ets i uts, encara que sigui una bessonada… —Era sorda i encara no havia entès de què es tractava.

En primer lloc entren a la gruta dos oficials del seguici, amb torxes. Tornen aclaparats:

—Senyor, la verge jeu abraçada amb un jove soldat. Els amants són trets a la presència de l’emperador.

—Tu, Sofrònia! —crida Agilulf.

Carlemany mana que descobreixin la cara del xicot.

—Torrismon!

Torrismon fa un bot cap a Sofrònia.

—Tu ets Sofrònia? Ai, mare meva!

—Coneixeu aquest xicot, Sofrònia? —demana l’emperador.

La dona inclina el cap, tota pàl·lida.

—Si és Torrismon, el vaig criar jo mateixa —diu amb un fil de veu.

Torrismon s’enfila a la sella.

—He comès un incest nefand! No em veureu mai més! —esperona i corre cap al bosc, per la dreta.

Agilulf esperona al seu torn el cavall.

—Tampoc no em veureu a mi! —diu—. Ja no tinc nom! Adéu-siau! —i s’endinsa al bosc, per l’esquerra.

Tothom s’ha quedat consternat. Sofrònia té el rostre amagat entre les mans.

Se sent un galop per la dreta. És Torrismon que torna del bosc a gran marxa. Crida:

—Però com? Si fins fa poc era verge? Com és que no hi he pensat de seguida? Era verge! No pot ésser la meva mare!

—En realitat, Torrismon no és fill meu, sinó el meu germà, més ben dit el meu germanastre —diu Sofrònia—. La reina d’Escòcia, la nostra mare, trobant-se el rei, el meu pare, en guerra feia un any, el donà a llum després d’un encontre fortuït, sembla, amb el Sagrat Orde dels Cavallers del Graal. Quan el rei va anunciar el seu retorn, aquella pèrfida criatura (així en efecte em veig obligada a titllar la meva mare) amb l’excusa de fer-me portar a passejar el germanet, em va fer perdre pels boscos. Va tramar un engany monstruós de cara al marit que estava a punt d’arribar. Li va dir que jo, que tenia tretze anys, havia fugit per donar a llum un bordet. Continguda per un malentès respecte filial, mai no vaig trair aquest secret de la nostra mare. Vaig viure entremig de les brugueres amb el germanastre quan era petit i per a mi també van ser uns anys lliures i feliços, comparats amb els que m’esperaven, al convent on em van enviar els ducs de Cornualla. No he conegut cap home fins aquest matí, a l’edat de trenta-tres anys, i la primera relliscada que tinc amb un home, ai las, resulta que és un incest…

—En fi, mirem-ho amb calma, com està tot això —fa Carlemany, conciliant—. D’incest n’hi ha, certament, però entre germanastres no és pas dels més greus…

—No hi ha incest, sacra majestat! Alegra’t, Sofrònia! —exclama Torrismon, radiant de cara—. Escorcollant el meu origen he sabut un secret que hauria volgut guardar sempre: aquella que considerava la meva mare, és a dir, tu, Sofrònia, va néixer no pas de la reina d’Escòcia, sinó que és filla natural del rei, de la muller d’un masover. El rei et va adoptar per la seva muller, és a dir, per la que acabo de saber que era la meva mare i que a tu t’era solament madrastra. Ara comprenc per què ella, obligada pel rei a passar com a la teva mare contra la seva voluntat, tenia tantes ganes de deslliurar-se de tu: i ho va fer atribuint-te el fruit d’una incidental culpa seva, que sóc jo. Com que tu ets filla del rei d’Escòcia i d’una camperola i jo de la reina i del Sagrat Orde, no tenim cap lligam de sang, sinó tan sols el lligam amorós cenyit lliurement no fa gaire estona i que espero ardentment que tu vulguis tornar a nuar.

—Em sembla que tot acaba de la millor manera… —diu Carlemany, fregant-se les mans—. Però no triguem a fer tornar el nostre brau cavaller Agilulf, assegurant-li que el seu nom i el seu títol no corren ja cap perill.

—Hi aniré jo, majestat! —diu un cavaller iniciant la carrera. És Rambald.

Entra al bosc. Crida:

—Cavaller! Cavaller Agiluuulf! Cavaller dels Guildiveeerns! Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Feeez! Tot està arreglat! Torneeeu!

Només li respon l’eco.

Rambald es posa a escorcollar el bosc, camí per camí, i fora dels camins per cingles i torrenteres, cridant, parant l’orella, cercant un senyal, una petja. Troba una petjada de ferradures. En un indret apareixen marcades més fondes, com si l’animal s’hagués aturat. Més enllà les petjades de ferradures tornen a ésser lleugeres, com si el cavaller hagués estat deixat anar. I del mateix lloc surten unes altres empremtes, unes petges de peus calçats amb botes de ferro. Rambald les segueix.

S’aguantava l’alè. Arribà en una clariana. Als peus d’un roure, escampats per terra, hi havia un elm capgirat amb una cimera iridiscent, una cuirassa blanca, unes cuixeres, uns braçals, unes manyoples, és a dir, totes les peces de l’armadura d’Agilulf, algunes posades amb la intenció, semblava, de formar una pila ordenada, d’altres llençades a terra de qualsevol manera. Al puny de l’espasa, hi havia un rètol: «Deixo aquesta armadura al cavaller Rambald de Rosselló». A sota hi havia una mitja rúbrica, com si la firma, un cop començada, hagués quedat interrompuda.

—Cavaller —crida Rambald, adreçant-se a l’elm, a la cuirassa, al roure, al cel—. Cavaller! Agafeu novament l’armadura! El vostre grau a l’exèrcit i a la noblesa de França és incontestable!

I intenta de tornar a aplegar l’armadura, de fer-la estar dreta, i continua cridant:

—Sou, cavaller, ningú ja no ho pot negar, ara!

Cap veu no li contesta. L’armadura no s’aguantava dreta, l’elm roda per terra.

—Cavaller, heu resistit tant de temps amb la sola força de voluntat, sempre heu aconseguit d’actuar com si existíssiu: per què us rendiu de sobte?

Però ja no sap cap a quin cantó mirar: l’armadura és buida, no pas buida com abans, buida fins i tot d’aquella mena de cosa que anomenaven cavaller Agilulf i que ara s’ha dissolt com una gota en el mar.

Rambald es treu ara la seva cuirassa, es despulla, es col·loca l’armadura blanca, es cobreix amb l’elm d’Agilulf, pren en mà l’escut i l’espasa, munta a cavall. Armat així compareix a presència de l’emperador i del seu seguici.

—Ah, Agilulf, veig que heu tornat, tot s’arregla, oi?

Però de l’elm respon una altra veu:

—No sóc Agilulf, majestat! —La visera s’aixeca i apareix la cara de Rambald—. Del cavaller dels Guildiverns només queda l’armadura blanca i aquest paper que me n’assigna la propietat… Ara ja no tinc altre deler que llançar-me a combatre!

Les trompes toquen l’alarma. Una flota de falues ha desembarcat un exèrcit sarraí a la Bretanya. Les hosts franques corren a arrenglerar-se.

—El teu desig ha estat escoltat —fa el rei Carles—, ha arribat l’hora de combatre. Fes honor a les armes que portes. Encara que fos estrany de caràcter, Agilulf en sabia un munt, de fer de soldat!

L’exèrcit franc planta cara als invasors, obre una escletxa en el front sarraí i el jove Rambald és el primer a posar-hi el coll. S’abraona, colpeix, es defensa, aquí clava i allà rep. Molts mahometans mosseguen la terra. Rambald tots els qui troba sota la llança, un darrera l’altre, els enfila. Els batallons invasors es repleguen, es donen empentes pels volts de les falues ancorades. Encalçats per les armes franques, els vençuts toquen pirandó, llevat dels qui romanen a amarar amb sang mora la terra grisa de Bretanya.

Rambald acaba la batalla victoriós i incòlume; però l’armadura, polida, intacta, impecable d’Agilulf, ara és tota empastifada de sang, esquitxada de sang enemiga, baldada de cops, bonys, rascades, clivelles, la cimera mig esplomada, l’elm tort, l’escut escarbotat justament al mig de la misteriosa ensenya. El jove ja sent l’armadura com a seva, d’ell, Rambald de Rosselló; l’angúnia que havia sentit en posar-se-la s’ha fet fonedissa; ara li entra com un guant.

Galopa, tot sol, per la cresta d’un turó. Una veu aguda puja del fons de la vall:

—Ei, allà dalt, Agilulf!

Un cavaller corre cap a ell. Sobre l’armadura duu una pellissa de color malva. És Bradamant que el segueix.

—Finalment t’he tornat a trobar, blanc cavaller!

«Bradamant, no sóc Agilulf: sóc Rambald!», voldria de seguida cridar ell, però pensa que és millor dir-li-ho a la vora, i fa girar cua al cavall per acostar-s’hi.

—Ja era hora que fossis tu qui vinguessis cap a mi, guerrer inabastable! —exclama Bradamant—. Oh, veure’t córrer al meu costat, tu també, l’únic home que no actua a la babalà, amb actes improvisats, facilots, com els de la llopada que em sol venir al darrera!

I dient això, fa girar el cavall i mira d’esquivar-lo, sempre, però, tombant-se per veure si ell segueix el joc i li va a l’encalç.

Rambald està impacient per a dir-li: «¿No t’adones que jo també sóc un dels qui es mouen amb maldestresa, que cada gest meu traeix el desig, la insatisfacció, el neguit? Però també el que jo vull és tan sols de ser un que sap el que vol!», i per dir-li-ho galopa tot perseguint la noia que riu i exclama:

—Aquest és el dia que sempre havia somniat!

L’ha perduda de vista. Hi ha una vall florida i solitària. El cavall d’ella és lligat a una morera. Tot recorda la primera vegada que l’havia seguida i encara no sospitava que fos una dona. Rambald baixa del cavall. Heus-la aquí: la veu, ajaguda en un pendís de molsa. S’ha tret l’armadura, duu una curta túnica de color topazi. Ajaguda estant obre els braços cap a ell. Rambald avança amb l’armadura blanca. Aquest és el moment de dir-li: «No sóc Agilulf, l’armadura de què et vas enamorar, guaita ara com es ressent de la pesantor d’un cos, encara que sigui jove i àgil com el meu. ¿No veus que aquesta cuirassa ha perdut el seu candor inhumà i s’ha tornat en un abric dins el qual fem la guerra, exposat a tots els cops, un guarniment pacient i útil?». Voldria dir-li això, i en canvi s’està amb les mans tremoloses, fa unes passes vacil·lants devers ella. Potser el millor que podria fer fóra de descobrir-se, treure’s l’armadura, mostrar-se com a Rambald, ara per exemple que ella té els ulls clucs, amb un somriure d’espera. El xicot es desfà de l’armadura, ansiós: ara Bradamant quan obrirà els ulls el reconeixerà… No: s’ha posat una mà a la cara com si no volgués torbar amb la mirada l’acostament invisible del cavaller inexistent. I Rambald s’ajeu damunt d’ella.

—Oh, sí, n’estava segura! —exclama Bradamant, amb els ulls closos—. Estava sempre segura que seria possible! —i s’abraça a ell, i enmig d’una febre que és igual en tots dos, es junyeixen—. Oh, sí! Oh, sí, n’estava segura!

Ara que ha acabat això, és el moment de mirar-se als ulls.

«Em veurà —pensa ràpidament amb una espurna d’orgull i d’esperança Rambald—, ho comprendrà tot, comprendrà que ha estat just i bonic així i m’estimarà per sempre!».

Bradamant obre els ulls.

—Ah, tu!

S’aixeca del jaç, empeny enrera Rambald.

—Tu! Tu! —crida amb la boca plena de ràbia, amb els ulls amarats de llàgrimes—. Tu! Impostor!

Està dempeus, branda l’espasa, la dirigeix contra Rambald, li encerta de ple el cap, però plana, l’estaborneix, i tot el que ell ha pogut dir-li, aixecant les mans desarmades, potser per defensar-se, potser per abraçar-la, ha estat:

—Digues, digues, que potser no era bonic…?

En acabat perd els sentits, i li arriba només confusament el soroll del cavall d’ella que se’n va.

Si és infeliç l’enamorat que invoca besos dels quals no sap el sabor, ho és mil vegades més el qui ha gustat a penes aquest sabor i després li és negat. Rambald continua la seva vida de soldat impàvid. On més confusa és la lluita, cap allà fa camí amb la seva llança. Si entre el garbuix d’espases veu una espurna de color malva, hi acut, crida: «Bradamant!», però sempre en va.

L’únic a qui voldria confessar les seves penes, ha desaparegut. A vegades, caminant entre els bivacs, la manera de sostenir-se sobre els faldons una cuirassa o d’aixecar-se sobtadament una colzera, el fan sobresaltar, perquè li recorden Agilulf. ¿I si el Cavaller no s’hagués dissolt, si hagués trobat una altra armadura? Rambald s’acosta i diu:

—No us ho prengueu pas malament, company, però desitjaria que aixequéssiu la visera del vostre casc.

Cada vegada espera trobar-se enfront d’una cavitat buida: tanmateix sempre hi ha un nas que s’arromanga, uns bigotis arrissats.

—Perdoneu —mussita i se’n va.

També un altre va cercant Agilulf: és Gurdulú, que cada vegada que veu una caldera buida, o una xemeneia, o una tina, s’atura i exclama:

—Senyor amo! A manar, senyor amo!

Assegut en un prat, vora un camí, estava fent una llarga xerrada al broc d’una garrafa, quan una veu l’interpel·la:

—Què busques aquí dintre, Gurdulú?

Era Torrismon, que acabava de celebrar solemnialment les noces amb Sofrònia amb l’assistència de Carlemany i ara cavalcava amb la muller i un important seguici cap a la Curvaldia, d’on havia estat nomenat comte per l’emperador.

—Busco el meu amo —diu Gurdulú.

—Dintre la garrafa?

—El meu amo és un que no hi és; així, doncs, tant pot ser que no hi sigui en una garrafa com en una armadura.

—El teu amo s’ha dissolt en l’aire!

—Així, ¿jo sóc l’escuder de l’aire?

—Seràs el meu escuder, si em segueixes.

Arribaren a Curvaldia. El país no era el mateix d’abans. En lloc de poblets hi havia ciutats amb palaus de pedra, molins i canals.

—He tornat, bona gent, per quedar-me amb vosaltres…

—Visca! Magnífic! Visca ell! Visca l’esposa!

—Espereu a desfogar la vostra felicitat amb la notícia que us donarà: l’emperador Carlemany, al sagrat nom del qual d’ara endavant us inclinareu, m’ha investit del títol de comte de la Curvaldia!

—Ah… Caram… Carlemany…? Naturalment…

—No ho compreneu? Ara teniu un comte! Us defensaré encara contra les malifetes dels Cavallers del Graal!

—Oh, aquells rai! Fa temps que els vam fer fora de tota la Curvaldia! Mireu, nosaltres durant molt de temps sempre havíem obeït… Però ara hem vist que podem viure sense deure res a cavallers ni a comtes… Conreem les terres, hem endegat obradors d’artesans, molins, entre nosaltres mirem de fer respectar les nostres lleis, de defensar les nostres fronteres, en una paraula, anem fent, no ens podem queixar. Vós sou un jove generós i no hem oblidat allò que vau fer per nosaltres… Ens agradaria que us quedéssiu… però com a igual…

—Com a igual? No em voleu com a comte? Però si és una ordre de l’emperador, no ho compreneu? És impossible que us hi negueu!

—Ui, sempre la mateixa: impossible… Treure’ns de sobre els del Graal també semblava impossible… I aleshores només teníem aixes i forques… Nosaltres no volem mal a ningú, senyoret, i a vós encara menys… Sou un jove que val, sabeu fer tot de coses que nosaltres no sabem… Si us quedeu aquí com un més de nosaltres i no voleu imposar-vos, potser acabareu essent també el primer entre nosaltres…

—Torrismon, estic cansada de tants viatges —digué Sofrònia alçant-se el vel—. Aquesta gent sembla enraonada i cortesa i la ciutat és més bonica i ben parada que altres… Per què no intentem d’arribar a un acord?

—I el nostre seguici?

—Tothom esdevindrà ciutadà de Curvaldia —respongueren els habitants—, i tindran segons el que valguin.

—¿Haig de considerar com a igual a mi aquest escuder, que no sap ni tan sols si hi és o si no hi és?

—Ell també n’aprendrà… Nosaltres tampoc no sabíem ser al món… També se n’aprèn, de ser…