Capítol I

L’EXÈRCIT de França era arrenglerat sota les vermelles muralles de París. Carlemany havia de passar revista als paladins. Feia més de tres hores que eren allà; feia calor; era una tarda de començament d’estiu, una mica tapada, núvol; dins les armadures bullien com en unes peroles a foc lent. No se sap si algun en aquella fila immòbil de cavallers havia ja perdut els sentits o s’havia abaltit, però de tota manera l’armadura els aguantava tots drets a la sella. De sobte, tres tocs de trompa: els plomalls de les cimeres se somogueren en l’aire quiet com per una bufada de vent, i callà de seguida aquella mena de bramul marí que fins aleshores s’havia sentit: eren, es veu, els roncs dels guerrers enfosquits pels gorjals metàl·lics dels cascos. Finalment van albirar Carlemany, avançant per allà baix, sobre un cavall que semblava més gran que els corrents, amb la barba sobre el pit, les mans al pom de la sella. De regnar i batallar, de batallar i regnar, tant i tant, semblava una mica envellit, des de l’última vegada que aquells guerrers l’havien vist.

Aturava el cavall davant cada oficial i es tombava per mirar-lo de dalt a baix:

—I qui sou vós, paladí de França?

—Salomó de Bretanya, senyor! —contestava l’altre a tota veu, alçant la visera i descobrint el rostre acalorat; i afegia alguna informació pràctica, com ara això—: Cinc mil cavallers, tres mil cinc-cents soldats de peu, mil vuit-cents servidors, cinc anys de campanya.

—Amb els bretons, paladí! —deia Carles i, quetric-quetrac, s’acostava a un altre cap de formació.

—I qui sou vós, paladí de França? —tornava.

—Oliver de Viena, senyor! —declamaven uns llavis, tot just llevada la reixeta del casc. I tot seguit—: Tres mil cavallers escollits, set mil de tropa, vint màquines d’assetjament. Vencedor del pagà Ferabraç, per la gràcia de Déu i la glòria de Carles, rei dels francs!

—Molt bé, magnífic, vienès —deia Carlemany, i als oficials del seguici—: Estan prims aquests cavalls, augmenteu-los la civada.

I continuava endavant:

—I qui sou vós, paladí de França? —repetia, sempre amb la mateixa cadència: «tarà-tatà tatarà tatara…».

—Bernat de Montpeller, senyor! Vencedor de Brunamon i Galifern.

—Bella ciutat, Montpeller! Ciutat de dones belles! —i al seguici—: A veure si el pugem de grau.

Totes aquestes coses, dites pel rei, són agradables, però era sempre la mateixa tornada, de feia anys.

—I qui sou vós, amb aquesta ensenya que conec?

Coneixia tothom per les armes que portaven a l’escut, sense necessitat que li diguessin res, però l’ús manava que fossin ells els qui descobrissin el nom i la cara. Potser perquè, si no, algú, tenint coses millors a fer que prendre part a la revista, hi hauria pogut enviar la seva armadura amb un altre a dins.

—Alard de Dordonya, del duc Amó…

—Valent Alard, què fa el pare… —I així per l’estil. «Tarà-tatà tatarà tatara…».

—Guifré de Montjoia! De cavallers, vuit mil, llevat dels morts!

Les cimeres onejaven.

—Otger Danès! Nam de Baviera! Palmerí d’Anglaterra!

Es feia fosc. Les cares, darrera la ventalla i la bavera, no es distingien tampoc gaire bé. Cada paraula, cada gest era ja previsible, i així tot en aquella guerra de tants anys, cada encontre, cada duel, portat a terme sempre segons unes regles, de manera que avui ja se sabia qui devia guanyar demà, qui perdre, qui devia ésser heroi, qui traïdor, qui havia de quedar esventrat i qui sortir-ne ben parat amb una desensellada i una culada a terra. Les cuirasses, al vespre, sota la llum de les torxes, eren martellejades pels ferrers sempre sobre les mateixes abonyegadures.

—I vós?

El rei havia arribat al davant d’un cavaller amb una armadura tota blanca; solament una ratlleta negra seguia tot al voltant les cantoneres; quant a la resta era llampant, ben dreta, sense cap rascada, ben acabada en cada junta, encimbellada sobre el casc per un plomall d’aneu a saber quina mena de gall oriental, tornassolada amb tots els colors de l’iris. A l’escut hi havia dibuixat una ensenya entre dues puntes d’un ample mantell drapejat, i dins l’ensenya s’obrien unes altres dues puntes de mantell amb una ensenya més petita al mig, la qual contenia una altra ensenya emmantellada encara més petita. Amb un dibuix cada vegada més prim hi havia pintat un seguit de mantells que s’entreobrien l’un dins l’altre, i al mig hi devia haver segurament alguna cosa, però no s’acabava d’endevinar de tant remenut com es feia el dibuix.

—I vós, eh, duent això tan polit… —digué Carlemany que, com més durava la guerra, menys respecte tenia per la netedat dels paladins amb qui topava.

—Jo sóc —la veu sortia amb un so metàl·lic de dins del casc tancat, com si fos no una gola sinó la mateixa planxa de l’armadura el que vibrava, i amb un lleu retruny d’eco— Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fez!

—Aaah… —va fer Carlemany i del llavi de sota, tret enfora, se li escapà un petit espetec i tot, com si digués: «Si hagués de recordar-me del nom de tots, estaríem frescos!». Però tot d’una arrufà les celles.

—I per què no aixequeu la visera i no mostreu la vostra cara?

El cavaller no féu cap gest; la seva mà dreta, enguantada amb una manyopla de ferro ben articulada, estrenyé més fort l’arçó, mentre l’altre braç, que aguantava l’escut, era com sacsejat per un tremoleig.

—Us ho dic a vós, ei, paladí! —insistí Carlemany—. Com és que no ensenyeu la cara al vostre rei?

La veu sortí clara del gorjal.

—Perquè jo no existeixo, senyor.

—No en volia saber d’altra! —exclamà l’emperador—. Ara ens les havem fins i tot amb un cavaller que no existeix! A veure si us expliqueu.

Agilulf semblava dubtar encara una mica, després amb mà ferma però lenta aixecà la visera. El casc era buit. Dins l’armadura blanca amb cimera iridiscent no hi havia ningú.

—I ara! Que se’n veuen, de coses! —féu Carlemany—. I com us ho feu per prestar servei, si no hi sou?

—Amb força de voluntat —digué Agilulf— i fe en la nostra santa causa!

—Està bé, està bé, perfecte, és així com cal complir el deure. Bé, per ser un que no existeix, esteu en forma!

Agilulf tancava la fila. L’emperador ja havia passat revista a tots; girà el cavall i s’allunyà cap a les tendes reials. Era vell i tendia a allunyar de la ment les qüestions complicades.

La trompa tocà el senyal de «trenqueu files». Hi hagué, com de costum, una desbandada de cavalls, i el gran bosc de llances es plegà, es mogué en onades com un camp de blat quan hi passa el vent. Els cavallers baixaven de la sella, movien les cames per desentumir-se; els escuders s’enduien els cavalls per la brida. Després, d’entremig del desori i de la polseguera, es destacaren els paladins, agrupats en colles sobrealçades per cimeres acolorides, desfogant-se de la forçada immobilitat d’aquelles hores amb bromes i fatxendes, amb xerrameques de dones i recompenses.

Agilulf féu unes passes per ficar-se en una d’aquestes colles, després sense cap motiu passà en una altra, però no hi entrà i ningú no es va fixar en ell. Es va quedar una mica indecís darrera aquest o aquell, sense participar en les converses, i per fi es mantingué apartat. Era el capvespre; dalt les cimeres els plomalls iridiscents ara semblaven tots d’un únic color indistint; però l’armadura blanca ressaltava aïllada per damunt del prat. Agilulf, com si tot d’un plegat se sentís nu, va fer el gest d’encreuar els braços i estrènyer-se les espatlles.

Es reféu de seguida i, a un bon pas, es dirigí cap als estables. Quan hi arribà, va trobar que la vigilància dels cavalls no era acomplida segons les ordenances; esbroncà els palafreners, imposà càstigs als mossos, inspeccionà tots els torns de serveis, redistribuí les tasques explicant minuciosament a cadascú com calia realitzar-les i fent-se repetir allò que havia dit per veure si l’havien entès bé. I com que a cada moment afloraven les negligències en el servei dels companys oficials paladins, els cridava d’un en un, sostraient-los a les agradables converses desvagades del vespre, i assenyalava amb discreció però amb exactitud ferma llurs mancaments, i els obligava un a anar amb l’escamot, l’altre de guàrdia, el de més enllà de patrulla, i així la resta. Sempre tenia raó, i els paladins no podien pas escapolir-se’n, però no dissimulaven el disgust. Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fez era certament un model de soldat, però a tothom era antipàtic.