Capítol IX

JO que escric aquest llibre seguint en papers quasi il·legibles una antiga crònica, no m’adono fins ara que he omplert pàgines i pàgines i tot just sóc al començament de la meva història: ara s’inicia el veritable desenrotllament de la gesta, és a dir, els aventurosos viatges d’Agilulf i el seu escuder per a encercar la prova de la virginitat de Sofrònia, els quals s’entrellacen amb els de Bradamant seguidora i seguida, alhora, de Rambald enamorat i de Torrismon a la recerca dels Cavallers del Sant Graal. Però aquest fil, en lloc de descabdellar-se veloçment entre els dits, veig que s’afluixa, que es nua, i si penso en tot allò que encara haig de posar sobre el paper, itineraris, entrebancs, persecucions, enganys, duels i torneigs, perdo l’esma. Vet aquí com aquesta disciplina d’escrivana del convent i la penitència constant de cercar mots i meditar l’essència última de les coses m’han canviat: allò que el vulgus —i jo mateixa fins ara— té com a plaer més gran, és a dir, el teixit d’aventures en què consisteix tota novel·la de cavalleries, ara em sembla un guarniment superflu, un ornament fred, la part més ingrata de la meva tasca.

Voldria córrer a narrar, narrar de pressa, historiar cada plana amb tants duels i batalles com les que hi ha en un poema, però si m’aturo i em poso a rellegir m’adono que la ploma no ha deixat cap senyal sobre el full i que les planes romanen blanques.

Per a contar com jo voldria, caldria que aquesta pàgina en blanc es tornés tota sembrada de roques rogenques, s’esgranés en una Sorra espessa, plena de còdols, i hi creixés una vegetació atapeïda de ginebreres. Al mig, per on serpenteja una sendera poc fressada, faria que hi passés Agilulf, tibat dalt la sella, amb la llança al rest. Però a més de contrada rocosa aquesta pàgina hauria d’ésser al mateix temps la volta del cel aplanada aquí damunt, tan baixa que entremig només hi hagués lloc per a un vol de corbs grallants. Amb la ploma hauria d’aconseguir de senyalar el full, però amb dolcesa, perquè caldria que representés que el prat era recorregut pel fregament d’una serp invisible entre l’herba i que la bruguera era travessada per una llebre que ara surt a la clariana, s’atura, ensuma els voltants movent els bigotis, desapareix.

Tot es mou en la pàgina llisa sense que es noti, sense que res canviï a la seva superfície, com en el fons tot es mou i res no canvia per la fugosa escorça del món, perquè només hi ha una estesa de la mateixa matèria, igual que el full en què escric, una estesa que es contreu i s’agrumolla en formes i consistències diverses i en diferents escales de colors, però que pot de tota manera representar-se escampada sobre una superfície plana, àdhuc amb els seus conglomerats pelosos, emplomats o nuosos com una closca de tortuga, i tal pelositat, emplomament o nuositat a vegades sembla que es mogui, és a dir, hi ha uns canvis de relacions entre les diverses qualitats distribuïdes per l’estesa de matèria uniforme del voltant, sense que res substancialment fugi de lloc. Podem dir que l’únic que en realitat fuig de lloc aquí al mig és Agilulf, no pas el seu cavall, no pas la seva armadura, sinó aquella mena de cosa única, de preocupació de si mateix, d’impaciència, que està viatjant a cavall dins l’armadura. Al seu voltant les pinyes cauen de les branques, les rieres llisquen entre els còdols, els peixos neden dintre les rieres, els cucs roseguen les fulles, les tortugues ranquegen amb el ventre endurit per terra, però és tan sols una il·lusió de moviment, un perpetu anar i tornar com l’aigua de les ones. I en aquesta ona va i torna Gurdulú, presoner de la catifa de les coses, també escampat en la mateixa pasta juntament amb les pinyes, els peixos, els cucs, les pedres, les fulles, mera excrescència de l’escorça del món.

Amb tot això, que difícil em resulta d’indicar en aquest paper la carrera de Bradamant, o la de Rambald, o la de l’esquerp Torrismon! Caldria que hi hagués sobre la superfície uniforme un lleugeríssim desflorament, com podem aconseguir ratllant sota el full amb una agulla, i que aquest desflorament, aquesta ratllada fos sempre, però, curulla i amarada de la pasta general del món i que precisament aquí hi hagués el sentit, la bellesa i el dolor, la veritable separació i moviment.

Però ¿com puc anar endavant amb la història, si em poso a triturar d’aquesta manera les pàgines en blanc, a excavar-hi valls i avencs, a fer-hi sorgir arrugues i clivelles, llegint en tot això les cavalcades dels paladins? Millor seria, per a ajudar-me a narrar, que em dibuixés un mapa dels llocs, amb el dolç país de França, i l’altiva Bretanya, i el canal d’Anglaterra, ple d’onades negres, i al capdamunt l’alta Escòcia, i aquí baix els escarpats Pirineus, i Espanya encara en mans infidels, i l’Àfrica mare de serps. Després, amb fletxes, creuetes i números podria senyalar el camí d’aquest o aquell heroi. Ara ja puc, amb una línia ràpida malgrat algunes girades, dirigir Agilulf a Anglaterra i encaminar-lo cap al monestir on de fa quinze anys s’ha retirat Sofrònia.

Arriba i el monestir és un munt de ruïnes.

—Molt tard arribeu, noble cavaller —diu un vell—, aquestes valls encara retrunyen dels crits d’aquelles desventurades. Una flota de pirates barbarescos, que va desembarcar en aquestes costes, va saquejar no fa gaire el convent, es van endur com a esclaves totes les religioses i van calar foc a les muralles.

—Se les van endur? On?

—Les van vendre com a esclaves al Marroc, senyor meu.

—Entre aquelles monges, ¿n’hi havia una que en el segle era filla del rei d’Escòcia, Sofrònia?

—Ah, voleu dir sor Palmira! Si hi era? De seguida se la van carregar a l’esquena, aquells brètols! Tot i que ja no era una joveneta, encara era de bon veure. La recordo com si fos ara cridant quan aquells bèsties malcarats l’agafaven.

—Vau presenciar el saqueig?

—Què hem de fer els de poble, ja se sap, sempre som a la plaça.

—I no vau anar a auxiliar-les?

—A elles? Mireu, senyor, què vol fer-hi, així de cop i volta… No teníem autoritats, ni experiència… De no fer a fer malfet, vam pensar que era millor no fer.

—I, digueu-me, ¿aquesta Sofrònia, al convent, portava una vida pietosa?

—Aquests temps que corren de monges n’hi ha de tota mena, però sor Palmira era la més pietosa i casta de tot el bisbat.

—Afanya’t, Gurdulú, anem al port i embarquem cap al Marroc.

Tot això que ara assenyalo amb ratlles ondulades és el mar, més ben dir l’Oceà. Ara dibuixo la nau en què Agilulf fa el seu viatge, i més ençà dibuixo una enorme balena, amb un rètol i la inscripció «Mar Oceà». Aquesta fletxa indica el recorregut de la nau. Encara puc fer una altra fletxa que indiqui el recorregut de la balena; té!, es troben. En aquest punt de l’Oceà, doncs, es produirà l’encontre de la balena amb la nau, i com que la balena l’he dibuixada més grossa, la nau rebrà. Ara dibuixo moltes fletxes encreuades en totes direccions per donar entenent que en aquest punt entre la balena i la nau es produeix una batalla aferrissada. Agilulf també combat i clava la seva llança en un costat del cetaci. Un raig pudent d’oli de balena l’envesteix cosa que represento amb aquestes línies divergents. Gurdulú salta sobre la balena i s’oblida de la nau. D’un cop de cua, la nau es tomba. Agilulf, amb l’armadura de ferro, no pot més que enfonsar-se de cop. Abans d’ésser submergit del tot per les ones, crida a l’escuder:

—Ja ens trobarem al Marroc! Me n’hi vaig a peu!

En efecte, en davallar a milles i milles de profunditat, Agilulf cau de peus sobre la sorra del fons del mar i es posa a caminar a bon pas. Sovint es troba amb monstres marins i es defensa a cops d’espasa. L’únic inconvenient per a una armadura al fons del mar ja sabeu vosaltres quin és: el rovell. Però com que ha estat untada de cap a peus amb l’oli de balena, l’armadura blanca té al damunt una capa de greix que la manté intacta.

A l’Oceà ara hi dibuixo una tortuga. Gurdulú s’ha empassat un glop d’aigua salada abans d’adonar-se que no és el mar el que ha d’estar dintre seu sinó ell sobre el mar; i al final s’ha aferrat a la closca d’una gran torturga marina. Una mica deixant-se portar, un mica mirant de dirigir-la a copets i pessics, s’atansa a les costes de l’Àfrica. Aquí s’enreda amb una xarxa de pescadors sarraïns.

Pujades les xarxes a bord, els pescadors veuen aparèixer enmig d’un munt de molls bellugadissos un home amb floridures al vestit, recobert d’herbes marines.

—L’home-peix! L’home-peix! —criden.

—I ca! On veieu l’home-peix? És en Gudi-Ussuf! —diu el patró—. És en Gudi-Ussuf, jo el conec!

Gudi-Ussuf era efectivament un dels noms amb què a les cuines mahometanes era designat Gurdulú, quan sense adonar-se’n passava les línies i es trobava als campaments del sultà. El patró de pesca havia fet de soldat a l’exèrcit moresc per terres d’Espanya; sabent que Gurdulú era de físic robust i de tarannà dòcil, se l’endugué per fer-ne un pescador d’ostres.

Un vespre, els pescadors, i entre ells Gurdulú, estaven asseguts a les roques de la costa marroquí, obrint una per una les ostres pescades, quan de dintre l’aigua apunta una cimera, un elm, una cuirassa, en fi una armadura tota sencera que caminant se’n ve xano-xano cap a la platja.

—L’home-llagosta! L’home-llagosta! —criden els pescadors, corrent plens de por a amagar-se entre el rocam.

—I ca! On veieu l’home-llagosta? —diu Gurdulú—. És el meu amo!… Deveu estar esgotat, cavaller. Us ho heu fet tot a peu!

—No estic gens cansat —replicà Agilulf—. I tu, què hi fas aquí?

—Busquem perles per al sultà —intervé l’ex-soldat—, que cada vespre ha de regalar a una esposa diferent una perla nova.

Com que tenia tres-centes seixanta-cinc mullers, el sultà en visitava una cada nit, i per tant cada muller només era visitada una vegada a l’any. A la que visitava, solia portar-li com a regal una perla; per això cada dia els mercaders havien de lliurar-li una perla tot just trobada. Però aquell dia els mercaders havien exhaurit llur gènere i s’havien adreçat als pescadors perquè els procuressin una perla al preu que fos.

—Vós que us en sortiu tan bé de caminar pel fons del mar —digué a Agilulf l’ex-soldat—, ¿per què no us associeu a la nostra empresa?

—Un cavaller no s’associa a empreses que tinguin com a objecte el guany, sobretot si són dirigides per enemics de la seva religió. Us regracio, oh pagà, per haver salvat i nodrit aquest escuder meu, però que el vostre sultà aquesta nit no pugui regalar cap perla a la seva tres-centes-seixanta-cinquena esposa no m’importa gens ni mica.

—A nosaltres sí que ens importa, perquè ens fuetejaran —va fer el pescador—. Aquesta nit no serà una nit nupcial com les altres. Li toca a una esposa nova, que el sultà visitarà per primera vegada. La van comprar ara fa gairebé un any a uns pirates i ha esperat fins ara el seu tom. És inadequat que el sultà es presenti a ella amb les mans buides, molt més tractant-se d’una correligionària vostra, Sofrònia d’Escòcia, de nissaga reial, portada al Marroc com a esclava i de seguida destinada a l’harem del nostre sobirà.

Agilulf no deixà veure la seva emoció.

—Us diré la manera de sortir del mal pas —digué—. Que els mercaders proposin al sultà de fer portar a la nova esposa no pas la perla acostumada sinó un regal que pugui alleujar la seva enyorança del país llunyà: és a dir, una armadura completa de cavaller cristià.

—I on la trobarem, aquesta armadura?

—La meva! —digué Agilulf.

Sofrònia esperava que es fes fosc a la seva estança del palau de les mullers. A través de la reixa de la finestra llargaruda guaitava les palmeres del jardí, les piques, les plantes. El sol davallava, el muetzí feia el seu crit, al jardí es descloïen les flors perfumades del capvespre.

Truquen. Ja és l’hora! No, són els eunucs de sempre. Duen un obsequi de part del sultà: una armadura. Una armadura tota blanca. Aneu a saber què vol dir. Sofrònia, sola novament, se’n torna a la finestra. Fa gairebé un any que és allà. Així que la van comprar com a esposa, li havien assignat la tanda d’una muller que havia estat repudiada no feia gaire, una tanda que l’hauria de fer esperar més d’onze mesos. Estar allí dins, a l’harem, sense fer res, un dia darrera l’altre, era molt més ensopit que al convent.

—No tingueu por, noble Sofrònia —digué una veu darrera d’ella. Es va girar. Era l’armadura que parlava.

—Sóc Agilulf dels Guildiverns que ja una altra vegada va salvar la vostra virtut immaculada.

—Oh, auxili! —havia dit sobresaltant-se l’esposa del sultà; i després, captenint-se—: Ah, sí, ja em semblava que no m’era desconeguda aquesta armadura blanca. Vós sou el qui vau arribar al moment just, fa anys, per impedir que un bandit abusés de mi…

—I ara arribo al moment just per salvar-vos de l’oprobi de les noces paganes.

—Ja… Sempre vós, sou…

—Ara, protegida per aquesta espasa, us acompanyaré fora dels dominis del sultà.

—Ja… Es comprèn…

Quan els eunucs vingueren a anunciar l’arribada del sultà, foren passats a fil d’espasa. Embolcallada en un mantell, Sofrònia corria pels jardins al costat del cavaller. Els dragomans van donar l’alarma. Ben poca cosa pogueren les pesants simitarres contra l’espasa precisa i àgil del guerrer de la cuirassa blanca. I el seu escut aguantà bé l’assalt de les llances de tot un escamot. Gurdulú esperava amb uns cavalls darrera una figuera de moro. Al port, hi ha una falua a punt de partir cap a terres cristianes. Sofrònia, de la coberta estant, veia com s’allunyaven les palmeres de la platja.

Ara dibuixo, aquí al mar, la falua. La faré una mica més grossa que la nau d’abans, perquè en el cas que topés amb la balena no succeeixi cap desastre. Amb aquesta línia torta assenyalo el recorregut de la falua que voldria fer arribar al port de Sant Maló. La llàstima és que l’altura del golf de Biscaia hi ha un embolic tan gros de ratlles que s’intersequen, que és millor fer passar la falua una mica més ençà, per aquí dalt, i per aquí dalt, i vet aquí un accident: se’n va de dret als escullats de Bretanya! Naufraga, s’enfonsa de cop, i amb penes i treballs Agilulf i Gurdulú aconsegueixen portar Sofrònia a la costa sana i estàlvia.

Sofrònia està cansada. Agilulf decideix de refugiaria en una gruta i de marxar amb l’escuder cap al campament de Carlemany per anunciar que la virginitat encara està intacta i així mateix la legitimitat del seu nom. Ara marco amb una creueta l’indret de la gruta a la costa bretona per a poder-la trobar després. No sé què deu ésser aquesta línia que també passa per aquest indret: ara el meu paper és un garbuix de ratlles traçades en tots sentits. Ah, guaiteu, és una línia que correspon al recorregut de Torrismon. Així, doncs, el jove consirós passa justament per aquí, mentre Sofrònia jeu a la caverna. El noi també s’acosta a la gruta, hi entra, la veu.