Capítol II

LA nit, per als exèrcits en campanya, és regulada com el cel estelat: els torns dels sentinelles, l’oficial de guàrdia, les patrulles. Quant a la resta, la perpètua confusió de la host en guerra; el formigueig diürn, en el qual pot sorgir un imprevist, com l’esbojarrament d’un cavall, ara reposa, car el son ha vençut tots els guerrers i els quadrúpedes de la Cristiandat: aquests en rengles i drets, a estones refregant una peüngla amb el terra o fent un curt renill o bram, aquells finalment deslliurats dels elms i de les cuirasses, i, satisfets de sentir-se de nou persones humanes diferents i inconfusibles, aquí els teniu tots roncant.

A l’altre costat, al campament dels Infidels, tot igual: les mateixes passes endavant i endarrera dels sentinelles, el comandant de la guàrdia que veu davallar l’últim gra de sorra del rellotge i se’n va a despertar els homes del relleu, l’oficial que aprofita la nit de vetlla per a escriure a la muller. I les patrulles cristiana i infidel s’endinsen totes dues mitja milla, arriben gairebé fins al bosc i després reculen, una ençà l’altra enllà, sense trobar-se mai, tornen cap al campament a informar que tot és en calma, i se’n van al llit. Els estels i la lluna llisquen silenciosament sobre els dos campaments adversos. Enlloc no es dorm tan bé com a l’exèrcit.

Agilulf era l’únic que no gaudia d’aquest alleujament. Dins l’armadura blanca, complidament muntada, sota la seva tenda, una de les més endreçades i confortables del campament cristià, intentava d’estar-se ajagut, i continuava pensant: no pas les cabòries ocioses i divagadores del qui està a punt d’agafar el son, sinó sempre raonaments definits i concrets. Al cap de poca estona, s’aixecava sobre un colze: sentia la necessitat de dedicar-se a una ocupació manual qualsevol, com ara enllustrar l’espasa, que ja era molt lluent, o untar de greix les juntures de l’armadura. No durava gaire: vet aquí que es llevava, que sortia de la tenda, embraçant llança i escut, i la seva ombra blanquinosa rondava pel camp. De les tendes còniques s’aixecava el concert de les pesades respiracions dels adormits. Agilulf no podia saber què era poder cloure els ulls, perdre consciència de si, enfonsar-se en el buit de les pròpies hores, i després, tot despertant-se, tornar-se a trobar igual com abans reprenent els fils de la pròpia vida; i la seva enveja per la facultat de dormir pròpia de les persones existents era una enveja vaga, com d’una cosa que ni tan sols sabem imaginar. El colpia i inquietava més de veure uns peus nus que eixien aquí i allà sota les vores de les tendes, amb els dits grossos enlaire: el campament durant el son era el regne dels cossos, una estesa de vella carn d’Adam, amb sentor del vi empassat i de la suor d’una jornada bèl·lica; mentre a la llinda dels pavellons es quedaven desmuntades les armadures buides, que els escuders i els servidors al matí enllustrarien i deixarien a punt. Agilulf passava, amatent, nerviós, altiu: la còrpora de la gent que tenia un cos li feia, és cert una angúnia semblant a l’enveja, però també una emoció que era d’orgull, de superioritat desdenyosa. Heus aquí els companys, amb tant de nom, els gloriosos paladins, què eren? L’armadura, testimoniatge del grau i el nom, de les empreses realitzades, de la puixança i el valor, aquí la teniu reduïda a embolcall, a ferralla buida; i les persones roncant, amb la cara ensorrada al coixí, deixant anar un regalim de bava pels llavis desclosos. Ell no, no era possible de desfer-lo a trossos, de desmembrar-lo: era i no deixava d’ésser en tot moment del dia i de la nit Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fez, armat el dia tal, havent acomplert les gestes tal i tal i tal, i assumint en l’exèrcit de l’emperador Carlemany el comanament de les tropes tals i tals altres. I posseïdor de l’armadura més bella i llampant de tot el campament, inseparable d’ell. I oficial millor que altres que tenen honors tan il·lustres; més aviat, el millor de tots els oficials. I tanmateix passejava infeliç en la nit.

Va sentir una veu:

—Senyor oficial, excuseu-me, però quan arribarà el relleu? M’han deixat aquí plantat fa tres hores! —Era un sentinella que es repenjava a la llança com si tingués recargolaments de ventre.

Agilulf ni es girà; digué:

—T’equivoques, no sóc jo l’oficial de guàrdia —i prosseguí.

—Perdoneu, senyor oficial. Com que us he vist per aquí, em pensava…

La més petita deficiència en el servei feia entrar en Agilulf la dèria de controlar-ho tot, de trobar altres errors i negligències en l’actuació d’altri, el sofriment agut per tot el que és mal fet, fora de lloc… Però no essent de la seva incumbència de practicar una inspecció així en aquella hora, també el seu capteniment hagués hagut de considerar-se fora de lloc, totalment indisciplinat. Agilulf mirava d’entretenir-se, de cenyir el seu interès en qüestions particulars de les quals d’una manera o altra l’endemà s’hauria ocupat, com ara l’ordenació d’uns rastells on es guardaven les llances, o les disposicions per a conservar sec el farratge… La seva ombra blanca, però, anava a raure sempre allà on desenrotllava les seves funcions el comandant de post, l’oficial de servei, la patrulla que escorcollava la cantina cercant una garrafeta de vi encarregada el vespre abans… Cada vegada, Agilulf tenia un moment d’inseguretat, si calia comportar-se com qui sap imposar amb la seva sola presència el respecte de l’autoritat o com qui, trobant-se on no hi ha motiu de trobar-se, fa un pas enrera, discret, i fa veure que no hi és. En aquesta inseguretat, s’aturava, pensarós: i no es decidia a prendre una o l’altra actitud; notava solament que molestava a tothom i hauria volgut fer alguna cosa per entrar en qualsevol mena de relació amb el proïsme, per exemple posar-se a cridar donant unes ordres, engegant uns insults de caporal, o esclafir en riallades i dir paraulotes com si fos entre companys de taverna. En canvi, murmurava alguns mots de salutació poc intel·ligibles, amb una timidesa disfressada de supèrbia, o una supèrbia pal·liada de timidesa, i passava de llarg; però llavors li semblava que aquells li havien dirigit la paraula, i es tombava dient només:

—Què? —De seguida s’adonava, però, que no era amb ell que parlaven i se n’anava com si fugis.

Arribava fins als extrems del campament, per indrets solitaris, sobre una altura pelada. La nit en calma només era somoguda pel vol lleuger d’unes petites ombres informes d’ales silencioses, que donaven voltes sense dirigir-se enlloc ni tan sols momentàniament: les rata-pinyades. De tota manera, aquell cos minso i indefinit mig rata mig ocell era també una cosa tangible i segura, una cosa que servia per a bellugar-se per l’aire amb la boca oberta engolint mosquits, mentre Agilulf amb tota la seva cuirassa era traspassat en cada escletxa per les bufades del vent, pel vol dels mosquits i pels raigs de la lluna. Una ràbia indefinida, que havia congriat dintre seu, va esclatar tot d’un plegat: es tragué l’espasa de la beina, l’agafà amb totes dues mans i l’engegà enlaire amb força contra les rata-pinyades que se li atansaven. Res: continuaven el vol sense començament ni final, amb prou feines sorpreses per la remoguda d’aire. Agilulf feia giravolts a cada cop; ara ni tan sols intentava ja de colpir les rata-pinyades; i els seus moviments seguien trajectòries més regulars, s’ordenaven d’acord amb els models de l’esgrima amb espasa; Agilulf, doncs, havia començat a fer exercicis com si s’estigués practicant per al pròxim combat i donava exemples de la teoria de les travesses, de les defenses, dels enganys.

De sobte s’aturà. Un xicot acabava de sortir d’entremig de la bardissa, a l’altura, i el mirava. Anava armat només amb una espasa i duia el cos cobert per una cuirassa prima.

—Oh cavaller! —exclamà—. No us volia pas interrompre! És per la batalla que us exerciteu? Perquè ¿oi que hi haurà batalla a primera hora del matí? ¿Em permeteu que jo faci pràctiques amb vós? —I després d’un silenci—: Vaig arribar al campament ahir… Serà la primera batalla, per mi… Tot és tan diferent de com m’esperava…

Agilulf s’havia quedat de gairell, amb l’espassa contra el pit, els braços junts, emparat tot ell darrera l’escut.

—Les disposicions sobre un eventual encontre armat, dimanades del comandament, són comunicades als senyors oficials i a la tropa una hora abans de l’inici de les operacions —digué.

El xicot restà una mica confús, com frenat en la seva embranzida; però, vencent un lleu balbuceig, reprengué amb l’ardor del començament:

—És que jo, aquí on em teniu, he vingut… per venjar el meu pare… I voldria que em diguéssiu, vós que sou vell, si us plau, què haig de fer per trobar-me en batalla enfront d’aquell miserable pagà que és l’argalif Isoarre, sí, el mateix, i trencar-li la llança entre les costelles, tal com ell va fer amb el meu heroic genitor, que Déu tingui a la glòria, el difunt marquès Gerard de Rosselló!

—És molt senzill, minyó —digué Agilulf, i també hi havia en la seva veu un cert ardor, l’ardor de qui coneix a la menuda els reglaments i l’organització, i gaudeix no solament demostrant la pròpia competència sinó confonent la impreparació aliena—: has de fer una instància a la Superintendència de Duels, Venjances i Màcules a l’Honor, especificant els motius de la teva demanda, i serà estudiada la millor manera de posar-te en condicions d’obtenir la satisfacció desitjada.

El xicot, que esperava almenys un signe d’admirada reverència al nom del seu pare, se sentí mortificat més aviat pel to que pel contingut del parlament. Després provà de reflexionar sobre les paraules que li havia dit el cavaller, a fi i efecte, encara, de negar-les dintre seu i mantenir viu l’entusiasme.

—Cavaller, no són pas les superintendències allò que em preocupa, m’heu de comprendre, sinó si en batalla el coratge que tinc, l’aferrissament que em bastaria per a esbudellar no un sinó cent infidels, i també el meu braó en les armes, perquè he estat ben ensinistrat, sabeu?, dic, si allí enmig d’aquell garbuix, abans d’haver-me orientat, no sé… Si no trobo aquell malvat, si se m’escapa, voldria saber com us ho feu en aquests casos, cavaller, digueu-me, quan en la batalla es troba en joc una qüestió personal, una qüestió vostra i només vostra…

Agilulf respongué secament:

—M’atinc estrictament a les disposicions. Fes el mateix tu també i no erraràs.

—Perdoneu-me —féu el noi, que s’estava allà com glaçat—, no volia molestar-vos. M’hauria agradat tant de fer uns exercicis d’espasa amb vós, un paladí! Perquè, sabeu, jo en l’esgrima sóc abrivat, però a vegades, de bon matí, els músculs estan com entumits, freds, no rutllen com voldria. No us passa a vós també?

—A mi no —digué Agilulf, tot girant-se d’esquena i anant-se’n.

El xicot s’encaminà cap al campament. Era l’hora vaga que precedeix l’alba. Es notava entre els pavellons el primer bellugueig de la gent. Abans de la diana els estats majors eren a la feina. A les tendes dels oficials i dels furriers hom encenia les torxes, que contrastaven amb la mitja claror que es filtrava del cel. ¿Era veritablement un dia de batalla, el que començava, com n’havia corregut la veu al vespre? El nou vingut estava dominat per l’excitació, una excitació diferent tanmateix de la que esperava, de la que l’havia portat fins allà; o més ben dit: era una ànsia de tornar a sentir la terra sota els peus, ara que li semblava que tot allò que tocava era buit.

Es topava amb paladins ja enclosos en les cuirasses lluents, sota els esfèrics elms emplomallats, amb el rostre tapat per la visera. El minyó es tombava per mirar-los i li venien ganes d’imitar-ne el capteniment, l’orgullosa manera de girar sobre la cintura, com si cuirassa, casc i espatllera fos tot d’una peça. Heus-el aquí entre els paladins invencibles, disposat a emular-los en combat, amb les armes a la mà, a esdevenir un d’ells! Però els dos que estava seguint, en lloc de muntar a cavall, anaven a seure darrera un taulell tot ple de papers: eren segurament dos grans comandants. El jove s’apressà a presentar-s’hi:

—Sóc En Rambald de Rosselló, batxiller, fill del difunt marquès Gerard! He vingut a allistar-me per venjar el meu pare, mort com un heroi a les muralles de Sevilla!

Els dos allarguen les mans a l’elm emplomallat, se’l lleven desenganxant la barballera del gorjal, i el deixen sobre el taulell. I sota els cascs apareixen dues testes calbes, grogoses, dues cares amb una pell una mica flonja, tota penjarelles, i uns bigotis minsos, dues cares d’escrivans, de vells funcionaris pixatinters.

—Rosselló, Rosselló —fan, tot resseguint uns rotlles amb els dits humitejats de saliva—. Però si ja et vam inscriure ahir! Què vols? ¿Per què no estàs amb la teva secció?

—És que… No sé, aquesta nit no he pogut agafar el son, pensant en el combat, haig de venjar el meu pare, sabeu, haig, de matar l’argalif Isoarre i per tant cercar… Vet-ho aquí: la Superintendència de Duels, Venjances i Màcules a l’Honor, on es troba?

—Tot just arriba, i aquí el tens: mira què se li acut de demanar! I què en saps tu, de la Superintendència?

—M’ho ha dit aquell cavaller, com se diu, aquell que va amb una armadura tota blanca…

—Uix! Només ens faltava aquest! Qui li fa ficar pertot el nas que no té!

—Com? No té nas?

—Com que no té pessigolles —digué l’altre que hi havia darrera el taulell—, no troba feina millor que la de buscar les pessigolles als altres.

—Per què no pot tenir pessigolles?

—I a quin lloc vols que en tingui? És un cavaller que no hi és…

—Com! Que no hi és? Si jo l’he vist! Hi era!

—Què has vist tu? Ferralla… És un que hi és sense que hi sigui, entens, passarell?

Mai el jove Rambald no haguera imaginat que l’aparença pogués resultar tan enganyadora: d’ençà que havia arribat al campament no parava de descobrir que tot era diferent de com semblava…

—A l’exèrcit de Carlemany, doncs, algú pot ser cavaller amb molt de nom i títols i, a més, brau combatent i zelós oficial, sense necessitat d’existir!

—Ei! Ningú no ha dit que a l’exèrcit de Carlemany algú pugui ser això o allò. Hem dit només que al nostre regiment hi ha un cavaller així i aixà. Això és tot. El que pugui haver-hi o no en general, no ens interessa a nosaltres. Ho has entès?

Rambald es dirigí al pavelló de la Superintendència de Duels, Venjances i Màcules a l’Honor. Ara ja no es deixaria enganyar per cuirasses i elms emplomallats: comprenia que darrera els taulells les armadures amagaven uns homenets escanyolits i polsosos. I encara gràcies si hi havia algú a dins!

—Així que vols venjar el teu pare, el marquès de Rosselló, amb grau de general! Vejam: per venjar un general, el procediment millor és treure del mig tres oficials superiors. Podríem assignar-te’n tres de fàcils, i quedes en regla.

—No dec haver-me explicat bé: és Isoarre, l’argalif, que haig de matar. És ell en persona el qui ha abatut el meu gloriós pare!

—Sí, sí, ho hem entès, però estossinar un argalif no et pensis pas que sigui una cosa tan senzilla… Vols quatre capitans? Et garantim quatre capitans infidels aquest matí mateix. Mira que quatre capitans els donem per un general de divisió i el teu pare era només general de brigada.

—Jo buscaré Isoarre i li trauré els budells! A ell, a ell només!

—Tu acabaràs arrestat i no anant a combatre, ja en pots estar segur! Mira-t’hi una mica abans d’enraonar! Si et posem entrebancs per a Isoarre, és que alguna raó hi deu haver… Si el nostre emperador, per exemple, tingués uns tractes en curs amb Isoarre…

Però un dels funcionaris, que fins aleshores havia estat amb el cap ficat entre el paperam, s’aixecà tot content:

—Tot resolt! Tot resolt! No cal fer res! Ni la venjança cal! Oliver, l’altre dia, creient morts en batalla els seus dos oncles, els va venjar! I resulta que s’havien quedat beguts sota un taulell! Tenim, doncs, dues venjances d’oncle de més, un nyap com una casa. Ara tot s’arregla: una venjança d’oncle la comptem com mitja venjança de pare: és com si tinguéssim una venjança de pare en blanc, ja acomplida.

—Ai, pare meu! —Rambald estava trasbalsat.

—Però què et passa?

Havien tocat la diana. El camp, a l’alba, zumzejava d’armats. Rambald hauria volgut mesclar-se en aquella munió que de mica en mica prenia forma d’escamots i companyies arrenglerades, però li semblava que aquella fressa de ferro era com un fimbreig d’èlitres d’insectes, una crepitació de clofolles seques. Molts guerrers s’havien ficat dins el casc i la cuirassa que els tapava fins a la cintura i sota els faldons i les ronyoneres sortien les cames en calces i mitges, perquè per a posar-se els cuixals, les genolleres i els gamberes, esperaven ésser a la sella. Les cames, sota aquell tòrax d’acer, semblaven més primes, com unes potes de grill; i la manera que tenien de moure, tot enraonant, els caps rodons i sense ulls, així com la d’aguantar els braços engavanyats per guardabraços, braçals i manyoples, era també de grill o de formiga; i per això tot aquell renou semblava un zumzeig indefinit d’insectes. Enmig d’ells, els ulls de Rambald anaven cercant alguna cosa: era la blanca armadura d’Agilulf que ell esperava trobar de nou, potser perquè la seva aparició li devia fer veure més concreta la resta de l’exèrcit, o bé perquè la presència més sòlida amb què havia topat era justament la del cavaller inexistent.

El descobrí sota un pi, assegut a terra, ordenant les petites pinyes, que havien caigut per allà, fent un dibuix regular, un triangle isòsceles. En aquella hora del matí, Agilulf tenia sempre necessitat de dedicar-se a un exercici de precisió: comptar objectes, ordenar-los en figures geomètriques, resoldre problemes d’aritmètica. És l’hora en què les coses perden la consistència d’ombra que les ha acompanyades durant la nit i readquireixen a poc a poc els colors, però mentrestant travessen una mena de llimbs insegurs, en ésser desflorades i gairebé allunyades per la claror: l’hora en què estem menys segurs de l’existència del món. A Agilulf li calia sempre sentir-se enfront de les coses com si fossin un mur massís al qual contraposar la tensió de la seva voluntat, i només així aconseguia mantenir una consciència ferma de si mateix. En canvi, si el món del voltant s’esvaïa en l’indefinit, en l’ambigu, sentia que fins i tot ell es negava en aquesta penombra mòrbida, que no podia de cap manera arrencar del buit un pensament definit, un raig de decisió, un encaparrament. No s’hi trobava bé: eren aquells els moments en què menys s’adonava de si mateix; a vegades era només per un esforç extraordinari que aconseguia no dissoldre’s. Llavors es posava a comptar: fulles, pedres, llances, pinyes, qualsevol cosa que tingués davant seu. O bé a distribuir-les en fila, a ordenar-les en quadrats o en piràmides. El fet de dedicar-se a aquestes feines precises li permetia de vèncer el malestar, d’absorbir el descontent, la inquietud i el marasme, i de reprendre la lucidesa i el capteniment habituals.

Així el va veure Rambald, tot disposant amb gestos abstrets i ràpids unes pinyes en triangle, després en quadrats als costats del triangle i sumant tot capficat les pinyes dels quadrats dels catets que confrontava amb les del quadrat de la hipotenusa. Rambald s’adonava que aquí tot rutllava en rituals, en convencions, en fórmules, i per sota d’això, què hi havia, doncs? Se sentia corprès per un neguit indefinible, en veure’s fora de totes aquestes regles del joc… De totes maneres, el seu desig de donar venjança a la mort del seu pare, el seu braó… per a combatre, per a allistar-se amb els guerrers de Carlemany, ¿no era, doncs, això també, un ritual per a no enfonsar-se en el no-res com el d’aixecar i deixar pinyes del cavaller Agilulf? I trasbalsat pel torbament d’unes preguntes tan inesperades, el jove Rambald es llançà a terra i esclatà en plors.

Va notar que una cosa se li posava sobre els cabells, una mà, una mà de ferro, però lleugera. Agilulf era agenollat a costat seu.

—Què tens, minyó? Per què plores?

Els estats de defallença o de desesperació o de furor en els altres éssers humans donaven immediatament a Agilulf una calma i una seguretat perfectes. El fet de sentir-se immune als trasbalsos i a les angúnies que esfondren les persones existents el portava a prendre una actitud de superioritat i protectora.

—Perdoneu —féu Rambald—, potser és el cansament. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls i ara em sento com abatut. Si pogués endormiscar-me almenys una estona… Però ja és de dia. I vós, que també heu estat despert, com us trobeu?

—Jo em sentiria abatut només que m’endormisqués una estoneta —digué lentament Agilulf—. És més, ja no em sentiria gens, em perdria per sempre. Per això sempre vaig ben despert, cada moment del dia i de la nit.

—Deu ser desagradable…

—No. —La veu s’havia tornat seca, dura.

—I l’armadura ¿no us la traieu mai del damunt?

Tomà a murmurar:

—No hi val cap «damunt». Treure o posar per mi no té sentit.

Rambald havia alçat el cap i mirava a les escletxes de la visera, com si cerqués en aquella foscor l’espuma d’una mirada.

—I com pot ser?

—I com pot ser, si no?

La mà de ferro de l’armadura blanca encara recolzava sobre els cabells del jove. Rambald tot just si la sentia descansar sobre el seu cap, com una cosa, sense que li comuniqués cap escalfor de proximitat humana, fos consoladora o molesta, i malgrat tot s’adonava que una obstinació tensa penetrava en ell.