Capítol VI
AQUESTA història que m’he proposat d’escriure encara és més difícil que no pensava. Ara em toca referir-me a la follia més gran dels mortals, la passió amorosa, de la qual m’han alliberat fins aquí el vot, el claustre i el pudor natural. No dic pas que no n’hagi sentit parlar: al contrari, al monestir, per tenir-nos en guàrdia contra les temptacions, moltes vegades és tema de discussió, de la manera com podem fer-ho nosaltres amb la idea vaga que en tenim, i això succeeix sobretot cada vegada que una de nosaltres, pobreta, per inexperiència té algun percaç, o bé, després de raptar-la algun magnat sense temor de Déu, torna i ens explica tot el que li han fet. Així, doncs, de l’amor, com de la guerra, diré a la bona de Déu allò que en puc imaginar: l’art d’escriure històries està a saber treure d’aquell no-res que hem entès de la vida tota la resta; però acabada la plana reprenem la vida i ens adonem que allò que sabíem és ben bé no-res.
Bradamant en sabia gaire més? Al llarg de la seva Vida d’amazona guerrera, havia fet via en el seu ànim una insatisfacció profunda. Havia emprès el mester de la cavalleria per l’amor que sentia per tot el que era sever, precís, rigorós, conforme a una regla moral i —en el maneig de les armes i dels cavalls— a una extrema captinença de gestos. En lloc d’això, què havia trobat? Homenots suats, que s’escarrassaven a fer la guerra a la babalà i barroerament, i així que estaven lliures de servei, sempre agafaven mones o feien el ximplet anant darrera d’ella per veure qui aconseguiria emportar-se-la a la tenda aquell vespre. Perquè ja se sap que la cavalleria és una gran cosa, però els cavallers són molt talossos, acostumats a realitzar empreses grandioses però a l’engròs, tal com raja. De fet, aconsegueixen estar de la millor manera dins les sacrosantes regles que han jurat de seguir, i que, essent tan ben fixades, els estalvien el treball de pensar. La guerra, tanmateix, ara és un escorxador, ara un avorriment, i no cal pas filar gaire prim.
Bradamant no era pas diferent d’ells en el fons: la seva pruïja de severitat i rigor si la tenia ficada al cap, potser era per contrastar amb la seva naturalesa veritable. Per exemple, si hi havia una deixadota en tot l’exèrcit de França, era ella. La seva tenda, posem per cas, era la més mal endreçada de tot el campament. Mentre els homes, pobrets, s’apanyaven, àdhuc en les feines que es consideren de dones, com ara rentar la roba, apedaçar els vestits, escombrar el terra, treure del mig el que no serveix, ella, pujada com a princesa, aviciada, no tocava res, i si no hagués estat per les velles bugaderes i feineres que sempre ronden pels regiments —totes unes alcavotes de la primera a l’última— el seu pavelló hauria estat pitjor que un corral. Tanmateix, ella no s’hi estava mai; la seva jornada començava quan es posava al damunt l’armadura i pujava dalt de cavall; de fet, així que s’emparava de les armes era una altra, tota lluent del cim de l’elm a les gamberes, exhibint les peces d’armadura més perfectes i noves, i amb la cota de malles enllaçada de cintes de color malva, amatent que no n’hi hagués cap fora de lloc. En aquest desig seu d’ésser la més esplendorosa del camp de batalla, més que una vanitat femenina hi havia un recel incessant envers els paladins, una superioritat sobre ells, un urc. Als guerrers amics o enemics exigia una perfecció en l’aguant i en el maneig de les armes que fos signe d’una corresponent perfecció d’ànim. I si li ocorria de trobar-se amb un campió que li semblava que en alguna mesura responia a les seves exigències, aleshores es desvetllava en ella la dona de forts apetits amorosos. En això també deien que desmentia del tot els seus rígids ideals: era una amant tendra i furiosa alhora. Però si l’home la seguia per aquest camí i s’abandonava i perdia el control de si mateix, ella de seguida se’n desenamorava i tornava a la recerca de tremps més diamantins. Qui podia trobar tanmateix? Cap dels campions cristians o enemics ja no tenia ascendent sobre ella: de tots coneixia febleses i matusseries.
S’exercitava a tirar amb arc al terreny de davant la seva tenda, quan Rambald que l’anava cercant amb delit, la veié per primer cop de cara. Vestia una túnica curta; els braços nus tensaven l’arc; la cara a causa de l’esforç era un poc enfosquida; els cabells eren lligats sabre el clatell i queien en una gran cua esbullada. Però l’esguard de Rambald no es detingué en cap observació de detall: va veure la dona tota en conjunt, la seva persona, els seus colors, i no podia ésser altra que ella, la que, sense haver-la gairebé vista encara, desitjava esbojarradament; i ja per a ell no podia ésser diferent.
La fletxa sortí disparada de l’arc, es clavà en el pal del fitó a la ratlla justa d’unes altres tres que ja hi havia clavades.
—Et desafio amb l’arc! —digué Rambald corrent cap a ella.
Sempre corre així el jove cap a la dona: ¿l’empeny de debò l’amor per ella? ¿O és més aviat l’amor de si mateix, la recerca d’una certitud d’ésser que només la dona li pot donar? El jove corre i s’enamora, insegur de si mateix, feliç i esbojarrat, i per a ell la dona és aquella qui certament és, i només ella pot donar-li’n la prova. La dona, però, també és i no és: aquí està enfront d’ell, tota tremolosa també, insegura, ¿com és que el jove no se n’adona? ¿Què importa qui sigui de tots dos el fort o el feble? Són iguals. Però el xicot no ho sap perquè no ho vol saber: té fam de la dona que és, la dona certa. Ella en canvi sap més coses, o menys; tanmateix sap coses diferents; ara és una altra manera d’ésser la que busca; fan una competició d’arquers; ella l’esbronca i no el considera gens; ell no sap que és per joc. Al voltant, els pavellons de l’exèrcit de França, els gonfanons al vent, els rengles de cavalls que mengen finalment la civada. Els servents paren taula per als paladins. Aquests, esperant l’hora de dinar, fan rotllos per allà a la vora, veient com Bradamant i el noi tiren amb arc. Bradamant diu:
—Encertes el senyal, però sempre de casualitat.
—De casualitat? Però si no n’erro cap!
—Encara que te’n sortissis amb cent fletxes, sempre seria de casualitat!
—Aleshores, què és el que no és casual? ¿Qui se’n surt que no sigui de casualitat?
Per un cantó del camp caminava a poc a poc Agilulf; sobre l’armadura blanca penjava un llarg mantell negre; passava per allà com aquell qui no vol mirar però sap que el miren i creu que ha de mostrar que no li importa i de fet sí que li importa, però d’una altra manera de com els altres ho podrien entendre.
—Cavaller, vine tu a demostrar com se fa… —La veu de Bradament no tenia ara el to de menyspreu habitual i fins i tot la seva captinença havia perdut arrogància. Havia fet dos passos cap a Agilulf, allargant-li l’arc amb un fletxa ja col·locada.
Agilulf lentament s’acostà, agafà l’arc, s’enretirà el mantell, posà un peu endavant i un altre endarrera, i mogué endavant braços i arc. Els seus moviments no eren pas els dels músculs i els nervis que intenten d’encertar el punt de mira: al lloc d’aquests posava unes forces en un ordre volgut, aturava la punta de la fletxa a la línia invisible del fitó, movia l’arc el que calia i no pas més, i disparava. La fletxa no podia sinó anar a l’objectiu. Bradamant cridà:
—Això sí que és una tirada!
A Agilulf no li importava res, estrenyia amb les fermes mans de ferro l’arc que encara vibrava; després el deixava caure; es tapava amb el mantell, aguantant-se’l amb els punys contra la pitrera de la cuirassa; i així s’allunyava. No tenia res a dir ni havia dit res.
Bradamant recollí l’arc, l’aixecà amb els braços estirats, tot sacsejant la cua dels cabells sobre les espatlles.
—¿Qui, a veure, qui pot tirar amb l’arc amb tanta netedat? ¿Qui pot ésser tan precís i exacte en tots els seus actes com és ell? —i dient això arrencava a puntades de peu terrossos amb herbes, trencava fletxes contra les estaques. Agilulf era ja lluny i no es tombava; la cimera iridiscent se li plegava endavant com si caminés cap cot, amb els punys closos sobre el pit, arrossegant el mantell negre.
Entre els guerrers que feien grup per allà al voltant, algun s’assegué a l’herba per divertir-se amb l’escena de Bradamant que estava ben encapritxada.
—Des que està enamorada d’Agilulf, pobra, no viu tranquil·la…
—Com? Què heu dit? —Rambald, havent copsat al vol la frase, agafà per un braç el qui havia parlat.
—I doncs, cadell? Ja et pots inflar la pitrera amb la nostra paladina! A ella no li agraden sinó les cuirasses ben polides per dins i per fora! ¿No ho saps que està enamorada com una ximpleta d’Agilulf?
—Però com pot ser… Agilulf… Bradamant… ¿Com s’entén?
—S’entén que quan una dona ja no té cap desig pels homes existents, l’únic desig que li queda pot ser només el d’un home que no hi és per res…
Fins ara Rambald havia tingut com a tendència natural, a cada moment de dubte o de defallença, el desig d’anar a cercar el cavaller de l’armadura blanca. També aquesta vegada el va sentir, però no sabia si encara era per demanar-li consell o bé ja per encarar-s’hi com a rival.
—Ei, rossa, ¿no és una mica massa prim per anar al llit? —l’apostrofaven els col·legues d’armes. Aquesta davallada de Brandamant devia ésser ben trista: afigureu-vos si abans haurien tingut el coratge de parlar-li en aquest to.
—Digues —insistien aquells impertinents—. Una vegada l’has despullat, eh, què engrapes? —i esclafien riallades.
El doble dolor de sentir parlar així de Bradamant i de sentir parlar així del cavaller i la ràbia de comprendre que en aquella història ell no hi entrava per res, que ningú no el podia considerar part en la causa, es mesclaven en Rambald en un mateix abatiment.
Ara Bradamant s’havia armat d’un fuet i començà a fer-lo girar enlaire esbargint els badocs, Rambald amb ells.
—¿I que us penseu que jo no sóc prou dona com per fer fer a qualsevol home tot el que ha de fer?
Els homes corrien, cridant:
—Ui, ui! Si vols que li deixem alguna cosa, nosaltres, Bradamó, només ens ho has de dir!
Rambald, empès pels altres, seguí la colla de guerrers desvagats, fins que es van dispersar. Ja no tenia cap desig de tornar amb Bradamant; i la companyia d’Agilulf tampoc no li feia cap gràcia. A l’atzar s’havia trobat al costat d’un altre jove, que es deia Torrismon, fill petit del duc de Cornualla, el qual caminava mirant a terra, consirós, xiulant. Rambald continuà caminant al costat d’aquest xicot que li era gairebé desconegut, i com que tenia ganes de desfogar-se, començà a enraonar.
—Jo aquí sóc nou, no sé, no és pas com em creia, tot se m’escapa, no m’hi aclareixo, no ho entenc.
Torrismon no aixecava els ulls; només va interrompre per un moment el seu xiulet fondo, i va dir:
—Tot és un fàstic.
—Home, veus —contestà Rambald—, jo no seria tan pessimista. Hi ha moments en què em sento ple d’entusiasme, fins i tot d’admiració, em sembla que ho comprenc tot, finalment, i em dic: si ara he trobat l’angle just per veure les coses, si la guerra a l’exèrcit franc és tota així, ben bé és el que somniava. En canvi no pots estar mai segur de res…
—I de què vols estar segur? —el va interrompre Torrismon—. Insígnies, graus, pompes, noms… Pura fatxada. Els escuts amb les armes i les divises dels paladins no són de ferro: són de cartó, que pots foradar de banda a banda amb un dit.
Havien arribat en un estany. Per les pedres de la riba saltaven les granotes, raucant. Torrismon s’havia girat cap al campament i assenyalava els gonfanons enlairats sobre els pals amb un gest com si volgués acabar-ho tot.
—Però l’exèrcit imperial —objectà Rambald, la descàrrega d’amargor del qual havia estat ofegada per la fúria de negació de l’altre, i ara mirava de no perdre el sentit de la proporció per tornar a trobar un lloc per als propis dolors—, l’exèrcit imperial, val a dir, lluita sempre per una santa causa i defensa la cristiandat contra l’infidel.
—No hi ha defensa ni ofensa: no té cap mena de sentit —va dir Torrismon—. La guerra durarà fins a la fi dels segles i ningú no guanyarà ni perdrà: estarem plantats els uns davant els altres per sempre. I sense els uns els altres no serien res i ara, tant nosaltres com ells, hem oblidat per què lluitem… Sents aquestes granotes? Tot el que fem té tant de sentit i tant d’ordre com aquests raucs, aquests salts de l’aigua a la riba i de la riba a l’aigua…
—Per a mi no és pas així —digué Rambald—, per a mi, al contrari, tot és massa encasellat, regulat… Veig la virtut, el valor, però tot és tan fred… Que hi hagi un cavaller que no existeix, t’ho confesso, em fa por… Tanmateix l’admiro, és tan perfecte en tot allò que fa, dóna més seguretat que si hi fos, i gairebé —va enrojolar-se— comprenc Bradamant… Agilulf és de veritat el millor cavaller de les nostres armes…
—Bah!
—Per què «bah»?
—També és una fatxada, pitjor encara que els altres.
—Què entens per «fatxada»? Tot el que fa, ho fa seriosament.
—Res! Tot són falòrnies… No hi ha res: ni ell, ni les coses que fa, ni les que diu, res de res…
—I ¿com s’ho faria, aleshores, amb l’inconvenient en què es troba respecte als altres, per ocupar dins l’exèrcit el lloc que ocupa? Només pel nom?
Torrismon romangué un instant en silenci i en acabat, a poc a poc, va dir:
—Aquí els noms i tot són falsos. Si volgués ho engegaria tot enlaire. No ens queda ni la terra, per posar-nos-hi de peus.
—I no hi ha res que se salvi, tanmateix?
—Potser sí. Però no aquí.
—Qui? On?
—Els cavallers del Sant Graal.
—I on són?
—Als boscos d’Escòcia.
—Els has vistos?
—No.
—I com en tens notícia?
—Ho sé.
Van callar. Només se sentia raucar a les granotes. A Rambald començava a entrar-li la por que aquells raucs no ho envoltessin tot, no el neguessin enmig d’un verd llefiscós i cec de ganyes contraient-se. Però recordà Bradamant, com havia aparegut en la batalla, amb l’espasa aixecada, i tota aquesta angúnia era oblidada: frisava per batre’s i realitzar proeses davant els seus ulls de maragda.