Capítol III

CARLEMANY cavalcava al capdavant de l’exèrcit dels francs. Eren en marxa d’atansament; no hi havia cap pressa; no anaven gaire separats. Al voltant de l’emperador hi havia una munió de paladins que frenaven pel mos els impetuosos cavalls; i tot serpentejant i topant de colzes amb els escuts argentins, s’alçaven i baixaven com les ganyes d’un peix. De fet, era un gran peix tot escates el que semblava l’exèrcit: una anguila.

Pagesos, pastors, pobletans s’aplegaven a la vora del camí.

—Aquell és el rei, és En Carles! —i inclinaven el cap, reconeixent-lo, més que per la corona, que era poc familiar, per la barba. Després de seguida es redreçaven per descobrir els guerrers:

—Aquell és En Rotllan! Que no, aquell és N’Oliver!

No n’encertaven cap, però tant se valia, perquè aquest i aquell altre eren tots allí i sempre podrien jurar que havien vist el qui fos.

Agilulf, cavalcant en aquell grup, de tant en tant feia una petita avançada, després s’aturava esperant els altres, es girava endarrera per comprovar que la tropa seguia compacta, o mirava al sol com si calculés per l’alçada sobre l’horitzó l’hora. Era impacient. Només ell, allà al mig, tenia en la ment l’ordre de marxa, les etapes, l’indret on havien d’arribar abans de la nit. Els altres paladins, oi tal, marxa d’atansament, anar de pressa o a poc a poc tot és atansar-se, i amb l’excusa que l’emperador és vell i està cansat a cada taverna estaven disposats a aturar-s’hi per beure. Pel camí no veien altra cosa que rètols de tavernes i culs de criades, per a dir quatre impertinències; fora d’això, viatjaven com closos dins un bagul.

Carlemany encara era el qui mostrava més curiositat per tota mena de coses que veien pel camí.

—Guaiteu, ànecs, ànecs! —exclamava. N’hi havia un estol pels prats que vorejaven el camí. Enmig d’aquells ànecs, hi havia un home, però no endevinaven què dimonis devia fer: caminava tot ajupit, amb les mans darrera l’esquena, aixecant els peus com un plat igual que un palmíped, amb el coll estirat, i dient «Qua, qua, qua». Els ànecs ni se’l miraven, com si el creguessin un d’ells. I la veritat és que entre l’home i els ànecs a primer cop d’ull no hi havia gaires diferències, perquè el vestit que portava l’home, d’un color bru terrós (semblava fet, en gran part, amb retalls de sac), presentava unes clapes d’un gris verdós clavat al de llurs plomes, i, a més, hi havia tot de pedaços, estrips i taques dels colors més diversos, com les llistes iridescents d’aquells volàtils.

—Ei, tu! ¿Et sembla que és aquesta la manera d’inclinar-se davant l’emperador? —li cridaren els paladins, disposats sempre a buscar raons.

L’home no es va girar, però els ànecs, espantats per les veus, aixecaren el vol tots alhora. L’home s’entretingué per un moment veient com s’enlairaven, bocabadat; després estengué els braços, féu un bot, i així fent bots i aletejant amb els braços esbatanats d’on penjaven un seguit de parracs, esclafint rialles i «qua, qua!» plens d’alegria, provava d’anar al darrera de l’estol.

Hi havia un estany. Els ànecs, volant, anaren a posar-se allà a flor d’aigua i, lleugers, amb les ales plegades, van escampar la boira nedant. L’home, a l’estany, es ficà dins l’aigua de panxa, aixecà grans esquitxos, s’agità amb uns gestos barroers, intentà encara un «qua, qua!» que acabà en un engargallament perquè se n’anava cap al fons, emergí, intentà de nedar, s’enfonsà.

—És el qui vigila els ànecs, aquest? —van preguntar els guerrers a una pageseta que venia cap allí amb una canya a la mà.

—No, els ànecs els vigilo jo, són meus, ell no hi té res a veure, és en Gurdulú… —digué la pageseta.

—I què feia amb els teus ànecs?

—Oh no res, de tant en tant li agafa per aquí, els veu, es malfixa, i creu que és ell…

—Creu que ell és un ànec?

—Creu que ell i els ànecs són tot u… Ja sabeu com és en Gurdulú: no s’hi fixa…

—I on ha anat, ara?

Els paladins s’acostaren a l’estany. No veien Gurdulú per enlloc. Els ànecs, una vegada travessat el mirall d’aigua, havien reprès el camí per l’herba amb llurs passos palmats. Al voltant de l’estany, entremig d’unes falgueres, se sentia un raucar de granotes. L’home va treure el cap fora de l’aigua tot d’un plegat, com si s’hagués recordat en aquell moment que havia de respirar. Es mirà desorientat, com si no comprengués què era aquella vorada de falgueres que s’emmirallaven a l’aigua a un pam del seu nas. Sobre cada fulla de falguera estava asseguda una bestiola verda, completament llisa, que el mirava i feia amb totes les seves forces: «Cra! Cra! Cra!».

—Cra! Cra! Cra! —respongué Gurdulú, content, i en sentir la seva veu tot de granotes van saltar de les falgueres a l’aigua i de l’aigua a la riba. I Gurdulú cridant «Cra!» també va fer un bot, saltà a la riba, moll i enfangat de cap a peus, s’ajupí com una granota i cridà un «Cra!» tan fort que enmig d’una trencadissa de canyes i herbes caigué novament a l’estany.

—I no s’ofegarà? —preguntaren els paladins a un pescador.

—Oh, a vegades l’Homebò es descuida, s’equivoca… Però ofegar-se, no… Quan hi ha perill és si s’enreda amb la xarxa dels peixos… Un dia que es va posar a pescar, li’n va passar una… Fica a l’aigua la xarxa, veu un peix que està a punt d’entrar-hi, i s’encaterina tant amb aquell peix que es llança a l’aigua i entra dintre la xarxa ell… Ja sabeu com és, l’Homebò…

—Homebò? Però no es diu Gurdulú?

—Nosaltres li diem Homebò.

—Però aquella noia…

—Ah, aquella no és del meu poble, potser sí que al seu li diuen així.

—I ell de quin poble és?

—Doncs, volta…

La cavalcada flanquejava un camp de pereres. La fruita era madura. Amb les llances els guerres enfilaven les peres, les feien desaparèixer dins el bec dels elms, i en acabat escopien els tronxos. En un rengle, entre les pereres, qui veuen? Gurdulú-Homebò. Estava amb els braços alçats, tots torts, com unes branques, i a les mans i a la boca i sobre el cap i entre els estrips del vestit tenia peres.

—Guaiteu-lo com fa la perera! —deia Carlemany rialler.

—Ara el sacsejaré! —digué Rotllan, i li ventà un cop.

Gurdulú deixà caure totes alhora les peres, que van rodolar pel prat en pendent, i veient-les rodolar no es pogué estar de rodolar ell també com una pera pel prat i així es féu fonedís.

—Perdoneu-lo, majestat! —digué un vell camperol—. Martinzul no s’adona a vegades que el seu lloc no és entre les plantes o les fruites arencades, sinó entre els súbdits devots de la vostra majestat!

—Però què és el que li passa, a aquest boig que vosaltres anomeneu Martinzul? —preguntà, molt afable, el nostre emperador—. Em sembla que no sap res del que li passa per la clepsa!

—Com podem saber-ho nosaltres, majestat? —El vell camperol parlava amb la prudència humil de qui n’ha vistes de tots colors—. Potser no se li pot dir boig: sols és un que hi és però que no sap ser-hi.

—Que bona! Aquest súbdit que hi és però que no sap ser-hi i aquell paladí meu que sap ser-hi però que no hi és. Fan un bon parell, us ho dic jo!

Carlemany, havent cavalcat tanta estona, estava cansat. Repenjant-se amb els seus palafreners, panteixant sota la barba, remugant «Pobra França!», davallà. Com si fos un senyal, així que l’emperador va posar els peus a terra, tot l’exèrcit s’aturà i preparà un bivac. Van treure les marmites per al ranxo.

—Porteu-me aquí aquell Gurgur… Com se diu? —féu el rei.

—Depèn dels països per on passa —digué el prudent camperol— i dels exèrcits cristians o infidels amb qui s’ajunta: l’anomenen Gurdulú o Gudi-Ussuf o Ben-Va-Ussuf o Ben-Stanbul o Pestanzul o Bertinzul o Martibò o Homebò o Homebèstia o bé el Lleig de la Vall o En Jan Bonjan o En Pere Ballarí. Pot succeir que en un casalot perdut li donin un nom ben diferent dels altres; a més he notat que pertot els seus noms canvien d’una estació a l’altra. Diríeu que els noms li rellisquen per damunt sense acabar d’enganxar-s’hi. Per ell, és igual, li diguin com li diguin. Crideu-lo i ell es pensa que crideu una cabra; digueu «formatge» o «riera» i us contestarà: «Sóc aquí».

Dos paladins —Samsonet i Dudó— avançaven cap allà arrossegant Gurdulú com si fos un sac. El posaren dret a empentes davant Carlemany.

—Descobreix-te el cap, bèstia! No veus que ets davant el rei!

La cara de Gurdulú s’il·luminà; era una cara llarga, suada, en la qual es barrejaven caràcters francs i morescos: un puntejament de pigues vermelles sobre una pell color d’oliva; uns ulls blau-cel, líquids, amb fils de sang, sobre un nas camús i una bocassa amb uns llavis gruixuts; cabell rossenc però arrissat i una barba hirsuta, a clapes. I entremig dels pèls, en manyocs, punxes de castanya i espigues de civada.

Començà prosternant-se en reverències i parlant seguit seguit. Aquells nobles senyors, que fins aleshores només l’havien sentit proferir crits d’animals, quedaren sorpresos. Parlava molt de pressa, menjant-se els mots i trabucant-se; a vegades semblava passar sense interrupció d’un dialecte a l’altre i fins i tot d’una llengua a l’altra, tant cristiana com mora. Entre paraules que no s’entenien i disbarats, el seu discurs era més o menys aquest:

—Amb el nas toco a terra, caic de peu dret als vostres genolls, em declaro august servidor de la vostra humilíssima majestat, maneu-vos i m’obeiré! —Brandà una cullera que duia lligada a la cintura—… I quan la vostra majestat diu: «Ordeno, mano i vull», i fa així amb el ceptre, així amb el ceptre com faig jo, veieu?, i crida així como crido jo: «Ordenooo, manooo i vuuull!», tots vosaltres, vils súbdits, heu d’obeir-me, si no us faré empalar, i tu el primer, el d’aquesta barba i aquesta cara de vell xaruc!…

—¿Haig de tallar-li el cap en rodó, senyor? —preguntà Rotllan, tot desembeinant.

—Demano gràcia per ell, majestat —digué el camperol—. Ha tingut una de les seves equivocacions acostumades: parlant al rei s’ha confós i no ha recordat més si el rei era ell o aquell a qui parlava. De les marmites fumejants venia una olor de ranxo.

—Doneu-li una ració de sopa! —digué, clement, Carlemany.

Amb tot de gestos, inclinacions i enraonaments incomprensibles, Gurdulú es va retirar sota un arbre a menjar.

—I què fa, ara?

Estava ficant el cap dins la caldera deixada a terra, com si hi volgués entrar. El bon camperol s’hi atansà i li tocà l’espatlla:

—Quan ho entendràs, Martinzul, que ets tu que has de menjar la sopa i no la sopa menjar-te a tu! No te’n recordes? Te l’has de posar a la boca amb la cullera…

Gurdulú començà a ficar-se cullerades a la boca, àvidament. Movia la cullera amb tanta fúria que a vegades errava la punteria. A l’arbre, als peus del qual s’havia assegut, hi havia una cavitat, justament a l’alçada del seu cap. Gardulú es posà a donar cullerades de sopa al forat del tronc.

—No és pas la teva boca, aquesta! És de l’arbre!

Agilulf havia seguit des del principi amb una atenció mesclada de torbament les fetes d’aquella còrpora carnosa, que semblava rodar entremig de les coses existents satisfet com un poltre que vol gratar-se l’esquena; i per això notava una mena de vertigen.

—Cavaller Agilulf —va fer Carlemany—. Sabeu què us dic? Us assigno aquell home com a escuder! Eh? Oi que és una bona idea?

Els paladins, irònics, feien l’ullet. Agilulf, en canvi, que s’ho prenia tot, sempre, amb serietat (i molt més una ordre expressa de l’emperador!), s’apropà al nou escuder per comunicar-li els primers manaments, però Gurdulú, després d’empassar-se la sopa, havia caigut ben adormit a l’ombra d’aquell arbre. Ajagut a l’herba, roncava amb la boca oberta, i pit, estómac i ventre s’inflaven i es desinflaven com la manxa d’un ferrer. El plat greixós havia rodat fins a la vora d’un dels seus grossos peus descalços. De l’herbam, un eriçó, potser atret per l’olor, s’acostà al plat i es posà a llepar les últimes gotes de sopa. Fent això atansava les punxes a la planta nua del peu de Gurdulú i com més avançava llepant les exigües deixalles de sopa, més clavava les seves espines al peu nu. Fins que el rodamón va descloure els ulls: mirà al seu voltant, sense adonar-se d’on venia aquella sensació de dolor que l’havia despertat. Veié el peu nu, dret enmig de l’herba com una pala de figuera de moro i, tocant al peu, l’eriçó.

—Oh peu —començà a dir Gurdulú—, peu, ei, a tu, t’ho dic! Què fas aquí plantat com un beneit? ¿No ho veus que aquesta bèstia et punxa? Oh peeeu! Oh babau! Per què no et tires cap ençà? ¿No notes que fa mal? Beneit de peu! N’hi ha prou amb tan poc, n’hi ha prou amb que et separis una mica de res! Però com hi ha Déu que siguis tan estúpid! Peeeu! Que no m’escoltes? Però, guaita, com es deixa destrossar! Tira’t cap aquí, idiota! Com se t’ha de dir? Para atenció: guaita com ho faig jo, ara t’ensenyaré què has de fer… —I tot dient això doblegà la cama, enretirant el peu cap a ell i allunyant-lo de l’eriçó—. Ve-t’ho aquí! Era tan fàcil que només t’he mostrat com es fa que tu mateix ho has fet. Estúpid de peu, ¿per què t’has deixat punxar tanta estona?

Es fregà la planta adolorida, es posà dret, començà a xiular, féu una correguda, es dirigí cap als matolls, deixà anar un pet, després un altre, i en acabat desaparegué.

Agilulf semblava que es disposés a encalçar-lo, però on se n’havia anat? La vall s’obria amb un seguit d’espessos camps de civada, i mates d’arboç i olivella, recorreguda pel vent, per bufades plenes de pollen i papallones, i, a dalt, al cel, per oratjades de núvols blancs. Gurdulú havia desaparegut per allà al mig, en el pendent on el sol avançat dibuixava taques mòbils d’ombra i de llum; podia ésser en qualsevol indret d’aquest o d’aquell vessant.

D’algun lloc s’aixecà un cant desafinat:

—De sur les ponts de Bayonne…

La blanca armadura d’Agilulf, ben dreta al capdamunt de la vall, encreuà els braços sobre el pit.

—I doncs: ¿quan començarà a prestar servei el nou escuder? —li burxaven els companys.

Maquinalment, amb una veu sense cap entonació, Agilulf declarà:

—Una afirmació verbal de l’emperador té el valor immediat d’un decret.

—De sur les ponts de Bayonne… —se sentia encara la veu, més llunyana.