Capítol V

SOTA la meva cel·la hi ha la cuina del convent. Mentre escric, sento el soroll que fan els plats d’aram i d’estany: les germanes llegues estan esbandint la vaixella del nostre menut refectori. A mi l’abadessa m’ha encomanat una tasca diferent de la d’elles: escriure aquesta història; però, donat que tots els treballs del convent tenen un sol fi —la salvació de l’ànima—, és com si fossin un de sol. Ahir escrivia sobre la batalla i amb la fressa de la pica em semblava sentir batre unes llances contra escuts i cuirasses, retrunyir els elms sota unes espases feixugues; de l’altra banda del pati m’arribaven els cops de teler de les germanes teixidores i em semblava un martelleig de ferradures de cavall al galop: i així allò que les meves orelles sentien, els meus ulls entreclucats ho transformaven en visions i els meus llavis silenciosos en paraules i més paraules i la ploma es llançava a recórrer el full blanc.

Avui l’aire potser és més calent, l’olor de cols més espessa, la meva ment més feixuga, i el rebombori de les llegues no em deixa anar més enllà de les cuines de l’exèrcit franc: veig els guerrers en rengles davant les peroles fumejants, amb un renou d’atuells i un timbaleig de culleres continus, i la topada dels cullers contra les vores dels recipients i el frec d’escurar les peroles buides i engrudoses, i aquest panorama i aquesta olor de cols es repeteixen a cada regiment, el normand, l’angeví, el borgonyó.

Si la puixança d’un exèrcit es mesura per la fressa que escampa, aleshores el sorollós exèrcit dels francs es fa notar de debò quan és l’hora del ranxo. La remor ressona per valls i planes, fins allà on es barreja amb un altre rebombori igual, provinent de les peroles infidels. Els enemics també estan ocupats a la mateixa hora a empassar-se una infame sopa de cols. Ahir la batalla no retrunyia pas tant. Ni deixava anar tanta pudor.

No em cal sinó, doncs, imaginar els herois de la meva història pels volts de les cuines. Veig Agilulf que apareix entremig del fum, abocat sobre una perola, insensible a l’olor de cols, repartint admonicions als cuiners del regiment de l’Alvernya. I vet aquí que compareix el jove Rambald, corrents.

—Cavaller! —digué encara esbufegant—. Finalment us trobo! És que jo, sabeu, voldria ésser paladí! A la batalla d’ahir vaig venjar… en la contesa… després estava tot sol, amb dos contra mi… una emboscada… i aleshores… en fi, que ara sé què és combatre. Voldria que en batalla em fos donat el lloc més perillós… o partir cap a qualsevol empresa a procurar-me glòria… per la nostra santa fe… salvar dones desvalgudes, vells necessitats… vós em podríeu dir…

Agilulf, abans de girar-se cap a ell, s’estigué un moment donant-li l’esquena, com si volgués mostrar l’enuig per haver-lo interromput en l’acompliment d’un dels seus deures; després, girant-se, començà un parlament deseixit i elegant, en el qual era visible el plaer d’encetar tot seguit una argumentació que li venia ben bé a propòsit i de desenrotllar-la amb competència.

—De tot això que em dius, batxiller, em sembla remarcar que la nostra condició de paladins comporti exclusivament cobrir-nos de glòria, qui en batalla al capdavant de les tropes, qui en agosarades empreses individuals, aquestes últimes sia en defensa de la nostra santa fe, sia en el socors de dones i vells desvalguts. ¿Ho he entès bé?

—Sí.

—Bé, doncs: en efecte, totes les activitats que has assenyalat són particularment inherents al nostre cos d’oficials escollits, però… —i aquí Agilulf esclafí una rialleta, la primera que Rambald sentia de la blanca gorgera, una rialleta cortesa i sarcàstica alhora—… però no són pas les úniques. Si ho desitges, em serà fàcil d’enumerar-te una per una les tasques que competeixen als Paladins rasos, als Paladins de Primera Classe, als Paladins d’Estat Major…

Rambald l’interrompé:

—Només caldrà que us segueixi i us prengui com a exemple, cavaller.

—Prefereixes, doncs, d’anteposar l’experiència a la doctrina: ho accepto. Bé, veus que avui estic prestant servei, com cada dimecres, d’Inspector a les ordres de la Intendència de l’Exèrcit. En tal qualitat, haig de controlar les cuines dels regiments de l’Alvernya i el Poitou. Si em segueixes, podràs de mica en mica exercitar-te en aquesta delicada branca del servei.

No era pas això el que Rambald esperava, i es quedà una mica parat. Però no volent tirar-se enrera, va fer veure que s’interessava pel que Agilulf feia i deia amb caps de cuina, cantiners i marmitons, encara amb l’esperança que només fos un ritual preparatori abans de llançar-se en algun fulgurant fet d’armes.

Agilulf comptava i recomptava les assignacions de queviures, les racions de sopa, el nombre de plats per a omplir, el contingut de les peroles.

—Has de saber que la cosa més difícil en el comandament d’un exèrcit —explicà a Rambald—, és de calcular quants plats d’escudella conté una perola. A cap regiment no surten els comptes. 0 sobren racions que no saps on van a parar i com has de consignar-les als estadets, o —si redueixes les assignacions— en falten i de seguida creix el descontent entre la tropa. És veritat que a cada cuina militar hi ha sempre una cua d’esparracats, de pobres velles i d’esguerrats, que vénen a recollir les deixalles. Però això, es comprèn, és un desordre complet. Per mirar de treure’n l’aigua clara, he disposat que cada regiment presenti, junt amb la llista dels seus efectius, els noms dels pobres que solen venir a fer cua pel ranxo. Així, cada plat d’escudella sabrem amb precisió on va a parar. Ara tu, doncs, per fer pràctica dels teus deures de paladí, podries fer la ronda per les cuines regimentals, amb les llistes a la mà, i controlar si tot està en ordre. En acabat, torna a informar-me.

Què havia de fer Rambald? ¿Refusar, reclamar per a ell la glòria o res? Així, potser perillava de fer-se malbé la carrera per una bestiesa. Va anar-hi.

En tornà avorrit, sense idees clares.

—Que sí, sembla correcte —va dir a Agilulf—. De tota manera, és un embolic. A més, aquests captaires que vénen per la sopa, ¿són tots germans?

—Germans, per què?

—Doncs s’assemblen… Són tan iguals que els bescanviaríeu l’un per l’altre. Cada regiment té el seu, igualet als altres. Al començament m’he pensat que era el mateix home. Però mirant a les llistes tots eren noms diferents: Boamoluz, Carotun, Balingatxo, Bertel·la… Llavors ho he preguntat als sergents, ho he comprovat: sí, sempre corresponia. És cert, però, que aquesta semblança…

—Anem-hi que ho comprovaré jo mateix.

Es dirigiren tots dos cap al campament lorenès.

—Aquí el teniu: és aquell que hi ha allà —i Rambald assenyalava un lloc com si hi hagués algú. I de fet era així: però a primer cop d’ull entre que anava vestit de parracs verds i grocs, descolorits i llantiats, i que tenia una cara tota puntejada de pigues i una barba hirsuta i desigual, l’esguard li passava pel damunt confonent-lo amb el color de la terra i de les fulles.

—Si és Gurdulú!

—Gurdulú? Un altre nom encara! Que el coneixeu?

—És un home sense nom i amb tots els noms possibles. Et dono les gràcies, batxiller; no solament has descobert una irregularitat en els nostres serveis, sinó que m’has fet trobar el meu escuder, el qual em fou assignat per ordre de l’emperador i el vaig perdre de vista.

Els cuiners lorenesos, després de distribuir el ranxo a la tropa, havien deixat la perola a Gurdulú.

—Au, aquí tens, tot de sopa per a tu!

—Tot de sopa! —exclamà Gurdulú. S’inclinà cap a dintre la perola, com si s’aboqués en un ampit, i amb la cullera pegava cops, gratant, per treure la substància més gustosa de les peroles, és a dir l’engrut que resta enganxat a les parets.

—Tot de sopa! —ressonava la veu dins el recipient, que de repenjar-s’hi tan eixelebrament li caigué al damunt.

Ara Gurdulú era presoner de la perola capgirada. Se’l sentia batre la cullera com en una campana sorda, mentre la seva veu bramava:

—Tot de sopa!

Al final la perola es bellugà com una tortuga, tornà a donar mitja volta i veieren novament Gurdulú.

Estava enllardat de sopa de cols de cap a peus, xop, greixós, i a més a més negre de la fumera. Amb el brou que li regalimava pels ulls, semblava cec i caminava cridant:

—Tot és sopa! —Movia els braços cap endavant, com si nedés, i no veia altra cosa que la sopa que li tapava els ulls i la cara.

—Tot és sopa! —i en una mà brandia la cullera com si volgués agafar cullerades de tot allò que hi havia al voltant.

—Tot és sopa!

Aquell espectacle va trasbalsar Rambald fent-li rodar el cap: però no era ben bé una esgarrifança sinó un dubte: que aquell home que rodava per allà davant encegat tingués raó i el món no fos sinó una escudella immensa sense forma on tot s’esvania i tenyia amb això tota altra cosa. «No vull tornar-me escudella: socors!», estava a punt de cridar, però veié prop seu Agilulf, el qual estava impassible, amb els braços plegats, com llunyà i ni tan sols colpit per la vulgaritat d’aquella escena; i s’adonà que ell no hauria mai entès la seva aprensió. El colpiment oposat que la visió del guerrer de la cuirassa • blanca sempre li produïa ara es contrapesava amb el nou colpiment causat per Gurdulú: i d’aquesta manera aconseguí salvar el seu equilibri i recuperar la tranquil·litat.

—¿Per què no li feu entendre que no tot és sopa i acabeu d’un cop amb aquesta gresca? —va dir a Agilulf, reeixint a donar to no alterat a la seva veu.

—L’única manera d’entendre-ho és de proposar-se una missió ben definida —digué Agilulf; i adreçant-se a Gurdulú—: Tu ets el meu escuder, per ordre de Carles, rei dels francs i sacre emperador. Ara m’hauràs d’obeir en tot. I com que la Superintendència d’Inhumacions i Deures Pietosos m’ha encarregat de donar sepultura als morts de la batalla d’ahir, et proveiràs de pala i aixada i anirem allí al camp a enterrar la carn batejada dels nostres germans que Déu tingui a la glòria.

Demanà també a Rambald que l’acompanyés, perquè es fes càrrec d’aquesta altra delicada incumbència dels paladins.

Caminaven tots tres cap al camp: Agilulf amb aquell pas seu que voldria ésser desimbolt i en canvi és com si caminés sobre agulles; Rambald, amb els ulls de bat a bat, impacient per a reconèixer els llocs recorreguts ahir sota una pluja de dards i espasades; Gurdulú que, amb l’aixada i la pala a l’esquena, no gens corprès per la solemnitat de la seva missió, xiula i canta.

Des de dalt on es troben, descobreixen la plana en la qual la lluita més cruenta tingué lloc. El sòl és recobert de cadàvers. Els voltors aturats, agafant-se amb les urpes a les espatlles o als rostres dels morts, claven els becs i furguen els ventres esquarterats.

Això dels voltors no és un feina que resulti gaire fàcil. Baixen tot just acabada la batalla: el camp és sembrat de morts tots embolcallats dins les cuirasses d’acer, contra les quals els ocells de presa piquen i piquen sense fer cap esvoranc. Però cap al tard, silenciosos, dels camps oposats, caminant de quatre grapes, arriben els rapinyadors de cadàvers. Els voltors, tornant-se’n a rondar pel cel, esperen que hagin acabat. La primera llum del dia descobreix un camp blanquinós de cossos tots nus. Els voltors baixen de nou i comencen el gran àpat. Però han d’afanyar-se, perquè no trigaran a venir els enterramorts, els quals neguen als ocells allò que concedeixen als cucs.

Agilulf i Rambald a cops d’espasa i Gurdulú amb la pala, tots tres se les heuen amb els negres visitants i els foragiten. Després emprenen la trista comesa: cadascú tria un mort, l’agafa pels peus i l’arrossega cap amunt pel pendís fins en un indret adequat per a obrir-li la fossa.

Agilulf arrossegà un mort i pensa: «Oh, mort, tu tens el que jo mai no he tingut ni tindré: aquesta carcanada. Més ben dit, no la iens: tu ets aquesta carcanada, és a dir, allò que a vegades, als moments de malenconia, m’adono que em fa envejar els homes existents. Que galdosa! Em puc considerar privilegiat, jo que puc passar-me’n sense i fer-ho tot. Tot —s’entén— el que em sembla més important; i moltes coses aconsegueixo feries millor que el qui existeix, sense els seus defectes acostumats de barroeria, contacte, inconseqüència, pudor. És cert que el qui existeix hi deixa sempre un no sé què, una empremta particular, que jo no podré mai donar. Però si el secret està aquí, en aquest munt de budells, llavors, gràcies, me’n puc estar ben bé. Aquesta vall de cossos nus que es descomposen no em fa més angúnia que el camatge del gènere humà vivent».

Gurdulú arrossega un mort i pensa: «Apa, que engegues uns pets més pudents que els meus, cadàver. No sé pas per què tothom et plany. Què et fa falta? Abans et movies, ara el teu moviment passa als cucs que alimentes. Feies créixer ungles i cabells: ara escolaràs unes secrecions que faran créixer més altes al sol les herbes del prat. Et tornaràs herba, després llet de les vaques que menjaran l’herba, sang del nen que haurà begut la llet, i així tot. ¿Veus com ets més apte per a viure tu que jo, oh, cadàver?».

Rambald arrossega un mort i pensa: «Oh, mort, només faig que córrer per arribar aquí com tu i que m’estirin pels talons. ¿Què és aquesta fúria que m’empeny, aquesta dèria de batalles i d’amors, vista des del punt d’on miren els teus ulls esbatanats, el teu cap tombat que ensopega amb les pedres? Hi penso, oh, mort, m’hi fas pensar. Què en trec? Res. No hi ha altres dies que aquests dies nostres abans de la tomba, per a nosaltres els vius i també per a vosaltres els morts. Tant de bo jo no els desaprofiti, no desaprofiti res del que sóc i del que podria ésser. Acomplir accions rellevants per a l’exèrcit franc. Abraçar, abraçat per ella, l’orgullosa Bradamant. Espero que tu hagis despès els teus dies no pas més malament, oh, mort. De totes maneres, per tu els daus ja han estat tirats; per mi encara remenen dintre el gobelet. I jo estimo, oh, mort, la meva ànsia, no pas la teva pau».

Gurdulú, tot cantant, es disposa a obrir una fossa per al mort. L’ajeu per terra per prendre-li les mides, marca amb l’aixada els límits, l’aparta, i es posa a cavar amb una gran empenta.

—Mort, si has d’esperar gaire, potser t’hi cansaràs.

El tomba sobre un costat, cap a la fossa, de manera que tingui sota els ulls Gurdulú que cava.

—Però mort, tu també podries donar algun cop d’aixada, eh?

El posa dret, mira de posar-li a la mà l’aixada. S’ensorra.

—Bé. No n’ets capaç. Quedem que el qui cava sóc jo, en acabat tu taparàs la fossa.

La fossa és oberta, però com que Gurdulú té una manera tan desordenada de cavar, ha resultat de forma irregular, de fons còncau. Ara Gurdulú la vol provar. Baixa i s’hi ajeu.

—Oh, que bé que s’hi està, com es descansa aquí baix! I quina terra més flonja! Com m’hi rebolco! Mort, vine aquí baix a veure quina fossa més bonica t’he obert! —Després s’hi repensa—. Ep, que hem quedat entesos que tu ompliries la fossa. Val més que no em mogui i tu em faràs caure la terra al damunt amb la pala! —I espera una mica—. Apa! Afanya’t! Que hem de fer? Així!

Ajagut allà dins, comença, aixecant la seva aixada, a fer caure la terra. S’esllavissa damunt seu tota la pila.

Agilulf i Rambald sentiren un bram esmorteït, no sabien si d’espant o de satisfacció en veure’s tan ben enterrat. Tot just si arribaren a temps per treure Gurdulú tot recobert de terra, abans que morís ofegat.

El cavaller trobà que la feina de Gurdulú era malfeta i la de Rambald insuficient. Ell, en canvi, havia traçat tot un cementiriet, assenyalant les vores de les fosses rectangulars, paral·leles a banda i banda d’un caminoi.

De retorn, al vespre, van passar per una clariana que hi havia al bosc, on els fusters de l’exèrcit franc es proveïen de troncs per a les màquines de guerra i de llenya per al foc.

—Ara, Gurdulú, has de fer llenya.

Tanmateix, Gurdulú amb la destral etzibava cops a la babalà i posava tot junt feixos de secalls per a cremar, llenya verda, pomells de falzilles, mates d’arboç i trossos d’escorça coberts de molsa.

El cavaller inspeccionava els treballs dels mestres d’aixa, les eines, els munts de llenya, i explicava a Rambald quines eren les atribucions d’un paladí en l’aprovisionament de fusta i llenya. Rambald ja no l’escoltava; una pregunta li abrusava la gola durant tota aquella estona, i ara estava a punt d’acabar la passejada amb Agilulf i encara no la hi havia fet.

—Cavaller Agilulf! —l’interrompé.

—Què vols? —preguntà Agilulf manejant unes aixes.

El noi no sabia per on començar, no trobava cap pretext per a arribar a l’única qüestió que tenia al cor. Així, enrojolant-se, digué:

—Coneixeu Bradamant?

Sentint aquell nom, Gurdulú que s’estava acostant estrenyent contra el pit un dels seus feixos desgavellats, va fer un bot. S’escampà enlaire tot de llenya, de branquillons florits de lligabosc, de ginebrons, de rames d’olivella.

Agilulf tenia a la mà una destral de dos fulls molt esmolada. L’aixecà enlaire, prengué esbranzida i la clavà contra un tronc de roure. La destral traspassà l’arbre de banda a banda, tallant-lo en rodó, però el tronc no es va separar de la base de tan hàbil que havia estat el cop.

—Què us passa, cavaller Agilulf? —exclamà Rambald en un sobresalt d’espant—. Què teniu?

Agilulf, ara amb els braços plegats, contemplava el tronc per tot el voltant.

—Veus? —va dir al minyó—. Un cop net, sense la més petita oscil·lació. Guaita el tall que recte és.