Capítol VIII

LLIBRE, s’ha fet de nit, m’he posat a escriure més lleugera: del riu no ve res més que la fressa de la cascada d’allà baix, per la finestra volen mudes rates-pinyades, algun gos borda, sona alguna veu a les pallisses. Potser no ha estat tan mal triada la meva penitència, per la mare abadessa: a vegades m’adono que la ploma s’ha posat a córrer pel full com si anés sola i corregués darrera seu. És devers la veritat que correm, la ploma i jo, la veritat que sempre espero que em vingui a l’encontre, del fons d’una pàgina en blanc i que només podré atrapar quan a trets de ploma hauré aconseguit enterrar totes les amargueses, les insatisfaccions, el fastig que aquí reclosa haig d’expiar.

Ara, n’hi ha prou amb el soroll d’una rata (les golfes del convent en són plenes), amb una bufada improvisa de vent que fa batre les vidrieres (sempre inclinada a distreure’m, m’apresso a tornar-les a obrir), n’hi ha prou amb la fi d’un espisodi d’aquesta història i el començament d’un altre o bé acabar una ratlla i vet aquí que la ploma s’ha tornat pesant com una biga i la cursa cap a la veritat s’ha fet incerta.

Ara haig de descriure les terres travessades per Agilulf i el seu escuder durant el viatge: cal que ho faci entrar tot, en aquesta plana, la carretera general tota polsosa, el riu, el pont, aquí tenim Agilulf que passa dalt de cavall amb un trot lleuger, toc-toc toc-toc, pesa poc el cavaller sense cos, el cavall pot fer milles i milles sense cansar-se, i l’amo no cal dir que és incansable. Ara passa pel pont un galop pesant: tututum!, és Gurdulú tirat endavant i agafant-se al coll del seu cavall, tots dos caps tan pròxims que no se sap si el cavall pensa amb el cap de l’escuder o l’escuder amb el del cavall. Dibuixo sobre el paper una línia recta, de tant en tant tallada per angles: és el recorregut d’Agilulf. Aquesta altra línia tota gargots i giragonses: és el camí de Gurdulú. Si veu voleiar una papallona, Gurdulú de seguida engega al seu darrera el cavall, es creu que va dalt no del cavall sinó de la papallona i així surt del camí i vagareja pels prats. Mentrestant, Agilulf marxa endavant, tot dret, seguint el seu camí. De tant en tant els itineraris fora de ruta de Gurdulú coincideixen amb dreceres invisibles (o bé és el cavall que es posa a seguir una sendera triada per ell, ja que el seu palafrener no el mena) i després de tombs i tombs el rodamón es torna a trobar al costat de l’amo al camí ral.

Aquí a la vora del riu assenyalaré un molí. Agilulf s’atura a preguntar el camí. Li respon cortesament la molinera i li ofereix vi i pa, però ell refusa. Accepta només civada per al cavall. El camí és polsós i assolellat; els bons moliners es meravellen que el cavaller no tingui set.

Quan ja ha marxat, arriba, fent el soroll d’un regiment al galop, Gurdulú.

—Que l’heu vist, l’amo?

—I qui és el teu amo?

—Un cavaller… No: un cavall…

—Estàs al servei d’un cavall?

—No… És el meu cavall que està al servei d’un cavall…

—I qui munta aquell cavall?

—Aaah… No se sap pas.

—I el teu cavall, qui el munta?

—Bo! Pregunteu-li-ho a ell!

—I ¿tu tampoc no vols res per a menjar o per a beure?

—Sí, sí! Menjar! Beure! —i s’afarta.

Això que dibuixo ara és una ciutat envoltada de muralles. Agilulf l’ha de travessar. Els guàrdies, a la porta, volen que descobreixi la cara; tenen l’ordre de no deixar passar ningú amb el rostre tapat, perquè podria ésser el feroç bandit que fa malifetes per aquells voltants. Agilulf s’hi nega, s’enfronta amb les armes als guàrdies, força el pas, s’escapa.

Més enllà de la ciutat això que estic esbossant és un bosc. Agilulf el recorre de dalt a baix fins que en foragita el terrible bandit. El desarma i l’encadena i el porta als milicians que no el volien deixar passar.

—Aquí teniu en grillons el qui tant temíeu!

—Oh, beneït sigueu, blanc cavaller! Però digueu qui sou i per què teniu closa la visera del vostre casc.

—El meu nom és al final del meu viatge —digué Agilulf i fugi.

Per la ciutat n’hi ha que diu que és un arcàngel i d’altres que és una ànima del purgatori.

—El cavall corria lleuger —diu un—, com si no hi hagués ningú a la sella.

Aquí, on acaba el bosc, passa un altre camí que també porta a la ciutat. És el camí que recorre Bradamant. Diu als de la ciutat:

—Cerco un cavaller amb una armadura blanca. Sé que és aquí.

—No. No hi és —li contesten.

—Si no hi és, és ben bé ell.

—Doncs aneu a buscar-lo on és. D’aquí ja se n’ha anat.

—L’heu vist tanmateix? Una armadura blanca que sembla que hi hagi un home a dins…

—I qui hi ha sinó un home?

—Un que és més que cap altre home!

—Em semblen moltes bruixeries les vostres —diu un vell—. Les teves també, oh cavaller de veu tan dolça! Bradamant esperona.

Al cap d’una estona, a la plaça de la ciutat és Rambald el qui fa parar el seu cavall.

—Que heu vist passar un cavaller?

—Quin? N’han passats dos i vós sou el tercer.

—El que corria darrera l’altre.

—És veritat que un no és un home?

—El segon és una dona.

—I el primer?

—Res.

—I vós?

—Jo? Jo… sóc un home.

—Valga’m Déu!

Agilulf cavalcava seguit per Gurdulú. Una donzella va córrer cap al camí, amb la cabellera esbullada, els vestits estripats, i es llançà de genolls. Agilulf aturà el cavall.

—Socors, noble cavaller —invocava la noia—. A mitja milla d’aquí un feroç ramat d’óssos té assetjat el castell de la meva senyora, la noble vídua Priscil·la. El castell és habitat només per unes quantes dones indefenses. Ningú no hi pot entrar ni sortir-ne. Jo m’he fet baixar amb una corda des dels merlets i he escapat de les ungles d’aquelles feres per miracle. Oh cavaller, veniu a alliberar-nos!

—La meva espasa està sempre al servei de les vídues i de les criatures indefenses —va dir Agilulf—. Gurdulú, puja a dalt de la teva sella aquesta xicota que ens guiarà al castell de la seva mestressa.

Anaven per un caminoi escabrós. L’escuder avançava però ni es mirava el camí; el pit de la dona asseguda entre els seus braços apareixia rosat i ple dels estrips del vestit, i Gurdulú perdia el món de vista.

La donzella estava girada mirant Agilulf.

—Quina noble cap tinença que té el teu amo! —va dir.

—Hu, hu —respongué Gurdulú, tot allargant una mà cap aquella sina tan tèbia.

—I tan segur i altiu a cada paraula i a cada gest —deia la noia, sempre amb els ulls sobre Agilulf.

—Hu —feia Gurdulú i amb totes dues mans, aguantant la brida amb els polsos, mirava de comprendre com una persona podia ésser tan sòlida i tan mòrbida alhora.

—I la veu —deia ella—, tallant, metàl·lica…

De la boca de Gurdulú només sortia un murmuri fosc, perquè l’havia ficada entre el coll i l’espatlla de la noia i es perdia enmig d’aquell perfum.

—Que feliç serà la meva mestressa quan l’alliberi dels óssos justament ell… Però, ei! Que deixem el camí! Què passa, escuder, que bades?

A un revolt del camí, hi havia un ermità amb una safata per a l’almoina. Agilulf que a cada captaire que trobava feia per norma la caritat en la mesura fixada de tres sous, va aturar el cavall i va furgar la bossa.

—Beneït sigueu, cavaller —digué l’ermità arreplegant les monedes, i li féu senyal que s’inclinés per parlar-li a l’orella—. Ara us recompensaré dient-vos això: guardeu-vos de la vídua Priscil·la! Això dels óssos no és més que una enganyifa: és ella mateixa qui els cria per fer-se alliberar pels més valents cavallers que passen pel camí ral i atreure’ls al castell i així alimentar la seva lascívia insaciable.

—Deu ser com vós dieu, germà —contestà Agilulf—, però jo sóc cavaller i fóra una descortesia si em sostreia a la sol·licitud formal d’auxili d’una dona en llàgrimes.

—No teniu por de les flames de la luxúria?

Agilulf se sentia una mica incòmode.

—Doncs, ara veurem…

—¿Sabeu què en queda d’un cavaller després d’una estada en aquell castell?

—Què?

—Davant vostre ho teniu. Jo també vaig ser cavaller, també vaig salvar Priscil·la dels óssos, i ara aquí em teniu.

Realment, es veia ben malanat.

—Guardaré com un tresor la vostra experiència, germà, però haig d’afrontar la prova —i Agilulf esperonà, i atrapà Gurdulú i la minyona.

—No sé pas què en treuen de malparlar aquests ermitans —va dir la noia al cavaller—. En cap altra categoria de religiosos o laics no hi ha tanta xafarderia ni tanta maledicència.

—¿N’hi ha gaires, d’ermitans, per aquests indrets?

—Una munió. I sempre n’hi ha de nous.

—No seré pas jo un d’aquests —féu Agilulf—. Fem via.

—Ja sento el grunyit dels óssos —exclamà la donzella—. Quina por tinc! Feu-me baixar i m’amagaré darrera aquests esbarzers.

Agilulf irromp a la clariana on s’alça el castell. Tot el voltant és ple d’óssos. En veure el cavall i el cavaller, grunyen ensenyant les dents i s’apinyen l’un al costat de l’altre per barrar-los el camí. Agilulf carrega brandint la llança. N’enfila algun, n’estaborneix d’altres, en balda molts. S’hi afegeix amb el seu cavall Gurdulú i els percaça amb el punxó. En deu minuts els que no han quedat estesos com si fossin catifes, se n’han anat a amagar-se dins els boscos més espessos.

Es va obrir la porta del castell.

—Noble cavaller, ¿podrà la meva hospitalitat pagar-vos tot el que us dec?

Al llindar havia aparegut Priscil·la, voltada per les seves dames i criades. (Entre elles hi havia la minyona que els havia acompanyat fins allà; no se sap com, era ja a casa i no anava pas amb un vestit esparracat sinó que duia un uniforme bonic i polit).

Agilulf, seguit per Gurdulú, va fer la seva entrada al castell. La vídua Priscil·la era una dona no gaire alta, no gaire plena, però tota polida, amb un pit no abundant però força sortit, uns ulls negres lluents, en fi una dona que té coses per a dir. Era allí, davant la blanca armadura d’Agilulf, tota complaguda. El cavaller s’aguantava, però era tímid.

—Cavaller Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns —digué Priscil·la—, ja conec el vostre nom i sé també qui sou i qui no sou.

Sentint això, Agilulf, com deslliurat d’una nosa, perdé la timidesa i adquirí un aire de suficiència. Tanmateix s’inclinà, doblegà un genoll a terra i digué:

—Servidor vostre —i s’aixecà d’un rampell.

—He sentit parlar tant de vós —va dir Priscil·la— que feia temps que tenia un desig ardent de conèixer-vos. ¿Quin miracle us ha portat per aquest camí tan remot?

—Estic en viatge —digué Agilulf— per trobar, abans que sigui massa tard, una virginitat de fa quinze anys.

—Mai no he sentit parlar d’una empresa cavalleresca que tingués una fita tan fugissera —digué Priscil·la—. Però si ja han passat quinze anys, no tinc cap recança a fer-vos retardar una nit més i us demano que sigueu l’hoste del meu castell. —I es col·locà al seu costat.

Les altres dones van restar totes amb els ulls sobre ell, fins que desaparegué amb la castellana traspassant tot de sales. Aleshores es van girar cap a Gurdulú.

—Oh, quin plafrener més ben plantat! —fan, picant de mans; ell s’està tot aturat com un beneit, i es grata—. Llàstima que tingui puces i faci tanta pudor! —diuen—. Apa, afanyem-nos, cal rentar-lo! —Se l’emporten a llurs dominis i el despullen de cap a peus.

Priscil·la havia dut Agilulf en una taula parada per a dues persones.

—Conec la vostra temperància habitual, cavaller —li digué—, però no sé pas com començar a fer-vos honor si no és convidant-vos a seure a aquesta taula. És ben cert —afegí maliciosa—, que els senyals de gratitud que tinc en cor d’oferir-vos no s’acaben aquí.

Agilulf donà les gràcies, seié enfront de la castellana, esmicolà una engruna de pa entre els dits, estigué una estona en silenci, aclarí la veu i es posà a parlar de qualsevol cosa.

—De debò que són estranyes i atzaroses, senyora, les ventures que toquen en sort a un cavaller errant. Aquestes, endemés, poden agrupar-se en diversos tipus. Primerament…

I així enraona, afable, precís, informat, de vegades deixant traspuar una excessiva meticulositat, tot d’una correcte però amb la volubilitat de passar a parlar d’altres coses, intercalant frases serioses amb acudits enginyosos i facècies sempre de bona llei, donant sobre els fets i les persones uns judicis ni massa favorables ni massa contraris, sempre dels que puguin ésser apropiats per a la interlocutora, a la qual ofereix l’oportunitat de dir-hi la seva, tot encoratjant-la amb preguntes agradoses.

—Oh, quin conversador més deliciós! —fa Priscil·la extasiant-se.

Tot d’un plegat, de la mateixa manera que s’havia posat a enraonar, Agilulf s’aboca al silenci.

—És hora que comencin els cants —féu Priscil·la i picà de mans. Entraren a la sala les tocadores de llaüt. Van interpretar la cançó que diu Il licorno coglierà la rosa; després aquella altra: Jasmin, veuillez embellir le beau coussin.

Agilulf té paraules amables per a la música i les veus.

Un estol de donzelles entrà dansant. Duien unes túniques lleugeres i garlandes als cabells. Agilulf acompanyava la dansa portant el ritme amb cops dels seus guants de ferro sobre la taula.

No eren pas menys festives les danses que es desenrotllaven en una altra ala del castell, als dominis de les dames de companyia. Mig vestides, les noies jugaven amb una pilota i pretenien que Gurdulú participés en el joc. L’escuder, també vestit amb una petita túnica que aquelles damisel·les li havien prestat, en comptes d’estar al seu lloc esperant que li tiressin la pilota, hi anava al darrera i a la seva manera mirava d’arreplegar-la, llançant-se a pes mort damunt l’una o l’altra donzella, i en aquests encontres sovint li agafava un altre rampell i rodolava amb la dona sobre un dels jaços força tous que hi havia parats per allà al voltant.

—Oh, però que fas? No, no, animalet! Ha, guaiteu, guaiteu què em fa, no, que vull jugar a pilota, ha!, ha!, ha!

Gurdulú ja no comprenia res. Amb el bany tebió que li havien fet prendre, els perfums i aquelles carns blanques i roses, ara només desitjava de fondre’s dins la fragància general.

—Ha, ha, de nou és aquí, ui mareta meva, però escolta una cosa, haaaa!…

Les altres jugaven amb la pilota com si no passés res, bromejaven, reien, cantaven:

—Hola, hola, hola, la lluna a dalt que vola…

La donzella que Gurdulú havia enxarpat, després d’un llarg crit agut, tornava amb les seves companyes, una mica encesa de cara, una mica atordida, i tot rient i picant de mans, tornava a jugar:

—Au, au, ara a mi!

No passava gaire estona que Gurdulú queia rodant sobre una altra.

—Fuig, para, para, però que pesat, que fogós, no, em fas mal, digues… —i sucumbia.

Altres dones i noies que no participaven en els jocs seien sobre uns bancs i enraonaven:

—… I tot era perquè la Filomena, sabeu, tenia gelosia de la Clara, però, en canvi… —i sentia que Gurdulú se li arrapava a la cintura—, ui, quin ensurt!…, en canvi, deia, semblava que en Guillem anava amb l’Eufèmia… però on em portes? —Gurdulú se l’havia carregada a l’espatlla—, ho heu entès?… aquella altra beneita mentrestant amb la seva gelosia de costum… —continuava xerrant i gesticulant la dona, penjant de l’espatlla de Gurdulú, i desapareixia.

No passava pas gaire temps i tornava, tota despintada, amb algun estrip als tirants, i engegava de nou, tot seguit:

—És així com us dic, la Filomena va fer una escena a la Clara i l’altre en canvi…

A la sala dels banquets, mentrestant, les dansarines i les tocadores de llaüt s’havien retirat. Agilulf s’entretenia explicant a la castellana les composicions que els músics de l’emperador Carlemany interpretaven més sovint.

—El cel s’enfosqueix —observà Priscil·la.

—Ja és de nit, negra nit —admeté Agilulf.

—L’habitació que us he reservat…

—Gràcies. Sentiu el rossinyol, allà, al parc.

—L’habitació que us he reservat… és la meva…

—La vostra hospitalitat és exquisida… És en aquell roure que canta el rossinyol. Acostem-nos a la finestra.

S’aixecà, li allargà el braç de ferro, s’atansà a l’ampit. Els refilets dels rossinyols li donaren peu a una sèrie de referències poètiques i mitològiques. Però Priscil·la va tallar en rodó:

—És a dir que el rossinyol canta per amor. I nosaltres…

—Ah, l’amor! —cridà Agilulf amb un sobresalt de veu tan brusc que Priscil·la s’espantà tota ella. I ell, blanc de dalt a baix, començà una dissertació sobre la passió amorosa. Priscil·la era tendrament encesa; recolzant-se al seu braç, se l’emportà a una habitació presidida per un gran llit amb baldaquí.

—Entre els antics, com que l’amor era considerat un déu… —continuava Agilulf, sense parar ni un moment.

Priscil·la va tancar la porta de dues fulles, es va acostar a ell, va inclinar el cap sobre la cuirassa i va dir:

—Tinc una mica de fred, la xemeneia està apagada…

—El parer dels antics —digué Agilulf— sobre si era millor d’estimar-se en habitacions fredes o calentes, és posat en dubte. Però el consell de la majoria…

—Oh, que en sabeu de coses sobre l’amor —xiuxiuejava Priscil·la.

—El consell de la majoria, bo i excloent els ambients sufocants, s’inclina per una certa tebior natural…

—Haig de cridar les dones perquè m’encenguin la llar?

—L’encendré jo mateix.

Examinà la llenya amuntegada a la llar de foc, es referí a les excel·lències de tal o tal altra fusta, enumerà les diverses maneres d’encendre foc a l’aire lliure o en llocs tancats. Un sospir de Priscil·la l’interrompé; com si s’adonés que aquestes noves explicacions estaven espatllant la trepidació amorosa que havia anat creant, Agilulf es posà ràpidament a omplir la seva explicació sobre els focs de referències, comparances i al·lusions a l’ardor dels sentiments i dels sentits.

Priscil·la ara somreia, amb els ulls mig clucs, allargava les mans devers la flama que començava a aflorar i deia:

—Quina tebior més agradable!… Que bé s’hi ha d’estar al llit, sentint-la sota les flassades…

L’argument del llit suggerí a Agilulf una sèrie de noves consideracions: segons ell el difícil art de fer el llit era desconegut de les minyones de França i als més nobles palaus no es troben sinó llençols mal agafats.

—Oh, no! Digueu, el meu llit també…? —preguntà la vídua.

—És cert que el vostre llit és el d’una reina, molt superior a qualsevol altre de tots els territoris imperials, però permeteu que el meu desig de veure-us voltada només de coses en tot i per tot dignes de vós em porti a considerar amb aprensió aquesta gira…

—Oh, aquesta gira! —cridà Priscil·la, enduta també pel deler de perfecció que Agilulf li comunicava.

Van desfer el llit peça a peça, descobrint i criticant petits sécs, bosses, trossos massa tibants o massa bufats, i aquest escorcoll ara esdevenia un neguit punyent ara una ascensió a cims sempre més alts.

Desfet de dalt a baix el llit fins a deixar-ne només la màrfega, Agilulf es posà a fer-lo segons les normes. Era una operació laboriosa: convé no deixar res a l’atzar i en l’obra són posades destreses secretes. Ell les anava explicant profusament a la vídua. Però de tant en tant hi havia alguna cosa que el deixava poc satisfet i llavors tornava a començar de nou.

De les altres ales del castell ressonà un xiscle, més aviat un bramul o un eguí, incontenible.

—Què ha estat? —se sobresaltà Priscil·la.

—No res, és la veu del meu escuder —digué ell.

Enmig d’aquell xiscle n’hi havia d’altres de més aguts, com sospirs esmolats que pujaven als estels.

—I ara què és? —es preguntà Agilulf.

—Oh, són les noies —digué Priscil·la—, juguen… Ja se sap, la joventut.

I continuaven posant bé el llit, parant l’orella de tant en tant als sorolls nocturns.

—Gurdulú xiscla…

—Quina fressa que fan aquestes dones…

—El rossinyol…

—Els grills…

El llit ara ja estava llest, sense tatxa. Agilulf es va tombar cap a la vídua. Era nua. Els vestits havien caigut castament a terra.

—Per a les dames despullades, aconsellen —declarà Agilulf—, com a la més sublim emoció dels sentits, que s’abraci a un cavaller amb l’armadura.

—Magnífic: a mi m’ho heu d’ensenyar! —va fer Priscil·la—. No sóc pas nascuda d’ahir!

I dient això, féu un bot i s’enfilà a Agilulf, estrenyent cames i braços al voltant de la cuirassa. Va provar, una darrera l’altra, totes les maneres en què una armadura pot ésser abraçada, després, esllanguidament, es ficà al llit.

Agilulf s’agenollà al capçal.

—Els cabells —digué.

Priscil·la, en desvestir-se, no s’havia desfet l’esplèndid pentinat de la seva cabellera bruna, tota reixinxolada. Agilulf es posà a descriure la importància que tenia en el trasbals dels sentits una cabellera deixada anar.

—Provem-ho.

Amb gestos decidits i delicats de les seves mans de ferro, li desnuà el castell de trenes i féu caure la cabellera sobre el pit i les espatlles.

—Tanmateix —afegí—, certament té més picardia aquell qui prefereix una dama amb el cos nu però amb el cap no sols agençat curosament sinó adornat amb vels i diademes.

—Tornem-ho a provar?

—Us pentinaré jo.

La va pentinar i va demostrar la seva audàcia teixint trenes, enrotllant-les i fixant-les al cap amb pinces. En acabat preparà un fastuós agençament amb vels i agulles. Així passà una hora, però Priscil·la, quan ell li dugué el mirall, no s’havia mai vist tan bella.

El va invitar a ajeure’s al seu costat.

—Diuen que Cleopatra —va dir ell— cada nit es delia per tenir al llit un guerrer amb armadura.

—No ho he provat mai —confessà ella—. Tots se la treuen bastant abans.

—Doncs bé, ara ho provareu.

I lentament, sense arrugar els llençols, es ficà tot armat dintre el llit i s’hi estirà ben posat com en un sepulcre.

—I ni tan sols us traieu l’espasa del baldric?

—La passió amorosa no vol coses a mitges.

Priscil·la aclucà els ulls, extasiada.

Agilulf es mig aixecà sobre un colze.

—El foc fumeja. M’alço per veure com és que la xemeneia no tira.

A la finestra es veia un bocí de lluna. Tornant de la llar al llit, Agilulf es deturà:

—Senyora, anem fins al mirador a gaudir d’aquesta tardana claror lunar.

La va tapar amb el seu mantell. Enllaçats, pujaren a la torre. La lluna argentava la vegetació. Una òliba cantava. Alguna finestra del castell encara era il·luminada i en sortien ara i adés xiscles, rialles o gemecs i el bramul de l’escuder.

—Tota la natura és amor…

Tornaren a la cambra. El foc era gairebé apagat. Es van ajupir per bufar les brases. L’un a tocar de l’altre, amb els rosats genolls de Priscil·la fregant les metàl·liques genolleres d’ell, naixia una nova intimitat, més innocent.

Quan Priscil·la tornà a ficar-se al llit, la finestra ja era il·luminada per la primera claror.

—Res no transfigura tant la cara d’una dona com els primers raigs de l’alba —digué Agilulf, però perquè la cara quedés més ben il·luminada li calgué enretirar llit i baldaquí.

—Com estic? —demanà la vídua.

—Bellíssima.

Priscil·la era feliç. Però el sol sortia ràpidament i per seguir-ne els raigs, Agilulf havia d’enretirar contínuament el llit.

—És l’aurora —digué; la seva veu ja havia canviat—. El meu deure de cavaller exigeix que en aquesta hora em posi en camí.

—Tan d’hora! —gemegà Priscil·la—. Justament ara!

—Em sap greu, gentil dama, però m’hi obliga una comesa més greu.

—Oh, era tan bonic…

Agilulf doblegà el genoll.

—Beneïu-me, Priscil·la.

S’aixeca, crida l’escuder. Volta per tot el castell i finalment el descobreix, esgotat, profundament adormit, en una mena de cofurna.

—Espavila’t, a muntar!

Però se l’ha de carregar a l’esquena. El sol, continuant la seva ascensió, acoloreix les dues figures a cavall entre l’or del fullatge del bosc: l’escuder com un sac fent equilibris, el cavaller dret i destacant com l’ombra fina d’un pollancre.

Les dames i les minyones havien corregut a l’entorn de Priscil·la.

—Com ha anat, mestressa, com ha anat?

—Oh, una cosa, si ho sabéssiu! Un home, un home…

—Però digueu, expliqueu-nos-ho, com és?

—Un home, un home… Una nit, un continu, un paradís…

—I què ha fet? Què ha fet?

—Com us ho diré? És tan bonic, tan bonic…

—Així, doncs, ho és, oi? Tanmateix, digueu…

—Ara no sabria pas com… Tantes coses… I vosaltres, què em direu, amb aquell escuder…?

—Què? Oh, res, no sé, tu potser? No: tu! Doncs no sé, no me’n recordo…

—Però què dieu ara? Bé prou us sentia, precioses…

—Bé, vaja, pobret, jo no recordo… Jo tampoc, potser tu… I ara! Jo?… Senyora, parleu-nos d’ell, del cavaller… Com era, Agilulf?

—Oh, Agilulf!