Capítol X

COM havia arribat allà, Torrismon? Durant el temps que Agilulf havia passat de França a Anglaterra, d’Anglaterra a l’Àfrica i de l’Àfrica a Bretanya, el fill petit putatiu dels ducs de Cornualla havia recorregut del llarg i del través els boscos de les nacions cristianes a la recerca del campament secret dels Cavallers del Sant Graal. Com que cada any el Sagrat Orde sol canviar la seva veu i no indica mai la seva presència als profans, Torrismon no trobava cap senyal a seguir en el seu itinerari. Anava a l’atzar darrera una sensació remota que per ell era tot u amb el nom del Graal; però ¿era l’Orde dels pietosos Cavallers allò que cercava o més aviat perseguia el record de la seva infantesa a les brugueres d’Escòcia? A vegades, en descobrir de sobte una valia negra d’alerços, o un barranc de penyes grises al fons del qual zumzejava un torrent blanc d’escuma, sentia una emoció inexplicable, que ell prenia per un avís. «Té! Potser són aquí, per aquí a la vora». I si en aquell indret s’aixecava un llunyà i apagat so de com, llavors Torrismon ja no tenia cap dubte, es posava a escorcollar tots els racons feréstecs pam a pam cercant un indici. Tot al més ensopegava amb algun caçador perdut o amb un pastor menant el seu ramat.

Arribant a la llunyana terra de Curvaldia, s’aturà en un poblet i demanà a uns vilatans que li fessin la caritat d’un bocí de mató i pa moreno.

—De donar-vos-en, prou que us en donaríem, senyoret —va dir un cabrer—, però fixeu-vos en mi, en la meva muller i en els fills, que esquelètics estem! Les almoines que hem de fer als cavallers són ja tantes! Aquest bosc formigueja de col·legues vostres, encara que van vestits d’una manera diferent. N’hi ha tot un regiment, i quan han de fer provisions, tots cauen sobre nosaltres!

—Uns cavallers que viuen al bosc? I com van vestits?

—Duen un mantell blanc, amb un casc d’or i dues ales blanques de cigne als costats.

—I són molt pietosos?

—Oh, de pietosos en són molt. I no cal dir que no s’embruten les mans amb diners perquè no en tenen ni cinc. Però de pretensions sí que en tenen, i nosaltres hem d’obeir! Ara ens hem quedat sense suc: escurats! Quan tornin la pròxima vegada, què els donarem?

El xicot ja corria cap al bosc.

Enmig del prat, per les aigües tranquil·les d’un rierol, avançaven lentament un estol de cignes. Torrismon caminava per la riba, seguint-los. Dintre la bardissa sonà un arpegi: «Blim, blim, blim!». El minyó s’endinsava i semblava que el so ara el seguia, ara el precedia: «Blim, blim, blim!». Allà on la frondositat minvava aparegué una figura humana. Era un guerrer que duia un casc adornat amb ales blanques. Aguantava una llança i al mateix temps una petita arpa amb la qual, a estones, intentava aquell acord: «Blim, blim, blim!». No va dir res; el seu esguard no evitava Torrismon sinó que li passava per damunt, gairebé com si no se n’adonés, i tanmateix semblava acompanyar-lo: quan troncs i arbustos els separaven, li feia trobar el camí reclamant-lo amb un dels seus arpegis: «Blim, blim, blim!». Torrismon hauria volgut parlar-li, preguntar-li coses, però el seguia callat y esporuguit.

Van anar a parar a una clariana. Per totes bandes hi havia guerrers armats de llances, amb cuirasses d’or, embolcallats amb llargs mantells blancs, immòbils, cadascun d’ells girat en una direcció diferent, amb l’esguard al buit. Un guerrer donava grans de blat de moro a un cigne, girant els ulls cap a una altra banda. Després d’un nou arpegi del tocador, un guerrer a cavall respongué alçant el corn i fent un llarg reclam. Quan va callar, tots aquells guerrers es mogueren, feren uns passos cadascú en la seva direcció i s’aturaren de nou.

—Cavallers… —s’esforçà a dir Torrismon—, perdoneu-me, potser m’equivoco, però vosaltres no sou potser els Cavallers del Gra…

—No en pronuncieu mai el nom! —l’interrompé una veu al seu darrera: un cavaller, amb els cabells blancs, estava quiet prop d’ell—. ¿No en tens prou amb haver vingut a torbar el nostre pietós recolliment?

—Oh, perdoneu-me! —se li dirigí el minyó—. Sóc tan feliç d’estar amb vosaltres! Si sabéssiu com us he cercat!

—Per què?

—Perquè… —i el desfici de proclamar el seu secret fou més fort que la temença de cometre un sacrilegi—, perquè… sóc el vostre fill!

El cavaller ancià romangué impassible.

—Aquí no es coneixen pares ni fills —digué al cap d’un moment de silenci—. El qui entra al Sagrat Orde abandona tots els parentius terrenals.

Torrismon, més que rebutjat, se sentí desil·lusionat: potser esperava una repulsa indignada per part dels seus castos pares, que ell hauria replicat adduint proves, invocant la veu de la sang; però aquesta resposta tan tranquil·la, que no negava la possibilitat dels fets, però excloïa tota discussió per una qüestió de principi, era descoratjadora.

—No tinc altra aspiració que ser reconegut fill per aquest Sagrat Orde —intentà d’insistir—, pel qual sento una admiració sense límits!

—Si admires tant el nostre Orde —va dir l’ancià—, no hauries de tenir altra aspiració que ser admès entre vosaltres.

—I seria possible, digueu? —exclama Torrismon, tot d’una atret per aquesta perspectiva.

—Quan en fossis digne.

—Què cal fer?

—Purificar-se de bon grat de qualsevol passió i deixar-se posseir per l’amor del Graal.

—Oh, vós el pronuncieu, el nom!

—Nosaltres, els Cavallers, ho podem fer; vosaltres, els profans, no.

—I digueu-me, ¿per què tots callen i només vós parleu?

—És a mi que em pertoca la comesa de relacionar-me amb els profans, Com que les paraules sovint són impures, els Cavallers s’estimen més abstenir-se’n, si no és per deixar parlar a través de llurs llavis el Graal.

—Digueu-me: què haig de fer per començar?

—Veus aquesta fulla d’acer? S’hi ha posat una gota de rosada. Estigués quiet, immòbil, i fixa’t en aquella gota sobre la fulla, entotsolat, oblida qualsevol cosa del món en aquella gota, fins que et sentiràs tu mateix perdut i amarat per la infinita força del Graal.

I el deixà plantat. Torrismon mirà fixament la gota, mirà estona i estona, es posà a pensar en les seves coses, veié una aranya que s’enfilava per la fulla, mirà l’aranya, una bona estona, tornà a mirar la gota, mogué un peu que se li enrampava, buf!, s’avorria. Al seu entorn apareixien i desapareixien dins el bosc tot de cavallers que movien lentament els peus, amb la boca desclosa i els ulls esbatanats, acompanyats per cignes dels quals de tant en tant acaronaven el plomatge flonjo. Alguns d’ells, tot d’un plegat, allargaven els braços i feien una petita cursa, emetent un crit llangorós.

—¿I a aquells —Torrismon no es pogué estar de preguntar a l’ancià, que havia tornat a aparèixer per allí—, què els passa?

—L’èxtasi —digué el vell—, és a dir una cosa que tu no coneixeràs mai si ets tan distret i tafaner. Aquells germans han assolit finalment la completa comunió amb el tot.

—I aquells altres? —preguntà el jove. Uns cavallers caminaven espernegant, com si tinguessin uns tremolins suaus, i feien ganyotes.

—Encara estan en un estadi intermedi. Abans de sentir-se tot u amb el sol i els estels, el novici sent com si dintre seu només tingués les coses més properes, però molt intensament. Això, sobretot als més joves, fa un cert efecte. A aquests germans nostres que tu veus, el murmuri del rierol, el fimbreig del fullatge, la creixença subterrània dels bolets els comuniquen una mena d’agradables i molt lleus pessigolles.

—I no es cansen, a la llarga?

—Arriben de mica en mica als estadis superiors, en els quals ja no estan solament ocupats amb les vibracions més properes sinó amb la gran respiració del cel, i a poc a poc es distancien dels sentits.

—Es produeix en tots?

—En pocs. I d’una manera total només en un de nosaltres, l’Elegit, el Rei del Graal.

Havien arribat a una esplanada on un gran nombre de cavallers feien exercicis d’armes davant una tribuna amb dosser. Sota aquell dosser hi havia assegut, o més ben dit agombolat, immòbil, algú que semblava, més un home, una mòmia, també vestida amb l’uniforme del Graal, però de mena més fastuosa. Tenia els ulls oberts, més aviat esbatanats, en un rostre corsecat com una castanya.

—I viu? —preguntà el xicot.

—Sí, viu, però ara està tan amarat per l’amor del Graal que ja no té necessitat de menjar, ni de bellugar-se, ni de fer les seves feines, ni gairebé de respirar. No hi veu ni hi sent. Ningú no coneix els seus pensaments: de segur que reflecteixen el recorregut de llunyans planetes.

—I, doncs, ¿per què el fan presenciar una parada militar, si no hi veu?

—Són els ritus del Graal.

Els cavallers s’exercitaven entre ells en assalts d’esgrima. Movien les espases a batzegades, mirant al buit, i llurs passos eren angulosos i sobtats com si no poguessin mai preveure què farien un instant després. I tanmateix no fallaven cap estocada.

—Però, ¿com poden combatre amb aquest aire de mig endormiscats?

—És el Graal que està en nosaltres movent les nostres espases. L’amor de l’univers pot prendre la forma d’un furor espaordidor i menar-nos a enfilar amorosament els enemics. El nostre Orde és invencible en guerra precisament perquè lluitem sense cap esforç ni cap tria sinó deixant que el furor sagrat es desfermi a través dels nostres cossos.

—I sempre resulta?

—Sí, per a qui ha perdut tot residu de voluntat humana i deixa que sigui solament la força del Graal la que mogui el seu mínim gest.

—El seu mínim gest? Fins i tot ara que camineu?

L’ancià caminava com un somnànbul.

—Certament. No sóc pas jo qui el mou el meu peu: deixo que sigui mogut. Intenta-ho. Tothom comença per aquí.

Torrismon ho intentà, però, primerament, no hi havia manera d’aconseguir-ho, i, segonament, no hi trobava cap plaer. Hi havia el bosc, verd i frondós, amb els seus batements d’ales i xiuxiueigs, per on li hauria agradat de córrer, d’estirar-se, de caçar salvatgines, d’oposar-se a aquella ombra, a aquell misteri, a aquella natura estranya, ell mateix, la seva força, el seu treball, el seu coratge. En lloc d’això, havia d’estar allí tentinejant com un paralític.

—Deixa’t posseir —l’amonestava l’ancià—, deixa’t posseir pel tot.

—A mi, realment —abocà Torrismon—, el que m’agradaria és posseir jo, no pas deixar-me posseir.

L’ancià encreuà els braços sobre la cara per tal de tapar-se alhora ulls i orelles.

—Que en tens de camí per fer, minyó.

Torrismon romangué al campament del Graal. S’esforçava a aprendre, a imitar els seus pares o germans (ja no sabia com anomenar-los), mirava d’ofegar qualsevol moviment de l’ànim que li semblés massa individual, de fondre’s en comunió amb l’infinit amor de Graal, estava amatent a percebre el més petit indici d’aquelles inefables sensacions que feien posar en èxtasi els cavallers. Però passaven els dies i la seva purificació no avançava. Tot el que més plaïa a ells, al noi l’enutjava: aquelles veus, aquelles músiques, allò d’estar sempre a punt de vibrar. I sobretot la proximitat contínua dels confrares, vestits d’aquella manera, mig nus i amb la cuirassa i el casc d’or, blancs de carns, alguns un xic vellets, d’altres jovençans delicats, cerca-raons, gelosos, susceptibles, li resultava cada vegada més antipàtica. A més amb l’excusa que era el Graal el que els feia moure, es lliuraven a tota mena de relaxacions de costums i sempre pretenien ésser purs.

Pensar que ell podia haver estat engendrat així, amb els ulls clavats al buit, sense ni fixar-se en allò que feien, oblidant-se’n tot seguit, li resultava insuportable.

Vingué el dia del recaptament dels tributs. Totes les viles que voltaven el bosc en unes diades establertes havien de fer a mans dels Cavallers del Graal un cert nombre de matons, de cistells de pastanagues, de sacs d’ordi i d’anyells de llet.

S’atansà una ambaixada de pagesos.

—Us venim a dir que l’anyada, a tota la terra de Curvaldia, ha estat magra. No sabem com ens ho farem per sadollar la fam dels nostres fills. L’escassetat tant és per al ric com per al pobre. Pietosos cavallers, hem vingut aquí a demanar-vos humilment que ens perdoneu els tributs, per aquesta vegada.

El Rei del Graal, sota el dosser, estava callat i quiet com sempre. En un moment determinat, a poc a poc, apartà les mans que tenia plegades sobre la panxa, les alça al cel (tenia unes ungles llarguíssimes) i la seva boca digué:

—Hiii…

Sentint això, tots els Cavallers avançaren amb les llances dirigides contra els pobres curvalds.

—Auxili! Defensem-nos! —cridaren—. Correm a armar-nos amb aixes i falçs —i es dispersaren.

Els Cavallers, amb els esguards fitant el cel, al so dels corns i dels crits, van marxar cap a les viles curvaldes al vespre. Dels rengles de llúpols i de les bardisses sortien tot de vilatans armats amb forques i dalles, intentant d’oposar-se a llur pas. Però ben poc podien contra les llances inexorables dels Cavallers. Un cop trencades les dèbils línies dels defensors, aquells es llançaven amb els pesants cavalls de guerra contra les cabanes de pedra, palla i fang, i les enderrocaven sota les ferradures, sords als crits de les dones, dels vells i dels infants. D’altres Cavallers duien torxes enceses i calaven foc als coberts, a les pallisses, als corrals, als graners miserables fins que els poblets esdevenien unes fogueres entre bels i xiscles.

Torrismon, empès a la marxa pels Cavallers, es revoltava.

—Però digueu-me, per què això? —cridava al vell, retenint-lo enrera, essent l’únic que el podia escoltar—. No és veritat, doncs, que estigueu envaïts per l’amor del tot! Ei, compte!, que envestiu aquesta vella!… Com podeu tenir cor d’escometre aquests desgraciats?… Auxili, les flames s’agafen a aquell bressol! Però què feu?

—No vulguis escrutar els designis del Graal, novici! —l’amonestà el vell—. No som pas nosaltres els qui fem això: és el Graal que està en nosaltres el que ens mou! Abandona’t al seu amor furient!

Però Torrismon havia baixat del cavall, se n’anava a socórrer una mare, a tornar als seus braços un nen caigut.

—No! No us emporteu la collita! He treballat tant! —cridava un vell.

Torrismon es posà al seu costat.

—Amolla el sac, bandarra! —i s’abraonà sobre un cavaller arrabassant-li la rapinya.

—Beneït sigues! Estàs amb nosaltres! —van dir alguns d’aquelles infeliços que encara intentaven d’agrupar-se darrera un mur, defensant-se amb forçats, coltells i destrals.

—Poseu-vos en semicercle, llancem-nos damunt d’ells tots plegats! —els cridà Torrismon i es posà al capdavant de la milícia camperola curvalda.

Ara escometia els Cavallers fora de polleguera. Es trobà cara a cara amb l’ancià i altres dos armats amb torxes.

—És un traïdor! Agafeu-lo!

Hi hagué una gran baralla. Els curvalds atacaven amb astos i les dones i els nois amb pedres. Al cap d’una estona sonà el corn.

—Retirada!

Davant la represa curvalda els Cavallers s’havien replegat en diferents punts i ara abandonaven la vila. L’escamot que envoltava Torrismon també es féu enrera.

—Ràpid, germans! —cridà l’ancià—, deixem-nos conduir on ens porta el Graal!

—Lloat sigui el Graal! —van corejar els altres girant cua.

—Visca! Ens has salvat! —i els pagesos s’aplegaven al voltant de Torrismon—. Ets cavaller però generós! Al final n’hi ha un que ho és! Queda’t amb nosaltres! Demana el que desitgis: t’ho donarem!

—Ara… el que vull… ja no sé… —balbucejava Torrismon.

—Nosaltres tampoc no sabíem res, ni tan sols ser persones humanes, abans d’aquesta batalla… I ara ens sembla que podem… que volem… que ens cal fer-ho tot… Encara que sigui dur… —i es tombaven per plorar els morts.

—No puc quedar-me amb vosaltres… No sé qui sóc… Adéu-siau… —i ja galopava.

—Torna! —li cridaven aquells pobletans, però Torrismon ja s’allunyava de la vida, del bosc del Graal, de la Curvaldia.

Recomençà el seu vagabundeig per les nacions. Fins aleshores havia desdenyat tot honor i tot plaer, delejant com a únic ideal el Sagrat Orde dels Cavallers del Graal. I ara que aquest ideal s’havia esvanit, ¿quin rumb podia donar al seu neguit?

S’alimentava amb fruita silvestre als boscos, amb plats de mongetes als convents que trobava pel camí, amb garotes a les costes rocoses. I a la platja de Bretanya, buscant garotes a la vora d’una gruta, heus aquí que descobreix una dona adormida.

Aquell deler que l’havia menat pel món, de llocs encatifats per una vegetació flonja, recorreguts per un ventijol rasant, i de jornades nítides sense sol, finalment, en veure aquelles llargues pestanyes negres closes sobre una galta plena i pàl·lida i la tendresa d’aquell cos abandonat, amb la mà posada sobre la sina abundosa, els suaus cabells deixats anar, i els llavis, les cames, els dits, el respir, ara sembla que aquell deler es calmi.

Inclinat sobre ella, l’estava mirant, quan Sofrònia obrí els ulls.

—No em fareu cap mal —digué, dolça—. ¿Què busqueu entre aquests esculls deserts?

—Busco una cosa que sempre m’ha faltat i només ara que us veig sé què és. Com heu arribat en aquest indret?

—Em van obligar a casar-me, tot i essent monja, amb un seguidor de Mahoma, però el casament no es va arribar a consumar pel fet que, essent jo la que feia tres-cents seixanta-cinc, hi hagué una intervenció d’armes cristianes que em portà fins aquí, víctima d’altra banda, d’un naufragi durant el viatge de tornada, així com, a l’anada, d’un saqueig de pirates molt ferotges.

—Ja entenc. I esteu sola?

—El meu salvador se n’ha anat als terrenys imperials per tal d’aclarir, segons tinc entès, unes qüestions.

—Voldria oferir-vos la protecció de la meva espasa, però tinc por que el sentiment que m’ha inflamat en veure-us no es desmesuri en propòsits que vós podríeu considerar no honestos.

—Oh, no tingueu escrúpols, sabeu, n’he vistes tantes. Per bé que, cada vegada, quan arriba el moment, compareix el salvador, sempre el mateix.

—També arribarà aquesta vegada?

—Oh, no deu comparèixer pas sempre…

—Quin és el vostre nom?

—Atzira; o sor Palmira. Segons fos a l’harem del sultà o al convent.

—Atzira, em sembla que us hagi estimat des de sempre… que ja m’hagi fos dintre vostre…