Capítol VII

CADASCUNA de nosaltres té la seva penitència, aquí al convent, la seva manera de guanyar-se la salvació eterna. A mi m’ha tocat d’escriure històries: és dura, molt dura. Som a l’estiu i a fora bat el sol; puja de la vall una fressa de xiscles i d’aigua xipollejada: la meva cel·la és a dalt de tot i per la finestreta veig una recolzada del riu, uns joves pagerols desvestits que es banyen, i, més enllà, darrera un clap de salzes, unes noies, també amb poca roba, que vénen a banyar-se. Un, nedant per sota de l’aigua, les ha descobertes i elles l’assenyalen amb xiscles. També m’hi podria trobar jo, en bona companyia, amb joves de la meva edat, i criades i servents. Però la nostra santa vocació vol que anteposem a la joia caduca del món alguna cosa que després resta. Que resta… posat que aquest llibre, i tots els nostres actes de pietat, acomplerts amb el cor fet cendra viva, no siguin també cendra… més cendra que els actes sensuals d’allà al riu, els quals tremolen de vida i es propaguen com cercles sobre l’aigua… Ens posem a escriure amb braó, però arriba un moment en què la ploma no grata sinó tinta polsosa, i ja no s’escola cap gota de vida, i et sembla que mai més no podràs refugiar-te en la pàgina que escrius, obrir un altre món, fer el salt. Potser és millor així: potser quan escrivia feliç no era ni miracle ni gràcia: era pecat, idolatria, supèrbia. ¿En són fora, doncs? No, escrivint no m’he fet pas més bona: només he consumit un xic d’ansiosa i inconscient joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que tu vals. Que escrivint salvi l’ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s’ha perdut.

Aleshores, ¿voleu que me’n vagi a la mare abadessa i li supliqui que em canviï la tasca, que m’enviï a treure aigua del pou, a filar cànem, a pelar cigrons? No val. Continuaré amb el meu deure de monja escrivana, de la millor manera que sàpiga. Ara em toca de contar el banquet dels paladins.

Contra totes les regles d’etiqueta imperials, Carlemany, se n’anava a seure a taula abans d’hora, quan encara no hi havia els altres comensals. S’asseu i comença a picar bocins de pa o formatge, olives o pebrotets, és a dir, tot el que ja és a taula. No sols això, sinó que se serveix amb les mans. Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l’arbitrari.

Ara els uns, ara els altres, arriben els paladins, vestits amb les belles robes de cerimònia que entre brocats i blondes sempre mostren, tanmateix, les malles de ferro de les cotes, però de les de forats més grossos, i cuirasses de les de passeig, lluents com un mirall però que n’hi ha prou amb un cop de punyalet perquè s’esquincin. Primerament Rotllan que es posa a la dreta del seu oncle l’emperador, després Reinald de Montalbà, Astolf, Angelí de Baiona, Ricard de Normandia, i tots els altres.

En una punta de la taula seia Agilulf, sempre amb la seva armadura de combat sense màcula. ¿Què hi venia a fer, a taula, ell que no tenia ni tindria mai gana, ni un estómac per a emplenar, ni una boca on atansar la forquilla, ni un paladar per a remullar amb vi de Borgonya? Tanmateix mai no falta a cap d’aquests banquets que es prolonguen durant hores —ell que sabria esmerçar-les molt millor, aquelles hores, en gestions relatives al servei. Al contrari: ell té dret com tots els altres a un lloc a la taula imperial, i l’ocupa; i compleix el cerimonial del banquet amb la mateixa cura meticulosa que desplega en qualsevol altre cerimonial de la jornada.

Els plats són els corrents a l’exèrcit: gall dindi farcit, oca a l’ast, bou a la brasa, porcells lletons, anguiles, orades. Els vailets no donen l’abast i així que allarguen les plates els paladins s’hi llancen al damunt, ho engrapen tot amb les mans, trossegen, es llantien les cuirasses, esquitxen salsa pertot arreu. Hi ha més desori que a la batalla: soperes que s’aboquen, pollastres rostits que volen, i els vailets a enretirar de pressa els plats de menjar abans que un famolenc li buidi a la seva escudella.

Al cantó de taula on és Agilulf, en canvi, tot resulta net, tranquil i ordenat, però necessita que hi hagi més servidors assistint-lo a ell que no menja, que per a tota la resta de la taula. En primer lloc —mentre pertot hi ha un desori de vaixella bruta, talment que entre un plat i l’altre ni tan sols la canvien i tothom menja allà on pot, i a vegades sobre les tovalles—, Agilulf continua demanant que li duguin vaixella i coberts nous: plats, platets, escudelles, copes de tota mena i cabuda, forquilles i culleres i culleretes i ganivets (pobres d’ells si no estan ben esmolats!), i és tan exigent pel que fa a la netedat, que només que hi hagi una petita ombra en una copa o en un cobert, ja fa que se’ls emportin. A més, se serveix de tot: poc, però se serveix; no deixa passar cap plat. Per exemple, trinxa una cuixa de porc senglar rostit, posa en un plat la carn, en un platet la salsa, després talla amb un ganivet ben esmolat la carn en tot de llenquetes primes, i aquestes llenquetes les passa una per una en un altre plat encara, on les amaneix amb la salsa, fins que n’han quedat ben xopes; les sucades les posa en un altre plat, i aleshores crida un vailet, li dóna aquest últim plat perquè se l’emporti i en demana un de net. Així té feina per mitja hora. I no parlem del pollastre, del faisà, dels tords: hi treballa hores senceres sense tocar-los mai si no és amb la punta d’uns ganivets que reclama a propòsit i que fa canviar molts cops per escurar de l’últim osset la fibra de carn més prima i encastada. També se serveix vi, i tota l’estona el trascola i reparteix entre el munt de copes i gotets que té al davant, i els gerros en què barreja un vi amb l’altre, i de tant en tant crida un vailet perquè se’ls emporti i li’n dugui de nous. De pa en fa un gran consum: amb la molla no para de fer unes boletes totes iguals que distribueix sobre les tovalles en rengles ordenats; quant a la crosta, l’esmicola en engrunes i construeix amb les engrunes unes petites piràmides: fins que se’n cansa i ordena als servidors que li raspallin les tovalles amb una escombreta. En acabat hi torna.

Malgrat la seva feinada, no perd el fil de la conversa que es teixeix al llarg de la taula, i sempre intervé a punt.

De què parlen els paladins, durant l’àpat? Com de costum, fatxendegen, Rotllan diu:

—Val a dir que la batalla d’Aspramont s’estava posant malament, abans que jo abatés en duel el rei Agolant i li prengués la Durlindana. S’hi havia aferrissat tant que quan li vaig tallar en rodó el braç dret, el seu puny va quedar agafat al pom de la Durlindana i vaig haver de fer-ho amb estenalles per desenganxar-lo.

I Agilulf:

—No és per contradir-te, però la realitat és que la Durlindana va ser consignada per l’enemic en els acords d’armistici cinc dies després de la batalla d’Aspramont. Efectivament, així consta en una llista d’armes lleugeres cedides a l’exèrcit franc, entre les condicions del tractat.

Fa Reinald:

—De tota manera no hi ha res a dir sobre la Fusberta. Passant els Pirineus, aquell drac amb el qual vaig encarar-me, el vaig tallar en dos d’un sol cop i sabeu prou que la pell de drac és més dura que el diamant.

Agilulf s’interfereix:

—Vejam, mirem de posar les coses al seu lloc: el passatge dels Pirineus va produir-se per l’abril, i per l’abril, com tothom sap, els dracs muden de pell, i són tous i tendres com uns nadons.

Els paladins:

—Doncs, sí, aquell dia o un altre, si no era allí era en un altre indret, fet i fet la cosa va anar així i no cal que hi donem més voltes…

Però ja els havia tallat. Aquell Agilulf ho recordava sempre tot, de cada fet sabia citar-ne els documents, àdhuc quan una empresa era famosa, acceptada per tothom, recordada fil per randa per qui no l’havia mai vista, tant se valia, volia reduir-la a un episodi normal de servei, per a consignar en l’informe vespertí al comandament del cos. Entre allò que s’esdevé a la guerra i allò que després s’explica, d’ençà que el món és món, sempre hi ha hagut una bona diferència, però en una vida de guerrer que uns fets hagin ocorregut o no, poc importa; hi ha la teva persona, la teva força, la continuïtat del teu tarannà per a garantir que si les coses no han succeït així punt per punt, així haurien pogut succeir tanmateix, i encara podrien succeir en una ocasió semblant. Però un com Agilulf no té res per a sostenir les pròpies accions, siguin veritables o falses: o bé consten dia per dia en acta, signades als registres, o bé és el buit, la foscor més espessa. I també voldria reduir així els companys, aquestes esponges xopes de vi i fatxenderies, de projectes que traslladen al passat sense que mai hagin estat al present, de llegendes que després d’haver-les atribuïdes ara a l’un ara a l’altre sempre acaben per trobar el protagonista a qui escauen.

De tant en tant algú reclama el testimoniatge de Carlemany. Però l’emperador ha fet tantes guerres que sempre confon l’una amb l’altra i no recorda mai bé ni tan sols quina és la que ara està fent. La seva comesa és de fer-la, la guerra, i a tot estirar de pensar en la que vindrà després; les guerres ja fetes han anat com han anat; d’allò que conten els cronistes i romancers ja se sap que no se’n pot fer gaire cas; mal aniria que l’emperador hagués d’estar darrera tothom rectificant. Només quan es treuen els drapets al sol d’algun embolic que té repercussions sobre l’organització militar, sobre els graus, sobre l’atribució de títols nobiliaris o de territoris, aleshores el rei ha de dir-hi la seva. La seva és una manera de dir, entenguem-nos; llavors la voluntat de Carlemany compta poc, cal atenir-se a les conseqüències, jutjar a base de les proves que es tenen i fer respectar les lleis i costums. Per això, quan l’interpel·len, s’arronsa d’espatlles, no surt d’unes quantes generalitats i a vegades fuig d’estudi amb un «Ah! Qui sap! Cada terra fa sa guerra». Al cavaller Agilulf dels Guildiverns que només fa que arrodonir molles de pa i contestar totes les fetes que —baldament siguin explicades en una versió no del tot exacta— són les autèntiques glòries de l’exèrcit franc, Carlemany voldria encolomar-li alguna missió enutjosa, però li han dit que per ell els serveis més amoïnosos són delejades proves de zel, i per tant és inútil.

—No veig per què has de filar tan prim, Agilulf —va dir Oliver—. La glòria mateixa de les gestes tendeix a amplificar-se en la memòria popular i això prova que és glòria genuïna, fonament dels títols i dels graus conquistats per nosaltres.

—No pas dels meus! —replicà Agilulf—. Tots els títols i atributs meus els he tinguts per gestes ben autèntiques i testimoniades en documents impugnables!

—I un be! —digué una veu.

—El qui hagi parlat em donarà la raó! —digué Agilulf aixecant-se.

—Calma’t, no t’empipis —li van dir els altres—. Tu que sempre tens alguna cosa a dir sobre les empreses dels altres, no pots impedir que algú en tingui alguna sobre les teves…

—Jo no ofenc ningú: em limito a puntualitzar uns fets, amb lloc i data i una pila de proves!

—Sóc jo el qui ha parlat. Jo també puntualitzaré. —Un jove guerrer, pàl·lid, s’havia aixecat.

—Doncs voldria veure, Torrismon, si trobaves en el meu passat alguna cosa que fos contestable —digué Agilulf al jove, que era efectivament Torrismon de Cornualla—. ¿Potser vols posar en dubte, per exemple, que vaig ser armat cavaller perquè, fa exactament quinze anys, vaig salvar de la violació de dos bandolers la verge Sofrònia, filla del rei d’Escòcia?

—Sí, ho contesto: fa quinze anys, Sofrònia, filla del rei d’Escòcia, no era verge.

Un murmuri corregué al llarg de tota la taula. El codi de la cavalleria vigent aleshores prescrivia que el qui havia salvat de perill cert la virginitat d’una donzella de noble nissaga fos immediatament armat cavaller; però per haver salvat de la violència carnal una dama ja no verge només prescrivia una menció d’honor i sou doble durant tres mesos.

—¿Com pots sostenir això que és una ofensa no solament a la meva dignitat de cavaller sinó a una dama que vaig prendre sota la protecció de la meva espasa?

—Ho sostinc.

—Amb quines proves?

—Sofrònia és la meva mare!

Crits de sorpresa van eixir dels pits dels paladins. ¿El jove Torrismon no era, doncs, fill dels ducs de Cornualla?

—Sí, vaig néixer fa vint anys de Sofrònia, que llavors en tenia tretze —explicà Torrismon—. Aquí teniu el medalló de la reial casa d’Escòcia —i regirant-se la pitrera en tragué un segell penjat a una cadeneta d’or.

Carlemany que fins aleshores havia tingut la cara i la barba inclinades sobre un plat de crancs de riu, jutjà que havia arribat el moment d’alçar la mirada.

—Jove cavaller —digué donant a la seva veu la més gran autoritat imperial—, ¿us adoneu de la gravetat de les vostres paraules?

—Plenament —va dir Torrismon—, i encara més per a mi que per a altres.

Hi havia silenci a l’entorn: Torrismon rebutjava la seva filiació del duc de Cornualla, la qual comportava, com a fill petit, el títol de cavaller. En declarar-se bastard, ni que fos d’una princesa reial, anava de dret a l’allunyament de l’exèrcit.

Però força més greu era el que hi havia en joc per Agilulf. Abans de batre’s per Sofrònia, agredida per uns malfactors, i de salvar-ne la puresa, era un simple guerrer sense nom dins una armadura blanca que rodava pel món a la ventura. O més ben dit (com aviat es va saber) era una blanca armadura buida, sense guerrer dintre. La seva gesta en defensa de Sofrònia li havia donat dret a ésser armat cavaller; i com que les terres de Selímpia Citerior en aquell moment eren vacants, havia assumit aquell títol senyorial. La seva entrada en servei i tots els reconeixements, els graus, els nomenaments que li havien vingut després, eren una conseqüència d’aquell episodi. Si hom demostrava la inexistència de virginitat en Sofrònia en ésser salvada per ell, el seu títol i els seus dominis se n’anaven a rodar, i tot el que ell havia fet després no podia pas ésser reconegut com a vàlid a cap efecte, i tots els nomenaments i honors quedaven anul·lats, i així cadascuna de les seves atribucions esdevindria tan inexistent com la seva persona.

—Era encara una nena que la meva mare va quedar embarassada de mi —contava Torrismon—, i per por de la ira dels seus pares quan sabessin el seu estat, va fugir del castell reial d’Escòcia i va anar vagant per les planures. Em va donar a llum a la serena, en una bruguera, i em va criar vagant per camps i boscatges d’Anglaterra fins a l’edat de cinc anys. Aquests primers records són els de l’època més bonica de la meva vida, que la intrusió d’aquest va interrompre. Em recordo bé del dia. La meva mare m’havia deixat a recer de la nostra cova, mentre ella se n’anava com de costum a robar fruita pels camps. Va topar amb dos bandolers de camins que volien abusar d’ella. Potser haurien acabat fent-se amics: la meva mare es planyia sovint de la seva soledat. Però va arribar aquesta armadura buida a la recerca de glòria i va derrotar els dos bandolers. Reconeixent l’estirp reial de la meva mare, la va prendre sota la seva protecció i la va conduir al castell més pròxim, el de Cornualla, confiant-la als ducs. Mentrestant jo havia quedat a la cova, sol i afamat. La meva mare, així que va poder, va confessar als ducs l’existència del fïllet que havia abandonat a la força. Em van venir a cercar uns servidors amb torxes i em van dur al castell. Per salvar l’honor de la família d’Escòcia, lligada als de Cornualla per vincles de parentiu, em van adoptar i em van reconèixer com a fill del duc i de la duquessa. La meva vida es va fer ensopida i carregada de prohibicions com sempre passa en la dels fills petits de les famílies nobles. Mai més no vaig poder veure la meva mare, que va prendre el vel en un convent llunyà. El pes d’aquest munt de falsedats que ha fet girar el curs natural de la meva vida ha marcat el meu destí fins ara. Finalment he pogut dir la veritat. Sigui què sigui el que succeeixi, em serà de segur millor que no ha estat fins avui.

Mentrestant havien portat a taula el dolç, un pa de Cadis amb guarniments al damunt de colors delicats, però era tanta l’estupefacció per aquell seguit de revelacions que cap forquilla no s’alçava devers les boques emmudides.

—I vós, ¿què hi teniu a dir, a tot això? —preguntà Carlemany a Agilulf. Tothom va notar que no li havia dit «cavaller».

—Són mentides. Sofrònia era donzella. Sobre la flor de la seva puresa reposa el meu nom i el meu honor.

—Podeu provar-ho?

—Haig de trobar Sofrònia.

—¿Que preteneu trobar-la tal qual quinze anys després? —digué, maliciosament, Astolf—. Les nostres cuirasses de ferro martellejat no duren pas tant.

—Va fer-se monja tot seguit d’haver-la confiada a aquella pietosa família.

—En quinze anys, amb els temps que corren, cap convent no se salva de dispersions ni saqueigs…

—De tota manera, una castedat violada pressuposa un violador. El trobaré i obtindré d’ell testimoniatge de la data fins quan Sofrònia podia considerar-se noia.

—Us dono llicència per a marxar a l’instant, si ho desitgeu —va dir l’emperador—. Penso que en aquest moment res no us deu preocupar tant com el dret a portar títol i armes, que ara acaba de ser contestat. Si aquest minyó diu la veritat, no podria tenir-vos al meu servei, i no podria considerar-vos des de cap punt de vista, ni tan sols per als endarreriments del sou.

Carlemany no podia estar-se de donar al seu discurs un timbre de satisfacció alliberadora, com si digués: «¿Veieu com hem trobat el sistema de deslliurar-nos d’aquest emprenyador?».

L’armadura blanca ara queia tota endavant i mai com en aquell moment no havia deixat veure que era buida. La veu en sortia a penes distingible:

—Sí, emperador, me n’aniré.

—I vós? —Carlemany s’adreçà a Torrismon—. ¿Us adoneu que declarant-vos nascut fora del matrimoni no podeu revestir el grau que us esperava per la vostra nissaga? ¿Sabeu almenys qui era el vostre pare? ¿Teniu esperança de fer-vos reconèixer per ell?

—Mai no podré ser reconegut…

—No veig el perquè. Tot home, quan es fa gran, tendeix a repassar els comptes en el balanç de la seva vida. Fins i tot jo he reconegut tots els fills que he tingut amb concubines, i n’eren molts, i segurament que algun ni tan sols deu ser meu.

—El meu pare no és un home.

—I qui és, eh? En Banyeta?

—No, senyor —digué tranquil·lament Torrismon.

—Qui doncs?

Torrismon avançà cap al mig de la sala, posà un genoll a terra, alçà els ulls al cel i digué:

—És el Sagrat Orde dels Cavallers del Sant Graal.

Un murmuri va córrer per la taula. Algun paladí se senyà.

—La meva mare era una nena entremaliada —explicà Torrismon— i s’endinsava sempre pels boscos que voltaven el castell. Un dia, enmig de l’espessor de la malesa, es va ensopegar amb els Cavallers del Sant Graal, acampats allà per a enfortir l’esperit en l’aïllament del món. La noia es va posar a jugar amb aquells guerrers i d’ençà d’aquell dia cada vegada que podia burlar la vigilància familiar tornava al campament. Però al cap de poc temps, d’aquells jocs de criatura, va quedar embarassada.

Carlemany va romandre un moment pensarós, després digué:

—Els Cavallers del Sant Graal han fet tots vot de castedat i cap d’ells no et podrà mai reconèixer com a fill.

—Ni jo ho voldria tampoc —digué Torrismon—. La meva mare no m’ha parlat mai d’un cavaller en particular, sinó que m’ha educat a respectar com a pare el Sagrat Orde en el seu conjunt.

—Aleshores —afegí Carlemany—, l’Orde en el seu conjunt no està lligat a cap vot d’aquesta mena. Res no prohibeix, doncs, que es reconegui pare d’una criatura. Si tu aconsegueixes trobar els Cavallers del Sant Graal i et fas reconèixer com a fill de tot l’Orde considerat col·lectivament, els teus drets militars, donades les prerrogatives de l’Orde, no serien pas diferents dels que tenies com a fill d’una família noble.

—Marxaré —digué Torrismon.

Vespre de marxes, aquella tarda, allà al camp dels francs. Agilulf preparà meticulosament el seu equipatge i el seu cavall, i l’escuder Gurdulú arreplegà de qualsevol manera flassades, rastells, peroles, en féu un embalum que li impedia de veure per on anava, prengué el cantó oposat del seu amo, i galopà enllà perdent-ho tot pel camí.

Ningú no havia vingut a saludar Agilulf que partia, fora d’uns pobres palafreners, mossos d’establa i ferrers de forja, els quals no feien gaires distincions entre l’un i l’altre i havien comprès que aquest era un oficial més amoïnador però també més infeliç que els altres. Els paladins, amb l’excusa que no els havien avisat a quina hora marxaria, no acudiren; i endemés no era cap excusa: Agilulf des que havia sortit del banquet no havia dirigit més la paraula a ningú. La seva partença no fou comentada: una vegada distribuïdes les funcions de manera que cap de les seves comeses quedés penjada, l’absència del cavaller inexistent fou considerada digna de silenci com per una entesa general.

L’única que en restà commoguda, trasbalsada i tot, va ésser Bradamant. Va córrer cap a la seva tenda: «Ràpid!», cridà als criats, minyones, feineres: «Ràpid!». I llançava enlaire robes i cuirasses, llances i ornaments: «Ràpid!». Ho feia no pas com solia fer-ho en despullar-se o en una ravata d’ira, sinó per posar en ordre, per fer un inventari de les coses que hi havia, i marxar.

—Prepareu-m’ho tot que me’n vaig, me’n vaig, no m’estic aquí ni un minut més, ell se n’ha anat, l’únic per qui aquest exèrcit tenia un sentit, l’únic que podia donar un sentit a la meva vida i a la meva guerra, i ara no queda sinó una colla de borratxos i brètols, comptant-me a mi i tot, i la vida és passar del llit a la llitera, i només ell en sabia la geometria secreta, l’ordre, la regla per a comprendre’n el principi i la fi!

I dient això es col·locava peça a peça l’armadura de campanya, la pellissa de color malva, i aviat muntà a dalt de cavall, masculina en tot llevat de l’orgullosa manera que tenen d’ésser virils les dones veritablement dones, i esperonà el cavall al galop esquivant estacades, tibants de tendes i carretons de cansaladers, i aviat desaparegué enmig d’una gran polseguera.

Rambald, que corria a cercar-la, veié aquella polseguera i cridà:

—On vas, on vas, Bradamant, aquí estic jo, per a tu, i tu te’n vas!

Ho deia amb aquella tossuda indignació de qui és enamorat i vol dir: «Aquí estic, jove, curull d’amor, ¿com pot no agradar-li el meu amor, què vol aquesta que no em pren, que no m’estima, què més pot voler que allò que jo puc i haig de donar-li?». I així s’enrabia i no troba cap raó, i fins a un cert punt l’enamorament per ella és enamorament de si mateix, enamorat d’ella, és enamorament del que podrien ésser ells dos tots junts, i no són. I en aquesta fúria Rambald corria de dret a la seva tenda, preparava cavall, armes i alforges, i també marxava, perquè només lluites de gust en la guerra si endevines, enmig de les puntes de les llances, una boca de dona, i res —les ferides, la polseguera, la sentor dels cavalls—, no té altre sabor que aquell somriure.

Torrismon se n’anava igualment aquell vespre, trist també, també ple d’esperança. Volia retrobar el bosc, l’humit i espès bosc de la seva infantesa, la mare, els dies de la cova, i més al fons la pura germanor dels pares, armats i vigilants al voltant dels focs d’un bivac amagat, vestits de blanc, silenciosos, allà on la floresta és més atapeïda, on les branques baixes gairebé freguen les falgueres i de la terra molla surten bolets que no veuen mai el sol.

Carlemany, aixecant-se del banquet amb un caminar no gaire segur, li feien saber totes aquelles partences sobtades, es dirigia al pavelló reial i pensava en els temps en què els qui marxaven eren Astolf, Reinald, Guidó el «Salvatge», Rotllan, per unes empreses que acabaven en les cançons dels poetes, mentre que ara no hi havia res que els fes moure, aquells veterans, llevat de les estrictes obligacions del servei. «Que se’n vagin, són joves, que facin», deia Carlemany, amb l’habitud, pròpia dels homes d’acció, de pensar que el moviment és sempre un bé, però ja amb l’amargor dels vells que sofreixen més aviat pel fet de perdre’s les coses d’un altre temps que pel fet de no gaudir-ne de noves.