Capítol IV

ENCARA era confús l’estat de les coses del món, a l’Edat en què aquesta història es desenrotlla. No era estrany de trobar-se amb noms, pensaments, formes i institucions que no corresponien a res d’existent. I d’altra banda arreu del món pul·lulaven objectes, facultats i persones que no tenien nom ni al capdavall distinció. Era una època en què de la voluntat i l’obstinació d’ésser-hi, de marcar una empremta, de contrastar amb tot el que és, no se’n feia gaire ús, ja que molts no hi donaven importància —per misèria o ignorància o perquè tot els sortia bé igualment—, i per tant una certa quantitat acabava perdent-se en el buit. Aleshores, podia també donar-se el cas que ací o allà aquesta voluntat i consciència de si mateix, tan diluïda, es condensés, es fes grumoll, com l’imperceptible polsim aquós es condensa en flocs de núvols, i aquest manyoc, per atzar o per instint, es topés amb un nom i un cognom, vacants, com llavors n’hi havia sovint, amb un grau dins l’organització militar, amb un conjunt de càrrecs a exercir i de regles establertes; i —sobretot— amb una armadura buida, perquè sense, amb els temps que corrien, si un home que hi és perillava de desaparèixer, afigureu-vos un que no hi és… Així havia començat a actuar Agilulf dels Guildiverns i a procurar-se glòria.

Jo, la qui narra aquesta història, sóc sor Teodora, religiosa de l’orde de sant Colombà. Escric al convent, traient l’entrellat de vells papers, d’enraonies sentides al locutori, i d’algun testimoniatge rar de gent que hi era. Nosaltres, les monges, d’ocasions per a conversar amb soldats, en tenim ben poques: allò que no sé, procuro d’imaginar-m’ho, doncs; si no, com m’ho faria? I no pas tots els aspectes d’aquesta història em resulten clars. No me’n feu retret: som noies de pagès, encara que nobles, amb una vida sempre retirada, en castells perduts i després en convents; fora de funcions religioses, tríduums, novenes, feines del camp, batudes, veremes, flagel·lacions de serfs, incestos, incendis, penjaments, invasions d’exèrcits, saqueigs, violacions, pestes, nosaltres no hem vist res. ¿Què pot saber-ne, del món, una pobra monja? Prossegueixo, doncs, amb penes i treballs aquesta història que m’he proposat de narrar com a penitència. Ara, Déu sap com m’ho faré per contar-vos la batalla, jo que de les guerres, Déu me’n guard, sempre n’he estat allunyada, i llevat dels quatre o cinc encontres campals que es van produir a la plana que hi ha sota el nostre castell i que de menudes seguíem des dels merlets, entremig de les calderes de seu bullent (quants morts insepults es quedaven podrint-se després pels prats i ens els trobaven jugant, l’estiu vinent, sota un núvol de vespots!), de batalles —deia— no en sé res.

Ni tan sols Rambald no en sabia res: malgrat que no havia pensat en altra cosa en la seva jove vida, aquell era el seu bateig d’armes. Esperava el senyal de l’atac, allà en fila, dalt de cavall, però no hi trobava cap plaer. Duia massa coses al damunt: la cota de malla de ferro amb camall, la cuirassa amb gorjal i espatlleres, la ventrera, l’elm de bec d’ocell a través del qual amb prou feines s’hi veia, la cota d’armes sobre l’armadura, un escut més alt que ell, una llança que si es girava cada vegada topava amb el cap dels companys, i sota d’ell un cavall del qual no veia res, de tan grossa com era l’albarda de ferro que el recobria.

Ja li havien passat les ganes de rescabalar-se de la mort del seu pare amb la sang de l’argalif Isoarre. Li havien dit, mirant uns papers on eren senyalades totes les formacions:

—Quan soni la trompa, tu galopa endavant en línia recta amb la llança de punta fins que l’enganxis. Isoarre sempre combat en aquest punt de l’ordenació. Si no corres de tort, ben segur que l’encertaràs, fora del cas que l’exèrcit enemic es desbandi, cosa que no succeeix mai al primer cop. I, tot és possible, posat que hi hagués un petit desplaçament, estigues segur que si no l’enganxes tu, l’enganxarà el del teu costat.

A Rambald, si les coses se li posaven així, ja no li importava res.

El senyal que la batalla havia començat fou la tos. Va veure allà baix una polseguera groga que avançava, i una altra polseguera pujà de la terra perquè els cavalls cristians també s’havien llançat endavant al galop. Rambald començà a tossir; i tot l’exèrcit imperial tossia entaforat dins les armadures, i així tossint i galopant corria cap a la polseguera infidel i ja se sentia sempre més a prop la tos sarraïna. Les dues polsegueres es van ajuntar: tota la plana retrunyí de cops de tos i de llança.

L’habilitat del primer encontre no era pas d’enfilar (perquè contra els escuts perillaves de trossejar la llança i encara, per l’empenta, de clavar-te una patacada a terra), sinó de fer caure de l’arcó l’adversari, ficant-li la llança entre el darrera i la sella al moment, up!, del giravolt. Et podia anar malament, perquè la llança apuntada cap avall s’entrebancava fàcilment amb algun obstacle o a vegades es clavava a terra fent d’alçaprem, llançant-te daltabaix de la sella com una catapulta. El xoc de les primeres línies era, doncs, tot d’anades enlaire de guerrers agafats a les llances. I com que els desplaçaments de costat eren difícils, ja que amb les llances, si hom es bellugava una mica, de seguida ensopegava les costelles d’amics i d’enemics, es formava ben aviat un embús tal que ja no s’hi entenia ningú. I aleshores arribaven els campions, al galop, amb l’espasa desembeinada, i s’escarrassaven a tallar la barreja a còpia d’espasades.

Fins que es trobaven de cara els campions enemics, escut contra escut. Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desfogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l’insult, perquè segons que l’ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s’exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l’important era entendre’s, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te’l i potser quedaves deshonorat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d’uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari.

—Khar as-Sus!

—Excrement de cuc!

—Mushrik! Sozo! Escalvâo! Marrano! Hijo de puta! Zabalkan! Merde! Malparit!

Era tàcitament convingut, d’una part i de l’altra, que aquests intèrprets no calia que els matessin. De tota manera s’esquitllaven de pressa i en aquella confusió si no era fàcil de matar un pesant cavaller muntat en un gros cavall que amb prou feines podia eixarrancar les cames de tantes cuirasses com l’engavanyaven, afigureu-vos aquests saltadors. Però ja se sap: la guerra és la guerra, i de tant en tant algun s’hi quedava. I ells, d’altra banda, amb l’excusa que sabien dir «fill de puta» en un parell de llengües, bé havien de córrer algun risc pel guany. En efecte, pels camps de batalla, si vas amb les mans lliures, sempre pots arreplegar alguna cosa, especialment si arribes al moment just, abans que et vingui al damunt el gran eixam de la infanteria, la qual tot el que troba ho arrabassa.

Per arreplegar coses, els infants, tan baixets, tenen tots els trumfos, però els cavallers dels arçons, al bell mig de la feina, els estaborneixen amb una patacada i ho engeguen tot enlaire. En dir «coses» no vull dir pas les que eren arrencades dels morts, perquè despullar un mort és feina que requereix un recolliment especial, sinó totes les coses que es perden. Amb el costum d’anar a la batalla carregats d’arreus l’un damunt l’altre, a la primera topada una pila d’objectes diversos cau per terra. Aleshores, qui es recorda ja de combatre? La gran lluita és per a arreplegar-los; i de tornada al campament, al vespre, fer barates i mercadeigs. Ara aquí, ara allà, sempre són les mateixes coses que van d’un campament a l’altre i d’un regiment a l’altre del mateix camp; i ¿què és la guerra si no aquest passar-se de mà en mà unes coses cada vegada més malmeses?

A Rambald li ocorregué tot diferent de com li havien dit. Va córrer amb la llança endavant, trepidant pel deler de l’encontre entre els dos rengles. De trobar-se, es van trobar; però tot semblava calculat perquè cada cavaller passés per l’interstici entre dos enemics, sense ni tocar-se. Durant un instant els dos rengles continuaren corrent cadascun en la pròpia direcció, donant-se mútuament l’esquena, però l’ímpetu ja havia minvat. ¿Qui el podia trobar, l’argalif, allà al mig? Rambald se les havia, escut contra escut, amb un sarraí dur com un bacallà. Semblava que cap dels dos no tingués ganes de deixar estès a l’altre: s’empenyien amb els escuts, mentre els cavalls apuntalaven les peüngles a terra.

El sarraí, amb una cara esblaimada com de guix, parlà.

—Intèrpret! —cridà Rambald—. Què diu?

Trotava per allí un d’aquells vagarosos.

—Diu que li deixis pas.

—I ara! Això mai!

L’intèrpret traduí; l’altre replicà.

—Diu que ha d’anar cap allà complint ordres; o si no la batalla no sortirà d’acord amb el pla previst…

—El deixaré passar si em diu on es troba Isoarre, l’argalif!

El sarraí va fer un senyal cap a un turonet, tot cridant. I l’intèrpret:

—Allà dalt, a l’esquerra!

Rambald es girà i marxà al galop. L’argalif, abillat de verd, estava mirant l’horitzó.

—Intèrpret!

—Aquí em teniu!

—Digue-li que sóc el fill del marquès de Rosselló i que vinc a venjar el meu pare.

L’intèrpret traduí. L’argalif aixecà la mà amb els dits plegats.

—I qui era?

—Que qui era el meu pare? Aquesta és la teva última ofensa!

Rambald desembeinà l’espasa. L’argalif féu el mateix. Era un hàbil espadatxí. Rambald ja es veia atrapat quan va irrompre, a corre-cuita, aquell sarraí d’abans de cara de guix, cridant.

—Atureu-vos, senyor! —traduí de pressa l’intèrpret—. Perdoneu, que m’havia confós: l’argalif Isoarre és al turonet de la dreta! Aquest és l’argalif Abdul!

—Gràcies! Sou un home d’honor! —digué Rambald. Apartant el cavall, saludà amb l’espasa l’argalif Abdul i es llançà al galop cap a l’altra altura.

En saber que Rambald era fill del marquès, l’argalif Isoarre digué:

—Què?

Calgué repetir-li-ho unes quantes vegades a l’orella, cridant. Al final assentí i alçà l’espasa. Rambald s’abraonà contra ell. Però ja s’entrecreuaven les armes que li va venir el dubte que tampoc no fos Isoarre aquest i el seu ímpetu en resultà un xic apaivagat. Mirava d’abatre’l amb tota l’ànima i com més s’hi aferrissava menys segur se sentia de la identitat del seu enemic.

Aquesta inseguretat estava a punt d’ésser-li Fatal. El moro l’encalçava amb atacs cada vegada més propers, quan un gran brogit esclatà a la vora d’ells. Un oficial mahometà es trobava al mig de l’aldarull i tot d’una va fer un crit.

Sentint aquell crit, l’adversari de Rambald alçà l’escut com per demanar treva, i digué unes paraules de resposta.

—Què ha dit? —preguntà Rambald a l’intèrpret.

—Ha dit: «Sí, argalif Isoarre, ara et porto les ulleres!».

—Ah, doncs, no és ell!

—Jo sóc —explicà l’adversari— el porta-ulleres de l’argalif Isoarre. Les ulleres, un aparell que vosaltres, els cristians, desconeixeu, són una mena de vidres que corregeixen la vista. Com que Isoarre és curt de vista, es veu forçat a portar-ne en combat, però com que són de vidre, a cada contesa se li’n fan a miques un parell. Jo estic destinat a tornar-li’n a fornir de noves. Demano, doncs, d’interrompre el duel amb vós, perquè, si no, l’argalif, tan malament com està de la vista, s’hi quedarà.

—Ah, el porta-ulleres! —rugí Rambald, i no sabia pas si esventrar-lo de ràbia o bé haver-se-les amb l’autèntic Isoarre. Però ¿on hauria estat la bravesa si combatés contra un adversari encegat?

—M’hi heu de deixar anar, senyor —continuà l’ullerer—, perquè en el pla de batalla és fixat que Isoarre es conservi en plena forma, i si no s’hi lluca està perdut!

I brandia les ulleres, cridant enllà:

—Ara vinc, argalif, ja et porto les ulleres!

—No! —va dir Rambald i etzibà un cop d’espasa contra els vidres, esmicolant-los.

Al mateix instant, gairebé com si el soroll de les ulleres fetes a miques hagués estat per a ell el senyal que l’havien despatxat, Isoarre anava a parar de dret contra una llança cristiana.

—Ara la seva vista —digué l’ullerer—, ja no té necessitat d’ulleres per contemplar les hurís del Paradís.

I fugi esperonant.

El cadàver de l’argalif, en abalançar-se i caure de dalt de la sella, quedà enganxat als estreps per les cames, i el cavall l’arrossegà fins als peus de Rambald.

L’emoció de veure Isoarre mort a terra, els pensaments contradictoris que l’havien neguitejat —de triomf en poder dir finalment que havia venjat la sang del seu pare, de dubte sobre si, havent provocat la mort de l’argalif en fer a bocins les ulleres, podia considerar-se que la venjança era acomplida degudament, de desorientació en trobar-se de sobte privat de l’objecte que l’havia conduït fins allà—, tot plegat, només li durà un moment. Després, no sentí sinó una estranya lleugeresa per trobar-se al capdavall sense aquell neguit obsessiu enmig de la batalla i perquè podia córrer, mirar al voltant, batre’s, com si tingués ales als peus.

Amb la dèria que tenia fins llavors de matar l’argalif, no Havia parat gens d’atenció a l’ordre de la batalla, i no pensava ni tan sols que hi hagués cap ordre. Tot li semblava nou i l’exaltació i l’horror només ara els sentia. El terreny ja tenia un bon grapat de morts. Esfondrats en les armadures, jeien en positures desllorigades, segons com els cuixals o les colzeres o unes altres vestimentes de ferro romanien fent munt, tenint a vegades aixecats enlaire braços o cames. En algun indret, les feixugues cuirasses s’havien esberlat i en sobreeixia el budellam, com si les armadures haguessin estat farcides no pas de cossos sencers sinó de tripes ficades allí dintre barroerament, que s’escampessin per fora a la primera clivella. Aquestes visions cruentes omplien Rambald de commoció: ¿havia potser oblidat que era ben bé sang humana la que movia i donava vigor a tots aquells embolcalls? A tots, llevat d’un: ¿o és que la inaferrable naturalesa del cavaller de les armes blanques li semblava que ja era estesa per tot el camp?

Va esperonar. Ansiava enfrontar-se amb unes presències vivents, fossin amigues o enemigues.

Es trobava en una petita vall: era deserta, a part els morts i les mosques que sobre aquests zumbejaven. La batalla havia arribat en un moment de treva, o bé prenia virulència cap a una altra banda del camp. Rambald cavalcava guaitant entorn seu. Va sentir el trepig d’un cavall: hi havia un guerrer a dalt d’un turó. És un sarraí! Mira al seu voltant, lleuger, tiba les regnes i fuig. Rambald esperona, el segueix. Ara hi és ell, al turó; veu com el sarraí galopa pel prat i desapareix adesiara entre uns avellaners. El cavall de Rambald és una fletxa: semblava que no esperés altra cosa que l’ocasió d’una cursa. El minyó està content: finalment, sota aquelles closques inanimades, el cavall és un cavall, l’home és un home. El sarraí tomba cap a la dreta. Per què? Ara Rambald està segur que l’atraparà. Però vet aquí que per la dreta surt de la malesa un altre sarraí i li talla el pas. Els dos infidels es giren, van cap a ell: és una emboscada! Rambald s’hi abraona amb l’espasa enlaire i crida:

—Covards!

L’ataca un que duu un casc negre i banyut com un vespot. El noi para un cop que dóna de ple en el seu escut, però el cavall se separa, és el primer el qui s’atansa, ara Rambald s’ha de servir de l’escut i l’espasa i ha de fer giravoltar el cavall estrenyent amb els genolls els costats.

—Covards! —crida, amb ràbia de debò: la lluita és ben bé una lluita aferrissada i la minva de les seves forces per haver de sotjar alhora dos enemics és ben bé un afebliment esgotador en els ossos i en la sang; Rambald potser morirà, ara que està segur que el món existeix, i no sap si morir ara és més trist o menys trist.

Els tenia tots dos al damunt. Es feia enrera. Aguantava ben fort el puny de l’espasa com si hi estigués agafat: si la perd es perd ell. Quan, justament en aquell moment extrem, sentí un galop. Aquest soroll, com si fos el toc d’un tambor, féu que els dos enemics s’apartessin d’ell. Es protegien amb els escuts alçats, retrocedint. Rambald també es va tombar: veié al seu costat un cavaller de les hosts cristianes que sobre la cuirassa portava una cota d’armes de color malva. Una cimera de llarg plomatge també de color malva voleiava sobre el casc. Brandant destrament una llança lleugera tenia allunyats els sarraïns.

Ara són de costat, Rambald i el cavaller desconegut. Aquest no deixa d’esgrimir la llança. Un dels dos enemics intenta un ardit per tal d’arrencar-li la llança de la mà. Però el cavaller malva en aquell moment fica la llança al ganxo del rest i agafa el punyalet. S’abraona contra l’infidel, lluiten. Rambald, veient amb quina lleugeresa se serveix del punyalet l’auxiliador desconegut, gairebé s’oblida de tot i es quedaria ben quiet mirant. Només és un instant: ara es llança contra l’altre enemic, amb un gran espetec d’escuts.

Així anava combatent a costat del malva. I cada vegada que, després d’un nou assalt inútil, els enemics es feien endarrera, l’un es posava a lluitar amb l’adversari de l’altre, amb un ràpid bescanvi, i així els atabalaven amb llur perícia diversa. Combatre al costat d’un company és una cosa molt més bella que combatre tot sol: essent dos s’encoratgen i es reconforten, i el sentiment de tenir un enemic i el de tenir un amic es fonen en un mateix escalf.

Rambald, per engrescar-se, crida adreçant-se a l’altre; aquell calla. El xicot comprèn que en batalla no convé malgastar l’alè i deixa de cridar, però no li agrada gaire això de no sentir la veu del seu company.

La baralla s’ha fet més serrada. Heus aquí que el guerrer malva fa caure de la sella el seu sarraí; aquest, a peu, fuig entre el boscatge. L’altre s’abraona contra Rambald però en la topada trenca l’espasa; per por d’ésser fet presoner gira el cavall i també fuig.

—Gràcies, germà —fa Rambald dirigint-se al seu auxiliador, i descobrint-se el rostre—, m’has salvat la vida! —i li acosta la mà—. El meu nom és Rambald, del marquesat de Rosselló, batxiller.

El cavaller malva no respon: ni diu el seu nom, ni estreny la mà estesa de Rambald, ni descobreix el rostre. El minyó es torna vermell.

—Per què no em contestes?

I vet aquí que dóna mitja volta al cavall i se’n va corrents.

—Cavaller, encara que et dec la vida, això ho considero una ofensa mortal! —crida Rambald, però el cavaller malva ja està lluny.

El reconeixement per l’inconegut auxiliador, la muda comunitat sorgida en el combat, la ràbia per l’afront inesperat, la curiositat per aquell misteri, l’aferrissament que, calmat a penes amb la victòria, de seguida cercava uns altres objectes, tot això va fer que Rambald esperonés el cavall per tal de seguir el cavaller malva, mentre cridava:

—Em pagaràs l’afront, siguis qui siguis!

Esperona, esperona, però el cavall que no es mou. Estira la brida, el morro li torna a caure. El sacseja per l’arçó. Tentineja com si fos un cavallet de fusta. Llavors baixa. Aixeca el morrió de ferro i veu que té els ulls blancs: era mort. Un cop d’espasa sarraïna, entre les planxes de l’albarda, l’havia ferit al cor. Ja s’hauria desplomat per terra faria estona si els embolcalls de ferro amb què tenia cenyides les potes i els costats no l’haguessin aguantat dret i com arrelat en aquell lloc. Rambald sentí com el dolor per aquell valent corser, mort dempeus després d’haver-lo tan fidelment servit fins aleshores, li calmava per un moment la fúria: allargà els braços pel coll del cavall aturat com una estàtua i li féu un petó en el musell fred. En acabat, refent-se, s’eixugà unes llàgrimes i, a peu, se’n va anar.

Però, on podia anar? Es trobava recorrent senderes incertes, pel pendís boscós d’un rieral, sense cap senyal de batalla a l’entorn. Havia perdut les petges del cavaller desconegut. Rambalt avançava d’esma, ben convençut que se li havia escapat, i tanmateix encara pensava: «Però el trobaré, ni que sigui a l’últim racó de món!».

Ara, allò que el turmentava més, després d’aquell matí tan xafogós, era la set. Davallant cap al marge de la riera per beure, va sentir una remor de fulles: lligat a un avellaner amb unes llargues traves, hi havia un cavall que pasturava entre l’herba d’un prat, deslliurat de les planxes més pesants de la cuirassa, que eren per allà a la vora. No hi havia cap dubte: era el cavall del cavaller desconegut i el cavaller no devia trobar-se gaire lluny! Rambald es ficà entre les canyes per cercar-lo.

Va arribar al marge, va treure el cap entre les fulles: el guerrer era allí. El cap i el bust eren encara closos dins la cuirassa i l’elm impenetrables, com un crustaci; però s’havia tret els cuixals, les genolleres i les gamberes, i anava, doncs, tot nu de la cintura en avall, i corria descalç per les pedres de la riera.

Rambald no creia el que veien els seus ulls. Perquè aquella nuesa era de dona: un ventre llis, emplomissat d’or, unes natges color de rosa ben rodones i unes cames llargues i dretes de noia. Aquesta meitat de noia (llavors la meitat de crustaci tenia encara un aspecte més deshumà i inexpressiu) giravoltà, cercà un indret acollidor, posà un peu cap a una banda i l’altre cap a l’altra d’un rec, doblegà una mica els genolls, hi recolzà els braços per les colzeres de ferro, tirà endavant el cap i endarrera el dors, i es posà traquil·lament i altiva a fer pipí. Era una dona de llunes harmonioses, de borrissol tendre i d’aire gentil. Rambald se’n va enamorar tot seguit.

La jove guerrera baixà a la riera, s’ajupí a l’aigua, féu una ràpida ablució enmig d’uns quants tremolins i corregué cap enfora saltironant amb els peus nus rosats. Fou llavors que s’adonà que Rambald l’estava espiant entre les canyes.

—Schweine Hund! —va cridar i traient-se de la cintura un punyal el va tirar contra ell, no pas amb el gest de perfecta manejadora d’armes que era, sinó amb el rampell aïrat de la dona encegada que llança al cap de l’home un plat, uns espolsadors o qualsevol cosa que tingui a les mans.

De tota manera, no encertà el front de Rambald per un pèl. El xicot, avergonyit, es va retirar. Però al cap d’un moment ja imaginava com ho faria per presentar-s’hi, per revelar-li d’alguna manera el seu enamorament. Sentí un soroll de ferradures; corregué cap al prat; el cavall ja no hi era; la noia havia desaparegut. El sol declinava: fins ara no s’adonava que havia transcorregut tot un dia.

Cansat, caminant, massa encaparrat amb tantes coses que li havien ocorregut per a ésser feliç, massa feliç per a capir que havia bescanviat la seva dèria d’abans per unes dèries més abrusadores encara, va tornar al campament.

—Sabeu, he venjat el meu pare, he guanyat. Isoarre ha caigut, jo… —però s’explicava confusament, massa de pressa, perquè al punt on volia arribar ara era un altre—, i lluitava contra dos, i ha vingut un cavaller a ajudar-me, i després he descobert que no era un soldat, que era una dona, molt bonica, no li conec la cara sobre l’armadura duu una jupa de color malva…

—Ha, ha, ha! —esclafiren els companys de tenda, ocupats a posar-se ungüent per les nafres que els cobrien pit i braços, enmig de la fortor de suat que se sent cada vegada que es lleven les armadures després d’una batalla—. ¿Amb la Bradamant te les vols haver? Quin pollet! Si que vas apanyat! Bradamant va amb generals o amb mossos d’estable! No l’atraparàs ni amb un filtre d’amor!

Rambald no gosà dir res més. Sortí de la tenda; el sol es ponia, rogent. Encara ahir, veient amagar-se el sol, es preguntava: «Què serà de mi demà al capvespre? Hauré passat la prova? ¿Tindré la confirmació d’ésser un home, de deixar una petja del meu pas per la terra?». I vet aquí que era al capvespre d’aquell demà, i les primeres proves, superades, ja no comptaven gens, i la prova nova era inesperada i difícil, i la confirmació només podia trobar-se allà. En aquesta situació d’inseguretat Rambald hauria volgut confiar-se amb el cavaller de l’armadura blanca, com si fos l’únic que pogués comprendre’l, sense saber dir-li tanmateix el perquè.