Els colors, el menjar i el joc amb els ossets

(Un conte per a nens que no volen menjar)
per CARME ESCALES

A en Miquel el van convidar un dia a conèixer la caseta dels ossets al bosc. Aquell havia estat el seu somni durant molt de temps. Li havien parlat tan bé de la caseta on vivien aquells óssos, que aquell dia ho va deixar tot per anar a conèixer-la.

Després de caminar una estoneta per un bonic camí que passava entre els arbres del bosc, van arribar a la llar dels óssos. En Miquel va descobrir una caseta còmoda, pintada amb alegres colors i en la qual no feia ni fred ni calor. A l’interior tot estava com una patena, brillava molt i hi feia una olor boníssima. A les parets hi havia quadres molt divertits i assegut en qualsevol de les cadires del menjador o al sofà de la sala s’hi estava, de veritat, la mar de bé.

Però es va acostar l’hora de dinar i la mare óssa es va posar a preparar les verdures. Verdures? En Miquel no ho havia tastat mai, allò. Es va començar a posar nerviós. Alça! No se li havia acudit. Si es quedava, hauria de menjar com tots, com ho fan els nens grans. Però ell pensava que allò no li agradaria. No estava acostumat a menjar fora de casa i, allà, a casa seva, sempre menjava el mateix: truita i patates fregides. Tanmateix, a casa dels ossets el menú era un altre. Als plats que es van posar a la gran taula hi havia verdures, carn arrebossada i pastís de maduixes amb una capa de xocolata.

Estava tan engrescat que s’havia oblidat del dinar. Aleshores, en Miquel va pensar que podria passar sense menjar res, que ja soparia a la nit quan arribés a casa. La mare li tindria preparada la truita amb patates fregides.

Però va passar una cosa.

En Miquel, el plat del qual continuava ple, mirava els ossets, que menjaven contents i s’ho acabaven tot, quan es va adonar que la roba que duia i la pell anaven perdent la intensitat del color. També la perdien les estovalles i els quadres de les parets i la moqueta del menjador, que quan va entrar era d’un vermell fort. La llum i el color de totes aquelles coses van anar perdent força i un gris suau anava cobrint tot allò que més li havia cridat l’atenció quan hi va entrar. Fins i tot els ossets estaven perdent el color natural i la roba que duien també s’havia tornat grisa.

Quan els óssets es van acabar tot el que tenien al plat, les verdures, la carn arrebossada, l’amanida i el pastís de maduixa amb xocolata que havia preparat la seva àvia, van sortir al jardí a jugar plegats. I en Miquel es va quedar allà assegut amb el menjar al plat, sobre la taula. Gairebé no podia ni mirar aquelles fulles verdes molles sobre les patates toves que hi havia al plat i que no podia ficar-se a l’estómac. Però, abans que pogués decidir com s’ho faria per menjar-s’ho tot, tal com havien fet els ossets, es van apagar els llums del menjador. En aquell moment, en aquella foscor només se sentien els roncs del pare ós i de l’àvia óssa.

Quin color més trist havia agafat la caseta! Ja no es podia veure res del que abans lluïa. En Miquel amb prou feines distingia on eren els plats. No veia ni la porta de la casa, perquè havia desaparegut.

Tot d’una, el ram de flors que en Miquel tenia davant seu es va començar a bellugar. I del centre d’una de les margarides que hi havia al gerro va sortir la cara d’una abella enorme. Immediatament, en Miquel va fer un bot enrere i va arrossegar la cadira. I quan l’abella li va parlar en veu alta, gairebé va caure d’esquena enduent-se la cadira i tot el que hi havia sobre la taula.

L’abella tenia un to de veu tan simpàtic que en Miquel de seguida es va adonar que allò formava part del conte que estava vivint. Amb paraules tendres, l’abella li va explicar que si es menjava tot el que hi havia al plat, la caseta recuperaria els colors tan bonics que en Miquel havia vist al començament, quan els ossets l’havien convidat a entrar-hi.

I no se sap si en Miquel es va deixar convèncer per la dolça veu de l’abelleta, perquè en realitat no entenia moltes de les coses que estaven passant, o si potser van ser les ganes de comprovar si el que deia l’abella era veritat, la qüestió és que va agafar la forquilla i va començar a menjar i a menjar i a menjar. I mentre menjava va descobrir que allò no era tan dolent com li havia semblat a la primera queixalada. A més a més, va comprovar que, a mesura que mastegava i empassava el menjar el seu estómac li’n demanava més i més.

Així va ser com en Miquel es va acabar la verdura i va continuar amb la carn arrebossada i també es va acabar l’amanida i després li va tocar menjar-se les postres. Sort que estava deliciós aquell pastís de maduixes amb xocolata preparat per l’àvia dels ossets, perquè de gana, de fet, ja no en tenia a penes.

Tan concentrat estava en Miquel que, fins que no va acabar d’escurar el plat de les postres i va aixecar el cap, no va descobrir que la caseta dels óssos tornava a tenir tots els colors que havia vist quan hi va entrar per primera vegada.

Absolutament tot tornava a ser espectacularment bonic. I la porta de la caseta tornava a ser al seu lloc. Aleshores en Miquel es va aixecar de la cadira i va córrer a obrir la porta, perquè a l’altre costat podia sentir els ossets que cridaven: «Vinga, un gol. Miquel, surt a xutar un gol a la porteria, tenim una pilota màgica!». I en Miquel, que ja tenia les bateries ben carregades, va entrar al camp de futbol que havien dibuixat els ossets, va clavar una puntada de peu a la pilota i va ficar el millor gol de la seva vida. Els ossets, que feia estona que jugaven, es van quedar meravellats. En Miquel era un bon futbolista, però, a més a més, amb aquell menjar variat havia aconseguit tota l’energia que necessitava per ficar el millor gol del món.

Gràcies als colors de la caseta, als ossets i al futbol, en Miquel havia entès que era necessari menjar bé i de tot per poder jugar cada dia i fer les activitats amb molta agilitat, i perquè les coses fossin molt més fàcils.