6

Estratègies per menjar bé

Ja hem vist com funciona el nostre mètode per inculcar al nen l’hàbit de menjar. Però també hem de poder aprofitar-lo per inculcar-li l’hàbit de menjar bé i de tot.

Cada vegada, menjar nou

Una qüestió molt important és que, mentre apliquem el mètode, variem els aliments que li donem a cada àpat. És a dir, que per a cada àpat li preparem un menjar diferent, encara que no s’hagi acabat (de vegades, ni encetat) l’anterior. No caiguem en la vella estratègia de treure-li per sopar la sopa que no s’ha volgut menjar al migdia. El nen pot interpretar aquell plat reescalfat com una mostra d’agressivitat per part nostra i com un càstig.

Tampoc no hem de cometre l’error d’oferir-li més sovint el plat que li agrada molt o que prefereix. Recordeu que el nen, una vegada confirmada l’absència total de patologies mèdiques, està preparat per assimilar qualsevol aliment. Amb paciència i dedicació, podem aconseguir que vagi acceptant els nous sabors, que aprengui a trobar gust en tota la varietat de la nostra rica gastronomia.

Aprendre a menjar de tot

Encara que gradualment anirem sabent quins són els aliments que el nostre fill prefereix, no per això hem de deixar de proposar-li nous sabors. La manera més fàcil d’introduir-los és combinar en un mateix plat alguna cosa que ja sabem que li agrada amb una altra cosa nova o que sabem que no aprecia tant.

El primer dia, li posarem més quantitat de l’aliment que sabem que es pren amb alegria i un bocinet, de vegades amb una cullerada n’hi ha prou, d’un altre de nou (i, per tant, no sabem com reaccionarà) o d’un que ja sabem que no li agrada tant, i l’animarem perquè s’ho mengi tot.

És molt probable que la proporció a favor de l’aliment que ell prefereix i les nostres paraules d’ànim facin que s’ho mengi tot. Llavors el felicitarem pel petit esforç que ha fet. D’aquesta manera, amb aquest reforç positiu, refermarà aquest nou aprenentatge, a més a més se sentirà content pel que ha aconseguit.

L’endemà, li donarem una miqueta menys d’allò que li agrada i una mica més del nou sabor o del que volem que apreciï una mica més. Una altra vegada, l’animarem a menjar-s’ho tot perquè és boníssim. I així successivament. En cada altra àpat li anem augmentant la quantitat dels nous aliments o dels que no li agraden massa i anem disminuint la del que ja sabem que li agrada. A poc a poc aconseguirem adaptar-lo a nous gustos.

Aquesta tècnica ha d’anar acompanyada en tot moment d’una actitud molt positiva per part nostra. Cada vegada que li presentem un aliment nou, hem de valorar-ne el bon gust. D’aquesta manera, ja predisposem el nen a acceptar i, fins i tot, a decidir que sí, que allò té bon gust. L’hem de seduir perquè s’animi a fer descobriments. També hem d’incentivar-lo valorant la seva valentia i el seu esforç i lloar-lo com un bon nen que es fa cada dia més gran.

A més a més de no deixar-nos portar per les preferències del nen quan li preparem els plats, també és importantíssim que no ens deixem portar, nosaltres, els adults, per les nostres preferències o manies respecte als aliments a l’hora de decidir què menjarà i què no menjarà el menut.

El nen està desenvolupant el seu gust des de zero. El seu paladar no té per què ser el mateix que el dels seus progenitors. La nostra dieta és molt variada: s’ha d’aprofitar tot i no descartar res, encara que a nosaltres no ens agradi. Que al pare no li agradin les llenties o els cigrons no justifica de cap manera que en la dieta del nen no s’incloguin aquests llegums. En principi, no té per què tenir-hi res en contra.

No es tracta només que ensenyem el nen de menjar, sinó també que mengi bé de tot. Per descomptat, amb el temps, el menut desenvolupa preferències per un aliment o altre, però aquesta és una altra història. En tot cas, el mètode d’ensenyar-li de menjar correctament també té com a objectiu establir uns precedents perquè el nen accepti menjar de tot, sense manies, la qual cosa assegurarà que pugui portar una dieta sana i equilibrada.

En el fons, aquesta petita inversió de temps i dedicació, però sobretot de paciència, és una enorme garantia per prevenir futurs problemes d’alimentació. És en la infància quan s’han d’establir les bases de molts hàbits, ja sia una bona alimentació o saber dormir. Durant els primers anys és quan el seu cervell està més disposat a assimilar moltíssima informació nova.

A més a més, és durant la infància quan els pares tenen un control més alt sobre els àpats dels fills. Ensenyant-los des de petits a acceptar tota mena d’aliments els estalviem situacions empipadores que la vida els pot oferir en el futur. Arriba un dia que surten de casa i han de menjar fora. Des del menjador escolar, uns dies de colònies, les vacances amb els avis, els oncles i els cosins, fins a, ja més grans, un sopar de compromís o un dinar a cals sogres, moltes vegades hauran de fer front a un nou aliment que no poden rebutjar. Si des de petits se’ls va refermar un hàbit correcte de menjar, podran salvar sense dificultat aquesta situació.

I és que, en definitiva, la finalitat d’aquest mètode és aconseguir que el nen toleri tots els aliments. Encara que, evidentment, tingui les seves preferències. Com tothom.

Actitud positiva, sempre

No em cansaré de repetir que sempre s’ha de mantenir una actitud positiva durant tota l’estona que duri l’àpat, tant si el nen menja més o menys, com si es tanca. És la clau de l’èxit d’aquest mètode.

De vegades, ens podem trobar amb situacions complicades que ens dificulten mantenir aquesta actitud. Vegem-ne un exemple. El nen es menja bé la sopa, però tot d’una ens demana un cotxe. El seu pare que, seguint el mètode, l’ha posat a la seva zona de menjador, on no hi ha joguines a la vista i el televisor està apagat, li anuncia que podrà jugar amb el cotxe, però més tard, quan hagi acabat. Tanmateix, el nen hi torna a insistir i l’hi demana, cada vegada amb més exigència. Comença a cridar i a plorar. El pare té els nervis a flor de pell i dues solucions per triar.

—Sortida negativa. Si el pare no s’atura un moment per agafar aire i no perdre la serenitat, és més que probable que s’alteri i perdi els nervis. I això alimenta, al seu torn, la «histèria» del menut, que es torna més irascible, plora més fort, pot ser que comenci a llençar el menjar i que intenti sortir de la cadireta per anar a buscar pel seu compte el cotxe, encara que li estiguin dient que no ho pot fer.

Si l’enrabiada es desborda, no és estrany que el pare perdi els papers i li clavi una cleca. El nen, que ja havia perdut la gana amb l’enrenou que ha muntat, plora més, i alhora se sent més fort, sap que pot trastocar de dalt a baix l’actitud del seu pare, el qual, rendit davant de l’enrabiada, segurament acabarà cedint amb un «D’acord, té el cotxet, però ara calla i menja».

Amb aquesta frase, el pare li ha ensenyat la lliçó equivocada: que les coses s’aconsegueixen marranejant i cridant.

—Sortida positiva. El pare té els nervis a flor de pell, però procura que no se li noti. Aparentment sense immutar-se, repeteix una altra vegada que després de menjar podrà jugar amb el cotxe. Sense donar més explicacions. Ràpidament canvia de tema i, a més a més, sense perdre el bon humor i la serenitat. Per exemple, intenta desviar l’atenció del menut afalagant-lo perquè menja molt bé, li diu que, si continua fent-ho tan de pressa com fins ara, podrà anar-se’n de seguida a jugar.

És molt possible que el nen continuï insistint. Però si el seu pare no altera gens la seva actitud, acabarà entenent que aquest és el comportament correcte i que ell també hi sortirà guanyant i aconseguirà abans el que vol si fa cas al seu pare.

El nen sempre percep l’actitud relaxada, la calma i la seguretat dels seus pares quan li ensenyen coses, i acaba «sintonitzant-hi». La seva tendència natural és adaptar-se a l’humor dels seus progenitors.

Senzill com la vida mateixa

Potser us semblarà que aquest mètode és molt obvi, que no incorpora fórmules magistrals ni estratègies rocambolesques. Que és molt senzill. Segur que molts pares ja l’han utilitzat d’una manera semblant amb els seus fills, seguint unes pautes similars. D’altres potser han fet servir una o dues de les estratègies proposades en aquest llibre.

De fet, és molt senzill i ple de sentit comú. De vegades, que un nen mengi bé és qüestió de paciència i poca cosa més. Desesperar-nos és l’única cosa que no acostuma a funcionar ni en això, ni en gairebé res en la vida.