7

«Què faig quan…?»

Com resoldre alguns problemes

A mesura que anem posant en pràctica el mètode de l’hàbit de menjar anirem constatant la capacitat de resposta del nen, com reacciona davant les ensenyances que li oferim.

Una bona resposta seria que, després d’alguns intents, fos capaç de comportar-se com li hem demanat. Si és així, se li hauria de demostrar amb signes externs que el que ha fet és correcte i que estem molt satisfets de la seva conducta.

Però el més normal és que, sobretot al començament, el nen no ho faci bé. S’equivocarà i actuarà erròniament. Per exemple, bellugarà el cap d’un cantó a l’altre, premerà els llavis; escopirà el que acabem de donar-li o llançarà a terra el primer que enganxi amb la maneta. És molt corrent. Recordem que ningú no neix ensenyat i que tot demana el seu temps.

Quan obtinguem una resposta negativa, la nostra actitud sempre ha de ser ignorar el que estem presenciant. Amb calma i paciència, l’eixugarem si s’ha embrutat, apartarem un pèl el plat per evitar que hi fiqui les mans i continuarem amb les rutines i esperes de temps que hem proposat.

Ara analitzarem alguns dels problemes més habituals i algunes de les situacions que poden dificultar aquest procés d’aprenentatge.

Intolerància a algun aliment

Hi ha nens que tenen dificultats per digerir certs aliments. La llet de vaca, per exemple, pot produir-los una mala digestió. Això els provoca un malestar general, plors i defecacions anòmales. Una altra intolerància habitual és al gluten.

Correspon al pediatre dictaminar si existeix aquesta intolerància i aconsellar els pares sobre la dieta que haurà de seguir el nen. Solucionat això, no hi ha cap raó perquè no utilitzem aquest mètode.

Vòmits

És bo tenir present que, en general, els nens tenen una gran facilitat per provocar-se el vòmit. Per tant, no ens hem d’alarmar excessivament quan el nen vomiti el menjar, perquè no sempre és que l’estómac el rebutji o que tingui una anomalia de l’organisme. Si de veritat hi ha una causa patològica que provoqui el vòmit, el pediatre serà qui indiqui què cal fer.

La majoria de les vegades, tanmateix, els nens utilitzen el vòmit com una manera de cridar l’atenció o, simplement, com a mostra de rebuig a l’aprenentatge de l’hàbit del menjar. A més a més, si s’acostumen a fer-ho, cada vegada els és més fàcil provocar-se’l i ho fan quan els convé.

Per tant, quan el nen ens vomiti el poc que ha ingerit no ens desesperarem gens ni mica. No farem cas del que ha fet i, amb un to de veu suau i paraules dolces, mentre l’eixuguem, li explicarem que li estem ensenyant a menjar i, després, continuarem aplicant el mètode.

El nen està malalt

La febre implica que el cos pateix un procés de lluita i les necessitats vitals s’alteren. Convé recordar que, si un nen té febre, perd la gana i, possiblement, necessita una aportació de líquid més gran. El pediatre ens ajudarà en aquest cas.

És molt freqüent, i absolutament normal, que els lactants i els nens petits amb febre vomitin més. Un truc que sol aconsellar el pediatre per combatre els vòmits que apareixen amb la febre molt alta és fer-lo ingerir petites quantitats de líquids ensucrats. Per exemple, una mica d’aigua o suc amb sucre, que se li dona a poc a poc, a culleradetes.

Pares insegurs o dubtosos

És aquí on solen aparèixer els problemes més grans. Com ja he insistit en ocasions anteriors, que els pares demostrin seguretat i confiança en el que fan és fonamental per comunicar als fills el que és bo per a ells. Si els pares es mostren dubtosos i insegurs mentre inculquen un hàbit als seus fills, comencen a fer excepcions o a introduir canvis i modificacions, interrompen i tergiversen el procés d’aprenentatge. Per dura que us sembli l’afirmació, els pares han de dominar sempre la situació i no canviar mai de parer ni d’estratègia, per molt insistent que es posi el seu fill.

Si en alguna situació és convenient modificar l’estratègia, aleshores és important deixar clar al nen que els seus pares ho fan perquè així ho han decidit ells, no com a conseqüència de l’actitud tossuda o rebel del menut. Aquesta actitud és generalitzable a qualsevol hàbit que vulguem inculcar-li.

Només quan estiguem absolutament convençuts que el nen ja ha consolidat l’hàbit podrem canviar d’estratègia.

Només un dels pares assumeix la responsabilitat

Tradicionalment, sempre era la mare qui dedicava més temps o, en algunes èpoques i societats, tot el temps, a les tasques d’ensenyar i donar el menjar als fills. Aquest costum tenia un sentit pel paper que la dona tenia en la família.

Però els temps han canviat. Avui, l’estructura familiar s’ha modificat. La dona s’ha incorporat al treball fora de la llar i participa activament en la societat. Ha passat a compaginar el seu paper de mare amb el de professional.

També el paper de l’home a la família està canviant. S’implica més en les tasques domèstiques i en l’ensenyament d’hàbits als seus fills. Encara no tant com caldria, però tot arribarà! Ja no és estrany veure pares que esperen els seus fills a la porta de l’escola, els porten a jugar al parc o els preparen els àpats mentre la mare treballa.

Tanmateix, sovint observem que continua repetint-se l’esquema familiar tradicional. És a dir, continua sent la mare qui s’encarrega de preparar el menjar, donar-lo al seu fill i lluitar sense treva perquè mengi correctament. Encara hi ha pares que es mantenen al marge d’aquestes obligacions i s’adjudiquen el paper del bo de la pel·lícula, mentre que a la mare li queda el paper de pesada. Quantes vegades un nen que munta el numeret a la mare no s’ha desfet en alegrois quan apareix el pare?

En aquestes situacions, de vegades obligades per les circumstàncies (és la mare qui es queda a casa i està sempre amb el nen quan menja, encara que també podria ser al revés), convé que la parella estableixi uns acords. És a dir, que entre tots dos marquin un criteri comú sobre el que ha de menjar i el que no ha de menjar el seu fill, i també les normes bàsiques de comportament mentre duri el procés d’aprenentatge. Que actuïn de comú acord. I, per exemple, el «bo de la pel·lícula» podria aprofitar la seva amistat amb la criatura per lloar la tasca de l’altre.

És absolutament contraproduent per al nen que vegi discutir els seus pares pel menjar o per la manera com han d’ensenyar-li de menjar. El menut necessita una única pauta, sempre la mateixa, que li transmeti seguretat. Només que intueixi que pot doblegar la voluntat d’un dels pares, ho farà. Perquè el que busca és cridar-ne atenció.

Tota la família fa torns per donar el menjar al nen

Quantes vegades hem vist un nen a qui li costa menjar envoltat de tota la família, mirant-lo i intervenint cadascú amb el seu truc particular perquè obri la boca? En lloc de calma i una única referència perquè segueixi adequadament l’aprenentatge, de fet, allò és una festa! Hi ha tants estímuls i tan diversos, que el nen no pot saber què és el que en realitat se li demana. No és estrany que, en general, acabi excitant-se cada vegada més i el seu comportament empitjori.

Per aprendre a menjar, el nen necessita un ambient tranquil, amb pocs estímuls i molt coherents. El millor és que una sola persona l’acompanyi i l’ajudi a menjar. Els altres han de desaparèixer o, si es queden, no han d’intervenir, passi el que passi.

Tanmateix, és positiu que en diferents àpats siguin persones diferents i pròximes a ell les que s’encarreguin d’aquesta tasca, sempre seguint el mateix mètode. D’aquesta manera, el nen incorporarà l’hàbit independentment de qui li doni el menjar.

Tots fent cua per donar-li el menjar!

El nen només menja mirant la televisió o jugant

Molts pares i mares comenten que el seu fill no aconsegueix menjar de pressa i correctament si no té al davant la tele amb els dibuixos animats, els anuncis o qualsevol programa. Comproven horroritzats que, si apaguen la pantalla, el menut comença a bramar a cor què vols i deixa de menjar, tot bellugant el cap d’un cantó a l’altre.

És a dir que necessita estar distret amb alguna cosa que no tingui res a veure amb el procés de menjar. Ni tan sols s’ha de moure. Algú li fica la cullera a la boca i ell empassa sense adonar-se del que menja. Només està atent a la petita pantalla, la «caixa tonta» com l’anomenen molts.

Altres vegades, en lloc del televisor encès, el que el nen necessita al seu voltant és tot un assortit de joguines. I només obre la boca i empassa si el deixen estar entretingut jugant a fer volar una avioneta o fent córrer un cotxe per la taula.

Tele, joguines… aquí no hi ha qui mengi!

N’hi haurà que pensaran: no hi veig el problema, si en definitiva el que volem és que mengi i, amb la televisió encesa o deixant-lo jugar amb les seves joguines, ho aconseguim pràcticament sense dificultats.

El problema és que els objectes associats al menjar passen a ser el televisor (i amb aquest, els dibuixos animats, els anuncis o el programa de torn) o el repertori de joguines que l’envolten. El nen no menjarà correctament si no té a mà aquests objectes. Per tant, significa que no està adquirint ni consolidant adequadament l’hàbit de l’alimentació. Per aprendre a menjar, ha de ser plenament conscient del que fa: què està prenent, com ho està prenent, assaborir-ho, gaudir-ne.

Addicció a les llaminadures

Probablement, si preguntéssim als nens si els agraden les chuches o llaminadures, el noranta-nou per cent ens respondria que sí. Però són bones les llaminadures? En aparença, sí; tenen molt bon gust i són fàcils de menjar. Una altra cosa molt diferent és si són saludables i convenients per a l’organisme. Generalment les llaminadures tenen un excés de sucre o similars, de gomes, coles, aromes i colorants. No són aliments naturals i, a més a més, produeixen càries. És a dir, no són gaire recomanables, encara que en petites quantitats siguin gustoses i agradables.

Hi ha un altre factor important perquè els nens no s’habituïn a les llaminadures: no alimenten, però atenuen la sensació de gana. Per tant, no és convenient que les prenguin abans d’un àpat.

Imaginem que som enmig del carrer amb el nostre fill. Entre una cosa i l’altra s’ha fet tard i, si bé ja anem cap a casa, encara trigarem a donar-li el sopar perquè l’hem de fer. O sigui que entrem en una botiga de llaminadures, n’hi comprem unes quantes i els hi donem perquè es distregui.

Amb aquest senzill gest correm el risc que el seu estómac es conformi amb aquests sucres i bloquegi la sensació de gana. Quan després li posem el plat al davant, ja no tindrà gana. Haurem interromput el ritme correcte dels menjars i haurem creat un mal hàbit d’alimentació.

Les llaminadures, com en general els dolços i la rebosteria, no són un complement o un substitut d’un àpat. Oblidem-nos, per tant, de donar-ne a un nen que mengi poc, perquè no és cert que així estigui més ben alimentat.

Molts nens demanen llaminadures en qualsevol moment, i agafen una enrabiada si no els en donen mentre prometen que després menjaran bé. Són xantatges i estratagemes amb els quals les criatures estan «apamant» l’adult. Què passa quan se’ls consent un caprici? Que els pares, en transigir, han perdut la seva actitud de seguretat; que el nen s’ha sortit amb la seva i, encara pitjor, ho sap. Evidentment, després no menjarà tal com havia promès. Si no corregim aquest mal hàbit, acabarà acostumant-se a menjar aquests productes menys sans i nutritius, que en realitat no li convenen.

Ara bé, encara que les llaminadures, els dolços i la rebosteria en general no són un complement alimentari, sí que els podem utilitzar com a al·licient en una ocasió especial. Per exemple, per premiar el nen per un esforç concret, per celebrar el final de curs o com a complement en una festa d’aniversari. En aquests casos, és positiu donar-n’hi.

No és recomanable que els atipem de llaminadures.

Això sí, sempre en petites quantitats. Encara que no ho sembli, el nen sempre s’ho passarà més bé amb la recompensa d’una llaminadura en el moment adequat que si l’atipem diàriament de núvols de sucre o de gominoles. Representarà aquella espurna divertida d’un dia especial, que tots, els nens també en el seu petit món, necessitem.

Gelosia o regressions de creixement davant el naixement d’un germà

Al primer capítol us explicàvem el cas d’en Jaume. Us en recordeu? El nen de cinc anys que va tornar a prendre el biberó quan va néixer el seu germà, amb la qual cosa va retrocedir en els hàbits d’alimentació. L’aparició del sentiment de gelosia per un nou germanet és molt normal i freqüent i s’ha d’abordar amb sentit comú i bon humor.

Ens hem de posar en la pell del nen gran. Tot d’una ha perdut el protagonisme que ha tingut durant els últims anys, i se sent inquiet. És lògic i comprensible. I després comencen les primeres reaccions per part seva. Potser rebutgi, d’una manera més o menys evident, el nou germanet i accentuï la seva dependència de la mare, de qui reclamarà l’atenció que està rebent el nouvingut a la família. Pot començar a tenir mala actitud durant el dia i a canviar els bons hàbits que ja havia consolidat més o menys. O pot protagonitzar regressions, com reclamar de nou el xumet, el pitet o els braços d’un adult.

Tot això és normal. Ara bé, una cosa és que el nen se les empesqui totes per mirar de cridar l’atenció i mobilitzar i alterar la dinàmica familiar, i una altra és que els seus pares l’hi permetin.

No se l’ha de «compensar» mai consentint-li les regressions o qualsevol de les peticions que faci. En canvi, s’han de mantenir les pautes i els hàbits que s’han seguit fins aleshores, continuar exigint-li que faci les seves petites feines com un nen gran perquè això és el millor per a ell. Demostrar-li que se’l continua estimant igual que sempre, que hi ha el mateix espai per a ell i la mateixa quantitat i qualitat d’afecte.

La comunicació i el contacte físic no han de disminuir o desaparèixer en benefici del nou fill. Un diàleg agradable amb el nen gran port ajudar-lo a assimilar millor l’arribada del nou germanet i a acceptar-la. Nosaltres també hem de buscar, com a pares, les estratègies idònies perquè la gelosia es dissipi i l’afecte entre els germans es desenvolupi de manera natural.

Els pares se separen

La separació dels pares, lògicament, origina una sèrie de problemes en la família que en primer lloc s’han de saber reconèixer per poder-los assumir i, amb el temps, arribar-los a superar.

Tots els nens pateixen amb la separació dels seus pares. Cap nen s’hi conforma i l’accepta. Encara que es miri d’explicar-los-ho, per molt clar i senzill que els ho exposem, no tenen elements per jutjar la part positiva d’aquest distanciament. No poden entendre-ho, perquè no són capaços de posar-se en la pell d’altres i comprendre les raons d’una determinada acció. Aquesta és una cosa que aprenem en la maduresa.

És difícil estalviar-los aquest patiment. Els nens són molt intel·ligents, interpreten qualsevol gest, paraula o silenci dels seus pares. No ens enganyem pensant que no se n’adonen. Encara que s’intenti portar de la manera més discreta, ells perceben que alguna cosa rara està passant. I la seva reacció sol ser un canvi emocional o de conducta. De vegades és gairebé imperceptible, però hi és, i convé analitzar-lo amb calma, per poder ajudar-lo de seguida.

Aquests canvis emocionals varien segons l’edat. Quan és petit, de menys de cinc anys, no pot expressar les seves emocions verbalment ni amb raonaments lògics, com fan els més grans, però transmet la seva pena amb conductes viscerals: rebel·lia, tristesa, agitació o agressivitat. Són els recursos que tenen a l’abast i amb els quals poden expressar el seu malestar i les seves queixes.

Hem de saber canalitzar aquestes emocions perquè pateixi com menys millor i perquè constati que no perdrà gens ni mica d’afectivitat. Se li ha de donar espai i temps perquè pugui expressar els seus sentiments de tristesa o de ràbia i acompanyar-lo perquè el procés no li sigui tan dolorós.

Sigui com sigui, i per dolorosa que sigui la situació, cal mantenir tots els hàbits que li hem ensenyat o li estem ensenyant. Precisament per donar-li més seguretat i demostrar-li que, malgrat la separació, el funcionament domèstic és el mateix. Si li canviéssim alguna pauta dels hàbits, seria com reconèixer que acceptem que la situació és tan difícil que s’ha de modificar alguna cosa. Això, sorprenentment, genera encara més angoixa en el nen.

S’han descrit molts casos en què els nens de pares separats fan una regressió en els seus aprenentatges per un excés de sobreprotecció o per una mal entesa relaxació en els hàbits.

S’ha d’evitar la tendència a sobreprotegir el nen per compensar l’absència d’un dels progenitors en el nucli familiar. De vegades, sense voler, és el paper que adopten els avis. La figura dels avis és molt important per als nens, perquè els proporcionen tendresa, amor, experiència. Tanmateix, els avis han de tenir present que poden transmetre als seus néts la seva angoixa natural pel que està vivint el seu fill o la seva filla. S’ha de procurar no comunicar-la ni deixar-se portar per un afany de protecció, perquè això incideix negativament en el procés de maduració dels petits.

En definitiva, s’han de seguir mantenint totes les pautes, tots els hàbits d’abans de la separació. Els pares han de parlar amb els avis, amb la resta dels familiars i amb l’escola perquè tots col·laborin igualment en la tasca de fer que les coses continuïn funcionant com sempre. Quant a l’aprenentatge de menjar, es tradueix simplement en el fet que no hi haurà canvis de menjar, d’horaris, de normes, ni atipaments de llaminadures, o qualsevol cosa que alteri les pautes que s’havien seguit fins ara.