8

Biberons i farinetes

Us he presentat un exemple d’aplicació del mètode prenent com a model un nen d’uns dos anys. Però què passa amb els lactants i amb els nadons que comencen a prendre les primeres farinetes?

Període de lactància

L’aventura amb els nadons que encara s’alimenten únicament de llet, ja sigui materna o artificial, normalment resulta molt més fàcil.

De fet, principalment es tracta d’establir bé les dosis adequades per a cada nadó i les pautes horàries. Encara que sembla raonable pensar que el cos humà ja compta amb un rellotge biològic que des que naixem avisa quan l’estómac necessita aliments, de vegades malinterpretem els senyals. El cas més clar és quan es tendeix a confondre el plor d’un nadó amb la gana. I el primer que fa la mare és donar-li el pit. Succionar el pit és un acte reflex, que el nen farà tant si té gana com si no. La mare, sense voler, està actuant de manera errònia.

En general, els lactants menors de sis o set mesos han de fer uns cinc àpats, i és el pediatre qui indica la quantitat i l’horari de les preses. Durant la resta del temps, no se li dóna res.

La manera d’ensenyar el nadó de menjar bé i amb regularitat és exactament la mateixa que la que utilitzem per ensenyar un nen més gran. Apliquem els mateixos paràmetres, començant pel lloc on menja.

És primordial que el lloc escollit per la mare (en cas de donar-li el pit), o pel pare o cuidador que dóna el biberó a la criatura, sigui un espai que evoqui molta pau. S’han d’evitar els sorolls i els llums intensos. A més a més, qui estigui amb el nadó ha de procurar sentir-se relaxat. Els moviments bruscos o els nervis de qui condueix la tasca d’alimentar el nadó poden resultar molt perjudicials per al nen. Sense voler-ho, pot transmetre-li sensació d’intranquil·litat i agitació, provocar-li el plor i, fins i tot, fer que la ingesta se li posi malament.

No ens hem d’obsessionar mai amb el pes del nadó i obligar-lo a ingerir més llet de la que vulgui. És fàcil assegurar-se que el nadó està ben alimentat. D’una banda, ens hi ajuda el pediatre, que l’examina periòdicament i anota els canvis de talla i pes. És l’especialista qui ens indica si anem pel bon camí. De l’altra, simplement fixant-nos si dorm bé, està tranquil i, en general, fa les seves necessitats amb normalitat podrem constatar si l’alimentació és correcta.

Si entrem en l’espiral de les gràfiques de pes i talla, si mirem d’aconseguir al peu de la lletra els nivells indicats en alguns llibres, correm el perill de centrar-nos en aquests detalls i obsessionar-nos-hi i deixarem de contemplar la vida del nadó com un tot més genèric i natural.

Els primers mesos d’un fill, per molt que requereixin una atenció i una cura especial per la seva vulnerabilitat, són per gaudir-los, més que per patir-los. Un nadó a la família implica moltes més coses que preocupació pels plors, els vòmits, les talles i els pesos.

Els primers sòlids

Un cop el pediatre ha decidit que, a més a més del pit o el biberó, s’han de començar a introduir nous aliments a la dieta del nen, normalment farinetes i purés, el procés d’instauració de l’hàbit correcte dels menjars és el mateix que se segueix amb els nens grans. I, per explicar-ho, prefereixo mostrar-vos un cas real.

Els biberons blancs de l’Olga

Des que era un nadó, a l’Olga sempre li havia costat acabar-se les preses de llet. La seva mare ho va intentar primer donant-li el pit, però, en veure que la nena es distreia molt i s’adormia, va consultar el pediatre, que li va recomanar que ho provés amb llet artificial. Amb els biberons va ser una altra cosa. Al començament, l’Olga també els defugia i plorava cada vegada que s’iniciava el procés d’alimentar-se. Però la fam acabava resolent el problema.

A la fi l’Olga va començar a posar-se al dia en les taules de pes i els ploriqueigs van desaparèixer… fins que el metge va anunciar les primeres farinetes.

Aleshores va començar el suplici per a la Maria Clara i en Francesc, els pares de l’Olga. La nena escopia totes les cullerades de farinetes que aconseguien entaforar-li a la boca després de provar mil i una maneres de distreure-la. No li agradaven les farinetes de cereals, ni les de fruita, ni els purés de verdura, ni el peix ni la carn triturats amb puré de patata.

Quan la Maria Clara va entrar a la meva consulta, recordo que el primer que em va dir va ser: «Bon dia. Vinc perquè estem desesperats. Si no hi posem remei, la nostra filla ens farà parar bojos. Es nega en rodó a menjar. Es resisteix a tastar les farinetes, i només tolera el biberó de llet sola».

Amb ells vaig posar en pràctica el mateix mètode que us he descrit.

En primer lloc, vam ajustar bé els horaris dels cinc àpats que, en aquell moment, l’Olga havia de fer segons les directrius del pediatre. I vaig deixar clar que, fora d’aquests horaris, no es donés cap altre aliment a la nena. S’havien d’acabar els biberons de llet extra que prenia entre ingestes per compensar les farinetes o el puré que no s’havia menjat. Tampoc se li havien de donar com a premi per l’esforç que suposava a la nena aquesta tasca d’aprendre a menjar disciplinadament.

La Maria Clara i en Francesc es van apuntar en un foli els horaris i el menú diari i el van penjar amb un imant a la porta de la nevera. Van iniciar el mètode un dissabte al migdia, el primer dia de les vacances de Nadal i, carregats de paciència i alternant-se en la tasca de conductors en cada un dels àpats, hi van insistir fins al dia de Reis.

El mètode ja el coneixeu. La presència dels objectes associats (plat, pitet i cadireta), els famosos 3 minuts, 4 minuts i 5 minuts, seguits dels intervals corresponents d’«oblit» quan es retiraven tots els objectes i els pares es dedicaven a altres coses.

Curiosament, ja al primer àpat, el mètode va funcionar. L’Olga va menjar força, sobretot a partir del tercer intent (el dels 5 minuts).

Amb el berenar i el sopar va passar el mateix. Els dos primers intents eren més tensos, però quan arribava la tercera oportunitat, abans de retirar-li definitivament el plat, l’Olga engolia més que mai.

Això indicava als seus pares que estava interioritzant l’ordre establert.

Al cap d’una setmana, l’Olga començava a menjar normalment quan arribava el moment del segon intent als àpats principals. Però, a més a més, en la ingesta de mig matí i al berenar, la nena obria la boca des de la primera cullerada. Així mateix, cada vegada s’atrevia més amb aliments nous.

Al cap d’un temps, els pares de l’Olga em van confessar haver sentit en certs moments del procés la sensació d’estar tractant massa durament la petita o, si més no, d’avançar massa de pressa en aquesta disciplina. Havien tingut els seus dubtes que aquest mètode no fos massa rígid per a una criatura tan petita.

Els nens necessiten sempre algú que els guiï per evolucionar més ràpidament. Sens dubte, també els agrada jugar i experimentar per ells mateixos, i aprenen d’aquesta manera, de vegades a base de caure de morros o fer-se un nyanyo. Però si se’ls guia a temps, potser s’ho poden estalviar.

Per rígid que ens pugui semblar el mètode per aprendre l’hàbit de menjar, si sabem guiar-lo amb una actitud agradable, acompanyant-lo de bones paraules, carícies i somriures, amb un to de veu cordial i amistós, estem ajudant el nen en l’aprenentatge. Estem instaurant un ordre beneficiós per al nen, la seva salut i les seves relacions amb l’entorn social en un futur pròxim.

Establir les bases d’una bona coordinació d’horaris i preses a una edat primerenca facilitarà el recorregut cap al descobriment i l’acceptació de nous aliments en etapes posteriors de la infància i fins a l’adolescència.