4

Sí, de menjar, se n’aprèn

Hem vist fins ara que podem ensenyar d’adquirir unes conductes als nostres fills i quines són les millors maneres per fer-ho. Però, com m’ho faig perquè el meu nen aprengui a menjar bé? És possible ensenyar-li, això?, us deveu estar preguntant.

La resposta és que sí. Recordem que menjar és una necessitat bàsica, però menjar bé és un hàbit que s’inculca i que s’aprèn. I què és un hàbit? Doncs, simplement, és una conducta apresa, un bon costum que, a força de repetir-lo, podem ensenyar i és possible aprendre. La creació d’hàbits —ja sia menjar o dormir bé, rentar-se les mans abans dels àpats o les dents immediatament després, fer pipí o saber agrair les coses— és el pilar on sustentarem aquest edifici que és l’educació dels nostres fills.

Ensenyar de menjar bé a un nen és tan fàcil —o tan difícil— com iniciar-lo en qualsevol altre aprenentatge, ja sia menjar, escriure o anar amb bicicleta. Tanmateix, perquè aprengui que menjar és fàcil, és bàsic que els pares n’estiguin convençuts. Ser un bon exemple per al menut, oferir-li pautes clares i concretes del que li estem demanant que faci, transmetre-li en tot moment confiança i seguretat, i mostrar-li afecte durant tot el procés d’aprenentatge són requisits bàsics de l’actitud dels pares.

Hi ha dos terrenys que cal tenir presents en l’aprenentatge correcte de menjar bé:

1. Les formes: l’actitud del nen davant del menjar, el comportament que adopti davant del plat, el ritme que manté i la higiene durant tot el procés.

2. El fons: que aprengui a valorar els diferents aliments i la varietat dels gustos, que arribi a passar-s’ho bé l’estona dels àpats. En definitiva, volem anar més enllà de la seva simple alimentació, com si estiguéssim formant un futur gourmet.

Totes dues, forma i fons de l’art del bon menjar, es poden ensenyar, reeducar o extingir, segons les pautes que marquin els pares o els adults que estiguin encarregats dels nens. I a més a més de les pautes, ens hi ajudaran el sentit comú, la perseverança, saber transmetre la confiança que els objectius s’assoliran i reconèixer els èxits obtinguts, més una bona dosi de bon humor, dedicació i temps.

Una qüestió important que els pares han de tenir present és no confondre menjar poc amb menjar malament. Hi ha nens que són de poc menjar, i la insistència dels seus pares perquè ingereixin més quantitat d’aliments és exagerada i innecessària. Si hi ha gana, cap nen deixa de menjar. Però ho farà segons les seves necessitats. I, aquestes, acostuma a estipular-les el pediatre. Recordeu el cas del petit Pol que us hem explicat al principi del llibre?

Tanmateix, a més de gana, el nen necessita estímul per menjar de gust. Imagineu una criatura de dos anys a la qual la mare plantifica un plat de peix al davant. Sense dir ni un mot, ella punxa un bocí amb la forquilla i l’enfila a la boca del marrec. El nen, si no fa tres dies que no menja, segurament no se sentirà atret pel peix i molt menys estimulat per començar a menjar. La primera reacció que tindrà serà negativa: assimila que se l’està forçant, obligant, imposant, i es negarà a obrir la boca. I en general això desemboca en una reacció negativa per part de l’adult. Salten els nervis i al final fins i tot es poden escapar uns crits, o alguna cleca. La situació ha sortit de mare i és gairebé com una bola de neu, que comença a rodolar muntanya avall i cada vegada es va fent més gran.

Ah, i el pobre peix també rep! El nen li agafa mania. A partir d’ara, per ell serà un plat sense atractiu que associarà amb una situació difícil: una batalla campal amb la seva mare.

Si hi afegim la tendència innata dels nens a cridar l’atenció, és possible que associï aquesta situació conflictiva (negar-se a menjar un aliment) amb el moment que ell aprofita per imposar la seva voluntat amb crits, llàgrimes i marranades, o tractant-ho tot com si fos un joc i intentant distreure i modificar la situació demanant una joguina o que li posin la tele.

Quan la criatura genera una sèrie de males conductes davant el menjar, aleshores tenim un problema que cal resoldre. S’han de marcar unes pautes, crear un hàbit i ensenyar-li a reconduir-lo. I el nostre objectiu amb el mètode que proposem consistirà a seduir i conquistar per aconseguir que el nen se senti enriquit i afavorit amb el menjar. I satisfet per haver estat capaç d’assimilar també la lliçó i haver après la millor manera de complir el ritual de menjar bé.

Factors per construir l’hàbit de menjar

El primer pilar és construir l’hàbit de menjar bé. Com us deia abans, un hàbit és un costum que s’adquireix a força de repetir sempre les mateixes accions, fins que han estat ben assimilades.

Hi ha dos factors que intervenen en la construcció d’un hàbit en un nen. Per una banda, la presència d’una sèrie d’objectes que van sempre associats a l’hàbit que estem ensenyant. Per l’altra, l’actitud dels pares durant el procés de transmissió d’aquest hàbit. Ambdós factors són igualment essencials en el procés d’aprenentatge d’un hàbit, ja sia el de dormir o, com es tracta en aquest llibre, el de menjar.

Primer factor: associar uns objectes a l’hàbit

En el cas de l’hàbit de menjar, de fet aquests objectes són intrínsecs al procés. Formen part d’un ritual que haurem de posar en pràctica des de la primera vegada que mirem d’ensenyar de menjar el nen (en general, als set mesos).

Quan s’acosta l’hora del menjar, s’inicien els preparatius, que sempre han de ser els mateixos i amb els mateixos objectes:

—Asseiem el nen a la cadireta.

—Li posem el pitet.

—Li posem davant un got, un plat amb les farinetes i els seus coberts.

Cadireta, pitet, got, plat i coberts. A partir d’ara i fins que no acabi de menjar, aquests objectes acompanyen el nen i en cap circumstància els pares els hi han de retirar.

Si dia rere dia, setmana rere setmana, repetim el mateix procés, el mateix ritual, el nen acabarà associant espontàniament aquest grup d’objectes amb l’acte de menjar. Al cap d’un temps, simplement veient el seu plat, sabrà que ha arribat l’hora de menjar.

La repetició de l’associació d’objectes (cadireta, pitet, got, plat i coberts) amb l’hàbit que volem ensenyar (menjar) dóna confiança al nen. I de la confiança es pot passar a la seguretat, que és la base per aprendre un hàbit correctament.

Segon factor: l’actitud dels pares mentre transmeten l’hàbit

Una actitud serena, segura i relaxada és la millor eina amb la qual podem comptar els pares per ensenyar un hàbit, qualsevol, als nostres fills.

Recordeu que un nen sempre copsa el que els adults li transmeten i reprodueix les actituds dels seus pares des dels primers dies de la seva vida. Des que neix, percep l’estat d’ànim dels qui l’envolten: bon humor, tristesa, alegria, enuig, preocupació, nervis, confiança o seguretat. I encara que, quan és molt petit, no té l’habilitat d’interpretar totes aquestes emocions, igualment les està rebent. Si copsa inseguretat en els seus pares, no aprendrà el que ells intenten ensenyar-li.

Al nostre entorn cultural, tothom s’asseu en una cadira, pren la sopa en un plat i amb l’ajut d’una cullera i fa servir un tovalló per eixugar-se. Si el nen percep dels seus pares que aquesta és la forma correcta de menjar, si s’adona que se senten segurs amb aquesta rutina i que no tenen cap dubte respecte a això, ho accepta amb naturalitat.

Què passa si ens mostrem insegurs, canviem d’idea, dubtem de nosaltres mateixos? O si un dia li posen al nen una samarreta de màniga llarga lligada al coll en lloc del pitet habitual? O li posem al davant un bol enorme en lloc del seu platet de cada dia? O si, en lloc d’asseure’l a la cadireta, anem a seure amb ell en un graó de l’escala, a mitja llum?

Passa que trenquem el ritual, la regularitat i el marc de confiança que són la base per crear i inculcar un hàbit, en aquest cas el de menjar bé. Quan estem ensenyant-lo, no és el moment d’anar fent variacions. Els pares han de transmetre la seguretat necessària, sempre amb la repetició de les mateixes accions, perquè el nen entengui que menjar el que li han posat al plat i en el lloc adequat és una cosa senzillíssima, la cosa més natural del món.

És molt probable que el primer dia (i el segon, i el tercer!) el nen fiqui la mà al plat o escupi la cullerada de farinetes que li acabem de donar. Això no ens ha de preocupar, ni alterar-nos ni fer-nos dubtar i canviar de procediment. El nen està aprenent, i això necessitarà temps. Nosaltres, els pares, sabem que estem actuant correctament. Ell és qui s’equivoca i nosaltres els qui li ensenyem com fer-ho bé.

Taula, got, plat, coberts i una actitud tranquil·la.

I com que sabem que estem actuant correctament, i no en tenim cap dubte, l’endemà tornarem a repetir l’operació seguint el mateix ritual i amb els objectes amb els quals volem associar-lo: cadireta, pitet, plat i cobert. La continuïtat de les coses ben fetes és en el que es fixa el nen. Com que, a més a més, repeteix el que fan els grans, una vegada aprèn que aquest ritual precedeix l’hora dels àpats, el petit serà capaç de seguir tots els passos sense que això li suposi un conflicte. Sobretot si veu que es fa d’una manera relaxada i en un ambient assossegat.

Si hi introduïm algun canvi, aquest ha d’estar justificat. S’ha de tenir clar que és l’excepció, i no la norma. Per exemple, imaginem que hem sortit amb la família a menjar a un restaurant o estem visitant uns amics, i arriba l’hora de menjar del nen. Improvisarem una situació el més semblant possible a la que acostumem a preparar-li a casa, tot i que aquesta vegada li donem el menjar, per exemple, al cotxet.

Encara que sembli exagerat, hi ha pares que ho proven tot per intentar motivar el seu fill a menjar. Acaben no sabent quin animaló imitar, quina veu copiar o quina gràcia fer perquè el menut rigui i obri la boca d’una vegada!

Però el nen, davant l’espectacle, probablement només veurà això, l’espectacle. I serà com haver fet córrer un vel atapeït sobre la nostra primera i única intenció, que era que el nen aprengués a menjar bé, serenament i tranquil·lament. Sense adonar-nos-en, les nostres pantomimes hauran distorsionat del tot el camí per aconseguir el nostre objectiu. I senzillament per una raó. El nen ha perdut una actitud de referència clara, segura i relaxada per part dels seus pares i cuidadors.

I sense aquesta referència, la criatura anirà perduda. És molt petita i necessita pautes molt clares i poques distraccions. Aquesta claredat és el reflex de la seguretat i la confiança que tenen en ells mateixos els pares i els cuidadors, i que es trasllueix en la seva actitud, en els seus gestos i en la seva veu.

Donar-li el menjar al cotxet és una excepció que utilitzarem només en ocasions especials.

Aquí convé recordar que el to de veu dels pares és una cosa que els nens reconeixen fàcilment. Si la nostra veu és melòdica i el nostre to amorós, d’afecte, se li escaparà un somriure encara que li estiguem dient «grassonet» o «nas de mocs». Però si en el nostre to hi ha una ombra d’agressivitat, d’enuig o de desesperació, per molt que li estiguem dient que és un «reietó» o «el més maco del món», el nen copsarà el nostre estat d’ànim real i pot acabar plorant.

La nostra veu ha de ser reflex de l’estat d’ànim necessari per inculcar bé un hàbit: serena, tranquil·la i relaxada.

Els horaris

El cos humà porta incorporat un rellotge biològic que és el que marca la pauta de les necessitats primàries de la persona, entre les quals, la d’aportar aliments a l’estómac. Com més bé coneguem el nostre organisme i abans aprenguem a adaptar-nos a aquest rellotge biològic, millor funcionarà el nostre cos. Menjarem millor, ens aprofitarà més l’aportació calòrica que ingerim, gaudirem més de la resta del temps i la nostra salut se’n beneficiarà moltíssim.

Alhora, mantenir uns horaris més o menys fixos contribuirà a fer que aconseguim un hàbit correcte de menjar. Establir un ordre i fixar certs horaris per als menjars no significa, tampoc, que haguem de ser absolutament rígids. Sempre s’ha de tenir la possibilitat d’un lleuger marge de maniobra. Però l’absència d’una pauta d’horaris és la causa de molts mals hàbits, tant de menjar, com del son, com pel que fa al benestar general de la criatura.

Quan els pares eduquen els seus fills per menjar bé, en el fons no estan inculcant-los una disciplina —com podria ser fer els deures o recollir les joguines—, sinó portant a terme una acció que obeeix a la necessitat biològica d’alimentar-se. Per això, l’única premissa que imposa el mateix cos és tenir gana. I els pares han de comprendre en primer lloc que, aquesta necessitat, els seus fills no la senten igual que ells ni pel que fa a la quantitat ni als horaris. Les activitats que fan els adults, ni les reserves que tenen al seu cos, no tenen res a veure amb les de l’organisme dels nens.

No entrarem a discutir el tema de les quantitats o la classe d’aliments preferits per un nen a tal o tal edat. Aquesta és tasca del pediatre. Aquí es tracta d’aprendre, pares i fills, a executar bé el ritme dels menjars. I quan comencem, el que ens guiarà en aquesta empresa de coordinar els horaris serà la sensació de gana que mostra el nen.

Hem de tenir en compte que, si no té gana, ens costarà més asseure’l a menjar i aconseguir que segueixi el procés. Així mateix, no podem pretendre que generi aquesta sensació de gana si no deixem que passi un temps lògic entre els àpats. I recordem que, quan ho necessita, un nen sempre sap reclamar menjar.

—Els horaris fins als sis mesos. Convé seguir les indicacions del pediatre, tant si l’alimentació del nadó és amb llet materna com amb llet artificial. És important que la mare no faci servir el pit com si fos un xumet i, a la mínima que el nadó plori, el calmi alletant-lo. La mare, sobretot, ha d’aprendre a reservar l’associació del pit amb l’única funció d’alimentar el seu nadó. I que el nadó succioni quan se li acosti el pit no vol dir que tingui gana; la succió és un reflex, és a dir, un acte instintiu que, a més a més, li serveix per menjar.

—Els horaris a partir dels sis mesos. Un cop assolit el mig any, els nens ja tenen configurada una pauta dels seus ritmes biològics. El nadó ja està preparat per dormir onze o dotze hores seguides durant la nit i no li cal alimentar-se durant aquest temps. A partir d’ara, els horaris de menjar recomanats s’ajustaran als aspectes culturals de cada país.

Als països mediterranis, on és costum sopar tard, una proposta acceptable d’horaris per a l’alimentació del nen seria aquesta: esmorzar, a les vuit del matí; dinar, a les dotze del migdia; berenar, a les quatre de la tarda, i sopar, a les vuit del vespre.

Els horaris dels àpats del nen.

L’interval entre menjars és de quatre hores, que és el temps considerat suficient perquè el nen arribi a l’àpat següent amb la sensació de tenir gana. I és que és això, tenir gana, el que cal, en primer lloc, perquè el nen vulgui menjar.

Fins i tot en l’etapa de lactància, a partir dels sis mesos és convenient començar a marcar un ritme perquè el nadó associï esmorzar amb matí, dinar amb migdia, berenar amb tarda i sopar amb vespre.

Què fer i què no fer

Abans de tancar aquest capítol i entrar en el següent, on us exposaré el mètode per ensenyar de menjar bé els vostres fills, hem de tenir en compte una sèrie de premisses bàsiques.

En primer lloc, i és el més important, cal descartar que el nen no pateixi cap trastorn alimentari o de salut, i per a això cal anar al pediatre. Les alteracions més habituals poden ser de tipus físic, com, per exemple, les disfuncions de l’aparell digestiu (reflux esofàgic, vòmits, estrenyiments, diarrea, etcètera), o de tipus psicològic, com l’anorèxia, l’absència de deglució o de masticació, les ingestes aberrants, la bulímia o el desig de beure aigua constantment.

Només quan s’hagi descartat alguna anomalia en el correcte funcionament orgànic del nen es pot iniciar el mètode per ensenyar-li de menjar.

Sis regles d’or que han de recordar els pares

1. Cap nen es mor de gana si té menjar a l’abast. Per menjar, l’únic que cal és tenir gana. Amb això no pretenc dir-vos que, si porteu el nen al límit de la inanició, tindreu un mètode infal·lible. De cap de les maneres. El que s’ha d’entendre és que el cos del nen juga al nostre favor, perquè li envia el senyal que té gana. Un nen sense problemes fisiològics sempre acaba menjant. Pensem que a l’Àfrica són els nens els qui persegueixen les mares perquè els donin menjar.

2. Els nens poden menjar de tot. Si deixem de banda aquells casos en què el pediatre ha constatat una intolerància o un rebuig a un aliment concret (per exemple, al gluten), cap estudi científic ha demostrat que els nens no puguin provar certs aliments. Una altra cosa molt diferent són les preferències que puguin tenir. Al cap i a la fi, són persones, menudes però persones.

3. Preferència no vol dir exclusivitat. Aquestes preferències poden refermar-se a mesura que el nen creix, però això no ha de desplaçar del seu menú altres aliments necessaris per al desenvolupament. Saber menjar de tot és important per tenir una vida saludable.

4. Adéu a allò d’«els testos s’assemblen a les olles». «Però si a mi això tampoc m’agrada», sentireu dir a algun adult. Aquí aquesta afirmació no ens serveix. Que un dels pares mengi malament, no ha de ser pretext per justificar o inculcar mals hàbits d’alimentació al nen. Encara que ni al pare ni a la mare els agradin les verdures, això no significa que el fill hagi rebut en herència genètica una predisposició a rebutjar mongetes, bledes, espinacs o col-i-flor. Una altra cosa molt diferent és que, per fòbia personal, aquests pares no incloguin les verdures a la dieta familiar. Una cosa totalment errònia i contrària al mètode de la bona educació gastronòmica dels nens.

5. Establir una rutina i un ritual és la primera batalla guanyada. La conquesta de la boca i l’estómac del nen no s’ha de dur a terme per tota la casa. L’escenari de la «batalla campal», sobretot si volem que deixi de ser-ho, ha de ser un espai concret, agradable, tranquil i sempre el mateix. Adquirir aquesta disciplina és ja un gran avenç en la meta que ens proposem, que el nen adquireixi l’hàbit de menjar bé.

6. Les conquestes petites són les més duradores. Serà amb conquestes petites com guanyarem la nostra peculiar croada. «A poc a poc i bona lletra», ens deien quan ens començaven a ensenyar d’escriure. Doncs amb el menjar és el mateix: obtindrem més bons resultats si comencem amb quantitats i objectius petits.

Sis coses que no s’han de fer mai

1. Tenir al cap idees preconcebudes de la quantitat de menjar que volem que ingereixi el nen, ni obligar-lo a menjar-s’ho tot de totes totes.

2. Si no ha menjat quan li tocava, anar provant de donar-li menjar fora d’hores, a veure si li ve més de gust. No és veritat que qualsevol moment sigui bo per menjar.

3. Permetre-li que s’infli entre hores de pastes, patates o llaminadures, i justificar-nos dient que així, com a mínim, tindrà alguna cosa a l’estómac.

4. Anar canviant contínuament d’aliments per «trobar» el que li agrada al nen.

5. Emmascarar els aliments amb altres gustos, mirant d’adaptar-los al gust del nen.

6. Obsessionar-se amb el tema. El nen copsa el que l’adult li transmet, encara que no ho verbalitzi. L’ansietat dels pares repercuteix en els nens i, per tant, en la seva actitud.