2

Escola de pares

Us heu fixat mai en els venedors que tenen èxit? El millor sempre és aquell que coneix els ets i els uts d’allò que ven: de què està fet, com funciona i els avantatges i inconvenients que té. Això és precisament el que li assegura una bona resposta, ben informada, davant de qualsevol dubte o pregunta amb què el pugui sorprendre el potencial comprador. Si domina el producte que té entre mans, no hi ha qui se li resisteixi.

Doncs, bé, abans de llegir i posar ràpidament en pràctica el mètode que us presento aquí perquè el vostre fill assoleixi l’hàbit de menjar bé d’una vegada per sempre, heu d’estar disposats a aprendre prèviament. Per assegurar l’èxit cal saber què fem, per què ho fem i creure-hi.

Els pares han d’estar disposats a aprendre.

Primer aprenem els pares

El desig més gran de tots els pares quan decideixen tenir un fill és poder ajudar-lo a créixer amb tot l’amor del món i ensenyar-lo de ser una persona feliç i responsable. I aquest «paquet complet» d’afecte, per una banda, i ensenyances i normes, per l’altra, dóna en general un resultat excel·lent si s’imparteix amb una bona dosi de sentit comú i, sobretot, amb molta coherència. El fill rep tots aquests estímuls i, d’acord amb l’actitud dels seus pares, els donarà una resposta o una altra.

Quan alguns pares es troben que el seu marrec no es comporta com voldrien i té conductes «inesperades», el primer que haurien de preguntar-se és en quin moment del creixement ells, sense voler, no van ser prou coherents o es van oblidar d’aplicar el sentit comú. Però, atenció! No es tracta de lamentar les equivocacions i començar a culpabilitzar-se, sinó de valorar el que ha passat i reflexionar sobre com recuperar el bon camí.

No oblidem que tot el que els pares ensenyen i donen amb afectivitat als seus fills és positiu. I que sempre es cometen errors. Allò que compta és saber treure’n una lliçó perquè acostumen a revelar-nos qualitats i defectes propis de les persones.

Així doncs, ningú no neix ensenyat i tot s’aprèn si hi ha una bona predisposició. Si els pares reconeixen que no saben com inculcar determinats hàbits als seus fills, el millor és buscar els mitjans per aprendre a fer-ho, en comptes d’improvisar estratègies que podrien empitjorar les coses. Ja ho deveu haver sentit un munt de vegades: «Ja ho hem provat tot i no hi ha manera».

Aquí teniu una bona notícia: per descomptat que hi ha manera, i és molt més senzilla del que sembla.

Però abans cal començar amb una mica de teoria.

Què és la conducta? La podem modificar?

El primer que hem de tenir present és que un nen és un ésser intel·ligent i que comença a aprendre i a comunicar-se amb els adults des del mateix moment que neix. A partir d’aquest instant rep estímuls de tot el que l’envolta: les persones, els objectes, els sons, etcètera. Tots aquests estímuls poden desencadenar-li una o diverses respostes que, a la llarga, es concreten en una conducta o comportament (vegeu el quadre 1).

No és un procés en una sola direcció. Depenent de les reaccions del nen, de la conducta que adopti, els pares generaran altres respostes que, al seu torn, seran nous estímuls a partir dels quals la criatura desenvoluparà una resposta i una conducta noves. De tot això es desprèn que la conducta és modificable.

És a dir, el procés d’interrelació d’estímuls i respostes origina la conducta o comportament i s’estableix com a base del desenvolupament maduratiu de l’infant. I aquí el paper dels pares és fonamental perquè són la font que produeix més estímuls per al seu fill i els primers models que el nen pot «copiar».

De manera més o menys conscient, els pares comproven que la seva conducta respecte al nen origina uns canvis en el petit. Per això, instintivament, aporten nous estímuls al seu fill amb la intenció de reforçar (si són adequades) o modificar (si són inadequades) les conductes que va aprenent.

Aquí cal fer una advertència: no qualificarem les conductes d’un nen de bones o dolentes, sinó que senzillament parlarem de conductes adequades o inadequades. Per exemple, el fet que un nen es faci pipí no és ni bo ni dolent. Depenent d’on el faci serà adequat (al bany) o inadequat (al menjador o al llit). Aquest és un concepte fonamental per reeducar qualsevol hàbit.

Si els pares són capaços de manipular aquesta dinàmica (estímul-resposta) de manera coherent, poden modificar la conducta del nen fins a portar-la a uns paràmetres satisfactoris quant als resultats (vegeu el quadre 2).

En principi, la conducta depèn d’una estructura biològica determinada per l’herència genètica, que desencadena conductes innates. Per altra banda, aquesta estructura biològica es modifica mitjançant l’aprenentage i desencadena conductes apreses. Un exemple de conducta innata és quan el nen plora o marraneja per aconseguir que els seus pares li donin una cosa.

Les conductes innates són més susceptibles de ser modificades que les apreses. I com més petit sigui el nen, més fàcil resultarà modificar aquesta mena de conductes. Per tant, cal donar-li pautes de conducta adequades de bon començament. Si tornem a l’exemple anterior, tan bon punt el nen comenci a plorar o a marranejar, els pares li hauran de mostrar un model correcte d’actuació. Per exemple, li han d’indicar que les coses es demanen amb correcció i tranquil·lament. En cas contrari, si el nen arriba als deu anys repetint aquesta mena de conducta inadequada, quan els pares decideixin modificar-la, els costarà molt més (vegeu el quadre 3).

Procés d’aplicació de pautes adequades de conducta

Abans d’ensenyar unes pautes de conducta adequades al nen, convé portar a terme aquest procés:

1. Observar les conductes desenvolupades pel nen.

2. Discriminar les conductes innates susceptibles de ser modificades.

3. Reconèixer les conductes apreses i els estímuls que les han originat.

4. Discriminar, del conjunt de conductes, entre aquelles que són adequades i les que són inadequades.

5. Actuar en conseqüència creant nous estímuls que reforcin o modifiquin les respostes produïdes pel nen.

És important que els pares o educadors mantinguin una actitud ferma davant de les conductes desenvolupades pel nen i hi sàpiguen donar la resposta apropiada. Si els pares reforcen positivament una conducta adequada del nen, segurament aquesta conducta quedarà impresa en el comportament general del menut. Per contra, si no la reforcen, s’extingirà i no es tornarà a repetir (vegeu el quadre 4).

Què passa en el cas d’una conducta inadequada? Tornem a l’exemple d’abans. El nen plora o marraneja perquè vol que els seus pares li donin una cosa. La resposta dels pares pot ser:

1. Tips d’escoltar-ne els brams, li donen l’objecte. Amb aquesta resposta, el nen aprèn a demanar sempre les coses plorant.

2. No fan cas del comportament del nen, ni tan sols sembla que el sentin, i no li donen l’objecte que demana. El nen aprèn que cridar, plorar o marranejar no és la manera de demanar les coses.

Davant una conducta inadequada del nen s’ha de respondre amb estímuls que la modifiquin o que l’extingeixin. Aquesta situació és més complexa, ja que implica dues fases: primer, extingir la conducta inadequada, i, segon, suggerir o impulsar una nova conducta que sigui adequada, que és la que reforçarem (vegeu el quadre 5).

Tenint en compte que la conducta té una finalitat, el nen sempre actua esperant un resultat: ploro i aconsegueixo l’objecte (conducta inadequada) o ho demano bé i aconsegueixo l’objecte (conducta adequada). També és cert que, durant els primers anys de vida, no pot discernir entre una classe de conducta o l’altra, i les va produint indiscriminadament.

Si, durant aquest període de temps, els pares o educadors presten més atenció a les conductes inadequades que a les adequades, el nen interpretarà que aquestes darreres són les que el mantenen més vinculat a ells i les repetirà perquè se sent més reforçat. I, per contra, si no es fixen en les conductes adequades i les reforcen, el nen pot deixar de repetir-les. Vegem-ne un exemple molt clar.

Daniel, un nen de cinc anys, alegre i amb els cabells roigs, s’instal·la al sofà i es disposa a llegir tota la tarda tranquil·lament. Els seus pares, agraïts per la treva, no gosen obrir la boca per no espatllar la màgia, és a dir, no li fan gens de cas. Probablement, al cap d’una estona, en Daniel pensarà que s’avorreix com una ostra. Pot ser que, neguitós, decideixi fer unes quantes tombarelles sobre els coixins, que acabi caient a terra i que el soroll de la patacada, més gran que el mal, atregui l’atenció del pare, de la mare o de tots dos, que aniran corrent a veure si li ha passat res. Li faran unes quantes festes i es quedaran una estona jugant amb ell.

Què ha passat? Que en Daniel ha deduït que, si es comporta com un nen tranquil i maco, s’avorreix (ningú no l’anima a continuar-ho sent), mentre que, amb una petita entremaliadura, guanya protagonisme. És així de simple i d’encertada la intel·ligència dels nens.

El procés d’aprenentatge

El procés d’aprenentatge d’un nen es realitza a través de la reproducció dels models que li ofereixen l’entorn i les persones que l’envolten.

Els pares, com ja hem dit, són els primers de presentar un model de conducta al nen perquè l’aprengui. Aquest model és un conjunt d’estímuls que provoquen respostes. És molt important, doncs, que els models siguin clars i concrets perquè donin lloc a conductes adequades (vegeu el quadre 6).

Com aprenen els nens? Copiant aquests models i també fent les coses que han vist que donaven el resultat esperat. És a dir, associen una acció a una reacció. Tots ho hem presenciat: quan el nen fa una gràcia, els pares i qualsevol adult que estigui amb ell l’hi riuran i l’hi aplaudiran. Aquest efecte fa que el nen la torni a repetir. Però el que també tenen estudiat molts marrecs és que si ploren per aconseguir una llaminadura, l’acabaran aconseguint. D’on han tret aquest model?

De nosaltres i sense que ens ho hagin proposat. Els pares o els adults a càrrec del nen moltes vegades no s’adonen de l’ús «pervers» del plor. Com que hi va haver una vegada que se’l va fer callar concedint-li la llaminadura, el nen va assimilar que el plor li obriria les portes de qualsevol desig que tingués. I això, sense que ell entrés a valorar si es tractava d’una actitud positiva o negativa, adequada o inadequada.

Els nens necessiten un model per a cada cas. I és bàsic que aprenguin a adoptar la conducta correcta abans d’assimilar la inadequada. D’aquesta manera, els pares evitarem passar per aquest moment difícil que és corregir un mal hàbit. A més a més, el procés educatiu serà més ràpid perquè no caldrà «desaprendre» res.

En l’exemple que acabem de donar, l’actitud correcta dels pares seria dir a la criatura la primera vegada que sorgeix el problema: «Ara no t’has de menjar la piruleta, però quan acabis de dinar, i si t’ho has menjat tot, te’n donarem una». Ja està, no calen més explicacions. En cas que el nen insisteixi, el millor és no fer-li cas i canviar de tema perquè entengui que no pensem claudicar.

Incentius per reforçar o modificar una conducta

Si ens tornem a fixar en el quadre 6, veiem que en el procés d’aprenentatge d’una conducta, a més de l’aprenentatge en si, també hi tenen un paper important els reforços o les gratificacions. Reforçar positivament una conducta adequada no és difícil. Hi ha molts mecanismes per fer-ho, de vegades tan senzills com un elogi o un afalac. En canvi, modificar una conducta inadequada resulta més complex. En la majoria dels casos n’hi ha prou de no fer-ne cas perquè desaparegui, però de vegades convé utilitzar algun incentiu per modificar-la.

Un incentiu és un estímul. No ha de ser desproporcionat i s’ha de saber dosificar segons la situació. En cap cas ha de funcionar com un suborn o un xantatge, ni ha de ser tan habitual que el nen hi perdi la il·lusió.

Quan es vol modificar la conducta d’un nen, el més recomanable és:

1. Començar sempre utilitzant incentius afectius, com poden ser els afalacs, els compliments, les felicitacions, els copets a l’esquena i les carícies. Gairebé sempre són més que suficients per reforçar de manera positiva una conducta, però també per modificar-la.

2. En ocasions puntuals, convé utilitzar els incentius materials, com poden ser un premi o un regal. Pot fer-se com a recompensa a un canvi important en els hàbits del nen, per exemple, quan deixa de fer-se pipí al llit.

L’aplicació d’un reforç positiu ha d’anar disminuint a mesura que millori la conducta del nen, fins que al final per aconseguir la conducta desitjada ja no sigui necessari premiar-la (vegeu el quadre 7).

La independència respecte dels pares

La interrelació d’estímuls i respostes i l’aprenentatge tenen lloc durant tot el procés maduratiu del nen. Però cal anar adaptant els models d’actuació a les noves etapes de creixement per tal d’aconseguir unes pautes de conducta adequades en cada moment.

Fins que els fills no assoleixen prou seguretat i confiança en ells mateixos, la dependència que tenen dels pares és molt gran. A mesura que els pares van mostrant als seus fills pautes mestres de comportament i els fills van interioritzant per reproduir-les espontàniament en cada situació que les demani, l’aprenentatge es consolida i augmenta la seguretat dels infants.

Per fer que aquest procés d’aprenentatge sigui una assignatura senzilla, el millor és l’afecte, el sentit de l’humor, l’optimisme i, sobretot, una bona dosi de temps i dedicació per part dels pares, que aniran transmetent en tot moment al nen que ell és capaç de resoldre la situació correctament i tot sol.

El nen, al seu torn, quan s’adona que va resolent les situacions fent servir totes aquestes pautes i models que els seus pares li han servit còmodament, comença a necessitar una progressiva porció d’independència. Ja no necessita estar tan pendent dels adults. El moment de l’enlairament ha arribat. Ha interioritzat la confiança en la pròpia capacitat d’obrar i, el que és més important, de fer-ho correctament.

Si abans el pare o la mare li indicaven què havia de fer en cada moment (ja fos rentar-se les dents abans d’anar al llit o donar les gràcies quan algú li oferia alguna cosa), a partir d’ara el nen buscarà iniciar-se en aquesta independència, nova de trinca, que demostra la maduresa i l’excel·lent aprenentatge que ha fet.

Tanmateix, acceptar aquests primers passos d’independència en un fill no significa en absolut que a partir d’aquest moment els pares se’n puguin desentendre, que ja no calgui continuar animant-lo i guiant-lo. L’afectivitat que els pares aportaven als seus fills en l’etapa anterior d’ensenyança dels hàbits ha de continuar aflorant en aquesta nova etapa, per reforçar-los. Un afalac, una felicitació, un somriure o un simple copet a l’esquena són detalls que, tot i que puguin semblar inapreciables, fan que el nen se senti content, segur i que refermi la seva conducta.

L’afecte dels progenitors pels seus fills ha de ser palpable sempre. No n’hi ha prou de pensar-hi o desitjar-lo, cal demostrar-lo, verbalitzar-lo. En definitiva, cal assegurar-se que aquest missatge d’afecte és rebut pel seu destinatari, en aquest cas, els nostres fills.